El Cadirer

La boga i els puros.

Typha, (en espanyol, totora, junco, gladio, espadaña, anea o henea, bayunco, bohordo, maza de agua, bayón) o boga  és el nom d'unes 13 espècies de plantes herbàcies aquàtiques emergents distribuïdes en pantans i aiguamolls de bona part del món, formant denses colònies a vegades impenetrables.

Les fulles de boga són usades com a material de teixit. Tradicionalment, l'ús més important era el de la fabricació de teixits per a cadires, cistelles i altres efectes. En molts llocs d'Espanya i d'altres països, es va desenrotllar la fabricació de cadires amb teixit de boga en el seient, indústria que va vindre a caure en decadència progressiva per l'ús dels materials plàstics i altres tipus de matèries primeres.

Barca de totora al Titicaca.

A Bolívia i Perú s'empraven tradicionalment barques de boga en el llac Titicaca, i també cistelles i altres productes artesanals. 

El rizoma s'aprofita com a verdura, amb un alt contingut en midó, i es collita entre la tardor i l'hivern. Els brots tendres es consumixen a vegades cuits, i el pol·len s'empra com a suplement alimentari mesclat amb farina. Les inflorescències estaminades jóvens també poden ser usats com a aliment.

Entre les fulles emergix una espècie de tija sobre la qual s'agrupen les flors en espiga cilíndrica compacta, de color castany. La gent de camp en fá collita i utilitza com "espiral" repel·lent de mosquits, cremant-la. Per ací els xiquets l'anomenàvem el "puro" de boga, i disfrutàvem jugant amb ells i desfent-los o cremant-los disfrutant del seu dens i fragant fum.

Utensilis de boga.

També se les pot utilitzar per a fabricar paper i són ocasionalment utilitzades com ornamentals. La facilitat de la seua aparició fa que se les considere males herbes en alguns entorns controlats.

I ara, o abans, direu vosaltres I què ha de veure tot açò amb Castelló?. Tot, sens dubte. En la nostra cultura mediterrània, la boga s'ha utilitzat profusament com a fibra vegetal per a elaborar infinitat d'utensilis domèstics de totes les classes per mitjà del seu trenat. Es feien estores, cortines, setiets, cabassos, cistelles, forros per a cànters i cassoles, i sobretot, seients per a cadires de fusta.

I amb això van donar origen a un d'eixos oficis actualment perduts en Castelló i quasi que en totes parts: el que coneixem com embogador o cadirer, encara que este nom, antigament es referia també al fuster dedicat a la fabricació de cadires, i no sols a la fabricació o reparació dels seus seients de boga.

El iaio cadirer.

Amb l'ús, el seient acabava trencant-se,  pel que, donada l'estreta economia dels temps, s'imposava la necessitat de continuar utilitzant la carcassa de fusta de la cadira i substituir només la part vegetal del seient. Rar era el domicili, on no foren rics, en què la majoria de les cadires no eren de boga o de corda d'espart.

El cadirer, fóra del poble o foraster, solia aparéixer amb un carret de mà i anunciava la seua presència amb un so de campaneta que portava penjada ell o el carret. Uns s'emportaven la cadira i la tornaven reparada dies després. Altres, portaven la boga o l'espart en el carro i realitzaven la reparació en el mateix carrer rodejats d'una caterva de mocosos que observava l'operació atentament.

Cadires de boga fines.

La cadira és una d'eixes peces quotidianes i necessàries de mobiliari domèstic o de treball, tan habitual que acaba passant desapercebuda encara que ens assentem en ella. La clàssica valenciana sempre ha sigut de fusta amb barrots i seient de boga, que coneixem tots, i que es va popularitzar en el segle XVIII, sense variar practicament des de llavors. Hi ha una infinitat de tipus de cadira de boga: la costurera, la xata, la xaparra, la catalana, etc...

Les cadires normals es feien de boga, les cadires fines, es feien mesclant-la amb una altra fibra vegetal igual de senzilla, la sisca, per a obtindre trenats més estrets i bonics, mesclant a més el color d'ambdós fibres, inclús a vegades, de sisca només, el que era molt difícil de treballar, perquè les vores de les fulles de sisca tallen. Poques eren les ferramentes necessàries: les mans, un punxó i un ganivet.

La sisca.

El moment de preparar les fibres era el mes d'agost, a mitjan, quan calia collir la boga i la sisca, sempre en lluna plena perquè no es corcaren, per a assecar-les al sol fins que blanquejaren i guardar-les per a usar-les tot l'any.

Si podien ser atacades per floridures, s'ensofraven cremant sofre perquè els seus vapors ho evitaren. Abans d'utilitzar-les, calia humitejar-les de nou amb aigua perquè fossen completament blanes, flexibles i enrotllables sense trencar-se. Després, s'envoltaven en un llenç humit mentres s'usaven, perquè ni s'assecaren ni s'ennegriren.

Gravat de principi del S.XX.

Els cadirers que anaven ambulants només podien reparar els seients directament en el carrer, però si s'emportaven la cadira, podien reparar qualsevol barrot trencat ells mateixos o tenien un fuster cadirer que els realitzava el treball, donant un servici complet de reparació. Alguns embogadors es podien dedicar a temps complet a l'ofici, en combinació amb un fuster que fabricara cadires, fent mobles nous a més de la reparació, però per a la majoria, era una activitat complementària a temps parcial del seu ofici, generalment de jornaler.

Ceràmica de Manises S.XIX

La tradició de fer seients de cadira de fibres vegetals no s'exercia només amb boga i sisca. En algunes parts, sobre tot de secans de l'interior, s'utilitzaven també cordells d'espart, de pita o de cànem, comprats ja fabricats generalment, i als que treballaven amb ells els anomenaven encordadors de cadires. La qualitat era molt inferior, però el treball i el seu preu eren molt més barats. 

És un treball difícil d'explicar. Cal veure'l per a entendre'l. S'agafaven tres o quatre brins, segons el grossor que es volguera del cordó, i es començava a treballar des de les vores cap al centre, amb diferent nombre de passades en la posterior, més estreta, que en el frontal, més ample, i en els costats, igual en ambdós.

La part interior se va omplint amb les parts grosses de la fibra que no son bones per a trenar. L'acabament és sempre en el centre ficant els finals de les fibres cap avall, on es retallaven amb el ganivet o amb unes tisores.

Començant la feina.

La tècnica era molt coneguda pels llauradors, i encara que hui sobreviu sol de forma testimonial o en empreses artesanes de restauració de mobles antics, en temps passats pròxims era comú i necessària, i en quasi totes les cases de camp hi havia qui sabia fer-la. Quasi sempre, corresponia el treball a les dones i hòmens de més edat. Els jóvens no es podien entretindre amb coses que rarament li anaven a deixar un jornal d'acord amb el treball realitzat.

La cadireta del xiquet.

A nivell familiar, era un treball d'atmosfera de vetlades crepusculars en la cuina, al voltant del foc, a la llum tremolosa dels quinqués o dels llums de carbur, sentint crepitar els troncs baix la gran ximenera, amb l'olor de la fusta cremada i del fum, entre quatre paraules encreuades o conversacions escasses i innecessàries. L'important era la reunió a la vora del foc.  També ocorria que, de vegades, algun dels iaios explicava alguna història mil vegades repetida. Però no importava. Tots feien com si l'escoltaren per primera vegada. 

Els que no volgueren, pogueren o saberen fer el treball recorrien al cadirer, a qui a poc a poc, els mobles isabelins amb els seus seients de tela i les seues reixetes, els materials moderns i les noves tècniques industrials, i sobretot, la moderna cultura de l'usar i tirar, van acabar matant com a ofici. 

En Castelló van deixar d'exercir el seu treball a finals dels anys setanta del segle passat, i el seu ofici només ha perdurat en algun malnom familiar. Hui encara es veu de tant en tant algun ambulant que repara tot tipus de cadires, i que els actuals nivells de preu de mà d'obra deixa pràcticament fora de mercat.

Temps era temps...