Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 7 d’agost de 2011

Treballant la terra.

Els testimonis pictòrics permeten saber que 5000 anys abans del present ja s'utilitzava l'arada a Egipte i Pròxim Orient. Al País Valencià en època ibèrica del segle IV a.C ja apareixen testimonis d'ofrenes votives amb arades miniaturitzades (Covalta, a la Vall d'Albaida) . 

Aladre
L’eina més antiga de totes era el aladre, anomenat forcat quant es per a treballar amb un sol animal, que ja s’utilitzava en l’època dels romans. Estava format per la rella o arada, peça triangular de ferro utilitzada per a fer el solc i que anava encaixada al dental amb orelleres. 

Davant de la rella i en posició vertical anava el coltre o coltellina, fulla de ferro en forma de ganivet de carnisser que realitzava el tall preliminar i que, tot seguit, la rella aprofundia i eixamplava. La profunditat de la llaurada s'ajustava amb la tenella o telera, que es una pessa travessera de ferro entre el dental i la cameta  i gradua la inclinació de la rella. 

Forcat
Per a encarar bé la rella, diirigir el forcat i aconseguir un solc recte, s’utilitzava una peça de fusta d’anouer anomenada esteva.

Darrere de l’esteva es trobava la post, que s’emprava per eixamplar més el solc. Una falca de taronger fixava l’esteva i la rella al dental. 

El dental s’ajustava a la cameta, peça sòlida triangular de fusta d’anouer en forma de i grega (Y), d’on arrancaven els braços del forcat de fusta d’om que s’anomenaven timó. 

Forcasset
El forcat porta als extrems davanters tres forats verticals per on passen els tellols i les clavilles de fusta que serveixen per lligar les colleres i el forcasset de l’animal als timons mitjançant unes corretges especials conegudes com eixanguers. 

També s’acostumaven a posar unes xicotetes argolles per passar els ramals de conducció que subjectava el llaurador. El forcat s’utilitzava per a fer els solcs i sembrar dacsa, cacaus, fesols...

La xaruga té molta similitud amb el forcat, ja que té els mateixos elements constitutius en general i la mateixa nomenclatura. 

De la xaruga, el fuster només en feia la cameta de fusta d’anouer i els braços de fusta d’om. 

La resta d’elements, per ser tots de ferro, era cosa dels ferrers. La xaruga es feia servir per a preparar el camp en acabar la collita: voltar la terra, airejar-la, eliminar la brossa i fer guaret per a la sembra posterior.

Triturant amb el trole
El trole era una eina formada per un eix quadrangular de ferro on anaven subjectes uns discos també metàl·lics de 30 centímetres de diàmetre aproximadament. 

Unes peces cilíndriques de fusta evitava que els discos pogueren desplaçar-se per l’eix. El trole s’emprava per a triturar els hédrols que es plantaven per a femar la terra per a fer planter d’arròs.

Rutló
El rul·lo o rutló era un cilindre de fusta de forma lleugerament troncocònica per afavorir el moviment circular. Al llarg del cilindre anaven inserides unes platines de ferro d’uns deu centímetres. S’utilitzava a l’era per a batre el blat o l’arròs i separar el gra de la palla.

L’entauladora de ganivet era una post de fusta de pi amb unes fulles de ferro curtes però prou profundes i de forma triangular. S’utilitzava per desfer les gleves quan es xarugava; així la terra quedava tova fina i plana.

L’entauladora d’aplanar era una simple post d’anouer sense cap altre additament que servia per a cobrir la llavor i aplanar la terra i mantindre millor la saó.

L’entauladora de tall tenia dotze fulles llargues i de poca profunditat per a trencar la crosta superficial de la terra quan s’assecava després del reg.

L’entauladora de raspall era una post de fusta de pi plena de cilindres de fusta de la dimensió d’un dit, un poc inclinats, que s’emprava per a eliminar les brosses de la marjal quan els feixos d’arròs ja estaven ben agarrats. També es feia servir per a llevar el borró quan apareixia en alguns bancals embassats.

Les entauladores solien tindre entre 1,50 i 2,20 metres de llargària i 0,40 d’amplària, en funció de la força de l’animal. Per a funcionar, s’enganxaven a l’haca i es desplaçaven amb el llaurador dret damunt d’ells.

Garbejant amb el carret
El carret de fanguejar era una plataforma de fusta que es desplaçava arran de terra per el bancal ple d’aigua per a eliminar alterons i carrejar fang per anivellar la terra. També s’emprava per a escampar el planter d’arròs. 

El carret de garbejar s’utilitzava per a traure les garbes d’arròs dels bancals. Era una plataforma de fusta sobre dos espècies d’esquís de fusta de figuera que tenia una alçada aproximada de 50 centímetres perquè no es banyaren les garbes.

Un model de birbadora
La draga, la birbadora i els ganxos generalment es feien servir per a treballar els horts quan estaven en saó.

La draga era una post amb cinc o sis fulles de ferro en forma de ve (V) amb un braç més llarg que l’altre i s’utilitzava per a remoure la terra a nivell superficial i arrancar la brossa. 

La birbadora era una post amb tres o quatre braços cadascun dels quals subjecta una fulla semblant a la punta d’una fletxa o a la rella del forcat i feia la mateixa funció que la draga però a un nivell més profund. 

Els ganxos era una eina formada per una peça de ferro on s’acoblaven sis ganxos, dos més llargs que els altres quatre i actuava a un nivell més profund que la birbadora.

Xarugant la terra
Amb la utilització de les màquines agrícoles a motor, a les darreries dels anys 50 del segle passat, les condicions de treball dels llauradors milloraren substancialment.

Les eines antigues es deixaren d’utilitzar. La majoria acabaren per desaparèixer; algunes encara dormen en pallisses i en cases de camp, i altres s’exhibeixen en museus etnològics.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada