Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 14 d’agost de 2011

A granel o al cabàs.


Recorde que abans, fa no massa temps, o si el fa, segons el punt de vista que s'utilitze, però realment potser farà entre trenta i quaranta anys, bé, la qüestió és que jo ho recorde perfectament, recorde que anava a comprar amb ma mare i pràcticament no existien les bosses de plàstic en cap botiga de Castelló, així com quasi cap altre tipus d'envàs fabricat.

Les dones (i dic les dones perquè d'esta tasca s'ocupaven quasi exclusivament elles) compraven amb els seus cabassos de palma. Compraven, i el botiguer o botiguera en qüestió, mai posava la compra en bosses de plàstic. Hi havia productes que si que venien ja envasats, i estos anaven directament al cabàs sense bosses de cap classe, com les conserves i botelles.

La majoria de productes es venien a granel, com els cigrons, els fesols, l'arròs, les llentilles, inclús els líquids, com l'oli, el vi, o inclús el flit, per als quals els envasos s'havien de portar de casa. En el Calvari, la nostra botiga "de capçalera" per proximitat i amistat, era la del Sr. Camilo Badenes, i després a Califòrnia, i per la mateixa raó, van ser les de Sala, en el carrer Sant Vicent, i la de Carmencita, en Remigio Sánchis. Hi havien moltes altres botigues en Castelló com elles.

Inclús quan se n'anava a la perfumeria, es portaven els envasos per a posar a granel les unces o mitges unces de la compra, o quan se n'anava a la drogueria a per qualsevol líquid, inclús el petroli de cremar, l'alcohol, la benzina, o qualsevol altre. Els sòlids s'envasaven amb paper si calia fer-ho, com els aliments, la sosa o al carbur, el bicarbonat o el que fóra. Si existien envasos fabricats de qualsevol tipus, costaven diners, i no estava el forn per a torrar cacau.

El rei dels embolcalls en la botiga era el paper d'estrassa, paper dur i de textura gruixuda i resistent i color marró grisenc. És el mateix paper d'embalatge amb què hui es fabriquen boniques bosses inclús amb anses per a usar i tirar, però llavors les solien comprar en fulls a raimes, i les tallaven a la grandària adequada plegant-les i partint amb un ganivet gran. 

Era el sistema d'estalviar un poc. Hui, més refinat, es continua usant per a tot tipus d'embalatges i se sol vendre a rotllos, que faciliten el seu tall a les grandàries adequades, i se sol conéixer com a paper Kraft o paper Manila segons la seua qualitat i resistència.

Tenien una habilitat extrema amb este paper per a enrotllar, agafaven un full de paper, la posaven en sentit diagonal, posaven el producte al mig i després, agafaven el paper per dos dels seus extrems oposats, i amb l'ajuda dels dits polze, índex i mitjà de les dos mans, feien una espècie de maniobra amb ells de la que resultava una cosa  espectacular, que era el tancat quasi hermètic del producte. Tinc gravada la imatge íntegrament en la meua memòria, però per molt que he intentat reproduir eixa activitat, m'ha resultat impossible aconseguir-ho.

Per al vi o el vinagre, la gent es portava la seua botella buida, i te l'omplien del vi que demanares. Normalment, tenien un banquet amb tres garrafes, que contenien tres tipus de vi, negre, blanc i daurat. A casa érem de negre (mon pare, i molt escasses vegades un poquet mon mare). El vinagre es guardava en una altra garrafa ben allunyada del vi, a banda, per a evitar confondre's i donar-te vinagre per vi.

Recorde que el paper de diari també s'usava de manera habitual com a envàs, sobretot per als ous. Es posaven sobre el full de tres en tres, i els embolicaven de manera magistral perquè no es trencaren camí de casa. Les sardines salades es posaven sobre el paper d'estrassa amb la màxima atenció una per una i s'anaven envoltant per simple plegat del full sobre elles en zig-zag, i a l'acabar es tancava només un dels dos extrems plegats. Les diferents formes de plegat segons el producte eren un verdader art. Recordeu els caputxos de cacau o pipes de gira-sol o carabassa?

Omplir el cabàs amb tot es feia amb extrema atenció perquè els productes més resistents i pesats anessen en el fons del cabàs, i els més delicats, com els ous, anessen dalt del tot. 

Les botelles anaven de peu o inclús en la mà, per a més seguretat i que el líquid no s'isquera dins del cabàs arruïnant la compra.

Eixes bosses de plàstic  que eren inexistents, hui han arribat a inundar-nos. Hui va tot en bosses de plàstic i fem un ús abusiu d'elles. Les usem per a posar en elles productes ja envasats en plàstic, una dins de l'altra, i en les grans superfícies, que han acabat amb les nostres botigues d'antany, agafem més bosses de què necessitem i acabem posant un sol producte per bossa moltes vegades.

Tinc el costum en ma casa de separar el fem, el vidre d'una banda, els rebutjos orgànics d'una altra, plàstics i envasos d'una altra, una molèstia, però és necessari fer-ho. Si ho comprovem, el contenidor mes ple sol ser el de plàstic i envasos, quasi sempre totalment ple. 

M'agraden els avanços, i precisament per això, deuríem mirar arrere i tornar a posar en pràctica alguns vells costums com la de fer la compra, diària o no, amb el cabàs, i si se'n va a les grans superfícies, usar menys o cap bossa de plàstic, posar dins del maleter del cotxe cabassos o caixes de cartó per a posar allí els productes directament des del carro de compra i d'eixa manera anar prescindint a poc a poc de bosses de plàstic i envasos innecessaris.

Una idea desgavellada? Crec que no, però si diferent, i crec que necessària cada vegada més, abans que el fem innecessària es menge el nostre món.

Temps era temps...



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada