Herències i Joventut

És prou fàcil d'explicar. D'eixes terres, en alguns casos encara les tenen fills que han repartit l'herència, en altres casos, néts, però cap d'ells va al camp. Tots van estudiar, hi ha metges, advocats, i de tot, i molts se'n van anar a viure a València, i ací no vénen gens o quasi res, tenen encarregats i coses d'eixes. Molts d'ells, com els seus fills són també metges, arquitectes, advocats, farmacèutics, o de tot, i no volen saber res de la terra, han acabat venent-la tota o tota la que han pogut, perquè a més que no la volen, hui la terra ja no és negoci.

Tot el que hem parlat que abans, amb 20 fanecades un ja era patró, era podríem dir ric en aquell temps o almenys podia menjar molt millor que els altres, hui m'atrevisc a dir-te que amb 100 fanecades no ho podries ni somiar. Hui, u cull taronges i es porta, podem dir, la mitat de les taronges a casa com a sou. 

Perquè hui no valen diners, i això que els sous deixen ara molt que desitjar del que han sigut uns anys arrere. Abans, amb el que valia una arrova, ens pagaven tot el dia de sou i sobrava diners, i agafàvem fins a 60 arroves a vegades si era una bona plantonada. Hui la mitat del valor del que agafes te'l emportes a casa o potser més, mira si la diferència és menuda.

És el que tenen a més les herències. Repartixen la hisenda segons com en cada família, uns s'emporten més terres, altres més cases, i a més depenia de com eren els camps, que valia molt més un bancal de tarongers que de terra blanca per a collites, i eixes més que si eren arrossars. 

Les cases de camp valien menys que les de poble, i uns fills es beneficiaven més que altres, com sempre passa. Però el resultat pitjor és que la hisenda es va repartint de generació en generació i perdent valor a més. 

Hui ja hi ha moltíssims fills de rics que són professionals de les seues carreres com qualsevol altre quasi, perquè el que els queda de terres i la resta de herència a penes val res.

Nosaltres érem cinc germans, i no vam tindre eixe problema. L'herència era tan xicoteta que no valia la pena repartir-la. Totes les terres van caure dins del que hui és el nostre frustrat polígon, així que ens les van comprar quan encara vivia mon pare, i quan este va faltar, el poc que hi havia ens els vam repartir entre els germans. 

Quant va passar això tots feia molts anys que teníem la nostra pròpia casa. Veuràs, la terra de mon pare, que a penes eren cinc fanecades, les va comprar quan el propietari de què ell era parcer es va fartar i va voler vendre-la. Va reunir els parcers i els va dir que si la volien comprar ells, estaven els primers de la llista i a molt millors preus de què valien llavors les terres. Es va portar molt bé aquell home. 

Com mon pare no tenia gaires diners per a quedar-se-les totes les deu fanecades de què era parcer (ni cap d'elles), les va comprar i després va vendre la mitat. Les va comprar a 1000 pessetes la fanecada i no tenia un duro, perquè només guanyava el més just per a donar-nos de menjar a tots els de casa. 

Com no tenia els diners, un amic li va dir que com la terra eixa podia valdre quasi 5000 pessetes la fanecada, si volia ell posava els diners i després es repartien les 10 fanecades entre els dos. Es va quedar les cinc per a ell i de les altres cinc li va fer al seu amic com una espècie de traspàs de poders, i així va ser propietari de cinc fanecades gratis i a l'altre li van eixir les seues per la mitat del que valien o menys. 

Bo, deixem això de les terres i tornem al que anàvem. Ja et vaig dir que sent jo molt xicotet mon pare es va anar a la guerra. No sé quina edat tindria llavors mon pare, però els anomenaven la Quinta del Sac. 

Saps per què els deien la Quinta del Sac?. Perquè pràcticament no anaven a la guerra, els van fer anar a la guerra però en compte d'agafar un fusell, se van anar a cavar trinxeres i fer refugis, i se n'anaven a la guerra i en compte de bolics portaven les coses seues en un sac al coll. 

Per això van ser la Quinta del Sac. Ho he sentit això moltes vegades, i anaven al front en un camió a cavar trinxeres. És curiós, però fa pocs anys vaig anar amb el meu fill de visita per aquella zona, i encara estan quasi totes les trinxeres, refugis, búnquers, i ara van turistes i excursionistes a veure'ls com una relíquia.

Van anar a la zona de la serra d'Espadà i jo també vaig anar una vegada al front. Va eixir un dia un camió ple de dones que totes tenien l'home fent trinxeres en la serra d'Espadà. 

Em recorde com si fóra ara. Estàvem a casa de la iaia, i vaig escoltar que a les dos o les tres del matí havia d'eixir un camió que era dels que abastien els hòmens en eixa zona i moltes van anar a veure els seus hòmens, després de no sé quins arreglaments amb el conductor. 

Jo me'n vaig anar amb ma mare, perquè quan va intentar eixir de casa jo estava despert esperant-la junt amb la porta, i com ens van dir que no hi hi havia perill en la zona, va preferir emportar-me que muntara un bon rebombori si intentava deixar-me.

Ens van deixar arribar només fins a Casinos, perquè allí ens va parar la policia militar, i dormirem en una pallissa tots, catorze o quinze dones i jo l'únic xiquet. L'endemà, vam anar a Alcublas que era on ens van dir que estaven els hòmens.

Allò va ser un festorro i crec que al tornar ja hi havia algun xiquet en procés en el camió. 

Mare de Déu, com em recorde, i si em preguntes el que vaig sopar anit, no t'ho diria, però em recorde de tot això i era un mocós.

Jo sóc el segon dels germans, perquè resulta que mon pare es va casar amb dos germanes. No poses eixa cara d'espant. Mon pare es va casar amb una dona, i va nàixer la meua germana major. Quan la xiqueta tenia quatre anys, la seua esposa va morir. Poc després es va casar amb la seua germana, que era ma mare. Sí que tots els cinc germans tenim els mateixos cognoms, però la meua germana és d'una altra mare. 

Quan tot això, ja vivien en l'hort. Ma mare es va fer càrrec de la xiqueta, que sempre ha sigut la seua filla i la nostra germana per a tots els efectes, per al bo i per al pitjor, i per a la pobra herència de mon pare, que era per descomptat el seu.

No és que s'estilara casar amb la germana si moria la dona, d'això res. Però en la família de ma mare eren huit germanes i un germà, i ma mare va ser la que es va fer càrrec d'ajudar a sa germana i cuidar de la seua neboda mentre va estar malalta, que van ser crec que quasi dos anys, i volia la xiqueta amb bogeria, així que era la seua tia però ja feia de mare des de prou de temps. 

Així que al final es van casar ella i mon pare. Després va resultar que només altres dos germanes es van casar, així que les cinc restants es van quedar fadrines. Unes es van posar a servir, altres cosien i més coses, i totes vivien en la casa dels meus iaios. Però ja et dic que d'ells se poques coses, perquè Algemesí quedava lluny per als mitjans de llavors, i la comunicació era escassa. A més, als xiquets tot això ens interessava poc o menys.

Abans això de servir en la casa dels rics era normal, perquè mig poble treballava per a ells en la casa o en el camp. Hui ja no queda quasi res d'això. Abans no hi havia els treballs i les empreses d'ara, i la gent es llogava cada dia per al què podia o treballava fix per a un amo. Cada un buscava el que més li apanyava. 

Jo per exemple, preferia anar sempre per al mateix que anar buscant coses cada dia. Si sempre anaves per al mateix, tu el coneixies millor a ell i ell et coneixia millor a tu, i estaves més tranquil. Primer anava cada vegada per a u, però després vaig tindre ocasió de poder quedar-me sempre per a la mateixa família i ho vaig fer. No em va anar malament. Fins que em vaig casar, sempre per a ells.

Quan em vaig casar ens en vam anar uns anys la dona i jo a França, tots els anys per a una bona família, amb la que començàvem amb la fruita i després passàvem a la verema, i després treballava un temps en la cava de la família, amb el que la temporada era llarga i guanyàvem molts diners. 

Després, vam començar a anar-nos-en ja a l'abril per a treballar en el camp, i allí agafàvem maduixes, tomaques, creïlles, el que haguera segons temporada. 

Ja veus, ens vam casar l'any 61, i hem estat fent la mateixa marxa més de vint anys, i amb el que hem anat guanyant, hui jo em considere el més ric i feliç dels hòmens.

Et vaig a contar com vaig conèixer la meua dona i com festejarem. 

Però bo, deixem eixa història per a la pròxima xarrada.

Llegir més...

Jo vaig nàixer a l'hort.

Com vols que et conte la meua vida a la meua manera, ja saps que em dic Pepe. Jo vaig nàixer l'any 1932 en una casa de camp, que era un hort, que estava en terme de Carcaixent, però acostada al de Castelló, per ací per la part dels Foies, que mon pare estava allí de masover que deien, o siga, d'encarregat de la finca i això, i allí vam estar fins que va vindre la guerra que, que quasi, bo, estava així, i quan va vindre la guerra ja mon pare se'n va anar al front i nosaltres ens vam vindre a viure al poble a casa la iaia, que la iaia vivia ací en Castelló, i allí vam estar fins que es va acabar la guerra, bo, ja no, ja no vam tornar a l'hort, ja no vam tornar més, després ja van posar un altre inquilí allí i allí no vam tornar més.

Vam vindre a casa de la iaia per ma mare, perquè la iaia per mon pare vivia a Algemesí, vivien a Algemesí, que crec que eren d'allí, però no ho tinc molt clar, però vivien allí, però la iaia materna vivia ací, que jo quasi no em recorde d'ella perquè ja veus, quan va vindre la guerra jo tenia uns quatre anys, i a penes em recorde. Em recorde quan a penes, em recorde perquè, encara hi ha una anècdota que em recorde d'ella, molt bona, que et vaig a contar si em deixes.

Resulta que a mi m'agradava molt, collons, m'agrada encara molt, la llet. La llet m'agradava molt, i jo sempre anava darrere de la meua iaia perquè ma mare estava treballant, i jo sempre "Que vull, que jo vull lleteta, jo vull lleteta", i la meua iaia, farta, diu, un dia em diu "llet de mico, et vaig a donar...". I jo li dic, "de mico també m'agrada" (i es riu) em recorde jo d'això, ja veus que quan va vindre la guerra era un mocós de quatre anys, i després, clar, ma mare m'ho hi ha contat a vegades, però jo em recorde, que li vaig dir que de mico també m'agradava. No deixa de ser un trellat, però és de veritat.

En eixa casa de camp que vivíem mon pare treballava allí, crec que com a mitger. Feia tot el treball de l'hort, que era una finca prou gran que l'amo era, crec que era de València, no em recorde com es deia... i de malnom, del malnom que tenia, sí que em recorde crec, em pareix que li deien Sapatones de mal nom. Mon pare i ma mare, que ja han faltat fa prou anys sí que el sabrien, el nom i cognoms, però jo no em recorde, i tampoc crec que mai m'ho digueren, perquè de veritat ells van estar allí almenys 7 u 8 anys abans que jo nasquera, i amb mi van viure 4 anys més allí.

Allí en la casa, bo, de la faena de l'hort s'encarregava mon pare, però ma mare, que jo sàpia, per tant en la casa i a cuidar mon pare, em recorde bé, de tot això em recorde, i jo per allí jugant per dalt dels arbres, que d'això a penes em recorde, i d'algunes maldats, que feia moltes, que sí que em recorde, i algunes molt grans, que era molt bord jo, que em recorde. 

Una d'elles, molt gran, després resulta que li la vaig fer a un cunyat meu, que es va casar després amb una germana meua, que encara està per ací per sort. Resulta que en la faena de l'hort mon pare feia de bracer, i el que feia la faena de l'hort amb l'animal, amb l'haca o el rossí, li deien el tio Milio, portava un xiquet major que jo, tres o quatre anys major que jo, el que resulta que després va ser cunyat meu. 

Llavors, mon pare m'havia avisat que allí havia un vesper en un lloc determinat, unes vespes molt roïnes d'eixes que fan el vesper davall de terra, i em va dir "ací no t'acostes, que hi ha un vesper i se't menjaran", i jo no em vaig acostar. Però vaig fer acostar a l'altre i quasi se'l mengen. Li vaig dir "Vicent, allà hi ha un niu de pardalets en el sòl", i ell se va anar a furgar el niu de pardalets, i quan el va tocar van començar a eixir d'allí vespes i quasi se'l mengen. Si és de veritat, si, que era prou bord jo.

Llavors s'estilava molt això de treballar les terres d'altres, i és normal, pensa que en el poble hi hauria 30 o 40 persones que eren propietaris de més o menys terres, i tots els altres treballarien per a ells. Jo he anat molt. Vaig estar més de 10 anys treballant per a la mateixa persona, tots els dies de l'any, que era una persona que té una hisenda gran per a llavors. No érem assalariats de tant al mes, sinó que el dia que anaves cobraves, i el que no, perquè plovia o el que fóra, per tant res. Llavors es treballava dissabtes i diumenges si hi havia faena. Potser treballaves el diumenge i el dilluns no treballaves. Era un ritme de vida molt diferent, tan diferent... Imagina't tu allò si pots, que només fa 60 anys, pareixen potser molts anys, que jo tinc ara 80, per tant quan jo vaig eixir de l'escola, que llavors eixíem jóvens, que jo tenia 12 anys, ja començàvem a treballar. 

Jo vaig començar amb mon pare, a aprendre l'ofici, es pot dir que sense cobrar, o siga, sense cobrar res, fins que es podia dir que ja sabies l'ofici. Llavors et començaven a pagar una part del que cobraven els hòmens, i a poc a poc, segons el teu treball s'anava acostant al treball normal d'un home, per tant t'anaven apujant el jornal, fins que ja eres un home, encara que a vegades ja feres més treball que molts hòmens, però havies de saber bé l'ofici i ja tindre una certa edat.

Que qual ofici em va ensenyar mon pare? Ni ofici ni benefici. El de llaurador. El que ell sabia. Fer tots els treballs del camp, tots, des de plantar arròs fins a cebes, collir, tots els treballs manuals del camp, que molts d'ells hui les fan les màquines, però llavors no hi havia, només hòmens i cavalls. Treballs que hui fan les màquines els feien els hòmens, treballs molt pesats, si, cavar la terra amb una aixada, buff…, allò era terrible, i es feia, sí, en els horts, els horts hui quasi que no els treballa ningú, o els polvoritzen per a l'herba, els sulfaten per a l'herba i no els treballa quasi ningú, però els que els treballen ho fan les màquines, però llavors els cavaven els hòmens. Jo, jo he cavat molt d'hort, molt, i molts anys, que les últimes vegades ja tenia més de quaranta anys, i sempre he anat a fer totes eixes faenes...

Nosaltres no teníem res a veure amb la collita, que era de l'amo dels camps. Nosaltres anàvem a jornal, segons es pagara en cada època. Jo vaig començar a treballar a 10 pessetes el jornal, i amb els anys va anar apujant, a 12, després a 25, va haver-hi un temps que va estar diversos anys a 100 pessetes. Per als jornals, Castelló sempre ha sigut un bon poble. En altres, un jornal sempre ha sigut des que ix el sol fins que es pon, no era un horari, però en Castelló no era així, i no em preguntes per què. Ací, la gent treballava molt més dur que en altres indrets, diguem que era un treball més intensiu, però el jornal estava en unes 5 hores de treball. 

No obstant això, es rendia més que en altres llocs de sol a sol, i hi havia molts treballs, com el cavar, que solia ser a una espècie d'estall, una fanecada, dos jornals. L'amo estava pendent que es fera com toca i ben fet, però si eres fort acabaves abans que el menys fort, i cobraves pel treball fet. Els jornalers ho preferien així i encara seguix eixe costum en la duració de la jornada.

Per ací va haver-hi un temps que el que tenia 20 fanecades ja era un propietari, però els havia de 200 i de més. Crec que no et mentisc si et dic que entre quatre famílies, més de la mitat del terme era d'elles. Algunes encara les tenen, altres s'han anat repartint entre hereus, etc... 

T'ho vaig a contar un poquet a soles...

Llegir més...