Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimarts, 1 de novembre de 2011

A ratlla.

Durant molts anys, en Castelló hem conegut a diversos personatges exercint un ofici, conegut com el de "teler", la funció del qual ha anat evolucionant a poc a poc, perdent importància, que va tindre i molta, i està hui ja pròxim a desaparéixer.

Camiseria Molina
Estrany personatge el del “teler”, dic estrany perquè era una persona que passava desapercebuda a la vista de les veïns que no el coneixien. Ells prestaven els seus serveis únicament a gent de la seua total confiança. 


Solien moure's majorment per zones en què l'economia familiar no solia ser molt pròspera, formaven un sector molt restringit, no era fàcil accedir a ell, es coneixien tots i es movien per la seua zona sense immiscir-se en la dels altres, llevat d'excepcions. 

Basaven els seus ingressos pràcticament de les xicotetes comissions que cobraven als seus clients, i dels descomptes que percebien dels comerciants pels pagaments al comptat. Podríem dir que el negoci es basava en una espècie de piràmide, la qual anava creixent per l'increment de clients.

Intentaré explicar, simplificant-la en la mesura que es puga, la seua activitat.

Carrer Botigues
Una vegada conegut un client, se li concedia la possibilitat d'adquirir un producte, generalment roba, sabates, o alguna joieta que una altra de no molt de valor. Per mitjà de l'entrega d'un val a un comerç en concret, el client comprava el genere, i el comerç posava en el val l'import de la compra, donant-li al client una nota d'entrega pel mateix import. El teler passava pel comerç i abonava l'import amb el consegüent descompte, tot seguit aplicava al client un tant per cent reduït per l'import de la compra, ací estava el negoci.

Segons acordara amb el client, setmanalment, quinzenalment o mensualment, anava rebent una quantitat variable, la ratlla (la que pogueren donar), que anava restant de la suma total que portava reflectida en una llibreta, i al mateix temps d'una còpia que donava al client. Quan veia que s'estava acabant el préstec, t'oferia la possibilitat de traure un altre, amb la qual cosa es mantenia eixa relació amb el client.

Carrer Botigues
En definitiva, la figura del teler no era més que un intermediari en què eixien beneficiats les tres parts, el comerciant perquè venia el seu gènere en unes òptimes condicions de pagament, el teler perquè percebia ingressos per ambdós parts, i el client perquè li proporcionava una forma còmoda de comprar i pagar, perquè no se li imposava data límit de liquidar el préstec. 

A partir dels anys de la dècada dels setanta, quasi tots els telers van passar poc a poc a treballar en exclusiva per a un determinat establiment més o menys important amb el que tingueren una bona relació, a canvi d'un xicotet sou més comissions, per el que mantenien una bona cartera de clients amb el seu imparable moviment, i que l'establiment s'encarregava de mantindre contents a base de preus acceptables i bona qualitat.

El canvi en les formes de comerç, l'aparició imparable de les targetes de crèdit, els crèdits al consum, el creixement del nivell de vida i de les exigències dels clients, a poc a poc ha anat fent desaparéixer la figura del teler, amic en totes les cases, encara que en Castelló huí es pot veure recorrent els carrers molt sovint a l'amic Vicent, treballador infatigable per a un bon comerç de roba de Xàtiva, i al que mai recorde haver vist una expressió que no fóra d'alegria, ni una mala cara quan venia sent jo xiquet a ma casa i la ratlla era inusualment escassa o era un "Vicent, torna a la setmana que ve que esta no em ve bé". 

Hui és un personatge ja pròxim a la jubilació a què tinc el gust de detindre'm a saludar les poques vegades que encara el trobe recorrent els carrers de Castelló, i al que m'unix una amistat d'anys gràcies a eixe tracte que va començar sent jo xiquet i ha durat tota la vida encara que fa molt de temps que ma casa no és un dels seus destins habituals. Cada dia de la setmana, un poble de la comarca. Tots recorreguts a sola de sabata. Coneix tots els carrers i a quasi tots els veïns de la comarca que treballa, i la seua discreció és base en el seu tracte. 

Són moltes les dones de Castelló que tenen el seu xicotet aixovar, el seu pobre guardajoies, o han usat boniques robes de passeig gràcies a l'existència d'eixos entranyables personatges que van utilitzar eixa particular forma de guanyar-se les garrofes.

Temps era temps...



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada