Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 12 de juny de 2011

Records

Pàl·lida com un record, la lluna em conduí fins a la boira, i en ella vaig passar una nit en blanc i negre. Hui em pareix que tot estava cobert per una espessa teranyina i em sent descendir cap a ombres remotíssimes, com en les imatges d'una pel·lícula composta per les històries i llegendes que em van contar de xicotet.

Amic meu, em preguntes pels motius que em van portar a emprendre esta aventura escrita en el vent d'un blog. Que més volguera jo que poder descriure amb els meus pobres arts tanta vida, tants records enyorats. La droga d'una pel·lícula mental que em projecte en certes nits de lluna pàl·lida com esta.

Un dia, encara que siga un dia aillat, la ment se'm comprimix, s'ompli d'un buit espantós i no és una sensació sobtada, ve a poc a poc, em va dominant fins a buidar-me i em deixa mut, quiet, fins que em done compte que el meu cos s'ha fet silenci. Res importa sinó una dolça angoixa que me fa transparent i m'oblide de les coses.

Tot cau, tot són ruïnes, però res es trenca, sense soroll, un suau afonament, una indolent desaparició. Pareix que quelcom es para i el pensament discorre lentament, imperceptible, des de més lluny...

Em quede marginat de mi mateix, sense arribar ni sentir la soledat, insensible. Si intente llegir o escriure, és inútil.

Rellig l'oblit, com buscant retrobar la seua pèrdua, uns xiquets trobats camí de la Font Amarga, murs d'aspecte medieval i rústic, dos bicicletes recolzades contra el tronc d'un arbre, un camp de dacsa, uns quants clots de faveres, quasi ningú fa ja cas de la terra.

Basses recent buidades per a regar, amb dos dits d'aigua verdosa sobre el tarquim, dos parotets volant emparellats com un anell, llepó groguenc, ressec pel sol en aguna clapa, una dutxa d'imatges esbaldint el cervell, com un xop lluminós. Igual que un fruit cal deixar-lo madurar per a disfrutar en el moment just el seu sabor amb delit. El record no pot ser una altra cosa.

Un dia, un sol dia, i mireu quant he canviat. Potser, recorde Brigadoon i amb els anys comence a creure en ella. La naturalesa, a vegades, pren els tons grisos de l'absència, els primers núvols de fred, els primers gels, els xops desfullats, la busca per instint d'un racó solejat, un gos que dorm, uns vells que xarren, el record de la meua iaia junt a la llar... Tot són distàncies. I llavors, ja res importa.

A vegades, les paraules s'esgoten. Ni records, ni núvols, ningú, tot és distant, tot fuig molt lluny. On es va la vida que anem perdent a poc a poc?, on va el nostre passat?

Em prenen de la mà les paraules i m'acompanyen al fons de la boira. Un cercle lluminós arrossega els meus ulls fins a l'infinit, cap a una ciutat enorme de llumenetes, un tapís brodat sense didal ni agulles, i el meu enteniment se'n va a les estreles de la mà de la lluna. Tot en esta boira és cordial.

I recorde les meues primeres sabates de xarol amb trage d'almirall incorporat, les vesprades de cine dels diumenges, els jocs del carrer amb els meus amics, la revàlida de sext de batxiller, el ball lent buscant un cos pròxim i les primeres batalles contra l'enemic interior totpoderós, el Trenet cap el món, rebel·lar-se contra tot, l'estancament que ens ofegava, la ratlla a un costat i la brillantina canviats pel cabell llarg.

Del pantaló curt al genoll als llargs, heretats dels majors a través de la màquina de cosir. Després, el triple salt mortal sense xarxa del cos i l'esperit, del pas dels somnis infantils a la realitat del món adult, abaixant l'escala de replanell en replanell... 

Fumar Celtes curts, eixides en quadrilla a boqueta nit, acompanyar a casa a la parella, somnis sublimats de molts i el seu sentit de la vida. Hui entenc el que és la primavera de l'hivern.

Només queden els records del que era, els amics verdaders de l'ahir, com a esguitades a vora mar i el meu cos aborronat d'haver disfrutat de tantes joies.

La lluna em cluca l'ull i li somric. Que glopades d'il·lusions!, ¡Tots els records que m'acompanyen!...

Com em Deia la iaia: "Cada un de nosaltres, en un lloc del cel, té encés un cresol. Quan naixes, està vessant d'oli, i la seua llum és molt clara. Després, a poc a poc, va minvant, minvant, gastant-se, fins que s'apaga, plof, de forma lenta o brusca, segons... Cada estrela que veiem és la llum d'un cresol. Cada nit moltíssims naixen i moren, però, com hi ha tants, ningú ho nota fins que no el toca de prop. Tu procura que el teu tinga bona cosa d'oli, per a no veure't com una iaia a qui per negligent només li queden quatre gotes, i ves amb atenció perquè no se't cleville i el líquid s'escampe..."

Ruïnes romàntiques, nits de boira, remor de fons de donyets i fades, invisibles ciprers, oronetes beckerianes, oms secs o ferits, camins de ferradura, batalletes de vells...

Motius?.

Temps era temps...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada