Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

divendres, 6 d’abril de 2012

Margenadors

Marge de pedra en sec.

En el present article voldria parlar-vos d'un treball que ha sigut un ofici o una més de les ocupacions que ha tingut al llarg dels segles la gent del camp en el transcurs de la seua activitat. És el que com a ofici s'anomena "margenador", que és com són conegudes aquelles persones que es dediquen a fer marges entre terrenys a distint nivell o altres construccions de pedra en sec, o siga, sense usar cap material com a aglutinant entre les pedres.

En les nostres comarques sempre hi ha hagut persones que s'han dedicat de forma principal a eixa tasca.

En la meua família pròxima tinc encara, afortunadament, un gran especialista que ha dedicat la seua vida a eixe ofici, primer amb els marges en sec, i quan va decaure el treball, en la construcció de les què poden ser la seua màxima expressió fregant el verdader art: les conegudes com "calçades", fetes de la mateixa manera, però tallant blocs de pedra de pedrera per a obtindre murs arquitectònicament perfectes, dedicats a enjardinaments o murs de gran qualitat i imatge. Vos parle de Cándido, casat amb la germana de ma mare, Reme, i la família de la qual descendix de margenadors des de generacions, de la pròxima població de Chella, en la Canal de Navarrés, i que viu huí i fa més de cinquanta anys a La Pobla Llarga.

Llaurador margenant.
Allí, com ací, és una dedicació aplicada principalment a les zones de secà, moltes de les quals han deixat de ser-ho en el passat segle XX gràcies a la motorització del reg, i l'origen de la qual es perd en l'espai i el temps, i que només se sap que va nàixer en alguna part de la conca maditerrània, i les restes d'este tipus de construccions ja apareixen en els poblaments ibèrics descoberts, el que demostra que ja era una tècnica coneguda i usada. Podrien tindre el seu origen en l'orient pròxim i d'allí es van escampar per tot el mediterrani i després a part de la resta d'Europa.

A més de nosaltres, hi ha un ampli grup de països que consideren tindre un patrimoni etnològic de primer orde en estes construccions: Itàlia, França, Alemanya, Irlanda, Croàcia, Xipre, Grècia, Malta, etc.

Marge de vinyes a Mallorca.
En l'estat espanyol les construccions de pedra en sec adquirixen gran importància a Catalunya, Aragó, Illes Balears, Castella i la Comunitat Valenciana, encara que estan presents en totes les regions. En les terres de la Ribera són particularment abundants, sobretot en aquelles zones on l'orografia i l'abundància de roca calcària no donaven altres opcions d'aconseguir terres agrícoles. Feu un bon passeig per les terres altesd del terme, quan mes altes millor i gaudireu mirant la qualitat que veieu en els treballas de pedra. Us recomane visitar els terrenys entre la Font de Poveda i la Punta de Sant Pau, on hi ha marges veritablement espectaculars.

El paisatge de cultiu que hui veiem s'ha anat formant al llarg dels anys, a poc a poc, sense deixar constància de qui ha sigut l'autor de l'obra ni la data de la seua execució. Cal pensar no obstant això, que els abancalaments amb marges de pedra en sec es van començar en temps immemorial, qui sap si pels àrabs o pels primers pobladors cristians després de la reconquesta, i han anat creixent fins mitjan del segle XX.

La pedra és una constant en el sòl de moltes de les nostres terres fora de la vall fluvial, el que anomenem secà. Allí on la profunditat del terreny és escassa, apareix la roca mare a la vista o a una profunditat inferior a la què s'arriba amb la rella al llaurar. El perfil d'una terra prima el podem veure per exemple els talls del terreny que han quedat a la vista com a conseqüència de les obres de construcció o millora de les carreteres i camins, on s'aprecia una fina capa superficial de terra fosca i fèrtil que és pròpiament el sòl. Baix ella, apareixen pedres procedents de la disgregació de la roca mare, junt amb terra de color més clar, que seria el subsòl. Finalment apareix la roca mare generalment de tipus calcari i d'algeps, o més rarament d'arenosa.

Parets de cabanya de pastor.
Per a augmentar la superfície i la qualitat del terreny cultivable, a vegades ha sigut necessari traure pedra i posar terra. A la pedra que es treia calia buscar-li un destí prop del seu origen: en primer lloc, els murs d'abancalament o marges. La que allí no cabia s'amuntonava en marges de gran amplària o en les vores dels bancals. En molts llocs de les nostres comarques s'aprofitava també per a fer una cabanya o una barraca per a tindre recer en la finca, encara que crec que en terme de Castelló ja no queda cap. En definitiva este procés ha donat com resultat un paisatge a què la mà de l'home li ha donat forma.

El llaurador que aspirava a augmentar el seu patrimoni respecte al que havia rebut d'herència, no sempre podia fer-ho comprant noves finques. Solia optar, si se li permetien, per trencar algun tros improductiu i muntanyós i amb el temps convertir-lo en cultivat. Així l'augment de les terres productives es devia a la dedicació de temps de treball i no a un diners que no es tenia. El creixement demogràfic dels segles XVIII i XIX va haver de coincidir amb un període d'expansió de les terres de cultiu per a cobrir unes necessitats que van arribar, possiblement, al seu màxim durant els anys de la postguerra. Les pitjors d'aquelles terres hui romanen abandonades, donat lo cares que hui resulten de mantindre en cultiu, o s'han aprofitat com a zones enjardinades de casetes i xalets de recreació, encara que ens queden els marges de pedra com a testimonis que anys arrere el es cultivava.

Els murs d'abancalament (marges), comuns a molt llocs, permeten utilitzar per a l'agricultura terrenys amb pendents originals molt pronunciades. Els bancals resultants d'una transformació en terrasses aprofiten millor l'aigua de la pluja i eviten el perill d'erosió. D'altra banda, l'espai que es perd és inferior al dels abancalaments fets amb ribassos o marges de terra. És per això que este tipus de construcció abunda inclús en llocs on ha sigut necessari portar la pedra de fora.

Una paret de bancal és un mur de contenció de terres, per tant està sotmesa a la pressió que exercix sobre ella la terra que sosté. De les seues proporcions adequades i de la correcta construcció dependrà la seua estabilitat.

El mur ha de ser més ample en la seua base que en la coronació, donant-li així una inclinació que fa que el centre de gravetat quede més dins i siga més difícil de bolcar. El parament interior ha d'existir, no cal parar atenció d'una perfecta alineació de les pedres però és necessari que queden ben assentades per a aconseguir donar màxima estabilitat al conjunt.

Dibuix d'un marge de pedra en sec.
El cascall o pedra xicoteta s'anava posant en l'interior, però sempre en profunditat per a no traure'l al llaurar. En el dibuix adjunt es veu com actua un mur de contenció de terres. Cada tipus de terreny té el seu talús natural. Si férem un abancalament sense parets, al cap dels anys acabaria formant un ribàs amb esta inclinació. El mur de contenció es el que fa és aguantar la secció de terra que queda entre ell i la línia de talús natural. Es veu clarament que la quantitat de terra a aguantar augmenta enormement en la mesura que el mur va creixent en alçària. Serà necessari per tant que el mur estiga molt ben assentat i oferisca resistència suficient a la secció de terra que aguanta.

El mur de pedra en sec té el gran avantatge sobre altres construccions de ser elàstic i permeable. Les acumulacions d'aigua solen ser els grans enemics d'estes construccions, però la pedra en sec permet un drenatge fàcil de l'excés d'aigua i absorbix les xicotetes sobrepressions degut a la seua elasticitat.

En el sentit longitudinal els marges solen seguir sempre el traçat de les corbes de nivell perquè és la solució que requerix el mínim de moviment de terres quan es fa l'abancalament. En conseqüència, els llocs on la pendent del terreny original era més elevada, els bancals queden més estrets i on la pendent era escasa queden més amples.

Per a facilitar l'accés d'uns bancals a altres es feien unes rampes d'accés, per on podia passar una cavalleria amb la corresponent càrrega. A vegades, quan el desnivell no era molt gran, era una part del bancal la que es deixava en rampa i servia d'accés per a anar pujant o baixant en zig-zag.

Saltador.
Per a facilitar l'accés de les persones d'un bancal a un altre de forma més ràpida es feien unes escaletes a la pròpia paret, també anomenades saltadors. 

Se solien fer amb lloses grans que isqueren aproximadament un pam de la paret, per tant el seu ús no era adequat per a persones que no tingueren una certa agilitat. 

De vegades es feien encaixades en la pròpia paret, amb escalons fets amb grans pedres planes, resultant així molt més segures.

El procés de transformació de terreny inculte a terreny de cultiu començava per eliminar la vegetació espontània. Després calia anar arrancant la pedra i separant-la de la terra. Per a això s'utilitzaven aixades estretes, pics, perpals i barrines. Les pedres més grans es trencaven amb la maça fins a aconseguir dimensions manejables. Si hi havia s'utilitzaven falques que es clavaven en les juntes amb la maça o el martell.

El treball de la pedra en sec es basa en la col·locació d'unes pedres damunt de les altres, procurant assolir els objectius d'estabilitat, funcionalitat i estètica. La norma del bon margenador diu que tota pedra ha d'estar damunt de dos pedres i ha de tindre sempre dos damunt. 

La millor pedra per a maçoneria és la plana, tipus llosa, sense importar que siga un poc gran. Estes pedres que tenen dos costats més o menys paral·lels resulten fàcils de manejar, assenten bé les unes amb les altres i donen un resultat molt bo tant en solidesa com en aspecte. 

Cal tindre en compte, que sovint la pedra no era una matèria primera sinó un destorb a traure del terreny, per tant calia treballar amb qualsevol tipus de pedra, inclosos els cudols o pedrots arredonits i irregulars. Lògicament, el resultat no era el mateix.

Una pedra, al descansar sobre tres punts ja pot fer la sensació d'estar ben assentada. Però això no és cert, perquè per a aconseguir estabilitat és necessari que la superfície de contacte amb les inferiors siga màxima. D'ací la necessitat anar posant falques amb pedres adequades a totes les juntes possibles. 

Un bon margenador no és aquell que agafa una pedra i li troba un lloc adequat, al contrari, és el que agafa la pedra adequada per a cada lloc. Es mira la pedra que té disponible i tria sense dubtar aquella que encaixa quasi a la perfecció a un determinat lloc, com si s'haguera trencat expressament. Només així es poden aconseguir parets harmòniques, sense grans forats, partint juntes.

La construcció de pedra amb morter de fang o calç, utilitzada en els edificis urbans, masies, etc. es basa amb la mateixa tècnica però aconseguix un millor assentament entre les pedres i per tant una major estabilitat, però eixe morter és soluble i inestable amb el temps, i no servix per a abancalar.

Per a transportar la pedra s'utilitzava la civera, que era un instrument format per dos barres paral·leles, unides per la seua banda central per unes fustes planes que formaven una espècie de plataforma on es depositava la pedra. Per a portar la civera feien falta dos persones, una davant i una altra darrere. La utilització d'un carretó de mà permetia fer un treball semblant però una persona sola. Quan es tractava de transportar pedra xicoteta, cascall o terra, s'utilitzaven cabassos de vimen de xicotetes dimensions.

Si el desplaçament era un poc llarg, o havien de transportar grans pedres, s'utilitzava un saldo tirat per un animal. Era una ferramenta que es construïen els propis llauradors, aprofitant una bifurcació de dos branques, de carrasca o d'alguna altra fusta forta. Damunt es muntava una plataforma amb fustes planes i davant es posava una anella que permetia enganxar els tirants de la cavalleria. Si calia portar la pedra lluny i el terreny ho permetia, s'utilitzava el carro amb l'animal.

Ferramenta per a margenar.
L'instrumental era ben simple, el més important era el martell. Es tractava d'un martell, amb un mànec d'uns 40 o 50 centímetres, que d'una banda era pla i per l'altre acabava amb punta; servia per a trencar pedres, retocar-les, calçar-les... Algun treball de més precisió podia requerir d'un enformador o d'una plomada. Una palanqueta podia ser útil per a col·locar les pedres en el seu lloc. No sempre els paletes utilitzaven el cordell per a replantejar-se les seues obres. Així a vegades les parets tenen unes curvatures suaus que li donen, inclús, més encant al paisatge.

Generalment els margenadors no eren professionals, eren agricultors o ramaders, coneixedors d'una tècnica, un saber fer i un gust pel treball ben fet transmeses de pares a fills, que quan no hi havia cap treball més precís en l'explotació, dedicaven el el seu temps a fer noves construccions i el manteniment de les existents.

Els xicotets propietaris no podien permetre's el luxe de buscar paletes professionals per a fer els treballs, per tant havien de ser ells mateix els autors de les construccions. De fet, entre la gran quantitat de construccions existents, només una xicoteta part sobreïx de les altres per la gran qualitat de la seua execució. Estes obres de millor factura solen estar en finques propietat de famílies acomodades, que en el seu moment podien pagar bons margenadors, o finques que en el passat han sigut propietat d'algun bon paleta, que va voler deixar testimoni del seu domini de la tècnica de la pedra en sec.

Com a vegades el treball requeria de més d'una persona, hauria de ser comú l'intercanvi de mà d'obra; allò de "ajuda'm a fer este marge i ja t'ajudaré a fer la teua collita". El "tornallom".

En les masies bones, al ser explotacions amb més terres i bestiar, els treballs agrícoles absorbien les disponibilitats de mà d'obra familiar i inclús obligaven a tindre personal assalariat: pastors, criats, etc. I per descomptat paletes quan feia falta.

En alguns llocs, els pastors també han sigut altres grans artífexs de les construccions de pedra en sec i del seu manteniment. Al llarg de segles, mentres pasturaven les ovelles, han anat construint parets que tanquen espais per al bestiar, construint refugis i tornant portells. A vegades tot això sense portar ni un simple martell, només amb les mans.

Pedra seca i bloc de formigó.
En el cas de les terres que s'han anat abandonant, una vegada s'ha perdut l'ús agrícola dels terrenys abancalats, els marges continuen jugant un paper fonamental ja que eviten l'erosió i faciliten la reaparició de forma espontània d'una coberta vegetal semblant a la què hi havia abans de convertir-los. És molt possible que després, amb el temps es vagen lliscant els murs, però de moment ja han fet el seu paper a més en el moment més crític que és el de deixar-lo ermar.

De tot allò que s'ha exposat podem traure la conclusió que els marges de pedra constituirien, encara hui, la millor solució per a fer transformacions agrícoles en terrenys en pendent. La realitat però és la següent:

· Queden pocs margenadors en els nostres pobles.
· Els preus de les transformacions amb marges de pedra son molt més elevats que amb talús de terra.
· En molts casos l'obra de formigó ha substituït funcionalment a la de pedra en sec. Açò afecta tant les noves transformacions com el manteniment de les ja existents.

El futur dels pocs professionals que queden està però garantit:

· Hi ha cultius en què la seua imatge pot influir decisivament sobre la comercialització del producte final. Per tant la realització de nous marges o el manteniment dels existents en este cas és una necessitat.
· Cada vegada hi ha una consciència col·lectiva més gran de respecte cap al patrimoni de pedra en sec que tenim. Açò fa que augmente la demanda de professionals per a fer manteniment de les construccions i que inclús persones jóvens s'atrevisquen a posar pedra sobre pedra.
· La pedra en sec dóna uns resultats estètics que tenen molta acceptació en equipaments públics (zones d'oci, enjardinaments, parcs, etc.) O privats (entorns d'edificis, jardins, tanques, etc.)

El problema pot ser però la falta de margenadors jóvens que garantisquen la continuïtat. Els tallers ocupacionals o les escoles taller poden ser la manera d'assegurar que en el futur continue viu este ofici tan antic com la cultura mediterrània.

Temps era temps....

1 comentaris:

Oreto Doménech ha dit:

Bon bloc, felicitats!! I visca la Ribera! :-)

Publica un comentari a l'entrada