Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 26 d’abril del 2012

Herbes i Remeis (1 de 2)


És evident que molts anys arrere, en general, la medicina no era una ciència tan avançada com ho és ara. A més, la no existència, per exemple, de frigorífics, de vegades originava que els aliments no estigueren sempre en bon estat i, en conseqüència, les indisposicions gastrointestinals eren més freqüents. El mateix passava amb els treballs... estos eren més d'esforç físic que ara, i això volia dir que la gent es lesionava amb més facilitat.

Doncs bé, com a més de metges hi havia pocs, la saviesa tradicional de les herbes medicinals era un coneixement indispensable i tenia un ús quotidià, per mitjà d'aplicacions d'ungüents, fregues, massatges o beuratges diversos, per no entrar a parlar de les curacions que es pretenia atribuïbles a les oracions i precs, a partir de la fe.

Si vos pareix, passe a explicar-vos uns quants mals i els remeis respectius que, llavors, aplicàven:

1. Per a curar els refredats

• Convenia posar una cataplasma amb paper d'estrassa, ben untat de sagí de porc, i aplicar-la sobre l'esquena o del pit, a l'hora de gitar-se. També hi havia qui feia el mateix, però amb una fulla de col.

• Usaven molt els bafs d'Eucaliptus. Es posava una olla amb aigua bullint i es ficava unes fulles i flors d'eucaliptus. Al cap d'un estona, el malalt, ja preparat i assentat en una cadira o bé en el llit, es tapava amb una manta gran, cap inclòs, com una xicoteta tenda de campanya, amb l'olla també dins. Llavors, havia de respirar el baf que desprenia l'eucaliptus una bona estona.

• Mocador o drap impregnat de fum de la flor de Saüc. Una manera d'alleugerir-nos els refredats era el següent: calia agafar un mocador o drap, esguitar-lo amb un poquet de vinagre, i, damunt d'unes brases mitj apagades, es tiraven flors de saüc, mentres s'aguantava el drap, aproximadament uns quatre dits per damunt, perquè s'impregnara de fum. Llavors, a l'hora de gitar-se, es col·locava sobre el pit. Era molt eficaç.

2. Per a curar els mals de ventre

• Cataplasmes de farina de Llinosa. Calia ficar uns grapat-te de farina de llinosa en un pot amb aigua, i posar-lo al foc. Quan hi havia bullit uns minuts, es posava la pasta de la farina, d'un grossor d'un dit aproximadament, sobre un drap o tovalla, i es tapava. Llavors, es col·locava sobre la panxa del malalt fins que el dolor se n'anava lentament i el drap o tovalla es refredava. Si estava constipat amb febra, s'aplicava sobre el pit.

• També feien infusions de timó.

• Lavatives d'aigua, gra de llinosa i oli. Recorde que en ma casa (i en quasi totes) hi havia un aparell que era un depòsit de llautó, com una botella gran i plana d'un costat (per a penjar-lo en la paret), d'uns dos o tres litres de capacitat; tenia una mànega o tub de goma adossat a baix, d'un metre de longitud, aproximadament, amb una cànula amb aixeta. Este aparell era d'ús prou freqüent. Doncs bé, calia ficar aigua i gra de llinosa en una olla i, quan hi havia bullit prou, s'afegia un poc d'oli d'oliva cru i cap a dins del depòsit... Llavors, era el moment seriós o còmic ja que el pacient, de cul a l'aire, havia de col·locar-se bé, mentres una segona persona sostenia el depòsit ben alt, perquè la força de la gravetat actuara i, encara, una tercera persona, amb la cànula, havia de buscar l'obertura natural i introduir-la ben dins, llavors el líquid calent i sanador feia el seu treball.

• Beuratge fet amb aigua de Malves. Calia fer bullir les flors, les fulles o les llavors de les malves i, després d'haver colat el beuratge, beurel.

• Porga feta amb aigua de Carabanya. Quan algú es queixava de dolor de ventre, era un bon remei el beure una porga feta amb aigua de Carabanya. També es feien amb oli de ricí. No cal dir que estos beuratges no sobreeixien pel seu sabor i agradable paladar.

• També recorde que es bullien dos o tres fulles de Taronger bord i havien de prendre's infusions, dos o tres vegades al dia.

• Es feien infusions de Menta, Camamilla o Marialluïsa mesclada.

3. Per a abaixar la febra

Hi havia posar draps amerats de vinagre. Agafaven uns draps, que ben banyats en vinagre i escorreguts es col·locaven al front del malalt una bona estona.

4. Per a curar el mal de gola

• Gàrgares. S'havien de fer amb una mescla d'aigua, suc de Llima i mel, tot bé calent.

• Gàrgares d'herba de Cua de Cavall. Hi havia bullir un poc d'herba, i un poc tèbia es gargarizava quatre o cinc vegades al dia.

• També feien fregues amb oli. Cal posar unes gotes d'oli d'oliva i fregar directament al costat del coll que dol. Un altre mètode és agafar la mà estirant els dits cor i índex del malalt, posar quatre gotes d'oli i fregar l'angina inflamada que tenim amb la monyica.

5. Per a curar el mal de gola

• Un dels millors remeis era la cendra de llenya amb vinagre. Hi havia que pastar la cendra de llenya i, com un cataplasma, es ficava dins d'un calcetí usat sense llavar. Llavors, a l'anar a dormir, com si fóra una bufanda, s'embolicava el coll.

• Cataplasma de segó de Blat. Calia fer una cataplasma ben calenta de segó de blat, ben pastat i aplicar-la en el coll, a l'hora de gitar-se.

• Hi havia qui fregia greix de gallina. Una vegada refredada, es guardava com si fóra sagí, i quan algú de la casa tenia mal de gola, a l'anar a dormir, se li feien fregues en el coll, embolicant-lo amb un drap.

6. Per a alleujar el mal de queixal

• Rentades d'aigua amb vinagre i tea de Pi. Calia bullir un poc de vinagre i una tea de pi dins d'una olla. Una vegada refredat, havíem d'esbaldir-nos diverses vegades al dia.

• També es feia gàrgares d'esperit de vi (alcohol etìlic). Quan tenies mal de queixal, hi havia qui se li calmava a l'esbaldir-se amb esperit de vi.

7. Curar a l'obert de pit

Com si fóra ara, recorde que contra l'obert de pit se li havia de tractar a través d'estirades. La lesió d'obert de pit arribava quan una persona havia fet un mal esforç, per exemple alçar un pes en mala postura i es queixava de dolor en les costelles al respirar fons, de la cintura o tenia un malestar general. Esta cura jo l'he vist realitzar a amics o parents i és un mètode senzill i eficaç. Cal col·locar el lesionat de peu, i el curador darrere d'ell fins a tocar amb el pit l'esquena del lesionat; este creua els braços a l'altura del seu pit, i el curador abraça al lesionat per darrere, fins que amb els dits de la mà dreta i com un ganxo, agafes el colze del braç esquerre del lesionat, i amb els dits de la mà esquerra, el colze del braç dret, el lesionat ha d'estar relaxat i tranquil.

En el moment, que se li té ben abraçat, s'ha de fer força amb el pit contra l'esquena, i se l'alçava lentament, sense deixar els colzes... quan els peus ja estan a un pam de terra , si podia ser, i amb el pacient relaxat, es dóna una sacsada, com si anara a deixar-lo caure de colp, però, abans de tocar el sòl, estrenyent fortament l'abraç de colzes, no se li deixava arribar en terra. D'esta manera, per la sacsada, els ossos, músculs o tendons cruixen i es posen en el seu lloc ... i el benestar és immediat.

8. Per a curar ferides obertes o talls

Calia esbaldir-les amb aigua de Timó. Es bullia aigua amb timó i amb cotó es desinfectava la ferida.

9. Per a curar els prunyons en els dits o les orelles

Un drapet amb orins, o bé, amb frega d'una dent d'All tallat. Calia mullar un drap amb els orins de la persona afectada i, llavors, dos o tres vegades al dia, calia banyar les zones afectades. També es curaven amb una dent d'all tallada. Calia fregar-lo directament al lòbul.

10. Per a curar el dolor d'oïda

Hi havia necessitat d'una llavada amb aigua de timó. Calia agafar una xeringa, amb una pera de goma i una cànula, i introduir el líquid d'aigua de timó en l'oïda.

11. Per al dolor d'ossos i músculs

• Fregues amb esperit de vi, amb Lavanda i Romer. Prèviament, i durant algun temps, calia haver ficat dins d'una botella esperit de vi, amb lavanda i romer (açò era una pràctica habitual en moltes cases). Llavors, es feien fregues en les articulacions, els ossos, en els renyons ... per a calmar el dolor.

• Lacataplasma de sal era molt bona. Quan algú es donava un fort colp, d'aquells que fan aparéixer morats, simplement es feia una cataplasma de sal. Calia col·locar dos o tres grapadets de sal dins d'un mocador o drap i, ben doblegat amb la sal dins i unes esguitades d'aigua, s'havia d'aplicar contra el colp i embolicar-lo o subjectar sobre el mateix. A les poques hores, el dolor s'alleugeria i el morat no era tan evident.

• Contra els esquinços i distensions musculars: Calia fregar el múscul distés amb l'aiguardent i, després, embenar fortament tota la zona.

• En les farmàcies venien un producte anomenat llapis Termosan, que anava prou bé com a calmant. S'havia d'aplicar i després fregar les parts afectades.

• A vegades, o siga, molt sovint, a causa dels colps que els llauradors ens donàvem accidentalment en els ossos mentres treballàvem en el camp, per a alleugerir-nos el dolor i com a cura d'emergència, havíem d'agafar grapats d'Alfals tendre i els picàvem durant una estoneta. Ràpidament, els aplicàvem sobre el colp amb un mocador lligat amb força. Açò alleujava prou i ens feia arribar fins a la nit, una vegada a casa, ens féiem la cura més a fons.

• Quan un xiquet començava a caminar, ell a soles, recorde que se'ls posava una gorra de colp, feta de palla i un poc rígida, amb forma arredonida i amb una espècie de corona que sobreeixia més que el front, a fi d'evitar els seus colps. Esta forma evitava els colps que els xiquets podien donar-se al caure a terra i els consegüents bonys. 

En aquells anys, si el xiquet es donava un colp en el cap, ràpidament se li col·locava una moneda de deu cèntims de coure i, ben lligada amb una embena o mocador, el bony no eixia.

12. Per a curar els clavills dels peus o de les mans

• A causa del dur treball en els camps i de la falta de bon calçat, així com del fet que contínuament es tocara aigua, les persones patien de molts clavills en els peus i les mans. Per a curar-les calia fer un ungüent amb oli i un poc d'aigua: una culleradeta d'oli d'oliva i una culleradeta d'aigua en una tassa. S'havia de batre amb un dit i l'ungüent que eixia calia aplicar sovint sobre les fissures. També hi havia qui les ofegava amb un esparadrap. Era un gran hidratant.

• A l'hivern, quan feia molt de fred i vent, per a aquells que treballàven a l'aire lliure (la majoria), sovint se'ls tallava la pell dels llavis i les mans i, el millor remei abans d'anar a dormir, era l'untar-nos totes les parts resseques i tallades amb oli d'oliva. Això era molt eficaç. I és que l'oli té moltes qualitats cosmètiques, purificadors i sanadores, a més de les culinàries. Estos usos de l'oli d'oliva són immemorials.

13. Curar l'espatllat.

Per a curar l'espatllat havia de fer-se a base d'estirades. L'espatllat tenia uns símptomes semblants a l'obertura de pit. Per a curar-la s'havia de col·locar el lesionat assentat en una cadira baixa i amb els peus junts. Feien falta dos persones, una feia força en els muscles del malalt contra el respatler de la cadira, mentres que l'altra li prenia els dits polzes de les mans i els tirava amb força, fent-li fer uns moviments adequats de braços .

14. Curar el desllomat o la lumbàlgia

A través de prèdiques i cerimonials. Hi havia qui curava la lumbàlgia amb este procediment: calia agafar dos canyes, d'un metre i mig o dos de llarg i esclafar-les amb els peus i, llavors, partides per la mitat de cap a cap, el desllomat les agafava per la punta i les estrenyia, una a cada costat de la cintura. Semblant feia el curandero i, llavors, murmurava el seu romanç o prèdica mentres les canyes es doblegaven cap a dins, fins a arribar a tocar-se, quasi. Calia repetir el cerimonial uns quants dies fins que el desllomat curava.

15. Per a matar els polls del cap i altres paràsits com les lladelles

• Podien usar el ungüent de Belladona. Amb l'herba solanàcia de la belladona els apotecaris feien un ungüent que, entre altres coses, servia per a matar paràsits. Untaves directament les parts insectades. Al cap d'algunes hores, es llavaven les parts tractades i es passava un pinta espessa per a traure els insectes morts o llémenes pegades al cabell.

• Cataplasma fet amb una tovalla i esperit de vi. Calia amerar una tovalla amb esperit de vi i embolicar-la en el cabell. Al cap d'una hora, es pentinava amb una pinta espessa per a traure els paràsits morts i les llémenes.

16. Per a tindre un cabell més sedós

Ens feia falta llavar-lo amb aigua i vinagre.

17. Per a curar o llevar berrugues

Ens féiem aplicacions de Figues verdes. S'havia d'aplicar, directament, sobre les berrugues la llet de les figues verdes, diverses vegades al dia.

18. Per a calmar el dolor de les picadures de vespa

Cataplasma de fang, o bé terra pastada amb orins. A l'haver-nos picat una abella i sentir el dolor, calia aconseguir un poc de fang bla, o bé pastar terra amb els orins i, llavors, aplicar la cataplasma sobre la picadura. Si la cataplasma es feia prompte i amb orins era molt més eficaç.

19. Per a combatre l'àcid úric

Sovint preníem infusions de l'herba Cua de Cavall. Açò, ajudava prou.

20. Contra el mal de renyons (a causa de pedretes)

Infusions d'aigua bullida amb l'herba Parietària. Calia fer una "novena", és a dir, prendre durant nou dies seguits, cada matí i en dejú, una infusió d'herba parietària, o bé, fer una mescla d'altres herbes, com: queixals de vella, herba prima, cabellera de panotxa de dacsa. Infusió que també havia de prendre's com "novena".

I seguirem en el pròxim escrit, que sinó es passa de llarg....




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada