Reis i Casques.

Estos dies passats hem parlat de dolços clàssics de Castelló durant el nadal, i que s'elaboraven en les nostres cases seguint receptes ancestrals, que afortunadament no s'han perdut, encara que la majoria hui només els degustem elaborats pels nostres professionals de la pastisseria a pesar de ser receptes prou senzilles, però no anem a posar-nos contra els temps que corren, que només caminen en una direcció, cap avant.

No obstant això, hi ha una tradició molt valenciana que ha estat a punt de desaparéixer per la mateixa raó de la industrialització i comercialització dels nostres hàbits, i que té a veure amb la festivitat per antonomàsia dels xiquets, la de la Reis Mags. I m'estic referint a la de les casques.

Des de la meua infància tinc gravada, crec que com tots els xiquets de les generacions anteriors a l'actual, aquella cançoneta que cantàvem a l'hora d'ara de Reis:

Senyor Rei, jo estic ací,

porte'm casques per a mi,

Les garrofes i la palla,

per al seu rossí...

Perquè, això si, els xiquets de la nostra comarca res entenien de camells. Els nostres Reis Mags venien en rossí. Els xiquets dels meus temps ja teníem alguns joguets millors i més abundants que els de generacions anteriors, perquè nostres pares ja estaven eixint a poc a poc d'aquells anys de pura subsistència de la postguerra i la progressiva milloria dels anys cinquanta es notava afortunadament a tots els nivells. 

Encara que quasi tots eren senzills i no podíem tan sols somiar que un dia es podria arribar a les condicions actuals, que a mon entendre son una barbaritat, els xiquets érem més que feliços amb l'arribada dels nostres volguts Reis Mags. Tal com es feia des de principis del segle passat. 

A més, els joguets no eren l'única cosa que esperàvem. Ens llepàvem els llavis esperant el nostre regal d'acompanyament, unes cistelletes, amb dolços i llepolies, que Melcior, Gaspar i Baltasar deixen als xiquets de la Ribera junt amb els seus regals i joguets. Aquelles llepolies que ens portaven amb ells, uns dolços casolans de qualsevol tipus que eren la nostra delícia del dia, i entre ells el dolç suprem: la casca. 

Unes vegades, eren casques individuals, xicotetes, una per a cada xiquet. La majoria de vegades, prenia la forma d'una sola casca gran, que generalment es menjava com a postres llépoles per a celebrar el dia tota la família junta. Era qüestió només de grandàries. El meu pare em deia, que inclús en els temps de acabada la Guerra Civil, per molta necessitat que haguera, no faltava en cada llar una casqueta per a regalar als xiquets "quan a penes hi havia joguets de llanda i de fusta, quan el Dia de Reis a un li regalaven una casca ja ens donàvem per molt satisfets". En realitat, la tradició dicta que a cada xiquet, en funció de la seua edat, se li regala una casca adequada a la seua dimensió.

Casca moderna

Alhora que les mares se van anar fent més còmodes, es van deixar seduir per unes postres foranes, d'origen probablement francés, el tortell de reis, més senzill i barat, i que a més compraven elaborat allunyant de si un treball que ja queia sobre les seues saturades esquenes al final de totes les festes nadalenques. Per sort, pareix que a poc a poc va retornant la tradició, més que res perquè cada vegada mes mestres pastissers s'han decidit a la tornada a les arrels de la nostra cultura, junt amb mes ames de casa que a poc a poc es van donant compte que la nostra cuina autòctona és de les mes riques en resultats gastronòmics amb menys esforç d'elaboració, per la nostra riquesa en ingredients locals.

Casca industrial

L'origen de la casca, tornem generalment al mateix de sempre, és autòcton, morisc d'arrel, i els ingredients principals del qual constituïxen els pilars bàsics de la rebosteria popular del nostre poble, és a dir, ametles, mel o dolç de moniato i oli. 

La recepta que a continuació vos presente és una més. No és l'única que es va utilitzar en Castelló. És obvi dir que si furgueu pels receptaris populars de la nostra comarca podreu trobar altres diferents. No cal ni dir-ho que si ho feu a nivell de tota València, es podria fer un assortit amplíssim per a tots els gustos.

Per a fer una casca familiar ens farà falta:

½ kg de dolç de moniato (També pot fer-se de dolç de gema)

½ kg de sucre

½ kg d'ametla mòlta

100 g de sucre Glass (sucre mòlt)

Ratlladura de mitja llima

Un poc de canella mòlta

1 ou

Es calfa poc menys de mig got d'aigua a foc lent i es diluïx el sucre en ella a poc a poc, removent contínuament. Retirem del foc i anem afegint a poc a poc l'ametla mòlta, la canella i la ratlladura de llima, removent amb una cullera de fusta fins a aconseguir una massa homogènia que deixarem refredar, i que realment, no és més que un ric massapà tradicional. 

Casca casolana

Fem amb la massa 2 boles iguals, col·loquem una d'elles sobre una safata de forn amb paper antiadherent i l'aplanem fins a donar-li forma circular i de de ½ cm de grossària aproximada. Amb un got o copa de reduïda grandària (uns 5 cm de diàmetre), li farem un forat en el centre. 

És el moment de repartir el dolç de moniato per damunt. Repetim l'operació en una safata o en un plat pla gran amb l'altra bola i la deixem de la mateixa grandària que la primera ja que l'anem a col·locar damunt d'esta a manera de tapa. Es tanquen vores de la massa formant una roda i es fica en el forn precalfat a 180º durant 20 minuts. 

Mentrestant, muntarem la clara a punt de neu i li afegirem el sucre Glass com si de merenga es tractara. Una vegada tret del forn, ho deixarem refredar, ho untarem tot amb la merenga i deixarem a temperatura ambient. 

És una bomba calorífica però si mengeu poc i després doneu un bon passeig... Els xiquets d'antany no teníem problema per a cremar-les amb les nostres corredories dels carrers. Amb el sedentarisme forçós actual, la cosa és un poc mes complicada.

La nit de Reis és molt especial per a mi. Quan érem xicotets, en totes les cases s'havia produït el miracle la nit del 5 de gener. Al despertar, quasi a l'alba, desvetlats per l'ansietat, trobàvem la casa plena de regals i els xiquets de la família destapàvem tot amb gran entusiasme esperant veure complits els nostres desitjos mentres els nostres pares i iaios ens miraven amb infinit afecte.

El nostre món s'ha anat sofisticant, però els xiquets continuen sent xiquets, i els que llavors ho érem intentem ajudar a eixe sentiment infantil d'esperança, desig i intriga, reflectit en les seues boniques caretes.

Temps era temps...

Llegir més...

La dona i la feina.

Encara que les labors del camp han sigut en general diferenciades entre les que són per a hòmens i dones, el paper de la dona en el treball del camp ha sigut molt important, més quan es té en compte que sobre elles recauen les tasques domèstiques i les de suport a l'economia familiar

Porquejada familiar.

El forma de vida tradicional de Castelló s'ha basat generalment en el cultiu de la terra, així com en el cuidat del bestiar, encara que dins de la família, a vegades l'agricultura ha conviscut amb altres dedicacions per a millorar la dèbil economia domèstica, tal com ha ocorregut amb l'economia general de la població, com és el cas de totes les dedicacions artesanes destinades a servir d'apers i ferramentes, el comerç i altres oficis auxiliars, quasi tots ells artesans.

L'economia de gran part de les famílies llauradores mitjanes es basava anys arrere en el cultiu de les terres pròpies o les d'altres, arrendades, comptant sempre amb una part de subsistència i una part destinada al mercat agrícola. En les tasques del món rural participava tota la família, hòmens, dones i xiquets.

Ens volem centrar hui en el treball de la dona en el camp de Castelló a finals del segle XIX i principis del XX. És patent el gran volum de treball que exercien diàriament les dones llauradores, de fet, podem distingir tres àrees on el treball de la dona estava present: en primer lloc, els treballs del camp pròpiament dits, sobretot les labors que duraven diversos dies i que vegades es realitzaven conjuntament amb els hòmens, per exemple, collir o segar. 

Gallines i conills.

En segon lloc, cal parlar de treballs exclusius de les dones i que tenien un pes econòmic menor, però imprescindible, dins l'explotació agrària familiar, com l'atenció dels animals de consum (és a dir, aquells animals menuts, com a conills o aus) o el manteniment d'un xicotet hort que abastia la família, a vegades annex a la casa, però la majoria de les vegades no, encara que era el més pròxim si la família tenia diversos, i d'on inclús a vegades s'obtenien productes excedents que eren venuts en el mercat o eren intercanviats en el veïnat. 

Cuinant al bancal.

Finalment, no hem d'oblidar el treball d'ama de casa, que inclou portar la casa (cuinar, netejar, comprar, ordenar), el cuidat i educació dels fills i l'elaboració d'alguns productes, com a pa, confitures, roba, sabó o lleixiu. Inclús quan treballava tot el dia en els treballs majors del camp amb els hòmens, estos es compaginaven amb tasques domèstiques com cuinar per al seu home o inclús per a tota la seua quadrilla.

El paper de la dona en el treball agrícola depén del tipus de cultiu, ja que cada cultiu seguix un cicle anual compost per un conjunt de treballs específics, independentment de quin cultiu es tracte; l'única cosa que varia és lògicament el tipus d'abonament que s'utilitza, el mode com s'administra i les dates en què s'abona. Estos treballs són exclusivament masculins. 

Arrancant cebollí a 1965.

Quant a altres treballs és necessari conéixer quins han sigut tradicionalment els cultius que s'han plantat en el camp castelloner. Així, en 1864, quasi la mitat dels cultius de Castelló eren sembrats, com l'arròs, la dacsa i el blat, i quasi una quarta part eren ja tarongers. 

A canvi de segle, en 1900, el taronger ocupava ja gran part del terme, el 45% de la superfície, seguida a gran distància per l'arròs i la dacsa, les verdures i quasi havien desaparegut els cereals de secà. Ja en 1929, cal destacar la primacia del taronger i l'arròs, seguit de la dacsa i de les verdures, i el cereal de secà és a penes testimonial. Així doncs, cada cultiu tenia els seus propis requeriments, i desgraciadament no podrem estendre'ns a tots ells.

Encaixant taronja.

Encara que a vegades hòmens i dones realitzaven treballs semblants, el salari que cobraven estes era sempre molt inferior al dels hòmens, normalment al voltant de la mitat. Els xiquets (normalment ja a partir dels deu a onze anys) que treballaven a les terres d'altres cobraven el mateix salari que les dones, ja que normalment treballaven conjuntament en la mateixa tasca. 

El següent paràgraf servirà per a comparar els salaris que es pagaven a hòmens i dones jornalers en el període 1879-1885. Les quantitats vénen donades en pessetes per dia o jornal:

Entre 1879 i 1882, l'home cobrava 2 pessetes, i la dona 1.

En 1883 l'home cobrava de 2 a 2,50 pessetes, i la dona 1.

En 1884 l'home cobrava de 2,25 a 3 pessetes, i la dona 1.

En 1885 l'home cobrava 2,25 pessetes, i la dona d'1 a 1,25.

Un matrimoni que treballara a jornal en 1883 guanyava un mitjana de 3,25 pessetes diàries. El porró d'aiguardent costava dos quinzets, una quarta d'oli d'oliva valia 3 pessetes, 1 pesseta per un porró de moscatell, 2,50 pessetes un paquet de puros torts, 4 pams de tela valien una pesseta, i una coca va costar 4 pessetes l'any 1890. 

En 1885 es cobraven 1,25 pessetes per esquilar una mula, mentres que es van pagar 1.052 pessetes en la compra de la mateixa mula. Amb estos preus, s'entén que un jornaler haguera de fer qualsevol classe de treballs fora del jornal per a poder portar sa casa avant i donar de menjar a la família.

Si comparem estos salaris amb els dels obrers de la fàbrica paperera de Moróder en 1872, veurem que són semblants: els hòmens cobraven 2,25 pessetes, i les dones, 1,50. També tenim documentat el sou diari dels peons en altres oficis per a l'any 1883, i era d'1,50 a 2,25 pessetes segons ofici, una quantitat anàloga al salari dels jornalers.

Brodadores a 1947.

La divisió del treball per sexes és doncs bé patent en el camp tradicional. Els treballs que requerien un gran esforç físic o el maneig d'algun animal de labor o de maquinària pesada, com llaurar, batre, soterrar fem o arrancar arrels, les realitzava l'home. Mentres que les dones realitzaven tots els treballs relacionats amb la collita, així com treballs especialitzats, com porgar, podar o ensofrar, tasques que requerien menys resistència física. Encara que moltes vegades les mateixes tasques eren compartides per hòmens i per dones, el sou d'estes era sempre inferior. 

Un informador ens justifica esta desproporció dient que, per exemple, durant la collida de la taronja tant hòmens com dones tallaven taronges, però que estos últims feien més coses a banda de collir: carrejar, arreglar cabassos sobre el carro, etc. Treballs tots ells que requerien de major força física. A més, sempre ha existit inconscientment una divisió en els treballs, encara que esta era prou flexible.

Però estes no eren les úniques tasques que duien a terme les dones llauradores de Castelló. Com ja s'ha dit, havien de portar les tasques de la llar, treballar en l'hort, encarregar-se de les aus de corral i altres animals (conills, porcs...), elaborar productes artesans, matar i pelar els animals de consum, pastar i preparar el pa, etc. 

A més, la dona havia de compaginar el treball amb totes les tasques maternals. I a més, era ella la que s'encarregava de les cures a ancians i malalts de la família. Sens dubte, el treball femení en el camp era del tot variat, inacabable i imprescindible.

La dona realitzava gran part de la collita en el bancal familiar. No obstant això, és indubtable que la dona llauradora ha disfrutat d'un estatus reconegut: «ella és qui assegura la reputació de la casa per la imatge que ella dóna: administradora, treballadora i hospitalària amb tots i en particular amb els que freqüenten els camps i que la seva marginalitat fa témer». 

Cuinant al bancal.

Estes tasques eren prou reconegudes per la comunitat. Així, un llaurador del segle XVIII escrivia: «per a prosperà la casa del llaurador si la mullé o ama de casa no l'acompanya en allò que li pertoca, no farà aumén la casa, per mol que treballe lo marit. Ha de ser la primera en llevàs y l'última en anar-se'n al llit, que les dones tenen una fenya que may s'acaba»

Totes estes aptituds les podien molt bé demostrar aquelles dones hereves que, una vegada enviudades, havien de prendre les regnes de la casa: ara elles decidien el que calia fer dins i fora de la casa, què havien de vendre i comprar, com havien d'invertir els recursos, amb qui havien de casar els fills, etc. Llavors el paper de la dona va més enllà del treball en el camp i es convertix en el cap de l'explotació llauradora.

Per riure o per plorar?

Recordeu allò que posava en els Carnets d'Identitat? "Professió: les seues labors", quasi res. Només eren labors de vint-i-quatre hores al dia. 

Afortunadament, hui han millorat tant les seues condicions laborals com les domèstiques, encara que els quefers continuen tenint un horari semblant i, evolucionats, continuen sent els mateixos, segueixen moltes discriminacions laborals i econòmiques, i els hòmens continuem ajudant en la casa tant com sempre, o siga, pràcticament res.

Pareix que mai no passa el temps.

Llegir més...

Faltes d'ortografia

Que faig faltes d'ortografia? Clar que sí! Per això us tinc a vosaltres, fills meus, que em podeu corregir on he errat l'hac! I no rigueu, que bona cal·ligrafia sí que he tingut sempre, que vaig haver de fer bona cosa de copiats, a espaiet i amb lletra manuscrita, amb ploma i tinta. I si tinc alguns dubtes, què voleu? He anat ben poquet a escola! I només m'ensenyaren el castellà.

El pare sempre us ha dit que poseu interés als estudis, que aprofiteu el temps. Vosaltres que podeu, acabeu almenys el batxillerat! Vull que el dia de demà sigueu persones de profit, amb la cultura que a la meua generació se'ns va negar.

Si hui tenim un trosset de pa, sabeu que l'hem hagut de suar molt els avis, el meu germà, la mare i jo. I no patiu, que les faenes de l'horta ja les farem jo i la mare. Els iaios són vellets i estan molt treballats. Si no som prou, llogarem algun jornal. Només vull que m'ajudeu quan vinga la collita de l'hortalissa, a l'estiu, quan acabeu el curs. Llavors, tots els braços seran pocs.

I, acabada la feina, fins que vinga la collita de la taronja, tindrem poc treball, només regar i birbar la brossa, i podrem anar a passar uns dies amb els cosins a vora mar, i allà al platjal, vora les ones, si m'ajudeu, podem fer una barraca, com quan éreu menudets. I serem l'enveja del veïnat.

Escolars de la paperera de Moroder
als anys 30.

No, no vaig anar molt a escola. A dures penes vaig aprendre a llegir i a escriure. Les quatre regles, que solien dir. Vaig nàixer l'any vint i vuit i amb només onze anys, en acabar la guerra, ja anava al camp. Ma mare, el meu germà major i jo, l'any trenta-nou vam haver d'arreplegar la collita, perquè el pare ja era vell i estava malalt d'asma. 

La collita, sí que l'arreplegàrem, sí, però ens la requisaren en la major part. Sort que la mare tenia un amagatall al cobert, un doble fons al pessebre, on havia guardat tot el que havia pogut i gràcies a això no passàrem gana a la primera postguerra.  

Maquis a la Mariola anys 40.

Recorde molt be un dia d'aquell any. Vam sentir crits al carrer. A l'instant, vam poder veure com abaixaven, carrer avall, a puntellons i emmanillats, dos hòmens del poble. La guàrdia civil els duia presos i els apuntaven amb fusells. En eixir de casa vaig sentir la conversa d'unes dones. Deien que eren els maquis que rondaven per la muntanya des del final de la guerra. Un d'ells era el marit d'una amiga de ma tia. 

Aquesta ens va contar que uns dies abans de la detenció, a la matinada, els guàrdies tenien vigilada la casa on vivia la dona d'aquell maqui, el corral de la qual donava al camí que voreja el poble cap al riu d'Albaida. Volien capturar-lo quan anara a veure la muller i a recollir menjar. Entre dos fosquetes, i amagats darrere les canyes, contaven que els civils havien divisat un home que eixia d'eixa casa i saltava la paret. Li feren l'alto, però ell començà a córrer i li van disparar uns quants trets. El van abatre allà mateix. 

Era mort. Però va resultar que no era el marit, sinó un bon amic d'aquell matrimoni, deien. Pobre desgraciat! Aleshores jo no vaig entendre el que contaven els majors, que si anava a informar l'amic de com estaven les coses, explicaven uns, que si aquella dona li feia favors per les nits, deien uns altres. Quins favors? pensava jo innocentment. Si havia perdut la vida d'aquella manera tan cruel, deixant viuda i tres xiquets en la més completa misèria!

A mitjan mes de desembre d'aquell any, vaig fer una mena de felicitació en un full de paper bo, amb text i dibuix de colors inclòs. Solíem ensenyar-la als familiars quan els visitàvem el matí del dia de Nadal i ens donaven les estrenes. Vaig dibuixar la mesquita de Còrdoba, a partir d'una postal que em deixà un amic i, amb la meua ploma, mullant-la al tinter, vaig redactar unes línies ben escrites. 

Paretó de Paterna.

Demanava a la mare i a les ties que feren un bon llibrell de bunyols de carabassa. Necessitava endolcir tanta amargor engolida lentament. 

També desitjava que a l'any nou definitivament deixaren de morir innocents a la miserable postguerra.

Afusellaments a 1939

Anys després vaig fer amistat amb un dels fills d'aquell guerriller del maquis i em contà que a son pare el mataren al cap d'uns mesos a Paterna, com feren en 39 castelloners. 

Cada festa de Tots Sants, sa mare anava, amb altres dones del poble, a aquell cementeri. Li duia flors. Ell ni sabia on era soterrat son pare, ben probablement a una fossa comuna.

Quanta por, quant de silenci imposat! Ens engolíem les paraules abans de ser pronunciades per por que ens escoltaren oïts delators. Jo, en la meua ignorància, només veia la tragèdia al cor de les persones. 

Part del fossar de Paterna,
al quadre roig, un castelloner.

De política no es parlava gens, podia haver-hi roba estesa. I sentia impotència, semblant a la que endevinava als ulls de mon pare. 

Un così de ma mare, que combaté amb els republicans al front de Terol, quan passats uns anys fou alliberat de Sant Miquel dels Reis i tornà al poble, havia canviat de dalt baix. Semblava que una intensa desolació l'havia envaït. Ja no era el jove rialler i afalagador que jo havia conegut de xiquet. El geni se li havia tornat agre. 

Sant Miquel dels Reis, anys 40.

Encara em tractava amb molt d'afecte, però els seus silencis eren notables, quan no renegava per qualsevol cosa. No em quadrava aquell ambient. L'ordre i la pau establerts no em casaven amb aquells tràngols tan amargs que passaven persones conegudes, estimades i honrades.

Sovint veia que mon pare parlava baixet, tot lamentant la pèrdua d'alguns antics amics de colla. Deia que alguns se n'havien hagut d'anar a França, per temor a represàlies i uns altres que no ho havien fet, foren detinguts perquè s'havien “significat” durant la República. I jo no sabia què volia dir això, però intuïa que malgrat les acusacions que circulaven, no devien haver fet moltes maldats. Almenys això és el que em deia mon pare si parlàvem d'ells.

Quan tindria una setzena d'anys, un dia m'enviaren a les Foies a segar un carro d'herba alfals per a les vaques que criàvem a casa de ma tia. Tréiem uns pocs gallets amb la venda d'algun jònec i amb la llet que la mare i la tia duien a alguna casa de senyorets i venien pel veïnat. I ens feien molt de goig, vista la precària economia familiar. A les huit del matí ja tenia jo unes quantes garbes segades. Feia un fred que pelava. Aquell hivern m'havien eixit prunyons. M'eixia sang i tot dels dits amoratats, d'amanollar la corbella. i de fer les lligasses dels feixos. 

En això, vaig vore un home que venia amb bicicleta, des d'Alzira o Carcaixent, carregat amb un bon sac. A uns cinquanta metres estava jo traient l'herba a la vora del camí de les Foies  i, d'un altre caminal proper, li isqué a l'encontre la parella més temuda d'aquells temps. Un d'ells cridà: “Alto a la Guardia Civil!”. Però l'home pedalejava encara més per veure si es podia escapar. “¿Qué lleva ahí? Alto o disparo !” digué tot seguit. El pobre quasi no va tindre temps de reaccionar. Pronunciada l'amenaça, a l'instant vaig sentir dos trets. 

Caigué estés a terra, ferit de mort. La càrrega, del bac, s'escampà un poc. Era un xic jove, d'una vintena d'anys. Un dels Civils, el de major autoritat, em cridà i m'ordenà que pujara el moribund, la bicicleta i el sac al meu carro. M'ajudaren a carregar-ho tot, perquè jo, cagat de por com estava, no podia sol. Em tremolaven les cames i temia contrariar-los en advertir com se les gastaven ells. 

En gitar-lo, vaig poder escoltar les seues últimes paraules. Tenia una veu tan dèbil que quasi no l'entenia. Es planyia per la gana que passarien sa mare i els seus germanets menuts si no tornava. Era l'home de casa. Son pare havia mort a la guerra. 

Va dir que era d'un poble de l'Alcoiá, no recorde si de Banyeres o de Castalla. En girar el cap enrere vaig observar un bon grapat d'arròs que s'havia escampat quan el sac havia rebentat d'un cantó en caure de la bicicleta. Probablement vindria de baratar-lo a canvi d'algun altre producte. Jo, testimoni de l'últim alé de vida d'un estraperlista, de la seua mort cruel i trista, vaig ser obligat a transportar-lo a La Pobla. No se m'oblidarà mai el seu rostre de patiment. I no vaig saber mai què havia sigut dels seus éssers estimats. Moltes voltes em van vindre al cap. No els vaig conéixer mai, però ben sovint pensava en ells.

Que mai tornen aquells temps, fills meus. Això es el que desitge. I que mes dona si faig faltes d'ortografia? Per a vosaltres si que es important saber i mai oblidar d'on veniu per tenir clar on voleu anar, nosaltres perdonem, sense poder oblidar, i ja som vells. Vosaltres heu de dependre de les nostres errades per que mai es repetisquen.

Llegir més...

Batejant al nadó.

Per bateig no només entenem el relatiu a administrar el sagrament cristià del baptisme, sinó també tota la festa que se celebra al voltant d'este acte litúrgic. Hui comença a haver-hi inclús els anomenats "batejos civils". ¿? Pareix una perfecta contradicció bateig - civil. Però això és una altra història en què no hem d'entrar.

El que coneixem com a bateig és un ritu eclesiàstic que consistix a vessar aigua sobre el cap del batejat invocant la Santíssima Trinitat. És una forma de complir la voluntat divina "Aneu, per tant, i feu deixebles a totes les gents, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, ensenyant-los a guardar tot el que jo vos he manat" (Mateu 28, 19-20)

Els costums a Castelló, com en tot, eren variables com en totes les comarques i poblacions, per molt que es basaren en tradicions més o menys comuns amb la de la contornada. Abans de tindre lloc el part del nadó, ja s'esforçaven per endevinar el sexe del futur bebé, i hi havia mil maneres de donar el veredicte. Quan era segon part, es tenia sobretot en compte la fase lunar en què es produiria:

- Lluna creixent, part diferent.

- Lluna minvant, part semblant.

I amb tot això, les prenyades es dirigien al seu patró, Sant Ramon Nonat, dient:

Gloriós Sant Ramon Nonat

de les parteres advocat

feu que açò que porte dins

isca tan dolç com ha entrat.

Ja vam comentar que fins fa poc el part es realitzava a casa, normalment assistit per la comare i les iaies. I era bona senyal "nàixer amb camiseta", rodejat el bebé d'un vel membranós, que després guardaven ben dessecat. Es considerava un talismà protector, o inclús portar gravat en la llengua la creu de Caravaca, o el Cor de Jesús, o la roda de Santa Caterina. El mateix que vindre al món en el dia de Nadal o de Divendres Sant. Llavors el bebé "naixia en gràcia", és a dir, amb poders per a curar o de vidència.

Res més obrir els ulls el xiquet de bolquers, el vestien amb la bolcada de nàixer que ja tenien preparada en una panera i els pares comunicaven de seguida als familiars i amics la grata notícia: "Ja té vosté un nou criat (o criada) a qui manar, el bategem el dia ...".

Encara no estava la mare refeta del part, quan preparaven al xiquet de bolquers per a rebre el sagrat baptisme, per a no exposar-lo a una mort prematura sense haver-li llevat de damunt el pecat original. 

El vestien amb la millor bolcada, totalment blanca, i formada per bolquer, caroteta i capeta, i regalada per la sogra. Anys després, a partir dels 50 del passat segle, ja van començar a usar-se bolquers blaus per a xiquets i roses si eren femelles. La cerimònia se solia fer a primeres hores de la vesprada.

Lògicament, este costum respon a alt índex de mortalitat infantil de l'època, que majoritàriament es produïa en les primeres hores o dies després del part. A mesura que se va anar reduint este índex, se va anar relaxant el costum fins ja desaparéixer a partir dels anys 60.

Una vegada guarnits, la portadora junt amb els padrins, familiars i amics es dirigien tots ufans cap a l'església. Generalment, els padrins eren triats entre els iaios paterns i materns en els primers fills, i si tenien més, ja entraven en el joc altres familiars o amics. Sobretot pesava, a l'hora de posar els ulls en un triat, que gaudira de bones qualitats morals i tinguera una bona posició econòmica. No oblidem que, en cas de defunció dels pares, era als padrins als que corresponia cuidar de la bona criança i educació dels fillols.

Quant al nom dels descendents, se solia tindre en compte a l'hora de triar l'orde següent:

- Els paterns quant al primer mascle o femella.

- Els materns en el següent que vinguera fóra del sexe que fóra.

- Els d'altres familiars pròxims en cas de vindre més descendència.

- Com a últim recurs, el sant del dia o el del patró del poble.

A més, fins fa molt pocs anys, excepte en el cas de la noblesa, s'utilitzaven un sol nom, sempre triat dins dels canònicament admesos pel santoral cristià. En algun cas molt rar, i per motius familiars, podien posar-se dos. Fa molt pocs anys que han aparegut els noms compostos o inclús múltiples.

Fins que es va promulgar per Felip V el "decret de Nova Planta", tots els nascuts en terres de l'antic regne de València, nobles i plebeus, eren batejats amb noms valencians i en la nostra llengua, i va ser llavors quan va començar la castellanització forçosa dels noms de pila i la prohibició d'escriure en la nostra llengua vernacla, i no va ser fàcil d'implantar.

En 1716, el Consell de Castella enviava una carta als Corregidors dient-los: “Pondrá el mayor cuidado en la introducción de la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...” o esta otra, "mando que, desde ahora en adelante, se extiendan los motes en idioma castellano, con expresiones y formalidades prevenidas en las visitas antecedentes, con apercibimiento de que por cada mote que hallase escrito en valenciano, será multado, el cura o teniente que lo hubiera escrito, en una libra..."

Només a partir dels anys 70 del passat segle hem recuperat el dret de poder inscriure amb completa llibertat als nostres xiquets nounats amb el nom que ens done la gana i en qualsevol llengua de l'estat.

El ritual pròpiament dit es va mantindre sempre, excepte entre els anys del període entre 1931 i 1939 que se va anar relaxant en els temps de la II República, en els que unes famílies batejaven als seus fills i altres no. Durant la guerra, de 1936 a 1939, en la zona republicana van desaparéixer els batejos. 

Una vegada acabada la guerra, tots van haver de passar per l'església de forma forçosa per a regularitzar la situació, i la majoria per a canviar de nom a un del santoral cristià.

Quan acabava el ritu baptismal, a la porta de l'església esperava una caterva de gent. Era l'últim obstacle a salvar per a tornar a casa. Allí esperava un festeig a base de xocolate, bescuit i més d'una beguda espirituosa per a fer un berenar familiar. Però calia calmar primer l'algaravia impacient de xicalla que els rodejava de forma desordenada. Si l'infant era de família acabalada, corejaven allò de "padrí ric, tira pessetes i confits "

Llavors s'organitzava la granissada de dolços i un poc de diners, en forma de gallets, xavos, quinzets, i en els anys posteriors inclús pessetes i algun duro (més aïna pocs). Per a incitar els padrins a ser més generosos, entre crits i queixes per les espentes i xafades, s'acabava cantant allò de "padrí pollós". El que es desitjava era arreplegar més dolços, caramels, confits i un poc de diners menuts.

Padrí pollóss, s'ha mort un gos

amb les cames tortes i el cul punxós.

Tireu confits, que són polits

tireu castanyes i també avellanes

tireu confitura o és morirà la criatura.

Eren un pocs bords els jovenets en els batejos. A principis dels anys seixanta, se va anar canviant el costum i es va passar a celebrar els batejos a última hora del matí, substituint el berenar per un dinar familiar que se celebrava en un principi a casa, quasi sempre una gran paella, i finalment un dinar en algun establiment, sempre per a familiars pròxims i amics.

Temps era temps...

Llegir més...

Festes de xiquet

Anem entrant en l'últim mes de l'any, i no se com presentar els meus propis records festius. Un altre relat que em permetrà el retrobament amb la meua infància i els seus records. 

Unes especials "memòries de poblet", els seus camps i carrers en un  particular "Cuéntame" castelloner entre les fotos de llavors que segur tots guardem, en blanc i negre, arrugades i trencades, però de colors ben vius en els nostres cors.

Passe la del fava, munta i calla (xurro va), quins jocs aquells!, i apareix una d'una revetla dels 70, que ja em connecta amb aquells ritmes i amb aquelles festes, servisca com a al·legat per a tots aquells que ara de l'oci volen fer ciència i amb l'ímpetu s'obliden que per moltes disfresses que es posen als seus avorriments el que han de fer és mirar en els seus endins. I per que no es calfeu el cap, vos dic que cap foto de huí es de Castelló, per no embolicar a ningù.

Moltes coses tinc per a comptar amb el títol fester. Per a millor aclarir-me, seguiré l'anual orde ja que la majoria eren ritus que anaven i venien amb les estacions. Igual em bote coses, però haureu d'entendre l'inevitable desorde que el baül dels records té després d'anys de pols i oblit en un racó dels nostres porxes pensant només en el present.

Començaré amb el 17 de gener: Sant Antoni del Porquet i les seues fogueres. En aquells temps, jóvens i xicalla del carrer buscàvem qualsevol llenya, siga amb carretó, bicicleta o a coll, per a anar-les apilant i porfidiejar per a tindre la més gran del poble. 

Queia la nit i acudíem a la festa seguint l'ancestral orde: primer, encenien la de l'Ajuntament i de les seues primeres flames, agafàvem tions amb què  baixem corrent per a encendre la nostra. Allà acudia tot el carrer en una multitudinària “eixida a la fresca” que s'amenitzava torrant creïlles, cansalada o el que tercerejara i acompanyaments que cada un portava: allioli, vitets, olives, cacauets i tramussos, vi, etc. I la festa que s'allargava amb pastes, anís o mistela, al caliu d'aquelles brases.

Al matí següent, matinava per a acudir a la benedicció dels animals. La meua lloca índia, el porc, la cabra, la conilla, el gos o el gat. A la vesprada, les carreres i cucanyes. Encara recorde mon pare orgullós d'aquell mul trotador i els múltiples jocs entre els que el pal ensabonat, carreres de sacs, la paella amb moneda i sobretot, les olles, que després vaig descobrir eren internacionals i que els mexicans anomenaven pinyata. Tots els premis consistien en paperets que es canviaven per un pollastre o conill amb què es preparaven paelles on llavors celebrar els triomfs personals amb tot el veïnat.

Eren temps de fred i ximenera. Anar a l'escola al so de la cançó del Colacao i les radionovel·les, jugar al futbol o botar a la corda o a barallar-nos fent harca amb altres bandes.

Va arribar la tele i acudíem a veure a casa d'un veí, les pipes, les roses o la gasosa. Vam aprendre amb Flecha Rota, Bonanza, Rin Tin Tin, el Virginiano…. Amb sort i si t'havien donat alguna estrena, aquelles monedes que sabien a glòria, acudíem al cine. 

Posaven el Nodo i amb ell sabíem d'un món que pareixia tan llunyà. En el seu galliner encara sent ressonar el trotar dels nostres peus en la fusta quan apareixia la cavalleria o els xiulits davant d'aquells besos o escots de la pantalla.

La Candelera en què acudíem a l'església on ens donaven aquells ciris xicotets que col·leccionàvem. Però el millor de la festa venia després dels resos i novenes i a l'eixida on les cistelles de pastes i el xocolate, ens esperaven en la plaça. Encara em llepe d'aquells dolços artesans!

Quan arribava un circ o teatre de “varietés”, porfidiejàvem per aconseguir passes o colar-nos fins que l'alguatzil ens caçava. 

En Setmana Santa tot parava i fins estava prohibit treball i alegria, només se sentia música sacra. Penitents fent guàrdia, molta església i resos fins que per fi, el diumenge de Resurrecció. S'iniciava així, la Pasqua amb la seua mona. Amb sort coneixíem alguna xica.

Amb la primavera el mal temps feia de les seues; si la tempestat s'enganxava calia començar a córrer a refugiar-nos en alguna barraca de què hi havia pertot arreu. Dies passats per aigua en què les faenes canviaven. Tocava netejar les quadres, algun pedaç i assentar-se junt amb el foc. Allí veig una altra vegada a mon pare embolicat amb l'espart, cosint i apanyant els apers. Estàvem tots, jugàvem a cartes i de vegades ma mare feia roses…tota una festa!. Els carrers, llavors de terra, pareixien rius que a pesar de fang i canaleres, només amb ajuda de botes d'aigua i la pana que tot ho aguantava, sortejava fins a arribar a l'escola.

“Hi haurà saó”… però jo només pensava que eixirien els espàrrecs o el caragol; caragols que, poal en rest, eixíem com a bojos a buscar i que malveníem per quatre xavos que de pressa gastaríem en tebeos, sobres sorpresa, regalíssia… o entrar, per fi, al cine i no quedar-nos en la porta, embadalits amb la cartellera, com tantes altres vegades.

Corria la veu del festeig d'algun bateig i a l'eixida de l'església acudíem, prestos a arreplegar els caramels o xavos i gallets (poques de dos quinzets) que ens llançaven, mentres cantàvem allò de “padrí pollós” formant un seguici molt peculiar que acabava davant de la porta del nounat, intentant pescar alguna cosa del convit que emportar-nos a la boca.

Les comunions marcaven un alt i un després. Catecisme amb els seus vals i premis o la bescollada per saber-se o no la lletra. Per a alguns va suposar la primera vegada que vam anar a la capital on inevitablement calia comprar el trage i preparatius, fóra de gris o de mariner i elles de rigorós blanc, en la Casa de les Comunions. 

El festeig consistia en desfilada des de l'Ermita a l'Esglèsia, missa solemne en l'altar major, grans cistelles repletes de pastes amb xocolate, paella i fotos en blanc i negre; són majoria en les poques que guardem d'aquells temps. Donava pas a cada diumenge haver de llavar-se en el gibrell o llavador para en dejú, clar, anar a missa sota pena de falta.

Arribaven els majos i la festa dels Quintos. De lluny sentíem les seues desfilades i càntics de ronda demanant diners pel poble; eren cosa de majors però envejàvem les festes que es portaven. Gràcia em fa, encara, el rebombori que es muntava en l'Ajuntament amb el sorteig. Allò sí que era una loteria i amb majúscules!

Els xiquets seguíem tot el dia en el carrer, entre jocs i baralles, amb arcs i fletxes, canuts i pedres. Inventàvem artefactes amb què ens llançàvem a l'Angel Nieto pels carrers o jugàvem al futbol en qualsevol lloc imitant a Gento i Kubala. Antològiques baralles que se n'anaven com si res, fins que, a veus, ens cridaven per a tornar a casa. 

El berenar era a base de tulicrem, oli i sal, sardina o codonyat. Altres, per a fer mil encàrrecs: anar a la botiga, portar aigua de la font de l'Ermita en aquelles botiges ancestrals. Moments de a soles llegir tebeos, i xapes, trompa, taconet, estar en l'Acadèmia o Biblioteca o córrer a esperar l'autobús o el trenet il·lusionat per a tornar a repetir-se la mateixa història: “Què m'has portat, pare?”… ”Un menja i calla”.

Sant Joan anunciava, amb les seues batalles d'aigua, que l'estiu arribava. Amb ell, els amics emigrats que tornaven com a estiuejants i omplien les cases buides i fins a les nostres alcoves; així que ens tocava estrényer-nos amb els llits. Menció especial a la ràdio que em va gravar en el cap sons dels 60, quan no se li anava l'onda. Sintonitzàvem “Cada canción un recuerdo” i “Discos dedicados”, fins que van aparéixer els primers magnetòfons i cassets, que de vegades sonaven el més semblant a una brega de gats.

Però el el nostre, era acudir al riu en la Gola, o a les séquies, especialment al "clot dels haques" on porfidiejàvem per a veure qui es tirava de cap i des de més alt. Encara xafe amb aquelles sabatilles de plàstic històriques, i encara em llepe d'aquella fruita i melons acabats d'agafar. Entranyable va ser, sens dubte, el Califòrnia, aquell cine d'estiu amb cadires que se't clavaven i caps que et tapaven la pantalla. 

Calor i buscar l'ombra o la botija per a remeiar-ho. De sobte, les campanes anunciaven que s'havia declarat un incendi; presses, anades i vingudes i als hòmens  que s'emportaven en camions durant dies. La meua ment infantil revivia temps de guerra que em contaven entre cels que s'ennuvolaven i les cendres que volaven.

Les Festes del Poble eren, i són, capítol a banda. Començaven llavors amb els Jocs Florals, amb la presentació de les festeres i la xarrada del mantenidor, i a la que eixíem a rebre vestits de estrenes. Nits de “varietés” amb platea de pagament que la majoria evitava amb cadires que portava de sa casa; cucanyes; castell de focs i religió a tot drap, amb missa major i processó recorrent tot el poble cada dia; concurs de pesca, coloms i pilota, passacarrers, cordá i gran revetla. 

Encara no s'havien inventat els Moros i Cristians a Castelló. Acabats els festejos, havia desbandada de gent. Després del buit, tornàvem a la rutina i al col·le. Fora, començava a refrescar i les nits s'allargaven, així que estiràvem el jersei que les nostres pròpies mares ens teixien i de les mudes de pelfa.

En Tots Sants, obligat era visitar el cementeri portant rams i corones fetes de les “flors de morts” que havíem cultivat en l'hort. A més de les casetes, un sòl infestat de creus, i sempre tornava a preguntar per aquells noms i pels nostres avantpassats. La vespra, netol, draps i escala al mateix lloc.

Per Santa Lucía, la Fira, que llavors començava a portar ja atraccions mecàniques, a banda dels barracons, les tómboles, les parades de dolços, fruites seques, torrons, i encara hi havia un poc de fira d'animals, les últimes restes. 

I a la fira no vages si no portes diners, que vorás moltes coses, i no compraras res... Com a molt, quan passejaves amb els pares, te tocava alguna cosa.

El Nadal era amb simbomba i carraca eixir a demanar les estrenes. Torró i anous en una Nit de Nadal especial junt amb els teus per a somiar amb uns Reis, que al final venien a deixar-me el mateix, com a quasi tots.

Van passar els anys i vam créixer; arrere, quedarien els nostres jocs de criatures. Tocava barallar mosses en les discoteques que naixien i acudir a festes d'altres pobles… Seran, una altra història ¡

Temps era temps...

Llegir més...