Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimecres, 3 de novembre de 2010

Les Cavalleries al camp.

Avui tot el treball fort a la terra el fan màquines de diferents tipus, encara que això no es molt vell. Tota la vida al llaurador l'han ajudat les cavalleries en la seua labor tan sofrida. Les feines que els animals realitzaven es poden diferenciar en dos grups segons es treballara a les terres de marjal (A Castelló, sobre tot, les partides de les Foes i Mitjans), dedicades al conreu de l'arròs, o a l'horta i al secà. S'han perdut els noms d'aquestos treballs de la terra. No hi ha al poble cavalleries de treball.

Al secà o a l'horta:

Si s'havia de treballar a la muntanya o al secà s'utilitzaven preferentment muls i burros ja que la seua alimentació és fàcil d'aconseguir a la muntanya perquè toleren millor el menjar sec, i a banda, tenen unes potes estretes que els permet d'agafar-se millor als desnivells de la muntanya.

Els treballs eren:

Rompre: consistia en trencar la terra endurida, bé per haver-la deixada erma, bé per estar molt compactada. Aquesta acció es realitzava amb la rella que trencava la superfície del sòl en terrossos. El forcat es muntava sense orelleres que són una mena de planxes que pentinen la terra en solcs. També es requeria un bon animal perquè l'esforç era considerable.

Llaurar: aquesta operació es realitzava després de passada la primera rella o quan la terra estava més tova, per exemple quatre o cinc dies després de ploure. Per a llaurar, s'emprava també la rella però amb les orelleres. Si la rella no estava ben ferrada tenia tendència a pujar cap amunt amb la força de l'animal, la qual cosa li suposava al llaurador una lluita constant amb aquest estri. És d'ahí d'on ve la dita de "ser més cabut que una rella" o "estar més sord que una rella"...

Obrir solc per a sembrar, per conduir l'aigua, etcètera: feines que també es fan amb el forcat.

Vernejar: es treballa amb el vernet, una mena de fulla metàl·lica amb la forma adient per girar la terra a fi que s'assolege.

Entaular: consisteix en planejar la terra i colgar les llavors després de la sembra. Es realitzava amb una post de fusta sobre la que pujava el llaurador i que rebia el nom d'entauladora. Aquesta podia portar claus o ganivets per desfer els terrossos.

Trenitjar: consistia en anivellar el terreny perquè l'aigua circulara bé i així regar per gravetat. L'estri que s'utilitzava era la trenitja, una mena de caixa de fusta o metall amb la part davantera descoberta que permetia agafar la terra sobrant d'un lloc i omplir els desnivells o els clots.

Carrejar: els animals s'utilitzaven per transportar càrrega. Aquesta podia ser ben diversa: llenya per als forn i els rajolars, pedra, fem, la collita dels horts, etcètera. El carregament es duia al llom de l'animal o en carro. El carreter havia de lluitar sovint amb la tossudesa dels animals perquè estiraren de la càrrega i sembla que moltes vegades el geni se li escapava per la boca com ho fa suposar la dita "tindre llengua de carreter". Els viatges llargs es feien inacabables amb l'única companyia del tabac, d'ahí allò de “fumar més que un carreter".

Batre: era una tasca que es realitzava a l'era. Aquest indret era una zona plana de sòl dur on es dipositaven les garbes d'arròs i on es feia passar moltes vegades els animals a fi de separar el gra de la palla. Als animals se'ls posava una mena d'antifaç per evitar que es marejaren amb les voltes. Aquest instrument es coneixia com ulleres de batre. Quan es batia amb més d'un animal, s'encollaven un al costat de l'altre perquè marxaren conjuntament. L'últim animal, el que rodava per fora, era el que més caminava. Així, es deia que batia per la forana. Aquesta imatge s'empra també per referir-se a que "u li toca batre per la forana" quan fa més feina que els altres.

Regar en sénia: la força dels animals s'emprava perquè l'arbre de la sénia girara i els caixons de zinc o els catúfols tragueren l'aigua. També s'utilitzaven les ulleres de batre perquè els animals no es marejaren.

A la Marjal.

El treball que s'ha fet amb animals a la marjal ha estat dedicat al conreu de l'arròs. Ací es preferia treballar amb haques ja que tenen l'unglot més ample i aleshores s'estaquen menys en la terra fangosa.

Per ordre, se succeïen les següents operacions:

Xarugar: és la primera feina que se mamprenia a fi de preparar la terra per a plantar l'arròs. Es realitzava amb el camp fangós. Equival a vernejar però amb aigua. És fa amb la xaruga de pala que va girant la terra perquè s'airetge i que el rostoll de la collita anterior quede cobert i puga podrir-se.

Fanguejar: consisteix en passar tot el camp amb una post de claus o de ganivets a fi d'anivellar i que no queden buits. Calia que el camp tinguera una mà d'aigua.

Repartir planter: s'utilitzava una barqueta de marjal sense quilla per apropar les garbes de planter als plantadors.

Traure les garbes d'arròs: amb la mateixa barca de repartir planter es treien les garbes per dur-les a l'era.

I per últim, una altra activitat que es feia sovint era la d'arreplegar els cagallons que els animals deixaven pel carrer. L'arreplega la duien a terme normalment els xiquets i després el fem s'aprofitava com a adob. Sense arribar a ser una professió va esdevindre un quefer rellevant quan n'hi havia tants animals, dels quals s'aprofitava ben bé tot. Temps era Temps...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada