Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimecres, 1 d’agost de 2012

Treballant de jove.

Escola franquista.

Quan jo era xicotet, anava, primer anava, nosaltres l'anomenàvem escoleta de cagons, als xiquets xicotius, bo després anàvem a les escoles del govern.

Si, és que les mares, ara les anomenen guarderies, llavors agafaven els xiquets, que sempre anaven sense pantalons i sense res, i els portaven a una casa, a una dona que tenia falta de diners o alguna cosa els tenia a casa a tots allí, allí tots sentadets, i els cuidava, i els xiquets uns cagant, altres cagant, cada u per un lloc, i bo, per tant això, i després van vindre els 6 anys, que als 6 anys ja entraves a l'escola, que eren escoles autoritzades del govern, escoles pagades i ja podies entrar. 

Milicians a Serra.
Al poc de temps es va acabar la guerra i van començar ja els rancors. El mestre que hi hi havia el van llevar i poc després vingué un altre mestre d'escola, que li anomenaven Don Esteban, Este home, per tant era de la part de Franco, de la Falange, i al principi sempre anava amb la camisa de la Falange, amb les fletxes ací dalt, i clar, com ací érem zona roja deien, que eren dels que havien lluitat contra Franco, que molts no sabien ni contra què lluitaven, que els van agafar en sa casa i encara que no volgueren se'ls emportaven a pegar tirs, obligats els portaven, com a mon pare se se'l van emportar. Este mestre amb la guerra acabada va vindre molt cabrejat, i ens deia als xiquets: "rojos, maleïts rojos".

La Pava, Junkers JU-52.
Si, llavors t'arriaven amb açò (pren una vara) açò que tenien i feien així, claca... No és que ho diga jo, feien així, al cap, amb açò, el regle que tenien els mestres en l'escola, i bo, total, que mon pare em diu, "bo per tant, com ací no t'ensenyen res, fora, a una altra escola encara que siga pagant", i em va traure d'allí. No et puc dir com era abans l'escola, perquè jo només vaig anar en l'època de Franco, que ja vaig començar de veritat l'escola amb la guerra acabada. Quan entràvem ens feien resar i cantar el Cara al Sol. Primer resar i cantar, formant com si fossem militars, tots ferms, i després, a l'escola.

Refugi al Asil de Carcaixent.
De la guerra recorde algunes coses, encara que era molt xicotet. Sobretot, recorde un avió a què anomenaven "La Pava", Era un avió que venia a tirar bombes, encara que no recorde que tirara cap en Castelló. Ma mare m'agafava i m'amagava davall de l'escala cagadeta de por. 

Després vaig saber, anys després, que no teníem per què tindre por de la Pava, que venia a tirar bombes a les estacions del tren del Nord, a Xàtiva, la Pobla i a Carcaixent, i allí sí que va fer molt de dany i va matar molta gent, però ací ens amagàvem igual. Per si de cas. 

Bombardeig a
Carcaixent.
Com la part de davall de l'escala era el més resistent de la casa, i ens deien que en els bombardejos no es trencaven mai, per tant ala, tots baix l'escala. Alguns eren tan bèsties que s'amagaven davall d'una taula.

A mon pare se se'l van emportar una nit amb un cotxe a què anomenàvem "El Cangur", que arreplegava a la gent i se l'emportava. No et deien mai on anaven, però quan ja estaven en el destí, els deixaven escriure a casa i dir a on havien anat a parar. Mon pare va anar a parar ni més ni menys que a Llíria. 

Com ja sabíem on estava, ma mare diu, "Ara anem i li portem de tot". Jo era xicotet, així que de preguntar-me res, m'agafava de a mà, i a un germanet meu, i au, a portar-li menjar a mon pare. 

Búnquer en Serra.
Jo em recorde quan entrem en Serra, en un magatzem molt gran que era de guardar garrofes, com si fóra un graner gran, i allí estaven tots els hòmens assentats en terra amb una manta, cada un en el seu lloc, i allí estava mon pare, i ma mare li va portar el menjar i després ens vam tornar capa casa, i quan tornàvem se'ns va fer de nit.

Estàvem a Paterna, i ma mare va dir que allí coneixia una dona molt velleta que vivia en una cova, que allí viuen molts en coves crec que inclús hui. Era família llunyana seua, i la vam trobar. La dona era molt pobra i no tenia ni per què sopàrem els xiquets, però vam poder dormir a cobert i seguir camí al matí següent. 

Junquers JU-52 restaurat.
A l'eixida de València va passar un camió i va parar als senyals de ma mare. Era només una plataforma amb dos varals, i allí ens pugem els tres molt contents, perquè anava fins a Carcaixent. Quan estàvem més cap ací d'Algemesí, apareix la Pava, el xòfer frena en sec, i ix del camió tirant-se a la cuneta. 

Nosaltres, quiets en un racó de la caixa coberts amb una panera que portàvem i tremolant. Al final, se'n va anar la Pava i no va passar res, però jo em vaig cagar damunt. Al final, vaig arribar a casa cobert de merda però content de tornar.

Largo Caballero a Badajoz
Després, a mon pare el van traslladar a Extremadura. Ens contava que no parava de pensar,  "Si ací només ens donen de menjar cada dia una ceba per a dos, Què estaran menjant els meus xiquets?". Al final, ell i un company seu que era sergent, es van escapar del front, i passant les mil calamitats van aconseguir vindre des d'allí fins casa, mon pare a Castelló i el seu amic a Sellent. 

Segurament algú degué veure'l i es van xivar de seguida, i a les poques hores ja van vindre a buscar-lo. "On està el seu marit?", "El meu marit està a Extremadura en el front", "El seu marit està a casa", "Perquè no entren i ho veuen vostès mateixos". Ma casa era de planta baixa i cambra, i la del costat només planta baixa. 

Milicians.
El buscaven per totes les bandes, punxaven la pallissa... El que ells no sabien, és que entre la ximenera de ma casa i la del veí hi havia un buit on a penes cabia mon pare, i que no es veia ni des de baix ni des de dalt per culpa de la sutja, però es podia entrar si es coneixia. 

L'anomenaven el penal, un buit entre les dos ximeneres, obert a una perquè no rebentara l'obra. Van vindre moltes vegades a buscar-lo, van amenaçar d'emportar-nos a ma mare i a nosaltres presos, però no van poder fer res i no el van trobar mai.

València en guerra.
Per si ens interrogaven els xiquets, mon pare no va deixar mai que el vérem, ni a l'arribar del front ni mai. Només eixia quan estàvem en l'escola o a la nit a l'adormir-nos, que era quan ens veia. Ho vam saber tot després de la guerra, perquè no poguérem delatar-lo si ens forçaven. Les va passar molt putes durant més d'una any que va estar amagat el pobre. 

Sempre que algú tocava a la porta, eixia corrent a amagar-se, i sempre assegurant-se que no quedava rastre d'haver-hi a casa més d'una persona, per si de cas. Era un sense viure continu, i més l'amagar-se dels seus propis fills, a qui només desitjava poder abraçar al cap de tant de temps, i tenint-los al seu costat.

Bueno, ja està bé de batalletes de iaio. Al final, vaig deixar d'anar a escola ja amb 15 anys, i als 16, a treballar al camp. En això vaig ser un privilegiat. Molt privilegiat. Quasi tots els meus amics ja treballaven als 11 o 12 anys, de carrejadors de taronja, amb alguna que altra varada al cul del cap de colla quan es distreien, i cobrant la mitat del jornal d'home. Mon pare treballava en una casa de llauradors forts, amb moltes terres, i mon pare treballava seguit per a ells, tots els dies allí al mateix lloc. 

Garbera de sacs de guano.
Això era una sort enorme, i quan jo vaig ser bo per a treballar, la carrera que em va donar mon pare va ser eixa, treballar amb ell, i jo, per tant bo, a treballar amb ell, birbar arròs, plantar, segar, i tota la resta. En eixa època no hi havia maquinària, el que havien eren cavalleries, i les terres les treballàvem amb animals, i llavors ja em van donar a mi un rossí grandàs, que un rossí és un cavall molt gran, i un carro.  

Als 17 anys ja anava jo amb un carro, i m'enviaven a totes parts, a Xàtiva, a Alzira, a Algemesí, i els viatges costaven un muntó d'hores. A vegades anava al Grau, a carregar guano, que eren sacs de 100 quilos cada u, i carregava 27 sacs en el carro, uns dos mil huit-cents quilos entre guano i sacs. Eixia a les dotze de la nit per a estar allí a mitjan matí i poder carregar, i després cap a casa.

Xarugant en dos animals.
Quan calia treballar les terres per a preparar-les, era amb la xaruga, tirada per tres animals al mateix temps, i amb ells anàvem dos hòmens, i vinga tot el dia a llaurar. Anaven dos animals en llança, un junt amb l'altre, i un tercer davant, el punter. 

El punter era un animal de raça belga, portat de Bèlgica, uns rossins grans i poderosos, el doble de grans que els d'ací (el nostre pesava quasi mil quilos i media quasi 2 metres d'alt) i amb dos hòmens i tres animals xarugavem dotze o tretzes fanecades en un dia, vam arribar una vegada fins a les quinze, no cregues. Després van vindre els tractors i ho van fotre tot. Un Ferguson de 27 cavalls portava dos pales, no una com els animals, i en un dia feia, amb un sol home, entre 30 i 50 fanecades segons anessen les coses.

Rossí Belga.
El rossí belga sempre es posava de punter per una raó poderosa: la seua enorme força. Si el posaves en el balancí de la llança, els dos emparellats no anaven igualats. 

Havien de ser animals iguals, per a anar anivellats, i el de davant ja era una rècula, que com més força tinguera, més ajudava als altres dos. Hi havia vegades que ell sol feia quasi tota la força. Eren uns monstres poderosos i treballaven molt dur, sent a més molt dòcils i tranquils.

En aquella època, el que tenia 15 fanecades d'arròs i set o huit de tarongers, que això no és gran cosa, ja treballava només per a ell. No necessitava anar a jornal mai i podia viure bé. 

Si tenia menys, havia de complementar-ho amb anar a fer jornals i eixir algunes nits a l'Obrera, a llogar-se. Allí anaven els capatassos de les cases o els amos directament, i assenyalaven als que els agradaven "Tu tens treball?", "No", "Per tant demà per a mi", i així fins que tenien els peons necessaris. Però nosaltres mai vam necessitar això.

Nosaltres només teníem 4 fanecades d'arròs i poc més d'una de tarongers, però com mon pare tenia jornal tots els dies al mateix lloc, i després jo també, vivíem molt bé. De dilluns a dissabte, treballàvem per a l'amo, i els diumenges ens apanyàvem amb el nostre de sobra, i no feia falta mai llogar-se. Mon pare va treballar tota la seua vida per a la mateixa casa. Tota la vida a jornal, però tota la vida per a la mateixa casa. I després jo el mateix. Mai vaig eixir a llogar-me. Sempre amb treball per a la mateixa casa.

Ensacant arròs.
Sempre vam treballar les mateixes collites, arròs i taronges, res més. No obstant això, mon pare m'explicava que quan era jove, quasi no hi havia taronja, que se va anar plantant després, i quasi tot el que no era arròs era terra blanca, i se sembrava blat, dacsa, melonar, tomaques, i es feien planters per a casa i tot això. 

Tenien animals a casa, la dacsa per a les gallines, es feien la seua pròpia farina, i tot això, però amb el temps van passar de tantes complicacions. En la casa del nostre amo, ho van plantar tot de tarongers. Pensa que llavors, inclús el que es podia canviar d'arròs a taronja, es canviava, perquè amb una fanecada de taronja es treia més que amb tres d'arròs.

Castelló i el Albaida.
Encara va quedar terra blanca, però quasi tota era en bancals xicotets que la portaven els seus propis amos, tots jornalers, i quasi tots eren xicotetes collites per a consum propi. Després, amb els anys de la tristesa del taronger, ja van anar canviant les coses i es va repartir més la quantitat de terra blanca dedicada a collites comercials i va disminuir prou el taronger, que ja no és, ni de lluny, el negoci que era. A més, en Castelló ja fa prou anys que no es veu ni un sol arrossar, encara que siga per a mostra. 

Hui els jóvens no teniu, per sort per a vosaltres, ni la més remota idea del que és un arrossar. És el que més s'assembla a la Inquisició. És quasi l'infern en la terra, encara que ha fet molts milionaris en el seu temps, però ha omplit molts cementeris amb les moltes malalties que provoquen els aiguamolls. I més en aquella època que els metges ni tenien medicines ni sabien el que causava les malalties.

Hui és una altra cosa tot. En l'arròs, tot ho fan els tractors, i on el seguixen sembrant, no val ni la pena. Fa poc vaig parlar amb un amic meu de Sueca, que no pot fer una altra cosa amb les seues terres que estan dins de l'Albufera, i em va dir que al traure comptes dels gastos de maquinària, sembrat, adob i jornals (molt pocs), l'arròs se'l menja el dimoni, i ell no sap amb que viuria si no tinguera la seua pensió, que és de la meua quinta i està igual d'arrugat i pansit com jo.

Al final, el millor ha sigut el que vaig fer jo. Quan fa pocs anys la terra estava a bon preu, ho vaig vendre tot, fins una caseta amb bassa que tenia, i no vaig deixar ni un pam sense vendre. Vaig repartir els diners entre els fills, que cap és llaurador ni vol saber res de la terra, i tots feliços. Jo amb ma casa, la meua dona i la meua pensió, m'apanye com puc i Au...

Si enyore els temps passats? Els collons. Mai he viscut millor que ara, amb crisi i tot. Ma casa, la meua dona i jo, i a més el meu gos, i amb els néts venint a veure'm i a traure'm algun euro de tant en tant, sóc el més feliç de Castelló, i "que me quiten lo bailao", que deia el gitano...



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada