Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 15 d’abril de 2012

Regalíssia

De vegades em venen a la memòria alguns records de la meua infància i joventut, de coses que he disfrutat i que hui estan pràcticament desaparegudes, sense que acabe d'entendre massa per quina raó. Xarrant amb un amic que està fent un esforç titànic per deixar de fumar, va vindre a la conversació una d'elles: la regalíssia.

El seu nom científic (Glychyrrhiza Glabra) no ens diu res als profans. És una lleguminosa de la família de les fabàcies, de flors blavoses, d'arrels extraordinàriament llargs i dolços. 

No és exclusiva de les nostres terres, perquè se la coneix i utilitza per totes les riberes del nostre Mediterrani i d'Àsia Menor des de temps immemorials.

És prou fàcil trobar-la en Castelló, encara que pel que últimament he pogut constatar, cada vegada menys gent la coneix. Ocorre amb ella el mateix que amb totes les espècies vegetals i animals del nostre entorn pròxim. La gent ha anat perdent interés a conéixer el seu propi terreny i la naturalesa que el compartix. 

Abans, era normal trobar qualsevol llaurador amb la seua arrel de regalíssia en la boca. Hui, ja és una anècdota. Ara no sols no se la busca ni se la coneix, sinó que molts jóvens s'estranyen al veure en la nostra fira o dies de mercat a algun regalissier que amb el seu feix en braços recorre la zona venent la dolça delícia. 

Pareix que el seu sabor fresc agrada a tots, però com a part de llepolies, xarops per a la gola o pastilles per a la tos. Sabor a regalíssia.

Més d'una vegada he anat a agafar regalíssia molt prop de ma casa. Només requerix un poc de terra solta en zones d'humitat. Vores de séquia, marges abrigats, ombries, etc. 

A menys de cent metres de ma casa, en "la porcatera", l'edifici on hui té el seu taller el meu bon amic Arturo Villar, i anys abans, quan s'utilitzava com a corral de bestiar, tenia un pati ideal mirant al poble, que llavors donava a camps de cultiu, avuí edificats, i era un dels llocs on sempre se la trobava. 

Usàvem una xicoteta aixada amb la què furgàvem el sòl i tréiem les delicioses i tendres arrels, que tallàvem a trossos de vint-i-cinc a trenta centímetres, i portàvem a casa per a llavar-les meticulosament dels pocs residus de terra que les embrutaven.

Era molt poca la brutícia, perquè són arrels sense pèls, i per tant no retenen terra. Després de llavar-les, es tallaven a trossets curts de la grandària aproximada d'un cigarret, i a assaborir-les directament. S'anaven mastegant a poc a poc i absorbint el seu deliciós suc. 

Pareix que era una cosa de xiquets llauradors, però no és així. Hui la utilitza la indústria i es cultiva en plantacions de grans mides. La cervesa irlandesa "Irish Guiness" li deu el seu agradable sabor anisat, els fumadors de pipa disfruten de l'aromàtic tabac dolçàs que la utilitza, ens refresquem l'alé amb les pastilles de regalíssia. Vos sonen les Juanola? 

El molt italià aiguardent Sambuca li deu les seues propietats, l'adorat "puro moro" dels xiquets, caramels, tires, comprimits, xarops, begudes dolces... Tots són deutors de la nostra humil regalíssia.

Abans, si no volies o no podies anar a arreplegar la teua pròpia collita, sempre trobaves eixe venedor ambulant que ens l'oferia quan eixies a passejar, o al cine. Un cucurutxo de tramussos, o cacauets, o un poc de torrat, algun caramel o xiclet, i després, com a postres duradores, una arrel de regalíssia. 


S'anava rosegant i xuplant, i quan ja no podies traure res més, amb la navaixeta es tallava la punta mastegada per a sanejar-la, i una altra vegada a la boca que s'ha de seguir amb el seu llarg gaudi. 

Una manera de fer-te el masclet amb els teus amics era eixir a buscar la deliciosa arrel, evitant trobar-te amb algun amo dels bancals que conegueres, amb més d'un professional de la regalíssia que no admetia competència, o algun dels escassos guardes del terme. A cap d'ells li feia la més mínima gràcia veure els seus terrenyss rebuscats o els marges escantellats al furgar. 


A més, la gran demanda feia difícil la seua localització. El premi al trobar-les era gran, perquè significava tindre una reserva important d'arrels i el reconeixement de la teua colla d'amics entre els que et feies l'important. Amb un gest de complaença, reparties un grapat d'arrels i ja eres la punta de la piràmide.

Quan va anar ampliant-se l'oferta de llepolies (recorde amb enyorança el quiosc d'Andomet, en el racó sobre l'Obrera) van aparéixer els dolços d'extracte de regalíssia, que ja s'utilitzaven des de l'època dels elixirs de fins del segle XIX en farmàcies, per la seua propietat balsàmica i d'agradable sabor. 

A poc a poc, van anar desplaçant en el gust dels xiquets a la regalíssia natural. El negoci està en els artificis. El natural és per als pobres.

Hui anem a la farmàcia a comprar xarop per a la tos. Ja se'ns ha oblidat el vell i efectiu remei de les nostres iaies per a les afeccions de gola i constipats: 

En un perol es posa a bullir unes arrels de regalíssia, un grapat de  figues seques, unes garrofes i un bon doll de mel, i es va removent de tant en tant a foc molt lent fins que es forma un xarop no molt espés, que s'envasa i guarda en el rebost per a quan faça falta, que serà sovint. 


Si feia falta fer bafs, perquè gola i nas es taponaven, es posava l'aigua al foc amb regalíssia, herba marialluïsa i suc de llima. 


Vos garantisc per pròpia experiència que són remeis molt efectius, tant o més que la majoria de xarops actuals, fets amb substituts artificials dels mateixos components moltes vegades. 

Ara pareix que tornen als nostres pobles els venedors ambulants de regalíssia i altres productes tradicionals. Espere que es recuperen les velles costums agradables i sanes. 


Més d'un exfumador ha d'agrair-li a la regalíssia l'haver pogut deixar el seu vici. Potser jo estic entre ells.

Temps era temps...




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada