 |
| La plaça de l'Ermita |
És un dels llocs emblemàtics de Castelló, entranyable a més per als que hem nascut prop d'ella i ens hem criat a l'ombra de la seua espadanya, escoltant el so de la seua pobra i popular campana.
De l'ermita sabem tot, perquè fins al més xicotet detall de la seua història es troba perfectament documentat i arxivat des de la data de la seua construcció, feta en 1772 a expenses principalment d'Antoni Bella, i que hui continua presidint la bonica plaça que porta el seu nom.
De l'ermita sabem tot, perquè fins al més xicotet detall de la seua història es troba perfectament documentat i arxivat des de la data de la seua construcció, feta en 1772 a expenses principalment d'Antoni Bella, i que hui continua presidint la bonica plaça que porta el seu nom.
Però fins ací podem parlar. L'actual ermita no és l'original. Ni tan sols ocupa la seua mateixa ubicació, i de la seua predecessora sabem massa poc. Hui no coneixem on estava exactament situada. Només sabem que estava junt amb el camí d'Alcocer, el que és l'actual carrer major del poble, quasi segurament en el tram de l'actual carrer de Cervantes, però ni això és segur.
És molt antiga, com es pot reconèixer al saber que quan en 1590 es va fundar el convent monestir de Sant Vicent Ferrer, en la que és actualment la plaça de l'Ajuntament i hui desaparegut, els frares que van acudir a la mateixa es van allotjar uns dies en ella mentre s'acabaven les últimes obres.
És molt antiga, com es pot reconèixer al saber que quan en 1590 es va fundar el convent monestir de Sant Vicent Ferrer, en la que és actualment la plaça de l'Ajuntament i hui desaparegut, els frares que van acudir a la mateixa es van allotjar uns dies en ella mentre s'acabaven les últimes obres.
A pesar de ser una construcció religiosa, ni la primera ni l'actual ermita eren de propietat clerical. Ambdós van ser construïdes a costa de donatius de la gent de Castelló. La seua missió: d'una banda, poder deixar les seues oracions per a la protecció de les seues collites, i baix l'advocació de Santa Bàrbara patrona dels artillers i protectora contra les tempestes, i també de Sant Joan Evangelista, el deixeble amat de Jesús.
L'Ermita no tenia rendes ni béns vinculats a ella. Només oferia a l'ermità habitació i almoines a canvi del seu treball de cuidar-la i tocar la seua campana. Totes les decisions vinculades a ella eren preses pel consell municipal, que fins a 1707 eren els Jurats de la vila, i a partir d'eixe any, l'Ajuntament.
L'Ermita no tenia rendes ni béns vinculats a ella. Només oferia a l'ermità habitació i almoines a canvi del seu treball de cuidar-la i tocar la seua campana. Totes les decisions vinculades a ella eren preses pel consell municipal, que fins a 1707 eren els Jurats de la vila, i a partir d'eixe any, l'Ajuntament.
 |
| La barca d'Alcosser al 1903 |
El que sí que està clar és que per la seua ubicació, junt al camí d'Alcosser, el seu ermità tenia dos funcions principals, ambdós relacionades amb la seua campana. D'una banda, havia de ser tocada els dies amb mala visibilitat per ennuvolat, per pluja o boira, per a assenyalar els viatgers de la important ruta que conduïa des de la barca al poble, qual era la direcció correcta que havien de seguir.
D'altra banda, s'havia de deixar sentir els dies de tempestat, perquè es tenia la creença general de què el so de la campana desfeia les tempestes, junt amb la protecció de la Santa. Era un edifici important en la seua època, ben ubicat i definit en la seua responsabilitat.
D'altra banda, s'havia de deixar sentir els dies de tempestat, perquè es tenia la creença general de què el so de la campana desfeia les tempestes, junt amb la protecció de la Santa. Era un edifici important en la seua època, ben ubicat i definit en la seua responsabilitat.
 |
| El Calvari amb l'Ermita |
A principis del segle XVIII, el seu estat era quasi ruïnós, inclús quan va ser estudiat en profunditat per l'obrer de la vila de Xàtiva, cridat per a això, la va declarar en perill de caure afonada. Les autoritats de Castelló es van fer càrrec de reformar-la en profunditat, a pesar de l'elevat pressupost. Sabem inclús qui es va fer càrrec de les obres, Domingo Ortiz, obrer de la vila, encara que no se per què les va iniciar poc després un cert Jaume Corbera al juny de 1706, havent sigut nomenat ermità amb dret als corresponents emoluments i habitació en l'ermita.
Sabem que per la seua poca diligència en les obres, es va revocar el seu nomenament i drets, i se li van donar a un cert Joseph Omedia, diaca. Pareix que tampoc va ser el que esperaven, i el 30 de desembre del mateix 1706 es nomena ermità al llaurador Agustín Fito i s'autoritza que sa mare visca amb ell mentre l'ajuntament no necessite la seua habitació en l'Ermita. En 1715 va ser destituït i es van nomenar Juan Grau i Mateu Lloret, veïns de Castelló, perquè l'habitaren per a tota la vida sempre que compliren fidelment i honestament les seues obligacions.
Sabem que per la seua poca diligència en les obres, es va revocar el seu nomenament i drets, i se li van donar a un cert Joseph Omedia, diaca. Pareix que tampoc va ser el que esperaven, i el 30 de desembre del mateix 1706 es nomena ermità al llaurador Agustín Fito i s'autoritza que sa mare visca amb ell mentre l'ajuntament no necessite la seua habitació en l'Ermita. En 1715 va ser destituït i es van nomenar Juan Grau i Mateu Lloret, veïns de Castelló, perquè l'habitaren per a tota la vida sempre que compliren fidelment i honestament les seues obligacions.
 |
| La capella de la Sang |
Sabem també que al juny de 1725 es va recompondre el seu campanar, i així, entre pedaços i cures, va arribar al dia del 23 de març de 1748, dia d'infausta memòria en totes les terres de les nostres comarques de la Ribera i la Costera. Eixe dia, un enorme terratrèmol les va assolar. Castelló va ser un dels pobles que van eixir millor lliurats.
La vella Ermita es va afonar, i amb ella el coronament del campanar del convent de Sant Vicent, i la capella de la Sang va quedar quasi destrossada, apuntalada segons les cròniques. Es van apuntalar 11 cases, dos es van afonar, i es va taxar els danys en 16.000 sous. Va ser el dia en què el convent Castell de Montesa va quedar totalment destruït, es va cobrar la vida de nou monjos, i va passar a ser una de les nostres principals ruïnes històriques valencianes.
La vella Ermita es va afonar, i amb ella el coronament del campanar del convent de Sant Vicent, i la capella de la Sang va quedar quasi destrossada, apuntalada segons les cròniques. Es van apuntalar 11 cases, dos es van afonar, i es va taxar els danys en 16.000 sous. Va ser el dia en què el convent Castell de Montesa va quedar totalment destruït, es va cobrar la vida de nou monjos, i va passar a ser una de les nostres principals ruïnes històriques valencianes.
A pesar d'això, l'Ermita no degué ser una ruïna total, ja que sabem que al febrer de 1751 es va nomenar nou ermità a Juan Chornet, amb obligació de resar diàriament el rosari, tocar la campana sempre que haguera ennuvolat i cuidar de la neteja del que quedava aprofitable de l'ermita, i amb autorització per a demanar almoina de pa els dijous i diumenges, i els altres acostumats pels anteriors ermitans.
 |
| Entrada a Castelló des de la barca |
Mentrestant, i junt amb les antigues eres de l'ermita, part de les quals es van acabar convertint en l'actual plaça que porta per nom el seu, el de l'Ermita de Santa Bàrbara (va nàixer com a tal plaça en 1825. En el cens de 1848 només havia construïdes al voltant d'ella una desena de cases, i en 1840 el naixent barri del Calvari, amb l'ermita, distava encara del nucli urbà de Castelló uns 150 passos), es va construir, a costa d'Antoni Bella, que va aportar patrimoni i treball personal, una nova Ermita que va quedar totalment acabada en 1772.
En 1775, el 12 de desembre, Antoni Bella va ser nomenat ermità perpetu durant tota la seua vida, com a reconeixement a la seua labor, perquè gràcies al seu esforç es va poder construir la nova Ermita. Per això, es va poder tornar a dir missa i reprendre totes les activitats religioses que allí se celebraven.
En 1775, el 12 de desembre, Antoni Bella va ser nomenat ermità perpetu durant tota la seua vida, com a reconeixement a la seua labor, perquè gràcies al seu esforç es va poder construir la nova Ermita. Per això, es va poder tornar a dir missa i reprendre totes les activitats religioses que allí se celebraven.
 |
| El pou de la plaça |
El 7 de gener de 1806 es nomena per primera vegada un "encarregat", ja no ermità, sent Salvador García, i el 6 de març d'eixe mateix any es col·loquen en la nova plaça els primers fanals d'enllumenat públic.
Desconec quan va ser construït el pou de la plaça, però sabem que en 1904 va ser reparat, i es va demolir en 1968. L'actual és només una reconstrucció decorativa del vell cor que abastia d'aigua al recent nascut barri del "Calvari".
Desconec quan va ser construït el pou de la plaça, però sabem que en 1904 va ser reparat, i es va demolir en 1968. L'actual és només una reconstrucció decorativa del vell cor que abastia d'aigua al recent nascut barri del "Calvari".
L'Ermita sempre ha prestat servici en favor de Castelló. Durant segles, les dependències de l'ermità van ser alberg de pelegrins, en l'epidèmia de còlera de 1865, van ser hospital amb 10 llits, en 1886 es van utilitzar com a escola, l'Ermita era l'arribada del tradicional "Viacrucis" local d'on va nàixer el nom del barri, el Calvari.
En 1892, es va traslladar junt a ella, ocupant la vivenda de l'ermità, l'hospital municipal des del seu antiquíssim emplaçament junt a l'ermita de la Sang, en l'actual Plaça de l'Església, i que en 1949, sent alcalde Vicent Grimaltos, es va convertir en Centre Maternal d'Higiene.
En 1892, es va traslladar junt a ella, ocupant la vivenda de l'ermità, l'hospital municipal des del seu antiquíssim emplaçament junt a l'ermita de la Sang, en l'actual Plaça de l'Església, i que en 1949, sent alcalde Vicent Grimaltos, es va convertir en Centre Maternal d'Higiene.
 |
| L'Hospital junt a l'Ermita |
Esperem que meresca durar molts més segles presidint amb la seua espadanya la meua amada plaça de l'Ermita. Esperem que es repare prompte eixa mateixa espadanya, que a simple vista s'aprecia com va perdent la seua verticalitat cedint cap al carrer, i que la seua xicoteta campana continue sent la veu cantadora de les festivitats que se celebren al seu voltant.
Una d'elles, l'antiga festivitat de la Santa, les festes de Santa Bàrbara Segons el santoral, el 4 de desembre és Santa Bàrbara El xicotet barri nord de la població, va fer nàixer entorn de l'Ermita totes les seues festivitats profanes i religioses.
Els seus festers celebraven la tradicional "arreplega" amb donatius de diners i collites per a celebrar la seua festa. L'última vegada que es va celebrar va ser en 1960, i la festa va tindre lloc el 26 de desembre. Durant quasi tot el segle s'havia celebrat la festa el dia 4 de gener, o el primer diumenge després del dit dia. Posteriorment, s'han anat dissolent.
Els seus festers celebraven la tradicional "arreplega" amb donatius de diners i collites per a celebrar la seua festa. L'última vegada que es va celebrar va ser en 1960, i la festa va tindre lloc el 26 de desembre. Durant quasi tot el segle s'havia celebrat la festa el dia 4 de gener, o el primer diumenge després del dit dia. Posteriorment, s'han anat dissolent.
Actualment, s'estan intentant recuperar, i el present any s'han celebrat a partir del 4 de desembre (amb una missa en l'Ermita), englobats amb els dies de celebració de la fira de Santa Lucía, i pràcticament reduïts a mers actes religiosos amb una sola cucanya infantil el dia 8 i una mascletada el dia 9 ambdós en la plaça.
És millor una celebració tan pobra amb quasi nul·la intervenció del veïnat, que deixar que desapareguen.
És millor una celebració tan pobra amb quasi nul·la intervenció del veïnat, que deixar que desapareguen.
Temps era temps...
