Vicentica (2)

Collint creïlles al 1954

Com et Deia, la meua germana major era quasi cinc anys major que jo, i a ella li agradava més anar a la taronja, i a l'estiu a totes les collites que es feien en el camp, que llavors no hi havia tants tarongers com ara, i es feia més verdura. Per tant a ella li agradava més anar a collir bajoca, tomaca, a desullar, i tot això. No era ella sola, eren un muntó les que anaven al camp, i a ella li agradava més això, que es guanyava més.

A mi em pareixia millor allò altre, perquè venia l'hora de dinar i dinaves, la d'esmorzar i esmorzaves bé, i es menjava millor que a casa, i a mi m'agradava més això encara que guanyara menys, i així vam estar, fins que em vaig casar.

El magatzem de l'Agruna

La taronja la collien i la portaven al magatzem, llavors era així, així com ara hi ha màquines, llavors eren dones les triadores, i s'assentaven i es posaven tres o quatre cabassos i posaven la taronja menuda en u, després hi havia una altra que era mitjana, una altra més gran,i després la més grossa, i un altre cabàs que era destrio, que si estava picada de la mosca, o ramejada, o el que fóra, llavors era destrio. 

Triant taronja

Després estaven les empaperadores, que agafaven la taronja i l'empaperaven, així com ara no sé si les empaperen. Llavors s'empaperaven, ara pense que no. 

En el magatzem estava la fusteria, que feien les caixes amb espitlleres perquè es vera la taronja, i les encaixaven en elles i eren per a enviar-les fora, unes en tren i altres amb vaixell.

Empaperant

En el magatzem treballaven totes les dones que podien entrar, el mateix si eren fadrines que casades, i una era la meua germana, i una altra ma mare, que en el temps de la taronja també anava a la taronja, eh? 

I després, tot el que havia de llavar, quan arribava a casa ho llavava, perquè teníem un pou i una pica gran que vam posar per a poder llavar a casa, i encara ho llavava com podia, per a no perdre la clientela per a quan no hi havia taronja.

La fusteria del magatzem

En el poble hi havia llavadors grans i amplis, en l'ermita, en l'escorxador, que estava anant al institut, i ara no em recorde però hi havia més, crec que sols queda el de la fàbrica i fet pols, i en ells corria molta aigua, i així es podia llavar roba blanca i de color sense problemes.

Se n'anava allí i es llavava, i quan tancaven les séquies per netejar-les, llavors se n'anava al riu a llavar, o s'apanyava una a casa si podia com nosaltres, però la roba gran calia anar al riu, que la pica no donava per a tant.

Carregant al port

Totes les que podien entrar en el magatzem de taronja, entraven, perquè la taronja és de temporada, de temporada d'hivern, com ara, no tan llarga com ara, i llavors les persones s'apanyaven com podien a casa per a poder anar a treballar i es podien arreglar un poc les economies de les cases, que llavors la majoria eren arrendades, i calia guanyar un poc de diners per si de cas, que encara que tingueres algun bancal de verdures o d'arròs, a vegades amb qualsevol temporal se n'anava tot a fer punyetes i et veies aigüa al coll, i si eres jornaler més, així que tots els de casa havien d'arriar amb el que pogueren per a estalviar un poc, i moltes vegades, quasi totes, ni així es podia. 

Llavant al riu

No et cregues que sempre ha sigut com ara, que amb la crisi que hi ha, no veig molta gent passant ni la mitat de necessitats que els millor arreglats dels jornalers de llavors. Allò si que era roín, que hi havia molta misèria, molta, massa misèria.

Ara hi ha molts camps del terme que s'estan abandonant perquè les collites no valen prou per a pagar els gastos y no es poden mantindre. Llavors quasi totes les terres del terme eren propietat d'unes quantes famílies, 5 o 6, no et cregues que més. Els que les treballaven eren arrendadors i pagaven uns bons diners a l'any, passara el que passara. Alguns, pocs, anaven a mitges amb els amos de la terra. 

Pica de formigó

Amb les cases del poble, quasi que era igual. Hui quasi tots viuen en sa casa o en lloguer en una casa ells sols. Llavors hi havia casa que pareixia un magatzem de gent, amb diverses famílies juntes per a poder arrendar una sola casa, i allò era una inquisició. Fins a les casetes xicotetes del camp estaven plenes de gent, i treballant tot el dia com a burros, a penes es podia menjar, quan es menjava, quan es menjava, que per a molta gent no era sempre.

Els temps van anar canviant i les finques es van anar repartint per les herències, igual que les cases, i després, quan molts fills i néts hereus havien anat estudiant fora i tenien bones ocupacions, de metges, d'advocats, del que fóra, van anar venent a la gent que treballava la terra i a poc a poc es va arribar que quasi tots tingueren un poc de terra seua que treballar junt d'anar a jornal el que pogueren, i el poble va millorar molt.

Abans, passava el contrari. Els rics es casaven entre ells, el fill d'un ric amb la filla d'un altre o al revés, i les terres s'anaven ajuntant i tenien més, com les cases i tota la resta. Després es van anar acabant els casaments per interés. La gent rica va començar a casar-se amb qui li donava la gana perquè es volien, i no per a ajuntar herències com abans. Abans eixes bodes les arreglaven les famílies, entre amics, i era més fàcil que si ho intentaren ara. Llavors, les dones eren pudoroses, i no eixien de casa més que per a anar a missa i amb companyia, i res de discoteques ni de balls. 

Quan les manaven casar-se, ala!, a l'altar i mut. Si es resistien, les amenaçaven de ficar-les monges. A més d'una li ha passat. Després passava el que havia de passar, que tot eren embolics de faldes i pantalons d'amagat. Ara les coses són normals i naturals. Llavors, era un niu de rates quasi tot en les famílies amb diners i terres.

T'he d'explicar un poc com era tot això de les herències, que no era a vegades tan fàcil com partir.

T'ho vaig a contar...

Visantica (1)

Jo vaig nàixer l'any 1920 en Castelló, en una altra casa, no en esta, perquè vaig canviar almenys 3 o 4 vegades de casa des de que vaig nàixer fins que em vaig casar, en la que llavors era la casa dels meus pares i dels meus iaios.

La meua iaia descendia de Castelló per son pare i de Senyera per sa mare, però els meus altres iaios eren d'Alberic, encara que el pare de mon pare tenia de segon cognom Pol, que no és un cognom de per ací, i ell deia que els seus iaios descendien de Sant Sebastià, però mira quant de temps farà d'això. La meua tia deia que eren una família de tractants, ja saps, d'animals, que portaven cavalleries d'ací cap enllà, i que es van quedar a viure ací, perquè el meu iaio tenia germans ací, tenia la seua família ací.

La casa en què vivien era arrendada. Llavors quasi totes les casa eren arrendades. Quan ma mare es va casar, inclús es va posar a viure a casa de sa mare, a casa de la meua iaia, però jo ja no vaig arribar a conéixer-la, a ella, a la meua iaia. Llavors això era normal, que la gent es casara i se n'anara a viure amb els pares, perquè el poble, en personal, no ha evolucionat quasi, sempre està per l'estil, però en cases llavors havien moltes menys, poques cases, i per això es posaven a viure en companyia dels pares, o dos famílies en una casa, en aquells temps era així. Hi havia cases de tres famílies, jo les he conegut. 

Després el poble ha anat creixent, la gent ha fet obra i el poble s'ha anat fent gran i les famílies han anat adquirint cases i s'han anat separant. Per això el poble ara és molt més gran, però de gent som per un estil, quasi que els mateixos, menys per uns pocs que han vingut de fora, quasi tots estrangers, que per a mi han fet molt bé. Els que conec em pareixen bona gent, i cal conéixer-se entre tots. Sóc ja molt vella, però m'agrada que vinga gent nova. Per ací tenim en el veïnat una família del Marroc i una altra Colombiana, i els conec a tots i són molt bonics. Els xiquets són preciosos i molt alegres, i a més ja parlen tots en valencià i pareixen de Castelló. Això és bo, i a més obliga que l'amistat entre ells que són amics de l'escola i del carrer es transmeta a les seues famílies i la relació de veïns siga cada vegada millor.

Mon pare treballava en les carreteres. Va morir l'any 33, tenia 45 anys, va morir molt jove, i llavors les carreteres eren quasi totes de pedra, quasi cap estava empedrada. A una distància com d'ací a ací tiraven muntons de pedres, i quan es feien clots, llavors eren els carros, que cotxes quasi no havien, mon pare amb un cabasset anava tirant la pedra al clot i després, quan tenia un tros gran repartit, agafava un ruló d'eixos que aplanen i el passaven. Això era per a la Diputació, que ell no treballava per a l'Ajuntament, i treballava tots els dies. Mon pare tenia el seu jornal tots els dies, però treballava en això, encara que va faltar molt jove.

També era llaurador, i quan acabava el jornal també anava al camp i feia algunes collites, i criàvem animals a casa. El que ara diem el pati era llavors el corral, i en el corral criàvem animals, i ell encara feia herba en el camp. Portava herba del camp i junt amb altres coses de menjar, teníem conills i gallines. Feia de llaurador, però ell era això, caminer.

En la casa on jo vaig nàixer vivia la meua iaia, la mare de ma mare, i un germà seu, i ma mare, que era la més xicoteta de tots els germans, que va tindre crec que sis, es va posar en companyia de sa mare, i allí van nàixer tres xiques, que jo tinc dos germanes, una que ja ha faltat, la major, la més xicoteta i jo que era la segona, vam nàixer allí, i estant allí va vindre la guerra i als rics, com eren tan rics i hi hi havia tants pobres, per tant en la guerra civil els van confiscar les casa i es confiscava la terra, i llavors en els tres anys de guerra nosaltres no vam pagar arrendament. Estava confiscat per, per l'ajuntament que hi havia llavors, però ma mare, el que pagava d'arrendament, perquè mon pare ja havia faltat, ho gastava a arreglar la casa, es gastava els diners en la casa, però quan es va acabar la guerra, els amos en general van fer pagar els tres anys d'arrendament, sinó et tiraven al carrer, i vam pagar els tres anys d'arrendament i continuem vivint en la mateixa casa. Si l'amo volia vendre la casa, et tiraven al carrer, no hi havia res, no era com ara que si te fan parlar, no passa res, llavors et tiraven al carrer i Au

Llavors la meua germana major ja s'havia casat, i es va posar en companyia de ma mare, però el meu cunyat, que en pau descansen tots, es va comprar una altra casa i llavors ens en vam anar tots a l'altra casa, i eixa casa la vam deixar i la van vendre. Ens van dir de comprar-la, però era una casa ja molt vella, i el meu cunyat va dir: "Jo per a comprar una casa m'arrisque un poc i compre una més, més bona". I així ho va fer i continuem vivint tots junts.

La meua germana major es va casar abans de la guerra, quan va faltar mon pare, la meua María tenia 18 anys, jo tenia 12 i la més xicoteta tenia 8, i després, quan es va acabar la guerra, va vindre allò de l'estraperlo, que es feia estraperlo, i es venia arròs, les collites, els que tenien, perquè tenien, i ma mare que era molt decidida i deia: "Jo vull viure en ma casa" i nosaltres li traginàvem l'arròs a la nit i, llavors, venien al de matí d'Alzira uns quants hòmens i dones, venien i compraven l'arròs per a canviar-lo amb oli, canviar-lo per menjar, eh? I a poc a poc vam aconseguir per a comprar-nos una caseta, xicoteta, però la nostra, i ens en vam anar a viure en ella, i jo ja vaig eixir d'allí per a casar-me, i després em vaig posar a casa dels meus sogres, encara em vaig tornar a posar en companyia.

El germà de mon pare que era fadrí  i vivia amb nosaltres era també llaurador, i treballava terra arrendada, i quan va morir mon pare, que ma mare es va quedar molt pobra i desemparada, a nosaltres no ens faltava de res, però de res, però dos anys després de faltar mon pare, al pobre li donà una cosa d'eixes, una angina de pit, i es va morir en redó. Quan es va morir el meu tio, com la terra era tota arrendada i nosaltres érem tot dones, es va acabar tot, a treballar en el que podíem.

Quan vivia el meu tio, l'entrava a casa tot l'arròs, i el pujava a la cambra, que l'anomenàvem cambra, eh? I el posàvem allí, i després venien els moliners i compraven l'arròs, i de seguida pagava l'arrendament de la terra, i el que sobrava era seu, que treballaven per compte d'ells, per tant eren els guanys, el que eixia de més era per a ells.

Després, ma mare faria  faena per a algunes cases, i a llavar la roba, que llavors hi havia llavadors, i aigua corrent no tenien en cap casa. Llavors, havien dos o tres cases que ma mare els llavava la roba de la setmana, i jo que tenia 12 anys, ja els havia fet, em van posar en una casa de passejadora. Llavors els xiquets xicotets no tenien carrets. Així com ara tots van en carrets quan naixen, llavors et contractaven de passejadora, agafaves el xiquet i eren passejadores per a tindre els xiquets, i jo a eixa edat ja estava passejant un xiquet, menjaves i a més et donaven un xicotet jornal.

Jo vivia a casa amb ma mare, però al de matí me n'anava a la casa del xiquet, i ja tenia jo cuidat del xiquet, i et posaven un devantalet perquè es vera que eres passejadora. Totes les famílies riques tenien passejadores per als seus xiquets. Totes les que podien fer-ho. A mi em pagaven tres duros al mes, que estava prou bé. A més, ajudava en els xicotets treballs de la casa, i em deien que era bona xica, que no protestava ni contestava "Visantica, fes açò", i ala, jo ho feia.

Jo vaig ser l'única de casa que vaig treballar en això. La meua germana era major, tenia cinc anys i mig més.

Llegir més...

L'Ermita

La plaça de l'Ermita

És un dels llocs emblemàtics de Castelló, entranyable a més per als que hem nascut prop d'ella i ens hem criat a l'ombra de la seua espadanya, escoltant el so de la seua pobra i popular campana.

De l'ermita sabem tot, perquè fins al més xicotet detall de la seua història es troba perfectament documentat i arxivat des de la data de la seua construcció, feta en 1772 a expenses principalment d'Antoni Bella, i que hui continua presidint la bonica plaça que porta el seu nom.

Però fins ací podem parlar. L'actual ermita no és l'original. Ni tan sols ocupa la seua mateixa ubicació, i de la seua predecessora sabem massa poc. Hui no coneixem on estava exactament situada. Només sabem que estava junt amb el camí d'Alcocer, el que és l'actual carrer major del poble, quasi segurament en el tram de l'actual carrer de Cervantes, però ni això és segur.

És molt antiga, com es pot reconèixer al saber que quan en 1590 es va fundar el convent monestir de Sant Vicent Ferrer, en la que és actualment la plaça de l'Ajuntament i hui desaparegut, els frares que van acudir a la mateixa es van allotjar uns dies en ella mentre s'acabaven les últimes obres.

A pesar de ser una construcció religiosa, ni la primera ni l'actual ermita eren de propietat clerical. Ambdós van ser construïdes a costa de donatius de la gent de Castelló. La seua missió: d'una banda, poder deixar les seues oracions per a la protecció de les seues collites, i baix l'advocació de Santa Bàrbara  patrona dels artillers i protectora contra les tempestes, i també de Sant Joan Evangelista, el deixeble amat de Jesús.

L'Ermita no tenia rendes ni béns vinculats a ella. Només oferia a l'ermità habitació i almoines a canvi del seu treball de cuidar-la i tocar la seua campana. Totes les decisions vinculades a ella eren preses pel consell municipal, que fins a 1707 eren els Jurats de la vila, i a partir d'eixe any, l'Ajuntament.

La barca d'Alcosser al 1903

El que sí que està clar és que per la seua ubicació, junt al camí d'Alcosser, el seu ermità tenia dos funcions principals, ambdós relacionades amb la seua campana. D'una banda, havia de ser tocada els dies amb mala visibilitat per ennuvolat, per pluja o boira, per a assenyalar els viatgers de la important ruta que conduïa des de la barca al poble, qual era la direcció correcta que havien de seguir.

D'altra banda, s'havia de deixar sentir els dies de tempestat, perquè es tenia la creença general de què el so de la campana desfeia les tempestes, junt amb la protecció de la Santa. Era un edifici important en la seua època, ben ubicat i definit en la seua responsabilitat. 

El Calvari amb l'Ermita

A principis del segle XVIII, el seu estat era quasi ruïnós, inclús quan va ser estudiat en profunditat per l'obrer de la vila de Xàtiva, cridat per a això, la va declarar en perill de caure afonada. Les autoritats de Castelló es van fer càrrec de reformar-la en profunditat, a pesar de l'elevat pressupost. Sabem inclús qui es va fer càrrec de les obres, Domingo Ortiz, obrer de la vila, encara que no se per què les va iniciar poc després un cert Jaume Corbera al juny de 1706, havent sigut nomenat ermità amb dret als corresponents emoluments i habitació en l'ermita.

Sabem que per la seua poca diligència en les obres, es va revocar el seu nomenament i drets, i se li van donar a un cert Joseph Omedia, diaca. Pareix que tampoc va ser el que esperaven, i el 30 de desembre del mateix 1706 es nomena ermità al llaurador Agustín Fito i s'autoritza que sa mare visca amb ell mentre l'ajuntament no necessite la seua habitació en l'Ermita. En 1715 va ser destituït i es van nomenar Juan Grau i Mateu Lloret, veïns de Castelló, perquè l'habitaren per a tota la vida sempre que compliren fidelment i honestament les seues obligacions.

La capella de la Sang

Sabem també que al juny de 1725 es va recompondre el seu campanar, i així, entre pedaços i cures, va arribar al dia del 23 de març de 1748, dia d'infausta memòria en totes les terres de les nostres comarques de la Ribera i la Costera. Eixe dia, un enorme terratrèmol les va assolar. Castelló va ser un dels pobles que van eixir millor lliurats.

La vella Ermita es va afonar, i amb ella el coronament del campanar del convent de Sant Vicent, i la capella de la Sang va quedar quasi destrossada, apuntalada segons les cròniques. Es van apuntalar 11 cases, dos es van afonar, i es va taxar els danys en 16.000 sous. Va ser el dia en què el convent Castell de Montesa va quedar totalment destruït, es va cobrar la vida de nou monjos, i va passar a ser una de les nostres principals ruïnes històriques valencianes.

A pesar d'això, l'Ermita no degué ser una ruïna total, ja que sabem que al febrer de 1751 es va nomenar nou ermità a Juan Chornet, amb obligació de resar diàriament el rosari, tocar la campana sempre que haguera ennuvolat i cuidar de la neteja del que quedava aprofitable de l'ermita, i amb autorització per a demanar almoina de pa els dijous i diumenges, i els altres acostumats pels anteriors ermitans. 

Entrada a Castelló des de la barca

Mentrestant, i junt amb les antigues eres de l'ermita, part de les quals es van acabar convertint en l'actual plaça que porta per nom el seu, el de l'Ermita de Santa Bàrbara (va nàixer com a tal plaça en 1825. En el cens de 1848 només havia construïdes al voltant d'ella una desena de cases, i en 1840 el naixent barri del Calvari, amb l'ermita, distava encara del nucli urbà de Castelló uns 150 passos), es va construir, a costa d'Antoni Bella, que va aportar patrimoni i treball personal, una nova Ermita que va quedar totalment acabada en 1772.

En 1775, el 12 de desembre, Antoni Bella va ser nomenat ermità perpetu durant tota la seua vida, com a reconeixement a la seua labor, perquè gràcies al seu esforç es va poder construir la nova Ermita. Per això, es va poder tornar a dir missa i reprendre totes les activitats religioses que allí se celebraven.

El pou de la plaça

El 7 de gener de 1806 es nomena per primera vegada un "encarregat", ja no ermità, sent Salvador García, i el 6 de març d'eixe mateix any es col·loquen en la nova plaça els primers fanals d'enllumenat públic.

Desconec quan va ser construït el pou de la plaça, però sabem que en 1904 va ser reparat, i es va demolir en 1968. L'actual és només una reconstrucció decorativa del vell cor que abastia d'aigua al recent nascut barri del "Calvari".

L'Ermita sempre ha prestat servici en favor de Castelló. Durant segles, les dependències de l'ermità van ser alberg de pelegrins, en l'epidèmia de còlera de 1865, van ser hospital amb 10 llits, en 1886 es van utilitzar com a escola, l'Ermita era l'arribada del tradicional "Viacrucis" local d'on va nàixer el nom del barri, el Calvari.
En 1892, es va traslladar junt a ella, ocupant la vivenda de l'ermità, l'hospital municipal des del seu antiquíssim emplaçament junt a l'ermita de la Sang, en l'actual Plaça de l'Església, i que en 1949, sent alcalde Vicent Grimaltos, es va convertir en Centre Maternal d'Higiene. 

L'Hospital junt a l'Ermita

Esperem que meresca durar molts més segles presidint amb la seua espadanya la meua amada plaça de l'Ermita. Esperem que es repare prompte eixa mateixa espadanya, que a simple vista s'aprecia com va perdent la seua verticalitat cedint cap al carrer, i que la seua xicoteta campana continue sent la veu cantadora de les festivitats que se celebren al seu voltant.

Una d'elles, l'antiga festivitat de la Santa, les festes de Santa Bàrbara  Segons el santoral, el 4 de desembre és Santa Bàrbara  El xicotet barri nord de la població, va fer nàixer entorn de l'Ermita totes les seues festivitats profanes i religioses.

Els seus festers celebraven la tradicional "arreplega" amb donatius de diners i collites per a celebrar la seua festa. L'última vegada que es va celebrar va ser en 1960, i la festa va tindre lloc el 26 de desembre. Durant quasi tot el segle s'havia celebrat la festa el dia 4 de gener, o el primer diumenge després del dit dia. Posteriorment, s'han anat dissolent.

Actualment, s'estan intentant recuperar, i el present any s'han celebrat a partir del 4 de desembre (amb una missa en l'Ermita), englobats amb els dies de celebració de la fira de Santa Lucía, i pràcticament reduïts a mers actes religiosos amb una sola cucanya infantil el dia 8 i una mascletada el dia 9 ambdós en la plaça.

És millor una celebració tan pobra amb quasi nul·la intervenció del veïnat, que deixar que desapareguen.

Temps era temps...

Llegir més...

París o el cel.

És l'emigració un simple fenomen social que observar? Durant anys, he observat les reaccions de la gent enfront d'este fenomen en un país com el nostre que ha sigut un gran receptor d'emigrants de tot el món, d'origen canviant segons diferents anys i conjuntures, i no han deixat de sorprendre'm.

Si repassem ràpidament la història recent, fa molt poc que les coses funcionen així. Espanya era origen, i no destí, d'emigració. En els principis de segle, i fins als anys 20, el destí dels espanyols eren Cuba i Argentina sobretot. 

Després, al final de la guerra civil, l'emigració forçosa de l'exili, Mèxic, Rússia, França, etc... En els finals dels anys cinquanta i tots els anys seixanta, inclús principis dels setanta, Alemanya, Suïssa, França i altres països europeus.

La postguerra no va ser fàcil per als nostres iaios i pares. Diners i treball hi havia molt poc, i en el seu repartiment eixien a porcions molt escasses, els que podien tindre-les. 

Castelló cal reconèixer que es troba entre els pobles més privilegiats de l'època, per la seua ubicació i per la forma ancestral del treball en el camp. Els hòmens eixien a boqueta nit a buscar treball en els llocs de costum del poble, sobretot l'Obrera, i els principals bars i casinos del poble. Els que no l'havien aconseguit, tornaven a eixir de bon matí a veure si eixia alguna cosa d'última hora. 

Si era època de collida de taronja i havia plogut o hi havia hagut rosada, es podia fàcilment arribar al migdia sense res. Es podia tirar deu o dotze dies plovent i ningú veia un sol duro, perquè el treball es concentrava en el camp, si exceptuem els magatzems, on sempre treballaven els mateixos i a més portaven el mateix ritme que els collidors. 

S'aprofitaven els dies com es podia, es criaven animals, es fabricaven molts les seues pròpies espardenyes, o cordes, o buscaven de totes maneres ocupar-se a satisfer algunes de les seues pròpies necessitats.

Quan la collida era en el terme de Castelló, tot molt bé. Però després venien les eixides. Recorde les vegades que mon pare m'ha contat haver anat de xiquet a peu fins a la finca de "el pinar dels frares" en terme de Rafelguaraf afrontant amb el de Barxeta i Simat (La zona oficialment coneguda com el Reialenc és un enclavament de Xàtiva dins dels termes de Carcaixent, Rafelguaraf, Simat, Barxeta i Xàtiva, i que té part en tres comarques). Se n'anava a peu, amb bicicleta o com es podia, i això no entrava en el jornal.

S'eixia de bon matí, i a vegades es tornava després de les set o les huit de la vesprada, per a guanyar entre 25 i 30 pessetes diàries. Perquè vos feu una idea, un quilo de sucre valia 15 pessetes, mig jornal de l'any 56. Es podia malviure gràcies a les xicotetes auto collites, l'ajuda entre veïns, i l'ajuda de les botigues, que fiaven el gènere. "Apunta-ho al meu compte que ja et pagaré" eren les paraules més emprades. Tots ells mereixen un homenatge pel seu comportament i tolerància amb els seus veïns.

La situació s'anava agreujant o millorant segons temporades, i la gent es va veure abocada a intentar-ho tot, optant molta gent per l'emigració. El màxim va arribar a principis dels 60 en Castelló, i va tindre una cimera en l'hivern de 1963, després de les grans gelades del nadal de 1962 que van arrasar collites i arbratge. 

Va ser quan els meus pares van anar a París. Se sentia parlar de sous de fins a 7000 i 8000 pessetes mensuals al nostre país veí. Es viatjava sobretot amb tren o amb autobús sobretot quan ja es van establir línies regulars. Els primers a anar als cinquanta van córrer més riscos. Els dels seixanta, ja anaven tenint en destí familiars o amics que els garantien un poc d'esperança i ajuda a la seua arribada.

 Una maleta amb escasses pertinences, algunes mudes, algun rastre de botifarres o altres escassos menjars per al viatge, que l'autobús garantia seria d'una tirada, a vegades no, 24 o 36 hores de ruta, quasi sempre amb arribada prevista en dissabte o diumenge, perquè se'n poguera anar a esperar en l'estació d'autobusos de Port Maillot majoritàriament. 

Cada un s'allotjava on i com podia al principi, hotels barats, pensions, habitacions que rares vegades tenien més de 3 x 3 metres i poques o cap comoditat, servicis comunitaris i escassos. A més, no era barat, perquè arribava a costar fins al salari de dos setmanes. Calia buscar habitacions de les del "sèptim cel", porxes de pisos molt alts sense ascensor ni comoditats.

Pujar la bombona de butà, bosses de compra, o el fill xicotet, calia prendre-ho amb paciència i filosofia del xino xano, escaló per escaló fins al sèptim. No suposava una gran calamitat, S'estava acostumat al dur treball abans de l'arribada al cel de París. 

Quan s'arribava a França, una de les primeres obligacions era anar a la comissaria a fer-se els papers: el Recepissé. Primer se t'entregava un provisional, una espècie d'identificació que havia de renovar-se cada mes. 

Després, et presentaves en l'empresa en què trobares treball perquè t'arreglaren els papers, i en les oficines del Ministeri de Treball et facilitaven la carta de treball, que ja et permetia moure't lliurement per França.

Als sis mesos, et donaven la Carte de Sejour, permís de residència que calia visar cada tres o sis mesos, o a l'any, fins que et donaven la residència definitiva. Molts matrimonis deixaven els seus fills en el poble a cura dels iaios o tios, alguns els portaven amb ells a l'emigració. Només durant les vacances podien descansar un poc en la seua terra i veure'ls durant uns dies.

Treballar a París suposava guanyar bons diners. Hi havia una enorme diferència sobre el que es podia guanyar en el poble, però el nivell de vida tampoc era el mateix allí que ací. 

Els que van saber estalviar i gastar el necessari, van fer notar els seus guanys, i quan van tornar al poble van poder comprar una casa, o terres per a fer un poc d'hisenda. Molts, la majoria, anaven enviant diners als seus familiars en Castelló perquè els anaren arreglant una casa, o per a qualsevol altre menester.

La major dificultat era l'idioma. Per als valencians, per la semblança en la pronunciació de les paraules, no ho era tant, però així i tot, quan entraves en una botiga i demanaves qualsevol cosa, si no t'entenien perfectament, el típic: "Pas comprí!". Havies de triar entre anar-te avergonyit o fer-te entendre per senyes muntant el número. Si volies ous, a imitar moviments i sons de gallina. Si ho hi havia a la vista, valia assenyalar-ho amb el dit. 

No sé si pixar-me de riure o posar-me a plorar recordant el meu tio amb una bombona de gas butà al muscle pel carrer preguntant als transeünts amb la seua bella parla de Chella "Vous sabes ande venden gas?" i als francesos alçant els muscles "!Pas comprí!". I és que la bombona no deixava clar el que es buscava. En algun cas s'escoltava algun caritatiu "espagnol de merde!" que demostrava la seua gran consideració.

Els primers treballs eren sempre de molt baixa qualitat, dels que no volien fer els francesos i s'anava millorant amb el temps a altres de millor categoria i estables. Des de bugaders, jardiners, fins als més privilegiats que entraven com a empleats en una fàbrica, com a obrers o netejadors d'oficines. Les dones, en la seua gran majoria, entraven com a criades "bone tout a faire" a cases particulars. Treballs a hores quasi sempre o a tot el dia en alguns casos, o feien algunes hores a canvi d'hostatjar-se en una xicoteta xambra - traster en el semi-soterrani o el porxe, i reconvertida en vivenda. Recorde el cas del nostre amic Nicolás, que portava diversos anys a París amb la seua esposa i es va comprar un bonic cotxe de segona o tercera mà, un Citroën Tauró DS-19, i amb el que ens réiem comentant que el cotxe era més gran que l'habitació on vivien ambdós.

Mon pare va treballar any i mig en la fàbrica Renault, el meu tio diversos anys, crec que almenys 5, en la de Citroën. Era curiós que només contractaren en elles a agricultors i treballadors sense oficis fabrils. Deien que eren els més fàcils d'ensenyar i els treballadors més durs. Entraven de simples aprenents, i sempre acabaven mostrant bones capacitats i pujaven a poc a poc de categoria i inclús arribaven a ser oficials de qualitat. 

L'adaptació als nous horaris, nous menjars i costums, van ser també llistons que superar. Resultava molt nou la guerra encoberta fins ben entrats els 60 després de l'abandó de l'Algèria colonial amb les accions terroristes contínues a París i altres grans ciutats franceses de l'OAS i amb elles el rebuig dels “pied noir”, francesos nascuts en l'abandonada Algèria que van arribar a la metròpoli després de ser forçats a deixar arrere la que va ser la seua vida durant generacions i els seus béns i hisendes. 

Veure i superar el que va ser la vaga general de maig del 68, que va durar més d'un mes. No sols la novetat de les vagues, sinó el romandre sense treballar i amb les fàbriques ocupades per piquets durant tant de temps i sense veure un jornal. 

Conèixer allí la vaga de la mineria asturiana que va tindre en vetla a les autoritats de l'Espanya franquista durant molts mesos i de la que no teníem la menor idea fins a veure imatges i relats en la premsa francesa.

L'enyorança de la pròpia terra, que portava a ajuntar-se centenars d'espanyols els caps de setmana en el Bois de Boulogne, Trocadero, i altres llocs habituals, bells i, per descomptat, gratuïts, per a passar hores i hores parlant del el nostre, de la nostra vida a casa i de les nostres famílies, tirant pestes d'una vida a què enyoràvem tornar com més prompte millor.

Observar i viure un sistema diferent de vida, distintes formes d'organitzar-se, pensar i tractar els diferents esdeveniments socials i culturals, tot això va servir perquè molts valoraren tant els nous coneixements i els aplicaren a la seua vida quan van tornar tant com el grapat de francs que van guanyar.

La riquesa d'una persona no sols es troba en els diners, va molt mes allà. L'oportunitat d'aprendre d'una cultura diferent de la nostra enriquix. Alguns ho van aprofitar, mentre altres van oblidar massa prompte que un dia es van convertir en emigrants.

El tracte als espanyols, com he comentat, no era molt caritatiu. Nosaltres tenim un caràcter diferent  i acollim amb més humanitat als nouvinguts. O així era abans. Pareix que l'haver-nos convertit en país d'acollida en compte de ser d'emigració ens ha canviat la mentalitat. Hui es veuen brots de xenofòbia entre els que van estar en el mateix lloc que els rebutjats. Abans havíem d'aguantar ser rebutjats i despreciats. Hui rebutgem i despreciem. Pobre món.

Temps era temps...

Llegir més...

I la vida seguí.

Els de Castelló i els de Senyera sempre ens hem portat molt bé. Pots dir quasi que som del mateix poble des de sempre. Sempre hem sigut dos pobles molt agermanats, i la gent de Castelló és de Senyera i la de Senyera és de Castelló. Els meus amics i jo anàvem molt a Senyera i ho passàvem molt bé. Quan tocava anar al cine, quasi sempre era en Castelló, que els cines eren més importants i grans que el d'allí i solien portar millors pel·lícules. No obstant això, solíem anar a passejar, i així vaig conèixer jo a la meua dona. Ella és d'allí, però a més treballaria a un magatzem d'ací, i així ens vèiem a vegades també durant el dia si jo estava en el poble per la faena.

Així, que a la que em descuide a l'anar a Senyera, vaig i em pose a festejar. Així és l'assumpte. En aquella època, cada un es muntava el festejar com podia. Supose que hui es festeja en una hora més que llavors en un any. El nostre festeig va ser curt per al que es portava llavors. No sé tampoc si allò era festejar. Per a anar al cine, havies de portar a més a la cunyada o a la sogra darrere, o no anaves al cine. Si anaves al cine, la cunyada o la sogra darrere. A soles? Impossible. El mateix que això d'ara, agafar el cotxe i anar-se per ahí. Em ric jo. Què hem de fer? Em va tocar a mi viure aquella època, i tampoc et sé dir si és millor o pitjor que això d'ara. No ho sé. Al final, jo estic satisfet de com ha ocorregut tot i com me n'ha anat a mi.

Jo sóc dels que he festejat poc, perquè només van ser set anys, que la majoria eren com a mínim deu i havien que més, que jo conec a un que encara viu que va festejar trenta anys, i no sé si encara festeja, perquè no s'ha casat. (Deixa que em ria una estoneta).

Jo vaig demanar l'entrada a casa de la nóvia. Supose que ara ja no es fa això. Jo vaig tardar molt. En el meu cas, vaig tardar un muntó, un muntó, però un dia, quan ja m'estava cansant d'anar pels cantons i tal i qual, va ser la meua dona la que em va dir: "escolta, que diu ma mare que ja està bé d'anar per ahí, que a veure si algun dia et decidixes a fer alguna cosa". Total, que al final un dia et presentaves per allí a dir-los el que ja sabien des d'un muntó de temps abans, com si tot no estiguera ja preparat, perquè a més em coneixien a mi i a tota la meua família des de sempre, massa que ens coneixien. 

Al principi no, perquè cada vegada estaves per un cantó, però al final sempre estaves en la mateixa cantonada, que a més era la del costat de sa casa. En el meu cas, junt amb la finestra de l'habitació dels meus sogres. Una vegada, va eixir la meua sogra en una hora com a mínim deu vegades a tirar un poal d'aigua al carrer, com el que no vol, del poc que es fiava. Mira tu si em coneixien. Al final, vaig entrar i em van autoritzar a entrar a casa com a nóvio formal, així que li ho vaig tindre que dir als meus pares, i després els vaig acompanyar a presentar-los als meus sogres com si no els conegueren de tota la vida, i ja estava tot l'embolic armat, ja anava tot en marxa, vaja.

Hui ho feu diferent, que jo tinc tres fills i ho sé. Amb la xica mai podies estar a soles, però que hem de fer?. A poc a poc, les coses han canviat. Amb els meus fills, ja va ser diferent, encara que no tant com ara. Encara que ara jo sé que encara queda algun que fa les coses quasi com abans. Però ja et dic, jo no ho veig millor ni pitjor. Cada un té l'època que li ha tocat, i els costums canvien entre generacions. Ni milloren ni empitjoren, canvien simplement segons els temps i res més.

Quan em vaig casar tenia uns poquets estalvis, que els vam gastar quasi tots a comprar els mobles de l'habitació de matrimoni i quatre coses més per a la casa, i per a preparar la boda, que la vam fer a casa de mon pare amb la família i amics, com es feia llavors, amb una bona paella per a tots. 

A penes teníem diners per al viatge de nóvios, i ens en vam anar a passar una setmana al Perelló, a una casa que ens va deixar un amic, i ens en vam anar en taxi. Ens vam passejar tota la contornada des de les Palmeretes al Perellonet, i van ser uns dies molt bonics, i estalviant el possible, perquè amb el que els amics ens van donar en la boda i el poc que teníem, no sols vam passar eixos dies, sinó que vam poder arreglar-nos un poc millor la casa i comprar uns pocs mobles més per a fer una saleta d'estar i vam comprar una ràdio xicoteta a lletres.

Quan jo em vaig casar, ens en vam anar a viure primer a casa dels meus pares, que era abans la de la meua iaia, que tenien lloc perquè ja t'he dit que era gran, i  perquè a més el meu germà major ja s'havia casat amb una xica de Carcaixent, i se'n va anar a viure a Carcaixent, i la meua germana major, la filla de la primera dona de mon pare, que era la meua tia com t'he dit, s'acabava de casar amb un xicotet constructor del poble, que tenia casa pròpia, i se'n van anar a viure allí. Els ha anat molt bé en la vida i van tindre tres fills. Ell va morir fa ja uns anys, però la meua germana afortunadament seguix per ací amb nosaltres en el poble, i el seu fill major i la seua família viuen en sa casa amb ella. Està molt bé. El meu germà el van soterrar l'any passat a Carcaixent i ja era viudo diversos anys, però també va viure magníficament.

La meua altra germana també va comprar una casa al casar-se uns anys després que jo, igual que va fer l'altre germà. Quan vaig poder, amb el que vam anar estalviant del que guanyàvem la meua dona i jo, que va ser prou amb les llargues temporades a França, nosaltres també ens vam comprar una casa, així que quan dos anys després d'això, l'any 68 quan va faltar mon pare, la casa es va quedar buida, i com era arrendada des de l'època del meu iaio, encara que es pagava una misèria perquè eren rendes molt velles, li la vam tornar a l'amo, perquè ja no ens feia falta a cap dels germans. 

Jo m'ho vaig pensar un poc abans de comprar el meu pis, perquè em podia haver quedat amb la casa i el seu arrendament tan barat, perquè la casa estava en molt bon estat i era molt gran, però al final, com volíem passar-nos ja a una vida més moderna i amb les llargues temporades que passàvem fora, vam decidir que era millor canviar-se a un pis, que és més manejable i fàcil de portar, i més còmode encara que no tinga tant de lloc, encara que este és gran, que té uns 125 metres quadrats i un traster gran.

Jo sóc l'únic de la família que visc en un pis d'una finca, perquè els altres tenen casa. A mi em va costar molt barat per al que hi ha hui, perquè no va arribar al milió de pessetes entre tot. Vam pagar quasi la mitat amb els estalvis que teníem i la resta ho vam fer amb el banc en un préstec a 18 anys del Banc Hipotecari, que crec que hui no existix, així que els pagaments eren anuals i els vam fer molt fàcils.

Així que ja veus en el poc que cap tota una vida. Ara, com els meus fills van al seu aire, la meua dona i jo tenim uns pocs estalvis, i cobrem pensió part d'ací i part de França, per tant a procurar gaudir dels néts el temps que ens quede. Ja ho veus que no som rics, però tampoc pobres ni de lluny i vivim molt bé. Com a pesar que ja tenim una bona col·lecció d'anys i tenim un cabàs d'alifacs, estem bé de salut (i que dure), ens apanyem sols i encara tirem alguna mà als fills amb els xiquets, estem molt a gust. 

Ja veurem el que ens porta el futur a més de més anys i alifacs.

Llegir més...

Herències i Joventut

És prou fàcil d'explicar. D'eixes terres, en alguns casos encara les tenen fills que han repartit l'herència, en altres casos, néts, però cap d'ells va al camp. Tots van estudiar, hi ha metges, advocats, i de tot, i molts se'n van anar a viure a València, i ací no vénen gens o quasi res, tenen encarregats i coses d'eixes. Molts d'ells, com els seus fills són també metges, arquitectes, advocats, farmacèutics, o de tot, i no volen saber res de la terra, han acabat venent-la tota o tota la que han pogut, perquè a més que no la volen, hui la terra ja no és negoci.

Tot el que hem parlat que abans, amb 20 fanecades un ja era patró, era podríem dir ric en aquell temps o almenys podia menjar molt millor que els altres, hui m'atrevisc a dir-te que amb 100 fanecades no ho podries ni somiar. Hui, u cull taronges i es porta, podem dir, la mitat de les taronges a casa com a sou. 

Perquè hui no valen diners, i això que els sous deixen ara molt que desitjar del que han sigut uns anys arrere. Abans, amb el que valia una arrova, ens pagaven tot el dia de sou i sobrava diners, i agafàvem fins a 60 arroves a vegades si era una bona plantonada. Hui la mitat del valor del que agafes te'l emportes a casa o potser més, mira si la diferència és menuda.

És el que tenen a més les herències. Repartixen la hisenda segons com en cada família, uns s'emporten més terres, altres més cases, i a més depenia de com eren els camps, que valia molt més un bancal de tarongers que de terra blanca per a collites, i eixes més que si eren arrossars. 

Les cases de camp valien menys que les de poble, i uns fills es beneficiaven més que altres, com sempre passa. Però el resultat pitjor és que la hisenda es va repartint de generació en generació i perdent valor a més. 

Hui ja hi ha moltíssims fills de rics que són professionals de les seues carreres com qualsevol altre quasi, perquè el que els queda de terres i la resta de herència a penes val res.

Nosaltres érem cinc germans, i no vam tindre eixe problema. L'herència era tan xicoteta que no valia la pena repartir-la. Totes les terres van caure dins del que hui és el nostre frustrat polígon, així que ens les van comprar quan encara vivia mon pare, i quan este va faltar, el poc que hi havia ens els vam repartir entre els germans. 

Quant va passar això tots feia molts anys que teníem la nostra pròpia casa. Veuràs, la terra de mon pare, que a penes eren cinc fanecades, les va comprar quan el propietari de què ell era parcer es va fartar i va voler vendre-la. Va reunir els parcers i els va dir que si la volien comprar ells, estaven els primers de la llista i a molt millors preus de què valien llavors les terres. Es va portar molt bé aquell home. 

Com mon pare no tenia gaires diners per a quedar-se-les totes les deu fanecades de què era parcer (ni cap d'elles), les va comprar i després va vendre la mitat. Les va comprar a 1000 pessetes la fanecada i no tenia un duro, perquè només guanyava el més just per a donar-nos de menjar a tots els de casa. 

Com no tenia els diners, un amic li va dir que com la terra eixa podia valdre quasi 5000 pessetes la fanecada, si volia ell posava els diners i després es repartien les 10 fanecades entre els dos. Es va quedar les cinc per a ell i de les altres cinc li va fer al seu amic com una espècie de traspàs de poders, i així va ser propietari de cinc fanecades gratis i a l'altre li van eixir les seues per la mitat del que valien o menys. 

Bo, deixem això de les terres i tornem al que anàvem. Ja et vaig dir que sent jo molt xicotet mon pare es va anar a la guerra. No sé quina edat tindria llavors mon pare, però els anomenaven la Quinta del Sac. 

Saps per què els deien la Quinta del Sac?. Perquè pràcticament no anaven a la guerra, els van fer anar a la guerra però en compte d'agafar un fusell, se van anar a cavar trinxeres i fer refugis, i se n'anaven a la guerra i en compte de bolics portaven les coses seues en un sac al coll. 

Per això van ser la Quinta del Sac. Ho he sentit això moltes vegades, i anaven al front en un camió a cavar trinxeres. És curiós, però fa pocs anys vaig anar amb el meu fill de visita per aquella zona, i encara estan quasi totes les trinxeres, refugis, búnquers, i ara van turistes i excursionistes a veure'ls com una relíquia.

Van anar a la zona de la serra d'Espadà i jo també vaig anar una vegada al front. Va eixir un dia un camió ple de dones que totes tenien l'home fent trinxeres en la serra d'Espadà. 

Em recorde com si fóra ara. Estàvem a casa de la iaia, i vaig escoltar que a les dos o les tres del matí havia d'eixir un camió que era dels que abastien els hòmens en eixa zona i moltes van anar a veure els seus hòmens, després de no sé quins arreglaments amb el conductor. 

Jo me'n vaig anar amb ma mare, perquè quan va intentar eixir de casa jo estava despert esperant-la junt amb la porta, i com ens van dir que no hi hi havia perill en la zona, va preferir emportar-me que muntara un bon rebombori si intentava deixar-me.

Ens van deixar arribar només fins a Casinos, perquè allí ens va parar la policia militar, i dormirem en una pallissa tots, catorze o quinze dones i jo l'únic xiquet. L'endemà, vam anar a Alcublas que era on ens van dir que estaven els hòmens.

Allò va ser un festorro i crec que al tornar ja hi havia algun xiquet en procés en el camió. 

Mare de Déu, com em recorde, i si em preguntes el que vaig sopar anit, no t'ho diria, però em recorde de tot això i era un mocós.

Jo sóc el segon dels germans, perquè resulta que mon pare es va casar amb dos germanes. No poses eixa cara d'espant. Mon pare es va casar amb una dona, i va nàixer la meua germana major. Quan la xiqueta tenia quatre anys, la seua esposa va morir. Poc després es va casar amb la seua germana, que era ma mare. Sí que tots els cinc germans tenim els mateixos cognoms, però la meua germana és d'una altra mare. 

Quan tot això, ja vivien en l'hort. Ma mare es va fer càrrec de la xiqueta, que sempre ha sigut la seua filla i la nostra germana per a tots els efectes, per al bo i per al pitjor, i per a la pobra herència de mon pare, que era per descomptat el seu.

No és que s'estilara casar amb la germana si moria la dona, d'això res. Però en la família de ma mare eren huit germanes i un germà, i ma mare va ser la que es va fer càrrec d'ajudar a sa germana i cuidar de la seua neboda mentre va estar malalta, que van ser crec que quasi dos anys, i volia la xiqueta amb bogeria, així que era la seua tia però ja feia de mare des de prou de temps. 

Així que al final es van casar ella i mon pare. Després va resultar que només altres dos germanes es van casar, així que les cinc restants es van quedar fadrines. Unes es van posar a servir, altres cosien i més coses, i totes vivien en la casa dels meus iaios. Però ja et dic que d'ells se poques coses, perquè Algemesí quedava lluny per als mitjans de llavors, i la comunicació era escassa. A més, als xiquets tot això ens interessava poc o menys.

Abans això de servir en la casa dels rics era normal, perquè mig poble treballava per a ells en la casa o en el camp. Hui ja no queda quasi res d'això. Abans no hi havia els treballs i les empreses d'ara, i la gent es llogava cada dia per al què podia o treballava fix per a un amo. Cada un buscava el que més li apanyava. 

Jo per exemple, preferia anar sempre per al mateix que anar buscant coses cada dia. Si sempre anaves per al mateix, tu el coneixies millor a ell i ell et coneixia millor a tu, i estaves més tranquil. Primer anava cada vegada per a u, però després vaig tindre ocasió de poder quedar-me sempre per a la mateixa família i ho vaig fer. No em va anar malament. Fins que em vaig casar, sempre per a ells.

Quan em vaig casar ens en vam anar uns anys la dona i jo a França, tots els anys per a una bona família, amb la que començàvem amb la fruita i després passàvem a la verema, i després treballava un temps en la cava de la família, amb el que la temporada era llarga i guanyàvem molts diners. 

Després, vam començar a anar-nos-en ja a l'abril per a treballar en el camp, i allí agafàvem maduixes, tomaques, creïlles, el que haguera segons temporada. 

Ja veus, ens vam casar l'any 61, i hem estat fent la mateixa marxa més de vint anys, i amb el que hem anat guanyant, hui jo em considere el més ric i feliç dels hòmens.

Et vaig a contar com vaig conèixer la meua dona i com festejarem. 

Però bo, deixem eixa història per a la pròxima xarrada.

Llegir més...

Jo vaig nàixer a l'hort.

Com vols que et conte la meua vida a la meua manera, ja saps que em dic Pepe. Jo vaig nàixer l'any 1932 en una casa de camp, que era un hort, que estava en terme de Carcaixent, però acostada al de Castelló, per ací per la part dels Foies, que mon pare estava allí de masover que deien, o siga, d'encarregat de la finca i això, i allí vam estar fins que va vindre la guerra que, que quasi, bo, estava així, i quan va vindre la guerra ja mon pare se'n va anar al front i nosaltres ens vam vindre a viure al poble a casa la iaia, que la iaia vivia ací en Castelló, i allí vam estar fins que es va acabar la guerra, bo, ja no, ja no vam tornar a l'hort, ja no vam tornar més, després ja van posar un altre inquilí allí i allí no vam tornar més.

Vam vindre a casa de la iaia per ma mare, perquè la iaia per mon pare vivia a Algemesí, vivien a Algemesí, que crec que eren d'allí, però no ho tinc molt clar, però vivien allí, però la iaia materna vivia ací, que jo quasi no em recorde d'ella perquè ja veus, quan va vindre la guerra jo tenia uns quatre anys, i a penes em recorde. Em recorde quan a penes, em recorde perquè, encara hi ha una anècdota que em recorde d'ella, molt bona, que et vaig a contar si em deixes.

Resulta que a mi m'agradava molt, collons, m'agrada encara molt, la llet. La llet m'agradava molt, i jo sempre anava darrere de la meua iaia perquè ma mare estava treballant, i jo sempre "Que vull, que jo vull lleteta, jo vull lleteta", i la meua iaia, farta, diu, un dia em diu "llet de mico, et vaig a donar...". I jo li dic, "de mico també m'agrada" (i es riu) em recorde jo d'això, ja veus que quan va vindre la guerra era un mocós de quatre anys, i després, clar, ma mare m'ho hi ha contat a vegades, però jo em recorde, que li vaig dir que de mico també m'agradava. No deixa de ser un trellat, però és de veritat.

En eixa casa de camp que vivíem mon pare treballava allí, crec que com a mitger. Feia tot el treball de l'hort, que era una finca prou gran que l'amo era, crec que era de València, no em recorde com es deia... i de malnom, del malnom que tenia, sí que em recorde crec, em pareix que li deien Sapatones de mal nom. Mon pare i ma mare, que ja han faltat fa prou anys sí que el sabrien, el nom i cognoms, però jo no em recorde, i tampoc crec que mai m'ho digueren, perquè de veritat ells van estar allí almenys 7 u 8 anys abans que jo nasquera, i amb mi van viure 4 anys més allí.

Allí en la casa, bo, de la faena de l'hort s'encarregava mon pare, però ma mare, que jo sàpia, per tant en la casa i a cuidar mon pare, em recorde bé, de tot això em recorde, i jo per allí jugant per dalt dels arbres, que d'això a penes em recorde, i d'algunes maldats, que feia moltes, que sí que em recorde, i algunes molt grans, que era molt bord jo, que em recorde. 

Una d'elles, molt gran, després resulta que li la vaig fer a un cunyat meu, que es va casar després amb una germana meua, que encara està per ací per sort. Resulta que en la faena de l'hort mon pare feia de bracer, i el que feia la faena de l'hort amb l'animal, amb l'haca o el rossí, li deien el tio Milio, portava un xiquet major que jo, tres o quatre anys major que jo, el que resulta que després va ser cunyat meu. 

Llavors, mon pare m'havia avisat que allí havia un vesper en un lloc determinat, unes vespes molt roïnes d'eixes que fan el vesper davall de terra, i em va dir "ací no t'acostes, que hi ha un vesper i se't menjaran", i jo no em vaig acostar. Però vaig fer acostar a l'altre i quasi se'l mengen. Li vaig dir "Vicent, allà hi ha un niu de pardalets en el sòl", i ell se va anar a furgar el niu de pardalets, i quan el va tocar van començar a eixir d'allí vespes i quasi se'l mengen. Si és de veritat, si, que era prou bord jo.

Llavors s'estilava molt això de treballar les terres d'altres, i és normal, pensa que en el poble hi hauria 30 o 40 persones que eren propietaris de més o menys terres, i tots els altres treballarien per a ells. Jo he anat molt. Vaig estar més de 10 anys treballant per a la mateixa persona, tots els dies de l'any, que era una persona que té una hisenda gran per a llavors. No érem assalariats de tant al mes, sinó que el dia que anaves cobraves, i el que no, perquè plovia o el que fóra, per tant res. Llavors es treballava dissabtes i diumenges si hi havia faena. Potser treballaves el diumenge i el dilluns no treballaves. Era un ritme de vida molt diferent, tan diferent... Imagina't tu allò si pots, que només fa 60 anys, pareixen potser molts anys, que jo tinc ara 80, per tant quan jo vaig eixir de l'escola, que llavors eixíem jóvens, que jo tenia 12 anys, ja començàvem a treballar. 

Jo vaig començar amb mon pare, a aprendre l'ofici, es pot dir que sense cobrar, o siga, sense cobrar res, fins que es podia dir que ja sabies l'ofici. Llavors et començaven a pagar una part del que cobraven els hòmens, i a poc a poc, segons el teu treball s'anava acostant al treball normal d'un home, per tant t'anaven apujant el jornal, fins que ja eres un home, encara que a vegades ja feres més treball que molts hòmens, però havies de saber bé l'ofici i ja tindre una certa edat.

Que qual ofici em va ensenyar mon pare? Ni ofici ni benefici. El de llaurador. El que ell sabia. Fer tots els treballs del camp, tots, des de plantar arròs fins a cebes, collir, tots els treballs manuals del camp, que molts d'ells hui les fan les màquines, però llavors no hi havia, només hòmens i cavalls. Treballs que hui fan les màquines els feien els hòmens, treballs molt pesats, si, cavar la terra amb una aixada, buff…, allò era terrible, i es feia, sí, en els horts, els horts hui quasi que no els treballa ningú, o els polvoritzen per a l'herba, els sulfaten per a l'herba i no els treballa quasi ningú, però els que els treballen ho fan les màquines, però llavors els cavaven els hòmens. Jo, jo he cavat molt d'hort, molt, i molts anys, que les últimes vegades ja tenia més de quaranta anys, i sempre he anat a fer totes eixes faenes...

Nosaltres no teníem res a veure amb la collita, que era de l'amo dels camps. Nosaltres anàvem a jornal, segons es pagara en cada època. Jo vaig començar a treballar a 10 pessetes el jornal, i amb els anys va anar apujant, a 12, després a 25, va haver-hi un temps que va estar diversos anys a 100 pessetes. Per als jornals, Castelló sempre ha sigut un bon poble. En altres, un jornal sempre ha sigut des que ix el sol fins que es pon, no era un horari, però en Castelló no era així, i no em preguntes per què. Ací, la gent treballava molt més dur que en altres indrets, diguem que era un treball més intensiu, però el jornal estava en unes 5 hores de treball. 

No obstant això, es rendia més que en altres llocs de sol a sol, i hi havia molts treballs, com el cavar, que solia ser a una espècie d'estall, una fanecada, dos jornals. L'amo estava pendent que es fera com toca i ben fet, però si eres fort acabaves abans que el menys fort, i cobraves pel treball fet. Els jornalers ho preferien així i encara seguix eixe costum en la duració de la jornada.

Per ací va haver-hi un temps que el que tenia 20 fanecades ja era un propietari, però els havia de 200 i de més. Crec que no et mentisc si et dic que entre quatre famílies, més de la mitat del terme era d'elles. Algunes encara les tenen, altres s'han anat repartint entre hereus, etc... 

T'ho vaig a contar un poquet a soles...

Llegir més...