Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

divendres, 28 d’octubre del 2011

Castelló camí del segle XX

La pràctica de l'agricultura ha sigut essencial per al desenvolupament de Castelló en totes les etapes de la seua història. En els seus orígens, l'agricultura era una activitat d'autosubsistència i per a la venda en els mercats comarcals. Però el cultiu va anar incrementant-se i les tècniques agràries van anar millorant, el que va propiciar, que ja en el segle XVIII, es generaren excedents en els cultius d'arròs. Amb estos excedents es va començar a crear un comerç d'exportació que va resultar ser el motor del creixement econòmic de Castelló.

La societat de Castelló del segle XIX i principis del segle XX estava formada per una gran massa de xicotets llauradors i jornalers del camp amb salaris insuficients, una minoria de burgesos terratinents que vivien de les rendes de les seues terres, i alguns comerciants i industrials que es van enriquir aprofitant el creixement econòmic basant-se en el comerç exterior, principalment de taronja. 

Este comerç de taronja va crear una indústria auxiliar de fabricació d'envasos de fusta. Tota esta economia creixent es va truncar per la plaga de la tristesa. Però els nostres llauradors no van renunciar a l'esperança: van arrancar arbratge, van rompre els camps erms i van assajar nous cultius o noves varietats de tarongers.

El treball del camp era de sol a sol i tots els dies de la setmana, excepte els diumenges. El treball anava lligat a les hores de sol que tenia el dia,  pel que era a l'estiu quan es  treballava més hores. Els xiquets dormien en la pallissa o junt amb el mul, i els majors en l'única habitació que solia tindre la casa.

El mul era un membre més de la família, era necessari per a tots els treballs del camp i per al transport, per això sempre dormia resguardat en la cuadra i l'alimentaven amb garrofes, herba tendra i alfals, unes quatre vegades al dia.

Les menjades les feien a casa, encara que moltes vegades havien de dinar en el camp, quan treballaven a finques llunyanes o quan anaven al secà. Encara que la varietat de menjars no era com la de hui en dia, mai faltava un plat de calent, arròs caldós, guisat amb creïlles, o el que tingueren sembrat en eixe moment. Quant no hi havia feina al seu bancal, el llaurador es llogava com a jornaler si podia per a complementar la collita amb els jornals.A la collita dels tarongerars, la dona collia, l'home, a més de collir, carrejava, o ho feien xiquets amb la vara del cap de colla sempre a prop del cul si s'encantaven.

El dijous, dia de mercat ancestral a Castelló, era el dia dedicat a reposar els rebostos amb els queviures no habituals i a comprar un altre tipus de productes d'ús no diari.

La dona treballava en el camp igual que l'home, hi havia molt de treball, i les tasques menys dures es reservaven per a les dones, com arreplegar, regar, birbar, abonar, mentres que eren els hòmens els que sempre llauraven o carregaven la collita en el carro. A part, la dona havia de fer els dinars i els diumenges es reservaven per a fer la bugada en el llavador i netejar la casa.

Els xiquets també havien de treballar, als 11 o 12 anys, quan ja havien aprés a llegir i escriure, deixaven d'estudiar per a ajudar en les tasques del camp. Les xiquetes aprenien a brodar i ja començaven a cosir-se el dot per a quan es casaren. No se celebraven grans bodes com les de hui en dia, es feia una menjada senzilla amb famílies i amics, i l'endemà ja tornaven al camp per a treballar. Quan es feia un viatge de nóvios, era pròxim. La meua iaia va conéixer Xàtiva en el seu durant dos dies.

Els productes que es cultivaven eren pràcticament els mateixos que es poden trobar hui en dia, encara que hi havia més varietat: el blat, la garrofera, el meló i el meló d'Alger, l'ametler, els pimentons, els fesols, les creïlles, les cebes, els encisams, els moniatos, les tomaques, les carxofes, les cols, la dacsa o els arbres fruiters.

Tots els cultius de secà van anar desapareixent entre la fi del segle XIX i principi del XX, quan amb els motors de la Nòria, després els d'Utxera i finalment els d'Alts Regs, va desaparéixer tot el secà del terme. Amb el temps, l'agricultura de Castelló es va anar transformant per a convertir-se en una extensa zona d'hortes que han arribat a ocupar fins al 80% del terme municipal. Així podem concretar que el cultiu de regadiu i d'horta ha anat augmentant a mesura que han passat els anys, adaptant-se els cultius a les demandes del mercat.

El cultiu del taronger va aparéixer a principis del segle XVIII, però no va començar a adquirir rellevància fins a la segona mitat del segle XIX, però amb valors encara insignificants en el terme, fins que es va anar abandonant per poc rendible el cultiu de l'arròs. Esta va ser una mesura per a diversificar els cultius, donada la mala experiència de basar l'economia en un sol producte. Ja va ocórrer un segle abans amb el cultiu de la morera amb el declivi del mercat de la seda.

Els agricultors diferenciaven molt clarament qual era la roba de treball i qual era la d'arreglar-se. Esta última la compraven, mentres que la primera eren les dones les encarregades de cosir-la. La vestimenta de les dones estava composta per un mocador per al cap, una toqueta, un davantal, uns faldons, una brusa i unes espardenyes. La dels hòmens, un mocador per al cap, una brusa, uns pantalons, una faixa i, depenent de l'ocasió, una manta. A poc a poc, el mocador del cap va ser substituït per una boina o un barret, i la manta per alguna jaqueta.

És l'època pròxima que directament recorden pocs castelloners, però en la que arranca la vida d'alguns que encara estan amb nosaltres i en els records i memòria de la qual es basen els xicotets estudis sobre la nostra etnologia d'este blog. 

Temps era temps...



Llegir més...

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Els dolços de Nadal

Fa prou de temps que no hem parlat de la cuina de Castelló i prompte tindrem damunt la Fira i després els Nadals, i pense que els més joves soles coneixen els dolços de supermercat, alguns van mes lluny en els de forn, i pocs els de casa. Anem de hui en avant a parlar d'ells un poc i qui vullga mantenir la tradició, vorà que es molt mes fàcil del que pareix disfrutar d'ella.

D'altra banda,recordeu que parlem de cuina tradicional, i això significa que en cada casa hi havia un recepta particular per a cada dolç, igual que per a cada plat, per la qual cosa sempre hi ha infinites xicotetes variacions d'ingredients o proporcions al gust de cada cuina domèstica. Segur que si recordeu la recepta de la vostra mare o iaia, era millor per algun xicotet detall que vos ha quedat en la memòria. 

Les receptes de què vos parlarè són d'eixe tipus. Recordeu i aprofiteu l'experiència dels vostres ancians i segur que milloràreu el resultat.

“Qui no guarda quan té, no menja quan vol” aconsella una dita popular. Nosaltres que tenim guardades des de l'estiu ametles a la cambra, anem a traure-les per tal de preparar les pastes de Nadal.

Amb les ametles anem a cuinar un dels dolços més típics en estes dates: el Torró de Gat. 

Es un torró senzill de fer i barat, si es té l'ingredient principal. Així que en este cas no es compleix altra dita popular que diu “amb diners torrons”, donat que no són necessaris molts diners per poder fer i assaborir este dolç amb sucre caramel·litzat mesclat amb ametles senceres posades sobre una neula.

I a més a més de ser barat, no es perd res. El caramel que sobra s'enrotlla fent un cilindre, que és especial per als xiquets de la casa, els quals ben contens desapareixen de la cuina amb el seu “puro moro” en la boca.

2 gots d'ametla pelada torrada lleugerament
1 got de sucre
Neules

Primer cal fer els preparatius per tenir-ho tot a punt al moment de necessitar-ho: buscar el cassó, mesurar el sucre, agafar la cullera per remenar i també hem de preparar les neules, col·locant-les damunt del banc de marbre untat amb un poc d'oli.

I una vegada tot a punt, comencem. Posem en un cassó el got de sucre a foc lent. A poc a poc el remenem amb una cullera de fusta fins que comence a desfer-se. Quan ja està totalment desfet sense grums, s'aboquen les ametles i es mescla tot bé.

Després s'aboca la mescla damunt la neula estenent-la de manera uniforme i es cobreix amb altra neula. Per tal d'aplanar la mescla es posa pes damunt. Es deixa assecar i en refredar ja estan apunt per a menjar.

Diuen que esta recepta es molt antiga, fins i tot sembla ser herència de temps dels moros. El torró de gat és un dolç nostre, tradicional i popular, que pot rivalitzar en la taula de Nadal amb qualsevol dels actuals i li pot guanyar. (Recepta treta de "Història d'Aielo de Malferit")


Un altre dels mes vells i nostres, les Mantegades de la Regina

360 grams d'ametló
360 grams de sucre glaç
300 grams de sagí de porc
canyella en pols
1 cullerada de farina

En un llibrellet mescleu el sucre glaç, l'ametló i el sagí. Pasteu-ho tot fins que la massa esdevinga fina i sense grums, afegiu la farina a poc a poc i seguiu repastant la massa.
Deixeu que la pasta repose un ratet (si fa caliu, en la nevera per que no s'esclafe).
Amb les mans formeu boletes de la gruixa d'una mandonguilla i poseu-les en una llanda de forn empolsegada de farina.
Enforneu-les a forn mig (170ºC) fins daurar-les, mes o menys una mitja hora, i deixeu després que es refreden.
Feu una barreja de sucre glaç i canyella i polsejeu les mantegades per damunt, i després les enrotlleu en paper de seda.
Es guarden en lloc fresc i sec.


I ara un dels mes ancestrals, els Rotllets d'Ou

500 grams de farina
2 ous
250 grams de sucre
2 tassetes de café d'oli d'oliva
2 cullerades de café de bicarbonat sòdic

En un bol de vidre o llibrellet menut, mescleu tots els ingredients fins que s'hagen barrejat ben rebé.
Amb aquesta pasta feu-ne rotllets amb els dits com si foren llacets redons.
Passeu-los per sucre i aneu dipositant-los sobre una llanda amb els fons cobert de farina.
Coeu-los al forn de 170ºC durant mitja hora fins daurar la pasta.
Es guarden en lloc fresc i sec.


Un altre clàssic son els Rotllets d'Anís

150 grams de mantega
175 grams de sucre de llustre
100 grams d'ous que no estiguen freds
375 grams de farina fluixa
15 grams de ratlladura de llima
10 grams d'anís sec (cassalla)
Sucre

Preneu la mantega en un llibrellet i li afegiu el sucre de llustre, i poc a poc aneu afegint els ous, la farina, la ratlladura de llima i l'anís, i remeneu fins fer una massa igualada.
A continuació, aneu fent xicotets cilindres de massa que enrotllareu sobre ells mateixos formant un cercle.
Arrebosseu les rosquilles amb sucre en gra i les aneu col-locant sobre una llanda lleugerament greixada.
Coeu a forn fort (230 a 250ºC) per que s'assequen ràpidament, sense agafar color. Es conserven a temperatura ambient protegides de l'aire (pot de vidre tancat).


Com aneu veient, els dolços tradicionals son sezills, amb ingredients casolans i sense atifells especials, i sense cap de cura especial es poden mantenir a casa durant prou dies per a no fer grans quantitat la vespra o el dia de la festa.

Un dels que no poden faltar a les taules de cap casa son els Pastissets de Moniato

Per a la confitura:
1 quilo de moniato bullit (pasta)
400 grams de sucre

Per a la pasta:
300 grams d'aiguardent sec (cassalla)
300 grams d'oli
300 grams de sucre
Farina

Per a fer la confitura, es cou el moniato remenat amb el sucre a foc molt fluix duran 20 a 25 minuts i després es deixa refredar.
Per a la pasta, mescleu tots els ingredients menys la farina, i els aneu pastant i afegint la farina poc a poc fins que es puga estirar.
Per a fer el format desitjat, feu boles de pasta del tamany que voleu, i les aneu aplanant amb un plat.
A continuació, les farciu i les plegueu en mitja lluna. Es posen en una llanda i els heu de pintar amb ou batut, i després els espolseu amb sucre molt i canyella i els coeu a 180ºC fins que estiguen daurats al gust.


També son molt nostres els Rosegons o Carquinyols

250 grams d'ou
250 grams d'ametles senceres lleugerament torrades
250 grams de sucre
250 grams de mantega
450 grams de farina
150 grams de mel
8 grams de rent en pols

Munteu amb la batedora els ous amb el sucre i la mel, i a continuació incorporeu la mantega fosa.
Afegiu les ametles, mescleu bé i afegiu, per últim, la farina mesclada amb el rent.
S'ha de refredar la massa en la nevera almenys un parell d'hores, i després confeccioneu barres grossetes que s'han de tallar al bieix en porcions com d'un dit polze de llargues.
Es col·loquen en una llanda de forn lleugerament engreixada, es pinten en ou batut i es deixen coure entre 190 i 200ºC fins que estiguen ben daurats, durant un mitja hora. Probeu que cada forn es un món, i xicotetes diferències de cuita canvien la textura de la pasta.

Com no vull que s'embafeu massa, ho deixem hui en mitja dotzena, però avise que encara queden molts tan bons o més. Seguirem, que encara hi ha temps d'ací a Nadal, i pot ser que algú s'anime a fer a sa casa els dolços nadalencs de tota la vida i que fa prou temps que es veuen poc o menys a les cuines de Castelló.

Temps era temps...



Llegir més...

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Mobles de casa

En l'anterior article vaig quedar a parlar-vos un poc del mobiliari de la casa del llaurador, i que, com vam dir de la forma i distribució de la vivenda, podia ser variable, però sempre seguia un patró imposat pel costum i per la necessitat, i marcat per les diferents qualitats que imposava la diferència de poder econòmic de cada família. 

Començant per l'entrada de la casa, en la paret hi havia el necessari penjador de roba, que podia anar des de la simple perxa d'uns quants penjadors fins al moble elegant dotat inclús d'espill, i que tenia la seua funció a oferir un indret en què deixar la roba d'abric, el barret, boina o gorra, inclús el paraigua, i en alguns casos, inclús una botija pla.

Com vam dir, el seu mobiliari solia incloure alguna cadira, butaca o engrunsadora, de fusta o de vimet, i algunes fotos de família per tota decoració. 

Enfront de la dita paret, l'habitació de matrimoni, la més important de la casa, i en molts casos, l'única que va ser moblada per a la boda dels seus amos. Solia tindre un llit pesat de fusta o metall amb somier, amb un pesat matalaf de llana o borra, o inclús una màrfega. 

Mantes, edredó, llençols, i colorits cobertors per als dies de calor eren elements bàsics. Els més pobres, un llit de fusta sense somier, una màrfega de pallorfa i un cobertor de sac, també eren la roba bàsica. 

En la capçalera del llit, sempre un crucifix. Qui tenia sort i diners, penjava cortines en les finestres i inclús els podia posar persianes exteriors de fusta.

En l'habitació de matrimoni trobem un parell de butaques folrades, un armari de dos o tres portes, una d'elles amb espill, una còmoda amb calaixos, un enorme espill mural i una perxa de paret o vertical redona, el mosso penjador. En les més humils, una còmoda sense espill i un baül amb alguna que una altra cadira eren els elements bàsics. 

Una catifa o una estoreta d'espart les mes pobres per a no posar els peus al sol gelat, un orinal, i a vegades un rentamans, element fonamental de neteja formada per un moble amb un buit circular amb una palangana i dos suports laterals per a tovallola, a vegades un espill, i un estant baix per a un pitxer metàl·lic ple d'aigua.

En la segona nevada, la cuina, ja vam comentar que estava la llar i dos grans armaris de paret als seus costats. Una taula menuda i unes cadires de fusta amb seients de bova servien per a reunir la família durant les llargues vetlades d'hivern o els dies de fred i pluja en què no es podia treballar en el camp. 

També van evolucionar amb els anys, fins a arribar a una gran taula quadrada o redona i amb cadires de qualitat que donaven excel·lència al lloc. Sobre la taula, alguna botija en el seu plat o un plat amb fruites i queviures, o un fruiter amb mantellet de punt de ganxo.

L'aigua potable no solia ser la del pou de casa, i es buscava en les fonts públiques quasi sempre. Era un treball generalment de dones, que la portaven en cànters que portaven recolzats sobre les anques i agafaven amb el braç pel coll i l'ansa. 

A l'arribar a casa, es deixaven sobre la canterera, que podia estar en l'entrada de casa, en la cuina o en la porxada, i que, segons casos, era un banc de fusta a este efecte o format sobre el mur, de simple argamassa o decorat amb taulells. Els cànters tenien mil formes, models, colors o grandàries. 

No faltaven les botiges per diversos llocs de la casa, penjades al ras, o de la paret, amb el seu costat pla per a això, o sobre un plat en la taula de la cuina o en un replanell de l'escala. 

Les semiesfèriques de paret eren les que s'usaven en el camp, i tenien sempre el seu suport d'espart instal·lat en la part davantera del varal del carro. 

El bec de la botija es tapava amb una branqueta tallada amb punta, i el coll d'entrada amb un suro, i a les de casa amb una peça de fil feta de punt de ganxo.

A més, en la casa hi havia diverses gerres de diferents grandàries i formes, destinades a emmagatzemar aigua, o la calç d'emblanquinar tota la casa, i que generalment es cobrien amb una tapa de fusta a la seua mesura. Les gerres menudes s'usaven per a emmagatzemar aliments o fer salmorra. 







El cossi es destinava a la bugada, per a la que es feia lleixiu de cendra. També per al bany de xicotets i grans, facilitat per les seues dimensions i la seua forma ovalada. 


El llibrell gran s'utilitzava a vegades també per a la bugada posant sobre ell la posteta i fregant, o per a netejar els accessoris de la cuina, i amb el temps es van substituir per safes de zinc.

Cadires de qualsevol tipus, de fusta envernissada o no i amb seients de bova, de reixeta, de fusta i amb diversos tipus de respatler, inclús amb braços, es trobaven repartides per tota la casa. 

La taula menuda de la cuina, generalment amb un calaixet, s'aprofitava per a moltes coses. Les dones la treien al carrer per a jugar al burro i presidia la reunió de boqueta nit de la família a la fresca. 

Si era l'allargada de ventalls, es podia desplegar i allargar. Quan estava plegada, adornava amb els objectes sobre ella l'espartana cuina. Desplegada, en les grans ocasions, albergava dinars i sopars familiars. 

En la porxada, prop del pou, solia haver-hi un rentamans, paregut al de l'habitació de matrimoni o únic en les casa més humils, i fonamental per a la neteja i pentinada.

El mobiliari de la casa solia ser mínim i espartà. Es completava a vegades amb diversos mobles de baül per diferents parts de la casa, banquetes, etc., i pocs elements d'adorn. 

El llaurador era poc donat a floritures i excepte els rics, destinava els seus havers a millorar el seu patrimoni agrícola i el seu rendiment.


Llegir més...

dimecres, 12 d’octubre del 2011

Cases de Castelló

Cada etapa històrica deixa la seua empremta en el paisatge de Castelló, no sols en el rural, també en l'urbà. Hem assistit en pocs anys a l'alteració contínua d'una vivenda bàsicament agrícola, amb una tipologia de casa que responia a unes necessitats de treball, d'ofici, d'ocupació o de qualsevol altre interés dels seus habitants, i hem passat a vivendes d'ús propi d'habitabilitat en què és pràcticament impossible deduir qual és la dedicació dels seus habitants.

Hui encara hi ha cases en què persistixen eixes característiques, però que han entrat en procés de degradació física o de modificació que en poc de temps faran impossible distingir eixe procés històric. És eixa arquitectura popular, l'art de la construcció, la que ha fet factible la realitat urbana actual. Encara hui és fàcil distingir les distintes èpoques constructives en els carrers de Castelló i separar en elles les construccions agrícoles tradicionals de les alçades en els últims cinquanta o seixanta anys.

Les clàssiques responen a una varietat constructiva peculiar en cada comarca i poble, i engloba una sèrie de característiques tècniques, formes, materials i sistemes constructius arrelats en un entorn concret i un model social, i la necessitat conjugar unes activitats de sector productiu primari exercides per la població i la dita tipologia d'habitacle.

La societat castellonera estava organitzada davall un règim d'economia agrícola i que durant anys a penes va superar el nivell de subsistència. Les construccions, necessàriament, s'havien de construir amb sistemes i materials senzills i barats, amb materials relativament abundants, pròxims i adequats a l'entorn físic de la zona. Hui ha desaparegut eixa necessitat i les modernes cases s'adapten cada una al gust i poder adquisitiu dels seus propietaris i resulta innecessària la seua adaptació al medi.

No és possible separar l'esdevindre històric i econòmic del comportament social a través del temps i del paisatge urbà que hem rebut en herència. Eixe esdevindre és el que ha configurat les necessitats vivenda i ha trobat els més útils i ajustats a la forma de treball i dedicació dels seus habitants. La diversitat de formes de planta, de grandàries, de casa en definitiva, que podem trobar és molt diversa, però en una visió global i diacrònica, s'ajusten com si fossen un motle a un model que, assumint una màxima diversitat i complexitat, assumix la utilitat dinàmica i es convertix en un arquetip estàndard que es repetix quasi sempre, amb les xicotetes modificacions que vinguen al cas, però d'acord amb unes pautes anunciades, repetides i experimentades reeixidament.

La utilitat és la que determina l'organització de la casa i es relacionarà directament amb l'ús que es vullga fer d'ella. On més relació observem és en les necessitats agràries, tenint la distribució interior una resposta a la dedicació a una explotació agrícola o ramadera, la majoria de les vegades mixta. S'aprofiten els materials del terme per al desenvolupament de la vivenda, la qual cosa proporciona una espècie de complement arquitectònic que fa que s'integre harmoniosament en el paisatge i establix un equilibri natural que ha sobreviscut als processos de construcció - destrucció progressiva de l'aspecte de la població  al llarg dels segles, observable en els edificis que sobreviuen en el casc vell de la població. 


És la devastació d'eixe casc vell i de la seua trama urbana la que fa que en moltes parts aparega una sensació d'estranyesa i inoportunitat de derrocaments a què ha portat en l'últim segle el canvi productiu per la decadència de l'agricultura. Carrers i places harmonioses han sucumbit al desconeixement dels seus valors i al derrocament innecessari de les seues edificacions per a  ser substituïdes per trames urbanes anodines i desarrelades.

Com a exemple vos posaria l'antic convent de Sant Vicent i la trama de carrers derrocats per a fer l'actual ajuntament, la seua plaça i les finques que l'envolten, o l'antic Hostal, o l'eliminació del vell cementeri front de l'església que va donar origen a la plaça actual, o tantes altres que han fet canviar substancialment la trama urbana i constructiva del vell Castelló històric i han donat com resultat l'actual, que no m'atreviria mai a qualificar com millor ni pitjor, però si com distint i distant d'ell. Poc és l'encant que guarda Castelló de la vella trama rural amb racons d'indubtable bellesa, i poca és l'ajuda que poden esperar els propietaris de velles cases tradicionals per a protegir-les i conservar-les com a patrimoni arquitectònic i com bé material de què Castelló hauria de sentir-se orgullós.

Les vivendes de Castelló durant els últims segles van tindre unes funcions eminentment rurals adaptades a la vida agrícola i l'economia de subsistència imperant. Els materials que s'usaven comunament en la construcció de fonaments i murs externs eren la pedra calcària, abundant en la nostra comarca, junt amb el morter (mescla d'arena i calç viva), atovó, i blocs fets d'arena de riu i morter emmotlats i deixats eixugar. La tàpia era un procés reservat als murs de casa i corrals. La superfície externa es lluïa amb algeps, material abundant en la zona i més compacte i fi. Els murs es pintaven amb calç per a embellir-los i facilitar la seua conservació.

El tipus bàsic de casa ha sigut la de planta rectangular, de diversa longitud i amplària de fatxada i, en alguns casos, oberta si pot ser a dos carrers i tancada posteriorment per una portella. L'eix de la casa és el passadís del carro, que arriba a través de dos nevades a una porxada situada en una tercera nevada, on estava el lloc de guardat d'este, i se separava de la casa amb una gran porta interior. Després de ser desenganxat, l'animal travessava el corral fins a arribar al seu lloc en la cuadra, totalment al fons i allunyada el més possible del terreny habitable.

Les casa d'un cert nivell adquisitiu tenien el sòl recobert de taulells més o menys delicats, amb dos roderes de pedra per al pas de les rodes del carro i pedres menudes de riu compactades entre elles per al pas de l'animal, mentres les més humils tenien el sòl d'argamassa o de terra de riu molt compactada, i de vegades reforçada amb pallús d'arròs per endurir. Els murs exteriors eren de càrrega i amb un grossor de 40 a 50 centímetres. 

Per regla general, totes les parets interiors es lluïen amb algeps. La teulada, a dos vessants, encara que amb excepcions, seguia una línia paral·lela a la façana, i amb el corral com a límit. Les bigues es construïen amb fusta de pi de les muntanyes pròximes. S'elegia un pi del grossor adequat i es tallava el seu tronc a la mesura necessària, sense finors en l'acabat, perquè servira de jàssena i suportara les bigues travesseres, també triades i tallades a mesura.

Si les bigues travesseres eren prou llargues, sobreeixien del mur per a formar un ràfec o volada davant i darrere de la teulada. Sobre elles, es construïa un canyís amb canyes de l'Albaida o del Xúquer, que es recobria de terra roja molt fina, argila, o de calç, per a evitar les goteres, i finalment s'acabava de teules morunes, del propi i antic teular de Castelló, hui desaparegut però l'edifici de les quals encara podem veure en l'encreuament del vell camí del Pla, (vella carretera que naix en la plaça de l'església i realment ve des de la barca d'Alcocer com a ramal del camí reial que anava cap a Xàtiva per Manuel) amb la nova i actual carretera, nascuda en l'època de finals de la dècada dels anys 20 del segle passat durant la dictadura del general Primo de Rivera.

Si no es construïa volada, s'acabava el mur amb rajola massissa disposada de manera més o menys artística perquè, per la inexistència de canalons, l'aigua de pluja provocava danys en les parets i es produïen humitats.

L'entrada de la casa s'obria a la part esquerra o dreta depenent de les necessitats i de la longitud del solar, i ocupava la primera nevada, mentres que la part contrària l'ocupava l'alcova de matrimoni amb una finestra de diversa mesura que donava al carrer i es protegia amb una reixa o amb barrots de fusta o ferro. La segona nevada era l'espai obert anomenat cuina i tenia instal·lada la llar o la ximenera. 

Encara que a finals del segle XIX trobem cases d'una sola planta, el normal és que es comptara amb una planta alta almenys, destinada a andana, o una primera de cambra i una altra d'andana directament baix la teulada. La separació entre plantes es fa amb forjats que tenen com a base unes bigues quadrades de pi o de mòbila, separades per espais semicirculars coneguts com revoltons construïts amb rajola fina o canyís cobert per morter o algeps segons les circumstàncies o possibilitats econòmiques, i que suportava una enorme biga també de pi o mòbila sostinguda per pilars situats en la separació entre nevades.

La façana presenta moltes variants, però bàsicament consta d'una gran entrada tancada per una doble porta de fusta massissa amb base en un portal de pedra treballada amb dos roderes per a guiar l'entrada del carro, amb dos pedres llises o decorades als costats per a protegir les parets de l'entrada de l'eix del carro. La porta de dos peces s'obri de bat a bat per al pas del carro, però en una del les seues dos fulles s'obri un porta mes xicoteta per a l'accés de les persones, amb pany i pestell. A l'estiu, era comú obrir esta porta de bat a bat i muntar a sobre d'ella una porta lleugera amb cristalls per a facilitar la il·luminació natural de la casa.

Tot el conjunt es protegia amb una persiana de canya o fusta. Les que no la tenien, es protegien per mitjà d'una làmina metàl·lica revestint la fusta en tota la porta o només en la seua part baixa fins a l'altura del pany. En la part contrària de la fatxada estava la finestra de diversa grandària de l'habitació de matrimoni, a vegades fins al sòl. En la part superior de la façana, la corresponent a la cambra, s'obrien finestres xicotetes amb vidre que deixaren passar la llum i pogueren obrir-se a l'estiu per a facilitar la ventilació. El corresponent a la part central era més gran i a la seua part exterior es muntava un suport per, amb ajuda d'una corriola, poder pujar les collites a guardar des de l'exterior.

En els anys del segle XX, es van començar a ampliar les finestres i dotar-les de balcons com a element decoratiu, que final ment es van convertir en el més normal i quasi obligat com a elements de la façana, i se van anar omplint d'elements decoratius i baranes més o menys recarregades segons el poder adquisitiu del propietari. A l'altura de la primera nevada, l'entrada se separava habitualment de la cuina per mitjà d'una gran cortina de cotó que tallava el pas a l'entrada i protegia la casa de mirades indiscretes, En moltes casa riques la cortina se substituïa per unes portes de fusta amb vidres llisos semitransparents, de colors o amb dibuixos, i que feien la mateixa funció.

Res més entrar, en la paret hi havia un penja-robes de tipus variable per a deixar en ell robes d'abric, barrets, gorres i boines, i inclús una botija. Sobre la paret llarga es col·locaven cadires i a vegades, inclús engrunsadores o butaques, i en la paret, les fotografies de boda o dels fills com a únic element decoratiu. En la cuina, que era l'espai habitable  de la casa, solien haver-hi, a un costat i a l'altre de la ximeneia, uns armaris verticals que ocupaven tot l'espai, amb la seua part baixa formant estants tancats per 2 portes de fusta tancades, calaixos centrals a l'altura del pit en una o dos tires, i una part superior amb estants tancats per dos portes vitrines transparents. Eren els mobles dedicats a tots els elements de cristalleria, vaixella, coberteria i tovallons de la casa. En la llar, els elements de ferro del seu maneig i el ventall d'espart, per al manteniment del foc.

Si la casa tenia 2 plantes, baix l'escala situada en la mateixa cuina es trobava el rebost, amb algun respirador en la paret o en la mateixa porta que el tancava, i en el que es guardaven els queviures, i també olles, perols, cassoles, morters, calders, paelles i inclús la post de portar el pa al forn o el sedàs. 

La tercera nevada, la porxada, era com vam dir el lloc del carro, i el dels altres apers agrícoles de qualsevol tipus i inclús d'alguns objectes diversos de la casa. Amb el temps, este espai va evolucionar fins a convertir-se en l'estança més usada en èpoques de bon temps i es van instal·lar en ell banquetes, piles etc., i en ell o en el corral es trobava també el pou, i es deixaven els elements d'ús d'este, poals, cordes, corrioles, llibrells, gavetes, ferrada, safa, i inclús la carnera.

La planta superior o cambra estava destinada en un principi a magatzem de les collites, i era el lloc on dormien els fills, bé en un racó o bé en habitacions sense porta, tancades per una simple cortina, equipades amb un llit i un baül, alguna cadira i penjadors de roba, i finestres al carrer. L'andana baix sostre se solia destinar a assecador d'algunes collites, esteses sobre el sòl, i amb accés habitual per una escala de barrots sobre un cantó que donava a un buit obert o tancat amb una simple trapa.

El corral depenia de la grandària del solar de la casa, i si tenia espai es plantaven en ell arbres fruiters, com una figuera o llimeres, inclús alguna parra, o plantes decoratives i aromàtiques com el gesmil. En un raconet del corral, dins d'una caseta menuda, estava el comú, on tots els de la casa feien les seues necessitats fisiològiques, reciclat periòdicament com a fem per als camps.

Al fons estava la cuadra, amb el pessebre on es refugiava, menjava i descansava el rei de la casa, la cavalleria de tir, a vegades més d'un animal, i on també s'organitzava l'espai perquè es criara algun o alguns porcs i alguna cabra. Quasi sempre hi havia un tancat amb gàbies per a conills, i en el que es criava algun titot, gallines i ànecs, que eren fonamentals en aquella economia de subsistència en què res es tirava i tot era reciclat i tenia el seu lloc.

Les cases, per descomptat, no tenien aigua corrent, i inclús moltes no disposaven de pou. Entre les que si el tenien, alguns no eren potables i depenien de les fonts públiques per a beure, per la qual cosa eren molt abundants cànters i botiges, i molt important el seu cuidat.

Com este escrit no sols s'ha retardat massa dies (causes hospitalàries, força major), sinó que finalment ha acabat sent massa llarg (verborrea habitual, pesat que és un), parlarem un altre dia del tipus de mobiliari habitual en cada estança i dels elements i accessoris domèstics que ens han acompanyat fins fa molt poc.

Temps era temps.



Llegir més...