Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 30 de juny de 2011

El joc dels xiquets.

Graus de Netol.

Ahir, amb un sol que badava les teules, enmig de la cruel canícula que podia coure mes d'un cervell, amb els meus inclassificables calçotets per únic vestit (mira que són lletjos els molt fotuts) i descalç, sense saber on ficar-me per a "gaudir" un poc menys de l'ambient de migdia, em van vindre a la ment els records d'aquella època cada vegada menys pròxima en la que les hores de la sesta eren el diable de què fugir, perquè els xiquets mai tenen prou hores per a jugar i menys per a desperdiciar-les dormint.

Els jocs de carrer, transmesos per tradició secular, són part de la cultura d'un poble com a patrimoni immaterial, com un programari emprat per a anar modelant com a ús i costum de cada societat, el comportament de la xicalla, i garantir la transmissió dels seus valors culturals. Amb ells, els xiquets aprenen a conviure, defendre's, adquirir habilitats i destreses, guanyar en enginy, astúcia i incrementar la seua sociabilitat i creativitat, i a exercir les seues facultats físiques, velocitat, força, resistència...

Als anys 50.
Els jocs eren dels nascuts de la imaginació, necessitats de l'enginy infantil i jugats amb intensitat per a guanyar. Hui ja no s'acoblen a les possibilitats, o s'han perdut per falta d'imaginació, de temps, d'espai per a jugar, o per massa abundància de jocs sofisticats i atractius als ulls infantils, que involucren joguets a la moda o aparells tecnològics impossibles fins hui.

Eren jocs per a jugar, en el sentit mes ampli de la paraula, senzills, però de gran força, perquè eren els nostres, i sempre podíem incloure dins d'ells noves regles i variades formes de jugar-los sense perdre per això el seu encant i interès

Com tots els pobles, Castelló té els seus propis jocs, que encara que siguen compartits amb els dels nostres pobles veïns, ha retocat i remodelat a la seua manera fent-los propis, com tots, fins i tot anomenant al mateix joc d'una altra manera.

Rodant el cèrcol.
Els jocs infantils marquen unes pautes que s'ha de seguir ordenades per la societat en què es desenrotllen. Els xiquets aprenen a seguir unes normes de conducta, a prendre decisions sense cap ajuda, a respectar a un líder i a marcar el seu territori, a assumir la derrota i a paladejar la victòria. Aprenen el llenguatge del carrer, els seus girs lingüístics locals i els costums tradicionals. Manté les arrels ancestrals.

Quan el bon temps donava senyals de vida, sobretot en ple estiu, els jocs eren reposats, tranquils, silenciosos, procurant no alçar ni pols ni remolí. Inclús el municipal vigilava perquè no es trencara el silenci del poble durant les hores de més calor, mentres tot el món dormia o becava pels racons més frescos de la casa fugint de l'acaloradora força del sol. La sesta era sagrada per als majors, que amés a més, havien matinejat molt, i els menuts no volien dormir, preferien passar el seu temps jugant. Un dia si i l'altre també

Jugant a l'estacadeta.
Si no era així, recorde tots els malabarismes que necessitàvem fer si la pluja havia amerat els carrers. Jugàvem a guanyar terreny o a l'estacadeta. Un clau, un tros de fulla de ganivet o navalla, o qualsevol tros de ferro prou dur per a clavar-se en el sòl reblanit per la pluja anterior, era l'únic instrument necessari per a passar hores jugant. Jugava més la nostra imaginació, les ganes de guanyar. Quan a un jugador li quedava una xicoteta illa en què posar la punta del peu, alçava l'altre i llançava el punxonet amb tota la seua concentració perquè es clavara en el terreny del contrincant, i si tenia la sort de no entropessar amb una pedreta, feia mil i una peripècies per a ratllar i robar-li el màxim de terreny.

Els jocs eren de total participació, gran imaginació i ajudaven a tindre enginy i a mantindre el cos en forma. Trobe molt a faltar a algú que els recorde i recopile d'alguna manera per a ensenyar-los als nostres xicotets:

Unes quantes trompes.
La trompa, l'escampilla, gossos i conills, rellotge parat, passar-la, gallineta cega, xurro va, el mocadoret, tella, les xapes, el canut, el sambori, la samarra, quatre cantons, el potet, el taconet, la taba. A més, alguns jocs eren de temporada, perquè només es jugaven en els mesos de menor temperatura, per ser més moguts i ajudaven a llevar-se de damunt el fred.

La selva d'asfalt estava encara molt llunyana, els carrers eren nostres i mai ens podia caure la casa damunt, encara no teníem el cervell mig corcat per la televisió, l'escola era diferent i no exigia a les nostres ments infantils i un poc salvatges tota la col·lecció de coneixements de qualsevol tipus que hui s'exigixen.

Els joguets industrials o no eren coneguts encara o resultaven massa cars per a la nostra economia domèstica rural. Era època de penúria econòmica, o siga, com quasi sempre, i fabricàvem els joguets amb elements senzills i humils, a més d'abundants: Camions i espases de fusta, escopetes de canya, trens de pots, forts de cabiróns, milotxes de canya i paper de diari o cartells de cine, pistoles fabricades amb pinces d'estendre la roba... 

En aquell temps, pràcticament no hi havia joguets, és cert, però també ho es el fet de que cap xiquet els demanava, i per tant, cap infant plorava per no tenir-ne cap. La xicalla, sempre que puguen jugar, és feliç, no importa a què juguen ni amb què... la qüestió es jugar.

Jugàvem als cartonets, a la llepadeta, a Tereseta en ratlla, al punyet, a la corretgeta. Recorde aquelles capsetes de mistos. Dels seus cartonets arrancàvem el que hui són els cromos, i amb ells jugàvem als mil i un jocs. Els més espavilats o manyosos amb el joc eren els que més quantitat i varietat de cartonets tenien. A més, estava allò dels "repe" que intercanviàvem entre nosaltres fins a arribar a tindre verdaderes col·leccions que hui ens agradaria conservar a més de u.

Un bon tiradoret.
Entre els més senzills, la canya, o les varetes de codonyer bord, la flexibilitat de la qual ens permetia doblegar-la i subjectar l'arc amb el cordell. La tensió d'este disparava unes fletxes del més divers tipus. Les millors, les fetes amb senill de marjal, varietat lleugera, prima i fort. La punteria dels arquers era un altre tema, però la diversió estava assegurada. Serps fetes d'un cordell i xapes de cerveses, i sobretot, el meu favorit, el tiradoret, fet amb un creuer de branca de taronger, unes gomes de pneumàtic de bicicleta, un trosset de cuiro i un fil de palomar. Podia ser una arma potent i perillosa, i llançava xicotetes pedres molt lluny i amb gran força.

Un dels jocs amb més seguidors era el raspall. Poques formes de diversió se li poden comparar. La pilota fabricada a casa amb pneumàtics vells de bicicleta tallats a rodanxes, el carrer com a camp de joc, la mà nua, al mètode bèstia, i s'organitzaven una partides sorolloses, escandaloses, cridaneres, que desencadenaven verdaderes passions, fins que, sempre sense acabar la partida, la pilota s'encalava sobre alguna teulada o balcó, i el resultat final era sempre "dos i ratlla i la pilota encalada". 

La pilota de pneumàtics.
La que probablement era la diversió més salvatge era la que anomenàvem fer "Harca". Generalment es jugava per grups molt nombrosos, quasi sempre barri contra barri, i amb extrema rivalitat. No era més que una ¿simple? guerra a pedrades. Quasi sempre acabava més d'un amb un trinxo en el cap o un trau en el front, amb la corresponent cura mèdica i embenat en el cap. Amb tal condecoració, l'heroi ferit en combat era nomenat "coronel" i anava amb el cap ben alt.

Una alternativa suau, però perillosa, es desenrotllava pels horts, usant projectils segons la temporada, taronges verdes, de repom, i a vegades qualsevol, amb el risc dolorós de ser pillat pel guarda o per l'amo, en ambdós casos amb la corresponent palissa paterna per a aprendre la lliçó. Més d'una vegada es va desenrotllar com a guerra a gran escala, en la zona de la Barca, amb el Xúquer de separador, afortunadament, els xiquets de Castelló contra els d'Alberic.

Xurro va...
Hi havia en este temps altres diversions més suculentes en quadrilla a l'eixir de l'escola, o de vegades fent fugina. Sabíem tots els bancals on havien albercocs, figues, ginjols..., anant amb peus de plom, sense que l'amo ho descobrira, o fent que s'adonara massa tard. I teniem tots bon budell. Busca qui t'ha pegat.

Cal pensar que en eixa època, molts xiquets érem el que hui es diria "xiquets del carrer". Els nostres pares treballant en el camp, les nostres mares en el magatzem de taronja u en altres oficis femenins, durant la totalitat de la jornada. A l'eixida de l'escola, i tots els dies que no hi havia, nosaltres acampàvem a les nostres amples sense control.

Hui els xiquets estan vigilats i curats de diferent forma. Hi ha xiquet a qui canvien de roba diverses vegades al dia i té una per a cada activitat, i sempre nets i repolits. Recorde una vegada al tio Camilo, el nostre botiguer, dient-me després de mirar-me de dalt a baix: "hie, rubio, Que vens de la festa de la magrana?". Era xicotet i no vaig saber que contestar-li. Hui sé que es referia a la quantitat de runa que portava en la cara. Una part gran de la diversió en els jocs del carrer estava centrat en les rebolcades pel sòl, el fang, l'herba, i qualsevol classe de decorats dels que fugen hui les mares amb els seus xiquets. Després d'algún calbot, la pastilla de sabó anava que volava. Però clar, plorar era un ratet, i jugar, tot el día. Pobres xiquets de hui tan civilitzats...

Nina i mare.
Pocs d'estos jocs eren compartits amb les xiquetes, que tenien els seus propis jocs i diversions amb activitats pròpies, i que les preparaven quasi sempre per als rols que, en la societat del passat, eren considerats "femenins". La nina, joguet atàvic que apareix en totes les cultures des que tenim memòria social com ser humà, era el principal. S'aprofitava qualsevol cosa per a construir una, amb retalls de tela, restes vegetals, trossos de fusta, qualsevol cosa era bona per a fabricar-la amb una dosi adequada d'imaginació i creativitat. 

Si els pares podien comprar una, encara que fóra de tela o de cartó, l'afortunada criatura la consideraria una autèntica joia. Jugaven a fer-li vestits, a imitar als majors, a donar-li de menjar, a pentinar-la, i jugaven a pares i mares, a metges i a qualsevol altra activitat que els passara pel pensament. Les pròpies xiquetes es disfressaven de majors amb un mocador en el cap, davantals de cuina, i amb les poques nines que hi havia i qualsevol atifell fet per elles o comprat en la fira, imitaven les seues mares en els treballs habituals de casa, guisar, parar taula empapussar els nadons, o muntaven botigues amb palets, fulles d'herba, plantes pedretes... 

Atifells de la fira.
Hi havia jocs de grup propis de les xiquetes, com botar la corda, la goma elàstica (feta habitualment amb un tros de goma plana forrada de la que es gastava per a fer elàstics en la roba), o a vegades els mateixos que els xiquets però sense ajuntar-se amb ells.

Recorde especialment un que era un joc de grans ocasions i festes, el trencament de cassoles. Suspeses d'una corda, col·locada generalment de part a part del carrer, es posaven unes quantes cassoles de test, plenes de regals i llepolies, perquè un xiquet cada vegada, amb els ulls tapats, encerte a trencar-les amb un garrot. Algunes contenien "regals " inesperats, com a aigua, farina, confetis, etc... Es comptaven uns passos des del lloc d'eixida fins davall de la corda, i per a donar-li més emoció, algun adult, des de l'extrem de la corda, la puja o la baixa un poc. Els altres, a dirigir el moviment del jugador: "A la dreta", "A l'esquerra", "Avant", "Arrere"... Quan algú trencava la cassola, tots a pels regals, o tots a fugir de la broma, segons toque...

El joc és necessari, especialment durant la infància. Igual que les coses importants, jugar com sempre hem jugat no costa diners. Encara que la societat actual pretén que ho oblidem incitant-nos a un consum desmesurat. Com sempre, qualsevol temps passat, jo era més jove...

Temps era temps...


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada