Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dissabte, 6 de novembre de 2010

Sant Martí.

A cada porc li arriba el seu Sant Martí. Novembre, dia 11, Sant Martí. D'on ve aquest refrany? No podem dir que sigui valencià. El mateix es diu per tota Espanya. Té les seves raons.

Des de molt antic se celebrava aquesta festa de tardor, i gairebé a tot arreu hi havia el mateix costum. Els organitzadors de la festa, gairebé sempre clavaris, compraven cada any un porquet desmamat, de set a nou setmanes, (8 a 10 quilos) que el dia de Sant Martí era beneït pel capellà, i al qual se li donava llibertat per tot el poble. Els veïns l'alimentaven amb sobres dins de les possibilitats de cadascú. Creïlles que s'estaven espatllant, moniatos, ceba, sobres de menjar del tipus que anés,  tot anava a parar sense falta al porc, que sempre tenia fam.

L'animal era de tots i gandulejava al seu aire per tot arreu durant tot l'any. En apropar-se la festa, unes setmanes abans, començava la venda de cupons per al sorteig, i amb la recaptació de la seva venda es faria la festa popular.

La vigília de Sant Martí, el 10 de novembre, se sortejava el porc que era propietat del veí afavorit, i l'endemà, el nou porquet prenia el seu torn com a nou porc popular. Fins i tot que arribés el seu Sant Martí.

A Castelló pocs ancians tenen memòria d'aquest tipus de festa, que s'ha celebrat com tot arreu, però si que tenen memòria, i molts no tan ancians també la tenim, de les matances per tot el poble dels animals criats per a això. A poc a poc han deixat de criar-se animals a les cases i han deixat de matar-se. Primer els carnissers van anar fent innecessària l'acumulació de carns i embotits curats, en poder proporcionar-los en qualsevol època de l'any.

Finalment, ja dins dels anys 70 del passat segle van ser les lleis i normatives locals, no soles en Castelló, les que van acabar totalment amb el costum de la criança, amb les seves corresponents olors i molèsties, i amb la matança, amb les lleis sanitàries que es van acabar imposant, obligant primer que es fessin en escorxador i després fent desaparèixer els propis escorxadors locals per raons higièniques i sanitàries.

A poc a poc, s'ha aconseguit que molts joves creguin que les llonganisses vénen del supermercat sense saber de què animal es fan, i les salsitxes poden ser de qualsevol cosa fins i tot sense carn.

En el pròxim escrit parlarem d'aquesta matança que es feia a Castelló, no molt diferent de totes les que es feien per tot arreu. En zones amb climes mes adequats es continuen fent i s'està intentant fins i tot recuperar la tradició i es fan viatges organitzats, a portar a personal interessat, que s'assabentin del qual ja sol recorden els seus pares o avis.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada