Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dissabte, 4 d’abril de 2015

El Pellero

Anava pensant des de fa un temps en reprendre eixe agradable però dur treball d'investigació per a seguir endavant amb Memòries de Poblet, i encara que vá a costar-me per ma mala salut de ferro, vullc intentar-ho encara que haja de ser a un ritme més pausat i sense presses .

Pensant en això, torne una miqueta a la crònica del que érem, els nostres costums i els oficis que s'han perdut gràcies a la modernitat que ens atabala tantes vegades i a la nostra nova i accelerada vida.

La familia de la ploma

Recorde quan anava a l'escola i després tenia una feina ineludible totes les vesprades (si no plovia, que ací tots sabem que no plou ni quan plou, i quan ho fa es per fer un desastre quasi segur) i havia d'eixir als horts a segar, per a portar sempre un saquet (de vegades considerable) d'herba per als animalets domèstics que habitaven la terrassa de la casa. 

Solia portar llicsons, paraelles, corrinxoles, conillets, cua de cavall, dent de lleó, vesses, i moltes altres, procurant sempre que foren les que millor es menjaven.


I molts ous

No érem els únics en tindre de tot a casa. Quasi totes les cases del poble estaven habitades al seu corral, terrassa o pati, per una més o menys abundant col·lecció de gallines, ànecs, polits, coloms, tórtores, conills, i alguns fins per un porc o un bou. De tot hi havia per ahí. 

Era una forma de complement necessaria de l'economia domèstica, una forma treballosa però barata de disposar d'ous, carn, etc... A casa, per al meu capritx, també hi havia una gabieta amb conillets d'índies (cobais), amb els quals a més em deixaven jugar, encara que deixant-me clar que res de encapritxar-se, que eren per a l'arròs caldós.


La conillera de fusta
S'alimentaven amb eixa herba que buscàvem en els camps dels voltants, i també de peladures, corfes i de les sobres de casa, comptant que n'hi hagueren, que de vegades ni això. A casa, les gallines eren per a ous, que sempre hi havia a mansalva, i per al perol. Eixe era un nou luxe que ja ens podíem permetre, que ma iaia Conxa em contava que en els seus temps, a la Pobla, venien els pollastres al ric del barri, el del molí arrosser del final del carrer, que deia que "els rics es mengen el que els pobres no volen", encara que la veritat era tan diferent com que amb els diners que cobrava la iaia pel maleït pollastre comprava per a poder menjar sardines diversos dies tots els de casa en comptes d'una sola menjada amb el pollastre.

Pells de conill
Els conills eren tots per a la cassola, encara que de vegades, molt poques, es venia algun al veïnat, i tots vam arribar a dominar l'art de tallar-los el coll i pelar-los, que al pati de casa encara es troba instal·lat al seu lloc un suport de ferro ben fort que li vaig fabricar de jove a ma mare perquè poguera penjar d'ell els animals i pelar-los sense doblegar l'esquena, que ja la doblava massa en altres menesters i en el magatzem encaixant taronja.

Els criàvem en gàbies construïdes a base de qualsevol llistó que es trobava, fil d'aram, claus o tatxes, i tela metàl·lica que fabricaven enrollant cables, i que es comprava prou barata. Els caixons per a criador, reciclats de caixons vells de taronja dels abundants magatzems del poble, incloses les tatxes, que les recorde redreçar a martellades contra una pedra o el rastellet de la vorera per estalviar la compra.

Caixa de pells sense netejar
De conills n'hi havia de tots els pelatges, els més normals grisos i marrons, però també havien blancs, amb taques negres, i fins i tot totalment negres, encara que eren menys freqüents. I ací sorgia un subproducte de la matança domèstica que també ajudava a l'economia de casa: la pell del conill. Amb elles es nodria la indústria de la pell per a la confecció de peces de vestir, abrics, folres, colls, estoles, i moltes més coses.


I ací apareixia el nostre ofici perdut, amb un pintoresc personatge imprescindible per a relacionar la producció a xicoteta escala amb la indústria, i que era el Pellero. 

Hi havia prou, jo encara he conegut diversos, encara que tots eren llavors forasters, però al poble recorde a dos, un que ja ho havia deixat per eixa època dedicant-se a altres oficis, el senyor Pepe Sebastiá, bon amic, i que moltes vegades m'ho contà personalment com ho feia de jove, i al pare d'un amic meu i també gran persona, el senyor Gonzalo Tolsá. Si havien més, no ho recorde, era jo molt jove.



Quan pelaves un conill, la pell es treia estirant amb força, i eixia sencera i del revés, el que era bo perquè s'assecara el inerior a l'aire sense deteriorar-la, i la forma de conservar-la era molt simple: es llançava contra la paret del corral amb força, en una zona buida, i es quedava estirada i enganxada allà durant uns dies, fins que se sentia pel carrer eixa veu de "El pelleeerooooo¡¡¡ es compren pells de coniiiiiiiiill''. Quasi sempre passava dissabte, i fins i tot el mateix diumenge, aprofitant les matances per a la paelleta dominical. Hi havia moltes famílies que mataven el conill prompte per aprofitar la visita i arribar a temps quan passava i no deixar la pell tota la setmana fins al següent viatge.

Pelant el conill
El Pellero carregava les pells en un sac o un atre estrí a l'esquena. En arribar, revisava minuciosament la pell per assegurar-se que no tenia esgarranys o estava en mal estat, i segons el diagnòstic, es fixava el preu. Per una pell normal, es pagaven al voltant de 2 quinzets (50 cèntims de pesseta), i si eren blanques o negres sense taques, es podia arribar inclús a la pesseta. Les molt seques, amb forats, esgarranys, etc, de vegades no es pagava res, o com a molt 10 o 20 cèntims. Eren pocs diners, però de vegades arribava per a l'esmorzar d'un dia, que a sovint era el seu menjar principal. Ma mare de vegades em donava eixos diners per anar al cine o per a llepolies, que en la meua època ja no eren tan importants per a l'economia casolana.

Conill pelat i pell girada
De fet, tot era proporcional a eixos preus, fins i tot al que es guanyava com a sou en l'època. El que no era molt proporcional era la quantitat d'hores que havia de treballar llavors la gent per guanyar-se eixe sou. Calia passejar molt, veure i discutir amb molta gent i tirar-li hores, per a poder ficar al sac pells suficients amb les que traure un jornal, i que després calia netejar de restes raspant i salar per a conservar-les fins dur-les a vendre a la fàbrica de pells, allà on estiguera, on serien curtides i treballades.

En els últims anys del Pellero, quan ja eren menys les cases on podia comprar perquè s'anava abandonat la criança domèstica, quasi sempre es va acabar recorrent al baratar, i es canviaven les pells per caixes de mistos segons el seu valor, i que les ames de casa havien de comprar de totes maneres. A poc a poc, un dia vam deixar de veure'ls i les pells van passar a ser un fem domèstic més mentre a casa seguirem tenint animals, poc de temps com tots. Passaren en pocs anys de ser una ajuda a casa per a ser una molèstia al veïnat.

Temps era temps...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada