Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimarts, 13 de novembre del 2012

París o el cel.


És l'emigració un simple fenomen social que observar? Durant anys, he observat les reaccions de la gent enfront d'este fenomen en un país com el nostre que ha sigut un gran receptor d'emigrants de tot el món, d'origen canviant segons diferents anys i conjuntures, i no han deixat de sorprendre'm.

Si repassem ràpidament la història recent, fa molt poc que les coses funcionen així. Espanya era origen, i no destí, d'emigració. En els principis de segle, i fins als anys 20, el destí dels espanyols eren Cuba i Argentina sobretot. 

Després, al final de la guerra civil, l'emigració forçosa de l'exili, Mèxic, Rússia, França, etc... En els finals dels anys cinquanta i tots els anys seixanta, inclús principis dels setanta, Alemanya, Suïssa, França i altres països europeus.

La postguerra no va ser fàcil per als nostres iaios i pares. Diners i treball hi havia molt poc, i en el seu repartiment eixien a porcions molt escasses, els que podien tindre-les. 


Castelló cal reconèixer que es troba entre els pobles més privilegiats de l'època, per la seua ubicació i per la forma ancestral del treball en el camp. Els hòmens eixien a boqueta nit a buscar treball en els llocs de costum del poble, sobretot l'Obrera, i els principals bars i casinos del poble. Els que no l'havien aconseguit, tornaven a eixir de bon matí a veure si eixia alguna cosa d'última hora. 

Si era època de collida de taronja i havia plogut o hi havia hagut rosada, es podia fàcilment arribar al migdia sense res. Es podia tirar deu o dotze dies plovent i ningú veia un sol duro, perquè el treball es concentrava en el camp, si exceptuem els magatzems, on sempre treballaven els mateixos i a més portaven el mateix ritme que els collidors. 


S'aprofitaven els dies com es podia, es criaven animals, es fabricaven molts les seues pròpies espardenyes, o cordes, o buscaven de totes maneres ocupar-se a satisfer algunes de les seues pròpies necessitats.

Quan la collida era en el terme de Castelló, tot molt bé. Però després venien les eixides. Recorde les vegades que mon pare m'ha contat haver anat de xiquet a peu fins a la finca de "el pinar dels frares" en terme de Rafelguaraf afrontant amb el de Barxeta i Simat (La zona oficialment coneguda com el Reialenc és un enclavament de Xàtiva dins dels termes de Carcaixent, Rafelguaraf, Simat, Barxeta i Xàtiva, i que té part en tres comarques). Se n'anava a peu, amb bicicleta o com es podia, i això no entrava en el jornal.

S'eixia de bon matí, i a vegades es tornava després de les set o les huit de la vesprada, per a guanyar entre 25 i 30 pessetes diàries. Perquè vos feu una idea, un quilo de sucre valia 15 pessetes, mig jornal de l'any 56. Es podia malviure gràcies a les xicotetes auto collites, l'ajuda entre veïns, i l'ajuda de les botigues, que fiaven el gènere. "Apunta-ho al meu compte que ja et pagaré" eren les paraules més emprades. Tots ells mereixen un homenatge pel seu comportament i tolerància amb els seus veïns.

La situació s'anava agreujant o millorant segons temporades, i la gent es va veure abocada a intentar-ho tot, optant molta gent per l'emigració. El màxim va arribar a principis dels 60 en Castelló, i va tindre una cimera en l'hivern de 1963, després de les grans gelades del nadal de 1962 que van arrasar collites i arbratge. 

Va ser quan els meus pares van anar a París. Se sentia parlar de sous de fins a 7000 i 8000 pessetes mensuals al nostre país veí. Es viatjava sobretot amb tren o amb autobús sobretot quan ja es van establir línies regulars. Els primers a anar als cinquanta van córrer més riscos. Els dels seixanta, ja anaven tenint en destí familiars o amics que els garantien un poc d'esperança i ajuda a la seua arribada.


 Una maleta amb escasses pertinences, algunes mudes, algun rastre de botifarres o altres escassos menjars per al viatge, que l'autobús garantia seria d'una tirada, a vegades no, 24 o 36 hores de ruta, quasi sempre amb arribada prevista en dissabte o diumenge, perquè se'n poguera anar a esperar en l'estació d'autobusos de Port Maillot majoritàriament. 

Cada un s'allotjava on i com podia al principi, hotels barats, pensions, habitacions que rares vegades tenien més de 3 x 3 metres i poques o cap comoditat, servicis comunitaris i escassos. A més, no era barat, perquè arribava a costar fins al salari de dos setmanes. Calia buscar habitacions de les del "sèptim cel", porxes de pisos molt alts sense ascensor ni comoditats.

Pujar la bombona de butà, bosses de compra, o el fill xicotet, calia prendre-ho amb paciència i filosofia del xino xano, escaló per escaló fins al sèptim. No suposava una gran calamitat, S'estava acostumat al dur treball abans de l'arribada al cel de París. 

Quan s'arribava a França, una de les primeres obligacions era anar a la comissaria a fer-se els papers: el Recepissé. Primer se t'entregava un provisional, una espècie d'identificació que havia de renovar-se cada mes. 

Després, et presentaves en l'empresa en què trobares treball perquè t'arreglaren els papers, i en les oficines del Ministeri de Treball et facilitaven la carta de treball, que ja et permetia moure't lliurement per França.

Als sis mesos, et donaven la Carte de Sejour, permís de residència que calia visar cada tres o sis mesos, o a l'any, fins que et donaven la residència definitiva. Molts matrimonis deixaven els seus fills en el poble a cura dels iaios o tios, alguns els portaven amb ells a l'emigració. Només durant les vacances podien descansar un poc en la seua terra i veure'ls durant uns dies.

Treballar a París suposava guanyar bons diners. Hi havia una enorme diferència sobre el que es podia guanyar en el poble, però el nivell de vida tampoc era el mateix allí que ací. 

Els que van saber estalviar i gastar el necessari, van fer notar els seus guanys, i quan van tornar al poble van poder comprar una casa, o terres per a fer un poc d'hisenda. Molts, la majoria, anaven enviant diners als seus familiars en Castelló perquè els anaren arreglant una casa, o per a qualsevol altre menester.

La major dificultat era l'idioma. Per als valencians, per la semblança en la pronunciació de les paraules, no ho era tant, però així i tot, quan entraves en una botiga i demanaves qualsevol cosa, si no t'entenien perfectament, el típic: "Pas comprí!". Havies de triar entre anar-te avergonyit o fer-te entendre per senyes muntant el número. Si volies ous, a imitar moviments i sons de gallina. Si ho hi havia a la vista, valia assenyalar-ho amb el dit. 

No sé si pixar-me de riure o posar-me a plorar recordant el meu tio amb una bombona de gas butà al muscle pel carrer preguntant als transeünts amb la seua bella parla de Chella "Vous sabes ande venden gas?" i als francesos alçant els muscles "!Pas comprí!". I és que la bombona no deixava clar el que es buscava. En algun cas s'escoltava algun caritatiu "espagnol de merde!" que demostrava la seua gran consideració.

Els primers treballs eren sempre de molt baixa qualitat, dels que no volien fer els francesos i s'anava millorant amb el temps a altres de millor categoria i estables. Des de bugaders, jardiners, fins als més privilegiats que entraven com a empleats en una fàbrica, com a obrers o netejadors d'oficines. Les dones, en la seua gran majoria, entraven com a criades "bone tout a faire" a cases particulars. Treballs a hores quasi sempre o a tot el dia en alguns casos, o feien algunes hores a canvi d'hostatjar-se en una xicoteta xambra - traster en el semi-soterrani o el porxe, i reconvertida en vivenda. Recorde el cas del nostre amic Nicolás, que portava diversos anys a París amb la seua esposa i es va comprar un bonic cotxe de segona o tercera mà, un Citroën Tauró DS-19, i amb el que ens réiem comentant que el cotxe era més gran que l'habitació on vivien ambdós.

Mon pare va treballar any i mig en la fàbrica Renault, el meu tio diversos anys, crec que almenys 5, en la de Citroën. Era curiós que només contractaren en elles a agricultors i treballadors sense oficis fabrils. Deien que eren els més fàcils d'ensenyar i els treballadors més durs. Entraven de simples aprenents, i sempre acabaven mostrant bones capacitats i pujaven a poc a poc de categoria i inclús arribaven a ser oficials de qualitat. 

L'adaptació als nous horaris, nous menjars i costums, van ser també llistons que superar. Resultava molt nou la guerra encoberta fins ben entrats els 60 després de l'abandó de l'Algèria colonial amb les accions terroristes contínues a París i altres grans ciutats franceses de l'OAS i amb elles el rebuig dels “pied noir”, francesos nascuts en l'abandonada Algèria que van arribar a la metròpoli després de ser forçats a deixar arrere la que va ser la seua vida durant generacions i els seus béns i hisendes. 

Veure i superar el que va ser la vaga general de maig del 68, que va durar més d'un mes. No sols la novetat de les vagues, sinó el romandre sense treballar i amb les fàbriques ocupades per piquets durant tant de temps i sense veure un jornal. 

Conèixer allí la vaga de la mineria asturiana que va tindre en vetla a les autoritats de l'Espanya franquista durant molts mesos i de la que no teníem la menor idea fins a veure imatges i relats en la premsa francesa.

L'enyorança de la pròpia terra, que portava a ajuntar-se centenars d'espanyols els caps de setmana en el Bois de Boulogne, Trocadero, i altres llocs habituals, bells i, per descomptat, gratuïts, per a passar hores i hores parlant del el nostre, de la nostra vida a casa i de les nostres famílies, tirant pestes d'una vida a què enyoràvem tornar com més prompte millor.

Observar i viure un sistema diferent de vida, distintes formes d'organitzar-se, pensar i tractar els diferents esdeveniments socials i culturals, tot això va servir perquè molts valoraren tant els nous coneixements i els aplicaren a la seua vida quan van tornar tant com el grapat de francs que van guanyar.

La riquesa d'una persona no sols es troba en els diners, va molt mes allà. L'oportunitat d'aprendre d'una cultura diferent de la nostra enriquix. Alguns ho van aprofitar, mentre altres van oblidar massa prompte que un dia es van convertir en emigrants.

El tracte als espanyols, com he comentat, no era molt caritatiu. Nosaltres tenim un caràcter diferent  i acollim amb més humanitat als nouvinguts. O així era abans. Pareix que l'haver-nos convertit en país d'acollida en compte de ser d'emigració ens ha canviat la mentalitat. Hui es veuen brots de xenofòbia entre els que van estar en el mateix lloc que els rebutjats. Abans havíem d'aguantar ser rebutjats i despreciats. Hui rebutgem i despreciem. Pobre món.

Temps era temps...



Llegir més...