Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimarts, 23 de novembre de 2010

El Calciner i el forn de Calç

Des de l'època dels romans tenim documentada la forma de fabricar i utilitzar la calç, i ja Marco Porcio Catón (234-145 a.c.) va explicar a la seva obra "De Agricola" i en perfecte detall com ha de ser un forn de calç.

Pel que sembla, en 2200 anys no ha variat gairebé la tècnica, ja que els tradicionals forns que van funcionar fins a la dècada dels anys 80 són pràcticament idèntics als que van usar els romans. Un forn de calç és una cavitat rodona que pot arribar fins 5 a 6 metres d'alçària i fins a més de 4 de diàmetre, excavat generalment contra el marge d'un desnivell, i construït amb forma de gerra amb la seva zona mes àmplia en la seva part central. Les parets se solien folrar de pedra i fang, que podia aguantar moltes coccions sense problemes.


El tema d'excavar-los en un desnivell era el que els carros podien arribar a la seva part superior per facilitar l'ompliment i realitzar mes còmodament les operacions de càrrega i descàrrega del material, que podia sobrepassar fins i tot les 2000 arroves.

En la part inferior hi havia la boca del forn, per on s'alimentaria el foc, i que també servia per muntar i desmuntar el forn. En la part de baix, l'interior del forn formava una espècie de banquet, que servia d'arrencada a la volta inicial de pedres que seria la base de les altres. sobre elles, la següent volta aproximava les filades, sense usar cap tipus de cintra, usant pedres en forma de llosa posades horitzontalment. Quan s'acabaven les voltes amb les pedres centrals, ja començava l'ompliment des de la part superior, posant les pedres mes grans a baix i després reduint la seva mida mentre s'anava omplint fins a dalt amb les pedretes menors.

Però a més, calia cuidar-se en col·locar ordenadament les pedres, no només de fabricar una volta resistent, sinó que la calor produïda pel foc a la llar del forn, s'estenga per igual per tota la massa pètria que ocupa la totalitat del forn. És essencial que entre les pedres es vagin deixant buits, pels que passen les flames i a més en el seu conjunt faran de xemeneia. Totes les pedres han d'entrar en contacte amb el foc per cremar-se per incandescència.


Una paret davantera es muntava amb fang tapant la porta, menys en la seva part inferior, en la qual es deixava la boca per alimentar el foc de llenya. Una vegada que començava la cocció, el procés no podia parar fins al final, tres dies amb les seves dues nits, i es calia rellevar-se alimentant un foc fort que portés al forn a poc a poc per sobre dels 1000 graus. Nit i dia sense parar, suportant la calor de la boca del forn, vint-i-cinc o trenta hores sense parar fins que acabés la cocció de la calç. Per saber-ho, calia vigilar el fum.

Per a això, s'havia de preparar abans grans quantitats de llenya,

Quan començava la fornada sortia un fum negre, però cap al final es tornava groguenc o gairebé blanc, i gairebé desapareixia. Quan s'havia assolit la temperatura, es tapava la boca inferior excepte la seva base i el cim del forn, menys una xicoteta xemeneia perquè es mantingués el tir. Després, es deixava refredar lentament de forma natural.

Quan es treia la calç, se seleccionava les pedres mes blanques i perfectes per a l'emblanquinat de cases, i la resta per a diferents usos, acabant les menys pures en la construcció. Els usos eren molts, desinfecció d'espais, pintada, manteniment d'aljubs i pous, enfoscats, morters, etc.

A Castelló, l'últim forn de calç era en el que coneixem pel seu nom, El Calsinar, i els seus amos, Leonor i Vicent, van ser els últims artesans en el mil·lenari ofici de preparar la calç, tan utilitzada durant la nostra història. Era un treball tan dur i sacrificat com antic i necessari, i que l'actual indústria química ha acabat de canviar per modernes instal·lacions i diferents tècniques modernes que han finalitzat per fer impossible de conservar el vell ofici.

El procés començava a la pedrera, que havia de ser triar una pedra calcària com mes pura millor, el mes propera possible al marbre, per tenir menys impureses i, per tant, millor qualitat. Mai no ha de ser de menys del 95% de puresa per tenir les seves propietats correctes.

La química de la calç és tan simple com efectiva. Partint de la pedra calcària, formada per carbonat càlcic, quan s'apropa als 1000 graus de temperatura es descompon en diòxid de carboni i òxid de calci, anomenat comunament calç viva. Quan barregem aquesta calç viva amb aigua, reacciona desprenent calor i formant hidròxid càlcic, anomenat calç apagada, d'aspecte pastós, que ja es pot utilitzar. Al llarg dels anys, l'hidròxid càlcic va absorbint diòxid de carboni de l'aire i es converteix en carbonat càlcic, la seva pròpia composició original com a pedra calcària, i fins i tot va cristal·litzant a poc a poc, endurint-se cada vegada més en fer-se mes vell. Podríem seguir, però ja crec que ens eixirem de la raó de ser del blog.

Parlarem en successius escrits dels diferents usos de la calç i dels oficis que la tenien entre les seves eines principals, que eren molts i importants.

Temps era temps...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada