Jo vaig nàixer l'any 1920 en Castelló, en una altra casa, no en esta, perquè vaig canviar almenys 3 o 4 vegades de casa des de que vaig nàixer fins que em vaig casar, en la que llavors era la casa dels meus pares i dels meus iaios.
La meua iaia descendia de Castelló per son pare i de Senyera per sa mare, però els meus altres iaios eren d'Alberic, encara que el pare de mon pare tenia de segon cognom Pol, que no és un cognom de per ací, i ell deia que els seus iaios descendien de Sant Sebastià, però mira quant de temps farà d'això. La meua tia deia que eren una família de tractants, ja saps, d'animals, que portaven cavalleries d'ací cap enllà, i que es van quedar a viure ací, perquè el meu iaio tenia germans ací, tenia la seua família ací.
La casa en què vivien era arrendada. Llavors quasi totes les casa eren arrendades. Quan ma mare es va casar, inclús es va posar a viure a casa de sa mare, a casa de la meua iaia, però jo ja no vaig arribar a conéixer-la, a ella, a la meua iaia. Llavors això era normal, que la gent es casara i se n'anara a viure amb els pares, perquè el poble, en personal, no ha evolucionat quasi, sempre està per l'estil, però en cases llavors havien moltes menys, poques cases, i per això es posaven a viure en companyia dels pares, o dos famílies en una casa, en aquells temps era així. Hi havia cases de tres famílies, jo les he conegut.
Després el poble ha anat creixent, la gent ha fet obra i el poble s'ha anat fent gran i les famílies han anat adquirint cases i s'han anat separant. Per això el poble ara és molt més gran, però de gent som per un estil, quasi que els mateixos, menys per uns pocs que han vingut de fora, quasi tots estrangers, que per a mi han fet molt bé. Els que conec em pareixen bona gent, i cal conéixer-se entre tots. Sóc ja molt vella, però m'agrada que vinga gent nova. Per ací tenim en el veïnat una família del Marroc i una altra Colombiana, i els conec a tots i són molt bonics. Els xiquets són preciosos i molt alegres, i a més ja parlen tots en valencià i pareixen de Castelló. Això és bo, i a més obliga que l'amistat entre ells que són amics de l'escola i del carrer es transmeta a les seues famílies i la relació de veïns siga cada vegada millor.
Mon pare treballava en les carreteres. Va morir l'any 33, tenia 45 anys, va morir molt jove, i llavors les carreteres eren quasi totes de pedra, quasi cap estava empedrada. A una distància com d'ací a ací tiraven muntons de pedres, i quan es feien clots, llavors eren els carros, que cotxes quasi no havien, mon pare amb un cabasset anava tirant la pedra al clot i després, quan tenia un tros gran repartit, agafava un ruló d'eixos que aplanen i el passaven. Això era per a la Diputació, que ell no treballava per a l'Ajuntament, i treballava tots els dies. Mon pare tenia el seu jornal tots els dies, però treballava en això, encara que va faltar molt jove.
També era llaurador, i quan acabava el jornal també anava al camp i feia algunes collites, i criàvem animals a casa. El que ara diem el pati era llavors el corral, i en el corral criàvem animals, i ell encara feia herba en el camp. Portava herba del camp i junt amb altres coses de menjar, teníem conills i gallines. Feia de llaurador, però ell era això, caminer.
En la casa on jo vaig nàixer vivia la meua iaia, la mare de ma mare, i un germà seu, i ma mare, que era la més xicoteta de tots els germans, que va tindre crec que sis, es va posar en companyia de sa mare, i allí van nàixer tres xiques, que jo tinc dos germanes, una que ja ha faltat, la major, la més xicoteta i jo que era la segona, vam nàixer allí, i estant allí va vindre la guerra i als rics, com eren tan rics i hi hi havia tants pobres, per tant en la guerra civil els van confiscar les casa i es confiscava la terra, i llavors en els tres anys de guerra nosaltres no vam pagar arrendament. Estava confiscat per, per l'ajuntament que hi havia llavors, però ma mare, el que pagava d'arrendament, perquè mon pare ja havia faltat, ho gastava a arreglar la casa, es gastava els diners en la casa, però quan es va acabar la guerra, els amos en general van fer pagar els tres anys d'arrendament, sinó et tiraven al carrer, i vam pagar els tres anys d'arrendament i continuem vivint en la mateixa casa. Si l'amo volia vendre la casa, et tiraven al carrer, no hi havia res, no era com ara que si te fan parlar, no passa res, llavors et tiraven al carrer i Au
Llavors la meua germana major ja s'havia casat, i es va posar en companyia de ma mare, però el meu cunyat, que en pau descansen tots, es va comprar una altra casa i llavors ens en vam anar tots a l'altra casa, i eixa casa la vam deixar i la van vendre. Ens van dir de comprar-la, però era una casa ja molt vella, i el meu cunyat va dir: "Jo per a comprar una casa m'arrisque un poc i compre una més, més bona". I així ho va fer i continuem vivint tots junts.
La meua germana major es va casar abans de la guerra, quan va faltar mon pare, la meua María tenia 18 anys, jo tenia 12 i la més xicoteta tenia 8, i després, quan es va acabar la guerra, va vindre allò de l'estraperlo, que es feia estraperlo, i es venia arròs, les collites, els que tenien, perquè tenien, i ma mare que era molt decidida i deia: "Jo vull viure en ma casa" i nosaltres li traginàvem l'arròs a la nit i, llavors, venien al de matí d'Alzira uns quants hòmens i dones, venien i compraven l'arròs per a canviar-lo amb oli, canviar-lo per menjar, eh? I a poc a poc vam aconseguir per a comprar-nos una caseta, xicoteta, però la nostra, i ens en vam anar a viure en ella, i jo ja vaig eixir d'allí per a casar-me, i després em vaig posar a casa dels meus sogres, encara em vaig tornar a posar en companyia.
El germà de mon pare que era fadrí i vivia amb nosaltres era també llaurador, i treballava terra arrendada, i quan va morir mon pare, que ma mare es va quedar molt pobra i desemparada, a nosaltres no ens faltava de res, però de res, però dos anys després de faltar mon pare, al pobre li donà una cosa d'eixes, una angina de pit, i es va morir en redó. Quan es va morir el meu tio, com la terra era tota arrendada i nosaltres érem tot dones, es va acabar tot, a treballar en el que podíem.
Quan vivia el meu tio, l'entrava a casa tot l'arròs, i el pujava a la cambra, que l'anomenàvem cambra, eh? I el posàvem allí, i després venien els moliners i compraven l'arròs, i de seguida pagava l'arrendament de la terra, i el que sobrava era seu, que treballaven per compte d'ells, per tant eren els guanys, el que eixia de més era per a ells.
Després, ma mare faria faena per a algunes cases, i a llavar la roba, que llavors hi havia llavadors, i aigua corrent no tenien en cap casa. Llavors, havien dos o tres cases que ma mare els llavava la roba de la setmana, i jo que tenia 12 anys, ja els havia fet, em van posar en una casa de passejadora. Llavors els xiquets xicotets no tenien carrets. Així com ara tots van en carrets quan naixen, llavors et contractaven de passejadora, agafaves el xiquet i eren passejadores per a tindre els xiquets, i jo a eixa edat ja estava passejant un xiquet, menjaves i a més et donaven un xicotet jornal.
Jo vivia a casa amb ma mare, però al de matí me n'anava a la casa del xiquet, i ja tenia jo cuidat del xiquet, i et posaven un devantalet perquè es vera que eres passejadora. Totes les famílies riques tenien passejadores per als seus xiquets. Totes les que podien fer-ho. A mi em pagaven tres duros al mes, que estava prou bé. A més, ajudava en els xicotets treballs de la casa, i em deien que era bona xica, que no protestava ni contestava "Visantica, fes açò", i ala, jo ho feia.
Jo vaig ser l'única de casa que vaig treballar en això. La meua germana era major, tenia cinc anys i mig més.
