Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 28 d’agost de 2011

Calefacció i aigua correnta.


Cuina econòmica.

Fins fa molt pocs anys, podríem dir que fins a finals dels anys 60, no hi havia calefacció en quasi cap casa del veïnat. Tampoc és que Castelló estiga situat en la Sibèria, però hi havia anys que el clima era prou extrem, ajudat per la humitat que aporten els nostres volguts rius.

Algunes cases, poques, tenien el foc de llenya amb una cuina econòmica amb forn i foguers. Eren de ferro colat i cremaven llenya o carbó. Es podia cuinar i al mateix temps et calfaves, però només en la cuina o el menjador, la resta de la casa, res de res. La resta, foc en el sòl en la llar i la ximenera.

Foc a la llar.
Junt amb el foc de la llar, només et calfaves per davant, perquè la ximenera demanava tir d'aire per a no fer molt de fum, i perquè haguera tir, feia falta un poc de corrent d'aire. Este aire, feia que et calfares només per davant i et refrescares per darrere.

Els hiverns d'aquells anys eren freds, llargs i durs per als que no tenien recursos, la majoria, i no acabaven mai.


Llum de carburo
Fins als anys cinquanta, hi havia casa que no disposaven de llum elèctrica (entre les cases de camp, cap) i es feien servir de llum de carbur i altres, i quasi tot el món guisava amb foc en terra amb llenya, carbó vegetal i amb foguers fets de fang. 

Cuinant a tèrra
Moltes cases no tenien portes vidrieres en l'entrada, només una gruixuda cortina i la gran porta de fusta al carrer, amb el que a l'hivern eren un verdader colador per al fred.

En la cuina, junt amb el foc, s'estava relativament bé, però a l'anar a dormir, tant la cambra com el llit eren una autèntica nevera.

Calfador de llit.
Per a calfar-nos el llit, molts tenien uns bidons xicotets fets de llautó de dos o tres litres de capacitat, fets per a usar-los de calfadors de llit.

Tenien un tap roscat, s'omplien d'aigua molt calenta una mitja hora abans d'anar a gitar-se, i es col·locaven entre els llençols. Es ficaven dins d'una espècie de funda de fil gruixut i es lligava la punta. Al gitar-se, es desplaçava cap a la zona dels peus i tan a gust.

Alguns, que no tenien recipient per a l'aigua, calfaven un rajola massissa i feien el mateix treball amb ell. Altres, es despullaven només a mitges.


Bosses d'aigua de goma. 
A mesura que en el mercat apareixien coses noves, es van posar a la venda unes bosses fetes de goma, també amb tap de rosca, que s'usaven per a calfar llits. 

Eren pràctiques i efectives, i s'usaven també per a calmar dolors de malalts omplint-les d'aigua calenta o freda segons la necessitat, i encara hui es venen en farmàcies.



Pou mitger al corral.
En moltes cases del poble no hi havia aigua corrent. Fins que es va fer el pou dels Gallego no hi havia cap. El veïnat agafava l'aigua dels pous que tenien en les cases i dels pous públics.

A l'hora de construir una casa, els veïns es posaven d'acord i molts d'ells construïen el pou "a mitges". Els pous es feien redons, d'uns sis pams de diàmetre, i es traçaven en la mitgera: una mitat quedava a casa d'un veí, i l'altra en la de l'altre.

D'eixa manera tenien prou amb un sol pou, una sola va corriola i un sol poal. Se'ls anomenava així, pous mitgers, i hi havia molts.

El pou de l'Ermita.
Havia també pous comunals, públics, dels que se servia tot el món, i la corda i el poal els posava l'Ajuntament. 

Hi havia diversos en el poble, i hui encara queda, restaurat, el del meu barri, el de la plaça de l'Ermita, orgullós en el mig de l'esplanada, presidint la vida diària del barri, encara que ja fa molts anys que no li dóna de beure.

A pesar de tindre el pou a casa, recorde l'ardu de la tasca quan calia llavar la roba. Per a omplir el safareig de ma casa, hi havia que poar una vintena de poals de 10 o 12 litres d'aigua, que a més eren de llanda. 

Era un treball pesat que sovint ens repartíem entre grans i xicotets. Per això, quan la bugada era abundant, totes les veïnes anaven a fer-la al llavador públic, que era més fàcil fer-la. 

Llavors no hi havia neveres, i un parell d'hores abans de dinar o sopar, a l'estiu, es ficava el porró de vi dins del poal i s'abaixava al fons del pou, i així estava bé fresquet a l'hora de la taula.

Temps era temps...


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada