Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 9 d’agost de 2012

Festeig i ma casa.

Saps per què et vaig explicar abans que als dèsset anys ja anava en carro? Pareix trivial, però no. Abans els treballadors érem com l'exèrcit, d'infanteria o de cavalleria, com si això fóra un grau més, però era molt prompte perquè estava prohibit portar un carro fins als díhuit anys, i per això l'amo em deia: "Quan vages a València, si et para a la Guàrdia Civil i et pregunta l'edat, tu digues que tens díhuit anys". I com llavors no teníem encara carnet d'identitat, per tant díhuit anys, avant i Au...

El carnet me'l vaig traure l'any 58 o per ahí, perquè em vaig comprar una moto, i com quasi que era el mateix, em vaig traure el carnet de segona.

Passeig  en colla
Anem d'una al que ens interessa. Em vas demanar que t'explicara el festeig. Per tant mira, la cosa va ser que la meua dona em va veure i em va enganyar com els caragols. Llavors eixíem a passejar pel poble, era el que s'acostumava, sobretot pel carrer major, com voleu recuperar ara els diumenges. Llavors era de veritat i tots els dies. Ara tots aneu amb cotxe i els jóvens amb moto. Nosaltres usàvem els peus, que estan per a això, no et cregues. Ací s'estilava passejar, que a més era barat, pegar voltes pel poble. Llavors les xicones anaven en grups d'almenys dos o tres, o més, i nosaltres, paregut per no dir igual. 

Quan alguna t'agradava, buscaves posar-te al seu costat passejant, però abans, buscaves fer-te el trobadís primer, després l'encreuament "casual", i si ella no volia res amb tu, prompte t'arriava allò de "Xe, fora d'ací que no vull veure't." i si no et deia res, al final acabaves primer al seu costat, i al final, fins que et posaves a festejar. Atenció, que ni llavors vos podíeu quedar mai un instant sols, que l'endemà ja anàveu els dos de boca en boca per tot el poble...

Pasqua 1955
Quan me'n vaig anar a la mili, ja festejàvem set anys. Ja et vaig explicar que jo vaig demanar a la meua dona dos vegades, primer a la seua tia que era la que vivia en sa casa, i després a sa mare quan vaig anar a Sevilla a posta. Ara, la xiqueta arriba a casa del braç d'un xic i li solta als pares, "Bones, mireu, que este és el meu nóvio". I els pares, que diran, per tant que bé. Llavors, si et posaves a festejar sense demanar la mà, el normal era que al dir la xiqueta allò de "Mire, que jo festege amb aquest xic", li contestaren allò de "No, no volem a eixe, eixe no, no el volem", i si la xiqueta s'oposava, ja estava l'embolic armat, i bé gros. I si no ho deixaven, mai podria entrar a casa, i el festeig seria un infern.

Si la mare de la nóvia, o son pare, no el volien el nóvio, no sols tenien tots els problemes de no entrar a casa, sinó inclús per a casar-se, perquè no hi hauria reunió de famílies, ni res, i inclús a vegades la xica se n'anava de casa i no hi havia ni reconciliació després de la boda. Hui els pares no es fiquen en això afortunadament. En el poble ens coneixem tots, i això a vegades és bo i altres vegades és roín. Quan una xica volia festejar, venia allò que si eixe té poc, o té molt, si és bon xic, si és mal xic, que família ve, que casa, si era bona casa o mala casa.

Ballant
Perquè et faces una idea. Jo tinc un germà més jove que jo, que ja ha faltat fa uns anys. Es va posar a festejar amb una, bo a eixir encara, i mon pare es va assabentar prompte, que en un poble xicotet les notícies corren de pressa, i mon pare li va dir: "Juan, per ahí no vas bé, eixa per a, eixa per a tu no m'agrada.", i ell "Perquè, a mi sí que m'agrada", i mon pare "Els pares aconsellem, i vas malament. Conec la seua família, conec els seus pares, i així com els pares, així són els fills, que ací ens coneixem tots", i ell, encapritxat amb la xica, i al final no va fer cas de mon pare. Mon pare no posà problemes, que no era d'eixos i volia donar confiança als fills, però el meu germà sí que va tindre problemes, molts, a muntó, seguit, seguit, i la cosa va acabar molt malament. 

La xica va eixir una mala indivídua, que se'l va deixar, després va tornar, després se'l va tornar a deixar, en fi... que si haguera cregut mon pare, res d'això hauria passat i no haguera patit tant ni passejat entre llengües durant diversos anys. Encara sort que al final va trobar una xica com Déu mana i va poder ser feliç, però perquè ella va fer ulls cecs i orelles sordes a la història d'ell i va saber veure el fons, que valia la pena, que sinó...

També havien arreglaments que eixien bé, però perquè eren arreglaments sense forçar, només per a fer fàcil l'acostament. A vegades dos mares s'ajuntaven, "El meu xic i la teua xica farien bona parella, vols que ho arreglem?" i la mare del xic li deia, "Mira, veus aquella xica?, si t'agrada, no et rebutjarà". No eren forçats, no, però sí que eren arreglaments, clar. La majoria de les vegades, era pels problemes que tots sabien. El que els xics i xiques es conegueren sense acabar entre llengües era molt complicat, així que sempre acabava intervenint algú pròxim, les mares, les ties, les amigues, qui fóra, per a facilitar l'acostament, perquè les xiques, encara que estigueren sospirant per un xic, no podien donar la mínima senyal sense caure en falta, i els xics, tenien una por mortal al rebuig de les famílies. Si a això li afiges moltes vegades un poc de timidesa juvenil, es podria haver acabat l'espècie amb eixes formes de relació si ningú haguera fet un poc de Celestina quasi sempre.

Boda al octubre de 1954
Mira, tu anaves cap a una xica i li deies, "Tu i jo podríem festejar, Vols festejar amb mi?", i ella et Deia posant-te la cara roja, "Bo, m'ho pensaré...". Tu, morint-te de vergonya, als dos o tres dies li preguntaves, " Què, Com has quedat amb el que vam parlar?", i al final, amb sort et deia, "Ei, doncs bé".

Ella tenia el seu problema, i se'n solia anar a sa mare, primer per a veure si li pareixia bé pel que hem parlat, i si li pareixia bé, no podia donar la resposta clara i ràpida, que si pegava la cabotada massa prompte, es desvalorava, i havia de fer-se de pregar per a quedar com toca. És que una dona, perquè te la guanyes, sempre t'ha de fer patir un poc... Si t'ho dóna fàcil, per tant ja no. Pareix que la vols més si et fa patir un poc. Potser, quan eixíem a passejar de nit, sempre amb amics i amigues, potser se n'anava del teu costat a l'altre costat per a fer-te patir un poc, sense dir-te res, i tu et quedaves pensant, "Ai la mare, què hauré fet jo que esta se'n va a l'altre costat." i no havies fet res, només era per a fer-te patir un poc.

I després, el que està clar és que a casa mana sempre la dona, i el que et diga una altra cosa, mentix. Per alguna cosa se la diu ama de casa. Ella és la que dirigix la casa, la que porta els comptes i té els diners. Llavors, a més, havia de ser així per moltes raons. Una de les més importants, és que els hòmens necessiten moure's, eixir, han d'anar als bars a buscar treball, han de relacionar-se, i llavors hi havia poques distraccions de qualsevol tipus. Com resultat, hi havia molts borratxos. Si l'home tenia els diners, imagina el resultat. Així que la dona agafava el jornal, i controlava el que li donava perquè no s'emborratxara, només li donava el justet perquè es prenguera un gotet de vi, que llavors hi havia pocs que pogueren prendre licors, vi del tonell o el cuiro i Au...¡¡¡.

A la porta del bar del xato, anys 50
Perquè no l'agafara molt gran, i llavors fan: "Xé, tu, en eixa casa, en eixa casa mana la dona" i mana la dona perquè és necessari perquè jo et diré, el tio de la meua dona també era així, la, la tia de la dona a on estàvem nosaltres, ella manava ella, ell no manava gens, li agradava però ell agafava i deia: "bo, per tant, Nyas...¡¡¡", llavors, li donava dos quinzets, que era mitja pesseta llavors i se n'anava a la taverna i demanava 50 cèntims de vi i posaven el vi i se'l bevia, no s'emborratxava però ell arribava i feia: "posa'm una altra i apunta" si li posava una altra i apuntava allí en la taverna, ja venia a casa, ja...

Jo també he tornat a casa a vegades prou content. Borratxo no, però prou content, sí senyor, prou content. Per això la dona era sempre la que administrava. Era precís, sí senyor, o haguera sigut la ruïna. Sempre ha sigut així. Ha de ser així. No, és que, és que ha de ser així sí, i, ací hi ha hòmens ara que són molt jugadors de la maquineta, o de les cartes, i això i llavors, el que és jugador la dona té que, ha d'administrar els diners perquè si li'l dóna a ell, aquell ho llança a perdre i és al revés també, hi ha dona que és jugadora també i l'home ha de dir: "eh, orde, açò per a anar a comprar i vull veure el que has comprat i vull veure"... controlar-la a veure tu que és el que fas dels diners, això depén conforme siga u.

És la vida. Eixes coses no canvien amb el temps... 



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada