Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

divendres, 28 d’octubre de 2011

Castelló camí del segle XX

La pràctica de l'agricultura ha sigut essencial per al desenvolupament de Castelló en totes les etapes de la seua història. En els seus orígens, l'agricultura era una activitat d'autosubsistència i per a la venda en els mercats comarcals. Però el cultiu va anar incrementant-se i les tècniques agràries van anar millorant, el que va propiciar, que ja en el segle XVIII, es generaren excedents en els cultius d'arròs. Amb estos excedents es va començar a crear un comerç d'exportació que va resultar ser el motor del creixement econòmic de Castelló.

La societat de Castelló del segle XIX i principis del segle XX estava formada per una gran massa de xicotets llauradors i jornalers del camp amb salaris insuficients, una minoria de burgesos terratinents que vivien de les rendes de les seues terres, i alguns comerciants i industrials que es van enriquir aprofitant el creixement econòmic basant-se en el comerç exterior, principalment de taronja. 

Este comerç de taronja va crear una indústria auxiliar de fabricació d'envasos de fusta. Tota esta economia creixent es va truncar per la plaga de la tristesa. Però els nostres llauradors no van renunciar a l'esperança: van arrancar arbratge, van rompre els camps erms i van assajar nous cultius o noves varietats de tarongers.

El treball del camp era de sol a sol i tots els dies de la setmana, excepte els diumenges. El treball anava lligat a les hores de sol que tenia el dia,  pel que era a l'estiu quan es  treballava més hores. Els xiquets dormien en la pallissa o junt amb el mul, i els majors en l'única habitació que solia tindre la casa.

El mul era un membre més de la família, era necessari per a tots els treballs del camp i per al transport, per això sempre dormia resguardat en la cuadra i l'alimentaven amb garrofes, herba tendra i alfals, unes quatre vegades al dia.

Les menjades les feien a casa, encara que moltes vegades havien de dinar en el camp, quan treballaven a finques llunyanes o quan anaven al secà. Encara que la varietat de menjars no era com la de hui en dia, mai faltava un plat de calent, arròs caldós, guisat amb creïlles, o el que tingueren sembrat en eixe moment. Quant no hi havia feina al seu bancal, el llaurador es llogava com a jornaler si podia per a complementar la collita amb els jornals.A la collita dels tarongerars, la dona collia, l'home, a més de collir, carrejava, o ho feien xiquets amb la vara del cap de colla sempre a prop del cul si s'encantaven.

El dijous, dia de mercat ancestral a Castelló, era el dia dedicat a reposar els rebostos amb els queviures no habituals i a comprar un altre tipus de productes d'ús no diari.

La dona treballava en el camp igual que l'home, hi havia molt de treball, i les tasques menys dures es reservaven per a les dones, com arreplegar, regar, birbar, abonar, mentres que eren els hòmens els que sempre llauraven o carregaven la collita en el carro. A part, la dona havia de fer els dinars i els diumenges es reservaven per a fer la bugada en el llavador i netejar la casa.

Els xiquets també havien de treballar, als 11 o 12 anys, quan ja havien aprés a llegir i escriure, deixaven d'estudiar per a ajudar en les tasques del camp. Les xiquetes aprenien a brodar i ja començaven a cosir-se el dot per a quan es casaren. No se celebraven grans bodes com les de hui en dia, es feia una menjada senzilla amb famílies i amics, i l'endemà ja tornaven al camp per a treballar. Quan es feia un viatge de nóvios, era pròxim. La meua iaia va conéixer Xàtiva en el seu durant dos dies.

Els productes que es cultivaven eren pràcticament els mateixos que es poden trobar hui en dia, encara que hi havia més varietat: el blat, la garrofera, el meló i el meló d'Alger, l'ametler, els pimentons, els fesols, les creïlles, les cebes, els encisams, els moniatos, les tomaques, les carxofes, les cols, la dacsa o els arbres fruiters.

Tots els cultius de secà van anar desapareixent entre la fi del segle XIX i principi del XX, quan amb els motors de la Nòria, després els d'Utxera i finalment els d'Alts Regs, va desaparéixer tot el secà del terme. Amb el temps, l'agricultura de Castelló es va anar transformant per a convertir-se en una extensa zona d'hortes que han arribat a ocupar fins al 80% del terme municipal. Així podem concretar que el cultiu de regadiu i d'horta ha anat augmentant a mesura que han passat els anys, adaptant-se els cultius a les demandes del mercat.

El cultiu del taronger va aparéixer a principis del segle XVIII, però no va començar a adquirir rellevància fins a la segona mitat del segle XIX, però amb valors encara insignificants en el terme, fins que es va anar abandonant per poc rendible el cultiu de l'arròs. Esta va ser una mesura per a diversificar els cultius, donada la mala experiència de basar l'economia en un sol producte. Ja va ocórrer un segle abans amb el cultiu de la morera amb el declivi del mercat de la seda.

Els agricultors diferenciaven molt clarament qual era la roba de treball i qual era la d'arreglar-se. Esta última la compraven, mentres que la primera eren les dones les encarregades de cosir-la. La vestimenta de les dones estava composta per un mocador per al cap, una toqueta, un davantal, uns faldons, una brusa i unes espardenyes. La dels hòmens, un mocador per al cap, una brusa, uns pantalons, una faixa i, depenent de l'ocasió, una manta. A poc a poc, el mocador del cap va ser substituït per una boina o un barret, i la manta per alguna jaqueta.

És l'època pròxima que directament recorden pocs castelloners, però en la que arranca la vida d'alguns que encara estan amb nosaltres i en els records i memòria de la qual es basen els xicotets estudis sobre la nostra etnologia d'este blog. 

Temps era temps...



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada