Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 26 de juny de 2011

Els ambulants.

Encara no fa tants anys. A molts els he conegut passar personalment pel meu carrer. Eren èpoques en què el rebost de cada veí solia estar més buit que altra cosa. Proliferaven els venedors ambulants per tots els pobles.

Fins que els moderns mitjans de transport es van generalitzar, es veien obligats a ser autosuficients, encara que mai hi havia un autoabastiment absolut, perquè els excedents entre el que es produïx i allò que s'ha consumit, generava intercanvis entre els propis veïns, amb la típica cistella sobre la cadireta en la porta per a vendre o baratar entre ells, el que tu has produït pel que he produït jo.

També estava el mercat, però calia preocupar-se poc pel colesterol i els triglicérids, amb una dieta mediterrània marcada pels productes de la temporada.

Carboner a 1870
Els carrers de Castelló estaven invadits de venedors ambulants i baratadors de tots els pelatges. Primer, els autòctons: carboners, oliveros, llenyaters, venedors de gel, palleters, pescateres, "Xiquetes, peixet fresquet!!!". Les pescateres eren un cas molt especial. A primera hora, muntaven les seues parades en el mercat, i quan les arreplegaven al final de la venda era quan eixien pel poble a rematar tot el que quedava del dia, i també a repartir al mateix temps encàrrecs rebuts a domicili, amb el seu carro ben assortit de gel triturat per a preservar el bon estat del peix el temps necessari.

També arribaven els dels pobles de la contornada, cacau i tramussos, margallóns, dàtils, arrop i talladetes, de tot com es poguera vendre d'imaginable.

El granerer.
D'alguns, que venien els seus servicis, ja hem parlat, l'esmolador, el matalafer, el llanterner, el calciner, el granerer. Altres venien més de llarg en llarg, i portaven qualsevol classe d'elements de vaixella de vidre des de l'Ollería, o portaven qualsevol classe d'atifells de test i porcellana per a la casa, o coberts de fusta, o metàl·lics...

Totes les setmanes baixava des de Moixent el vinader, primer amb un carro gran i un bon matxo, després, el seu camionet quan els temps ho van permetre. De les vares, penjaven els cuiros magnífics i portava també garrafes. Les dones eixien a comprar a la porta de casa, i amb les seues mesures, els anava racionant el nèctar, per anomenar-lo d'alguna manera, al líquid més que dubtós quasi sempre.

Els havia mes humils, com "el tio de la veta", que portava una llarga canya de què penjaven llargues tires de veta d'allò més variat, i les venia a "tres metres i mig, pesseta". La més ampla i forta, blanca o negra, per a les espardenyes.

O el pellissaire, amb el seu "Ieee... el pellero!!! Barate pells de conill!!!". A canvi, capsetes de mistos, candeletes o pinces d'estendre la roba.

Quan l'ama de casa matava un conill, quasi sempre els diumenges per a la paella, l'escorxava i llançava la pell contra una paret alta del corral, a la que es quedava apegada, i on es quedava assecant a l'espera del pellissaire... Com ell tenia clara la costum, el diumenge al de matí era el seu millor dia per eixir a baratar.
Fregall d'espart


Recorde un vellet que no sé cert d'on venia, crec que de Bocairent, amb una burreta del ramal i les sàries plenes de "terreta", una terra molt fina, blanca, i que les nostres mares usaven per a la neteja de calderos, perols, paelles, plats....

La terreta era el producte per a escurar , ja que no existien aleshores els detergents. La terreta aplicada amb un fregall d'espart actuava com abrasiu sobre el greix i la resta del menjar.

Tenia una crida pròpia, "El terreter!, Eixiu que el terreter ja està ací!!". Era la mateixa arena amb silex i caolí que se gastava per a fer rajoles refractàries per als forns.


Mina de terreta a Bocairent
En la seua explotació industrial, el mineral s’abocava en una bassa des d’on es recollia l’arena mentre es deixava assecar el fons on es dipositava el caolí. (El funcionament era semblant a una salina). La arena, silex, era per a fer vidre. El caolí, per a fer porcellana.


El venedor d'agulles de cosir. Canviava els agulles de cap per cabells. Generalment, les dones es tallaven el cabell molt de tard en tard. Quan es passaven la pinta, sempre treien un grapat-te de cabells que s'arrancaven del seu cap, diàriament. Els treien de la pinta, els enrotllaven sobre els dits i feien un cabdell de cabells. El ficaven en un saquet de tela i quan passava l'home dels agulles de cap, els adquirien a canvi d'eixe cabell. L'home cridava pels carrers dient; “Agulles barat a monyo!”. A les perruqueries i barberies anaven a comprar els cabells que havien tallat a la clientela. Deien que era per fer el monyo a les nines...

El llanterner.
Recorde un altre, "Xiques, compre ferro vell!!!" que trencava la calma dels nostres carrers quan el soroll dels vehicles de motor era encara un somni llunyà. De seguida, apareixia un haca que estirava un carro carregat d'atifells de cuina i accessoris per a la casa: paelles, cassoles, plats, gots, carneres, cànters, botiges, pitxers, cullerots, cadiretes xicotetes, i mil coses més... I sobretot, una bona provisió de capsetes de mistos.

Les dones eixien al seu pas per a baratar qualsevol dels objectes que portava pels metalls vells de qualsevol tipus, ferro, coure, llautó, plom, alumini, que d'una forma o una altra havien anat arreplegant tots els de la casa per totes les bandes, o eren ja trastos domèstics vells, a canvi de alguna cosa necessaria. Eren sens dubte altres temps.

Montant el mercat del dijous.
Castelló era un poble privilegiat, perquè no sols tenia mercat obert tots els dijous, i eren infinitat els ambulants de qualsevol tipus que venien a ell, tal com continuen fent hui, sinó que a més tenia Fira per Santa Llúcia, i allí si que es podien adquirir qualsevol classe de productes forans, des de joguets a dolços i torrons, fruites seques, ceres i mels, saladures, productes per a la casa de qualsevol tipus i utensilis, amb una varietat inimaginable. 

Tot tipus d'artesans acudien a ella, i als compradors de Castelló se sumaven els dels pobles veïns, que acudien a la cerca del que no podien adquirir en les seues localitats d'una altra forma. La Fira de Castelló era especialment rica al celebrar-se en unes dates tan pròximes al Nadal.

Temps era temps...



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada