Més llarg que redó.

El córrer del temps va canviant els paisatges, les poblacions, els costums, fins que arriba el moment, sense que passen massa anys, en el que els propis pobladors d'un territori acaben desconeixent l'origen i el per què d'allò que tots els dies conforma el viure quotidià, l'origen de les seues pròpies formes de convivència, el seu propi origen i el la seua població.

En Castelló es veu cada dia, anem oblidant detalls i inclús ja són majoria els jóvens que ignoren els noms de les partides del nostre terme, els noms dels camins, l'origen del nom d'alguns carrers, la raó de la forma del nostre poble, i moltes coses més. 

Tots coneixem la famosa dita de "Castelló, més llarg que redó", però pocs saben la raó, totalment normal i lògica, de la forma del poble. Molts estan farts de dir-lo sense haver-s'hi parat mai a pensar en la raó del mateix. Castelló va nàixer, com molts pobles, amb motiu d'un encreuament de camins. Hui pensem en el poble com el coneixem, sense pensar que fa molt pocs anys que s'ha conformat d'eixa manera. Hui no depén ni de la geografia, ni de les rutes, ni pràcticament de res. Però no era així. 

Castelló va nàixer en el seu actual enclavatge al voltant d'un encreuament de camins. D'una banda, tenim un culpable, el nostre Xúquer, el pare de la nostra comarca. La immemorial ruta romana, la via Augusta, el creuava per Alzira, i seguia per Carcaixent, Pobla Llarga i Manuel la seua ruta en este tram entre València i Xàtiva. Però eixa era la ruta de carruatges, perquè el camí mes curt passava pel nostre terme, amb un gual, pel que es creu que va passar l'exèrcit de Jaume I en el seu camí cap a Xàtiva, i una cosa molt important, una barca, la d'Alcocer, pas de caminants i cavalleries.

La ruta seguia pel camí d'Alcocer, que anomenem el "Camí de la Barca", en direcció a Manuel, i hui seguix ací amb molt lleus variacions de traçat a l'anar-se'n modernitzant amb els anys. L'altra ruta, igual de lògica, era la que unia la ruta de la Via Augusta amb els pobles de la Vall de Càrcer, naixent des de l'encreuament enfront de la pròpia església de Pobla Llarga, en eixa direcció. És el que hui coneixem com el "Camí vell de la Pobla", i que entrava directament cap a l'església de Castelló. 

El final d'eixe recorregut d'entrada va variar entre finals del segle XIX i principis del XX pel creiximent del poble, però eixia del poble pel que hui coneixem per "Carrer del Pla", el camí que porta al gual baix l'actual pont de l'Albaida, i seguia el seu traçat fins que al voltant d'on creua actualment la carretera, entre la Toscana i el Teularet, s'obria en dos ramals, un seguint el camí conegut hui com "Senda de la Vall" cap a la hui derruïda Beneixida, i l'altre per l'actual camí de la "Serreta Manta" pel que, passant prop de la Venta de Carbonell (per l'actual Beneixida) es dirigia a Alcántera de Xúquer pel camí existent encara hui. Al seu torn, eixe camí treia un altre ramal a la dreta, per la zona de l'actual polígon industrial, direcció cap a la Casa del Rei i la barca del Rei, i entre ambdós creuava la Senda de la Vall. A l'esquerra, buscava el molt difícil pas del port de camí cap a Rotglà i Corberà. A penes queden ja hui uns pocs vestigis d'eixe tram de camí, destruït per les actuals infraestructures.

Per què és Castelló més llarg que redó? Perquè es va desenvolupar seguint eixos camins. Per la mateixa raó que tots els pobles a què creua una ruta creixen seguint-la, aprofitant el camí i les seues possibilitats econòmiques. Castelló va créixer cap a Alcocer, cap a Manuel, cap a la Pobla i cap a la Vall. La població més antiga va nàixer al voltant de l'encreuament, on primer va haver-hi una mesquita i després una església, i va anar creixent proporcionalment a les seues necessitats seguint el camí important, el que la portava de sud a nord camí d'Alcocer i la barca.

Quan s'eixia del poble cap a ella, a més de mitja llegua, junt amb el camí, es va construir una xicoteta ermita, de la que ignorem la seua exacta ubicació, al voltant de què va nàixer un xicotet nucli d'unes poques cases, i que va ser destruïda pel terratrémol de 1748. El poble no va arribar allí fins principis del segle XIX, molt després que la nova ermita fóra construïda en el seu actual enclavatge.

El nucle antic de Castelló es va configurar entre l'Església i el convent de Sant Vicent, en a l'actual plaça de l'Ajuntament, unides pel carrer major, i un carrer paral·lel a esta, l'actual de Sants de la Pedra, i uns quants carrerons que creuaven d'una a una altra. A partir d'ací va anar creixent fins al que hui coneixem. A poc a poc, la seua forma es va engrossint, però la seua estructura original és imperible. El seu traçat va créixer cap al nord i cap al sud seguint l'actual carrer major.

Només al final del segle XIX i el principi del XX va començar a variar un poc eixa forma, amb el naixement de la indústria tarongera, el trenet, el tramvia a la Pobla, el col·legi asil de Sant Domenec, el pont sobre l'Albaida i l'actual carretera, el projecte de portar el trenet fins a Carcaixent, etc, i va començar el seu eixample que encara seguix hui.

Més llarg que redó...