Vicentica (2)

Collint creïlles al 1954

Com et Deia, la meua germana major era quasi cinc anys major que jo, i a ella li agradava més anar a la taronja, i a l'estiu a totes les collites que es feien en el camp, que llavors no hi havia tants tarongers com ara, i es feia més verdura. Per tant a ella li agradava més anar a collir bajoca, tomaca, a desullar, i tot això. No era ella sola, eren un muntó les que anaven al camp, i a ella li agradava més això, que es guanyava més.

A mi em pareixia millor allò altre, perquè venia l'hora de dinar i dinaves, la d'esmorzar i esmorzaves bé, i es menjava millor que a casa, i a mi m'agradava més això encara que guanyara menys, i així vam estar, fins que em vaig casar.

El magatzem de l'Agruna

La taronja la collien i la portaven al magatzem, llavors era així, així com ara hi ha màquines, llavors eren dones les triadores, i s'assentaven i es posaven tres o quatre cabassos i posaven la taronja menuda en u, després hi havia una altra que era mitjana, una altra més gran,i després la més grossa, i un altre cabàs que era destrio, que si estava picada de la mosca, o ramejada, o el que fóra, llavors era destrio. 

Triant taronja

Després estaven les empaperadores, que agafaven la taronja i l'empaperaven, així com ara no sé si les empaperen. Llavors s'empaperaven, ara pense que no. 

En el magatzem estava la fusteria, que feien les caixes amb espitlleres perquè es vera la taronja, i les encaixaven en elles i eren per a enviar-les fora, unes en tren i altres amb vaixell.

Empaperant

En el magatzem treballaven totes les dones que podien entrar, el mateix si eren fadrines que casades, i una era la meua germana, i una altra ma mare, que en el temps de la taronja també anava a la taronja, eh? 

I després, tot el que havia de llavar, quan arribava a casa ho llavava, perquè teníem un pou i una pica gran que vam posar per a poder llavar a casa, i encara ho llavava com podia, per a no perdre la clientela per a quan no hi havia taronja.

La fusteria del magatzem

En el poble hi havia llavadors grans i amplis, en l'ermita, en l'escorxador, que estava anant al institut, i ara no em recorde però hi havia més, crec que sols queda el de la fàbrica i fet pols, i en ells corria molta aigua, i així es podia llavar roba blanca i de color sense problemes.

Se n'anava allí i es llavava, i quan tancaven les séquies per netejar-les, llavors se n'anava al riu a llavar, o s'apanyava una a casa si podia com nosaltres, però la roba gran calia anar al riu, que la pica no donava per a tant.

Carregant al port

Totes les que podien entrar en el magatzem de taronja, entraven, perquè la taronja és de temporada, de temporada d'hivern, com ara, no tan llarga com ara, i llavors les persones s'apanyaven com podien a casa per a poder anar a treballar i es podien arreglar un poc les economies de les cases, que llavors la majoria eren arrendades, i calia guanyar un poc de diners per si de cas, que encara que tingueres algun bancal de verdures o d'arròs, a vegades amb qualsevol temporal se n'anava tot a fer punyetes i et veies aigüa al coll, i si eres jornaler més, així que tots els de casa havien d'arriar amb el que pogueren per a estalviar un poc, i moltes vegades, quasi totes, ni així es podia. 

Llavant al riu

No et cregues que sempre ha sigut com ara, que amb la crisi que hi ha, no veig molta gent passant ni la mitat de necessitats que els millor arreglats dels jornalers de llavors. Allò si que era roín, que hi havia molta misèria, molta, massa misèria.

Ara hi ha molts camps del terme que s'estan abandonant perquè les collites no valen prou per a pagar els gastos y no es poden mantindre. Llavors quasi totes les terres del terme eren propietat d'unes quantes famílies, 5 o 6, no et cregues que més. Els que les treballaven eren arrendadors i pagaven uns bons diners a l'any, passara el que passara. Alguns, pocs, anaven a mitges amb els amos de la terra. 

Pica de formigó

Amb les cases del poble, quasi que era igual. Hui quasi tots viuen en sa casa o en lloguer en una casa ells sols. Llavors hi havia casa que pareixia un magatzem de gent, amb diverses famílies juntes per a poder arrendar una sola casa, i allò era una inquisició. Fins a les casetes xicotetes del camp estaven plenes de gent, i treballant tot el dia com a burros, a penes es podia menjar, quan es menjava, quan es menjava, que per a molta gent no era sempre.

Els temps van anar canviant i les finques es van anar repartint per les herències, igual que les cases, i després, quan molts fills i néts hereus havien anat estudiant fora i tenien bones ocupacions, de metges, d'advocats, del que fóra, van anar venent a la gent que treballava la terra i a poc a poc es va arribar que quasi tots tingueren un poc de terra seua que treballar junt d'anar a jornal el que pogueren, i el poble va millorar molt.

Abans, passava el contrari. Els rics es casaven entre ells, el fill d'un ric amb la filla d'un altre o al revés, i les terres s'anaven ajuntant i tenien més, com les cases i tota la resta. Després es van anar acabant els casaments per interés. La gent rica va començar a casar-se amb qui li donava la gana perquè es volien, i no per a ajuntar herències com abans. Abans eixes bodes les arreglaven les famílies, entre amics, i era més fàcil que si ho intentaren ara. Llavors, les dones eren pudoroses, i no eixien de casa més que per a anar a missa i amb companyia, i res de discoteques ni de balls. 

Quan les manaven casar-se, ala!, a l'altar i mut. Si es resistien, les amenaçaven de ficar-les monges. A més d'una li ha passat. Després passava el que havia de passar, que tot eren embolics de faldes i pantalons d'amagat. Ara les coses són normals i naturals. Llavors, era un niu de rates quasi tot en les famílies amb diners i terres.

T'he d'explicar un poc com era tot això de les herències, que no era a vegades tan fàcil com partir.

T'ho vaig a contar...