Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dilluns, 23 de desembre de 2013

Vicentica (3)

El tema de l'herència era un poc complicat quan la família era més o menys llarga. Per ací no hi havia diferències per ser fill o filla, ni per ser el major o el menor. Tots els fills eren iguals i les herències es repartien, encara que no es podien tallar amb un ganivet.

Amb això te vull dir que cap herència es pot fer sempre en parts iguals per a tots, i com normalment els "arreglos" es feien pels propis hereus, se solien posar d'acord en el repartiment, i a uns li interessaven més terres, a altres cases, altres volien diners i a altres potser els era igual. Però en partir l'herència, es procurava que totes les parts tingueren un valor paregut i no partiren finques si podia ser.

Castelló, més llarg que redó.
També es tenia en compte el que es deia millorar. A lo millor, un dels fills havia estudiat i tenia una carrera, i llavors hi havia un altre que no tenia i es dedicava a la terra, llavors milloraven a este fill que no tenia carrera, perquè l'altre tenia carrera i guanyava un sou fix i tenia més diners, llavors li milloraven la seua part de terra o de cases donant-li més que l'altre, perquè tots al final quedaren en unes condicions més emparellades.

Hi havia potser un germà que estava estudiant o que no li agradava la terra, o que no podia per alguna cosa, se li donava un poc més per compensar-ho amb qui ja treballava o en el que havia acabat la carrera. A lo millor un germà o germana no s'havia casat, i era el que havia mantingut més anys el patrimoni familiar o havia cuidat més dels pares, doncs a eixe se li millorava i agafava un poc més d'herència per a compensar.

Normalment no solia haver problemes, encara que de vegades sí que els hi havia i acabaven en pleits o no es tornaven a parlar en la vida per l'herència. Eren tots de la mateixa mare, però acabaven en pa i ceba. Com el rosari de l'aurora. També passava.

Bon sabó.
Ma mare era pobra, i quan ella va faltar, seguíem tenint només la caseta, així que la vam repartir per a les tres germanes. Entre les tres la valorem, i al final se la va quedar una de les meues germanes i ens va anar pagant a poc a poc a les altres dos la nostra part, sense que tinguerem cap problema.

Ma mare no va deixar testament, perquè sabia que no tindríem cap problema entre nosaltres i ho repartiríem tot per igual, i no hi havia tant perquè ens barallarem.


No era tan difícil com pareix. No sempre eren les cases per a les filles i les terres per als fills, ni de bon tros. Si la filla estava casada i el marit era llaurador, o si a ella li agradava la terra encara que fóra soltera, se la podia quedar com els homes sense cap diferència, o a lo millor algun dels home no volia treballar la terra o tenia un ofici o carrera i preferia agafar casa en comptes de terres. Això era arreglo entre fills, i era igual si eren xics o xiques.

Eixes coses quasi sempre estaven ja mig arreglades des d'abans. Quan un fill es casava i es volia arreglar ell sol, li donaven ja una quantitat de terres per a ell i que s'administrara, separant-ho del patrimoni de casa. Llavors quedaven reduïdes les terres dels pares i ja es deixava acordada la seua reducció de l'herència quan fóra. Al final, si tot anava normal i els fills s'anaven independitzant, ja només quedava a repartir el que tingueren els pares de vells, que eren quasi sempre la part menor i ja estudiada per al repartiment.

I donaven cupons.
Cada vegada hi havia menys, però el que quedava era per al repartiment. Alguns volien treballar la seua part, altres a lo millor la venien, si podia ser entre els propis germans per a no desfer el patrimoni familiar, però de tot hi havia. Si no s'atenien, doncs cases riques hi ha hagut que s'han desfet. Uns fills han sigut més treballadors o els han eixit bé les coses, a altres menys bé i han acabat venent-ho tot, perquè les coses vénen així, passa de tot.

Sempre han hagut coses, perquè encara que eren parts iguals, potser a algú no li semblava bé perquè creia que les seues terres no eren tan bones com les de l'altre, o l'altre li havia tocat alguna fanecada més, o perquè a algú no li semblava bé els arreglaments que havien fet abans els pares. En este món hi ha gent per a tot.

A l'hora de la veritat, quan va faltar el meu marit, a un dels fills no li va parèixer bé la seua part i vam tindre mal humor per això, un poc de mal humor per això, encara que no va arribar la cosa a majors, perquè era una correcció del seu pare i cap germà podia dir res de que un altre haguera intervingut, però a mi em va afectar prou.

La botigueta.
Nosaltres no teníem terres. El meu marit era llaurador de jove, però el van ferir en la guerra i tenia els dos peus malament, i com ja no podia treballar a la terra perquè eren les dos cames malament, doncs va decidir posar una botiga. Una botiga d'ultramarins quan es va acabar la guerra, i les coses li van anar bé. Llavors encara érem solters, i després quan ens vam casar vam continuar amb la botiga, i ens va anar prou bé.

Després quan va morir Franco i va entrar el rei, que encara teníem prou poc encara que no vivíem gens malament, al meu marit li van donar una paga per haver sigut mutilat de la guerra a la zona republicana, i amb el que li van donar i el que havíem anat guanyant, vam començar a comprar cases del poble.


Entre el que vam anar comprant i el que vam heretar del meu germà major que va morir sense fills, al final li deixarem al meu fill gran dos cases, al xicotet tres pisos, i a la meua filla la casa on viu i la de la botiga, que llavors ja la portava ella amb el seu pare, i que anys després l'ha acabat tancant quan s'ha jubilat, perquè el seu fill, el meu nét, és advocat, i no la volia, així que la va tancar al final.

Tota una vida, ja t'ho dic, a la botiga, des de que érem nòvios. Que com era quan érem nòvios?, T'ho explique una miqueta, si vols ...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada