Tractant de cavalleries

"Vaig nàixer en Castelló en 1924. A casa eren llauradors. A mi no em va quedar més remei que inclinar-me a la terra.

Mon pare era un home molt treballador, no tenia mai son. A més tenia esperit de negociant. Ell, sense robar res de ningú, va anar adquirint prou terra. Érem cinc germans, quatre xics i una xica. Tots treballàvem a casa. Un va tindre la desgràcia de morir a l'edat de 27 anys.

Fira de cavalleries.

Estes tasques de cultiu requerien l'ajuda d'animals molt bons. A causa d'açò ell va agafar afició a anar a comprar els animals en les fires de tota València. Comprava un mul, el cuidava bé i quan li eixia un comprador se li venia. Després tornava a la pròxima fira i es comprava un altre. 


Els meus germans i jo treballàvem la terra amb molt de gust perquè sempre teniem entre mans animals molt bons i que a tots ens agradaven molt. Sempre buscàvem canviar-los d'un en un.

Els meus germans va arribar un dia que es van casar i van prendre un altre camí: un es va fer carnisser i l'altre forner, els dos fora del poble, en el negoci dels respectius sogres. Llavors em vaig quedar sol amb els meus pares. Un dia el pare li vaig dir: "Per què no anem a les fires ambdós i en compte de comprar un matxo només hui comprem dos o tres?". I em va escoltar. Vam anar fent així durant quatre o cinc anys: els veníem en Castelló i pobles de la comarca.

L'any 57 vam comprar una casa més gran. Era d'una gent que es va anar del poble. Jo em vaig casar i vaig pensar: "de treball ja tinc suficient en la terra, però un negoci al costat va molt bé". Què vaig fer? Primer vaig habilitar l'estable. Després vaig anar seguint tota la comarca de la Ribera i inclús més enllà amb bicicleta dient-los si necessitaven algun animal. Anava als mercats d'Alzira, Gandia, Carlet, Xàtiva. Em vaig donar a conéixer tots els albarders, ferradors, carreters, masies de tota la contornada i tot aquell panorama em va agradar molt. Vaig veure que era un país molt diferent del que jo coneixia en Castelló. Estava molt poblat i això feia més fàcil emprendre un negoci.

Mostrant el bestiar.

Què vaig fer? Me'n vaig anar a les fires del Pirineu amb la intenció de baixar bons animals, servir el millor possible a la gent, anar sempre amb la veritat i donar facilitats de pagament. Mai els vaig fer firmar una lletra, només un trist paper per la mort o per la vida.

No tenia cap corredor, la propaganda me la feien els mateixos animals que venia. No em vaig ficar mai amb ningú. Si alguna vegada havia de perdre, perdia. El bon negociant ha de saber guanyar i perdre. En ma quadra, durant 10 o 12 anys no va entrar mai un gitano, sabien que eren animals de massa categoria per a ells.

Però quan va arribar el descens dels animals degut a l'entrada dels tractors, crec que van vindre tots els gitanos de la província de València i Alacant. Això sí, els tractes en ells eren "pren el pa i deixa el quinzet". Després va ser quan es van oferir molts corredors i tractants de totes parts per a comprar els animals. Ací a casa pareixia un mercat. Bo, no m'allargue més perquè no acabaria mai."

Venut el rossí.

Fa a penes unes setmanes que acabem de reviure a manera de multitud una nova edició de la Fira de Santa Llúcia. És la versió actualitzada d'una cita ancestral associada a una èpica profundament rural i llauradora, al record d'un tradicional acte no menys concorregut però de signe més rústic i llaurador. Els temps ho portaven: bestiar, llauradors i tractants eren les estreles de la fira.

De llauradors, afortunadament encara en queden, el bestiar equí perdura com a espècie protegida gràcies a l'afició de molts hòmens de camp, però els tractants ja s'han perdut del tot com a espècie. Són fauna extingida. Aquells hòmens que recorrien els firals de postguerra a la cerca d'animals per al treball agrícola, o ja són morts o bé ho recorden des del prisma edulcorat d'una etapa soterrada. Els tractants, com Jaume, han passat a l'oblit. Ja són part de la llarga llista d'oficis obsolets en nom del progrés.

Esquilant el ruc.

La irrupció dels tractors en el panorama agrari en la dècada dels seixanta va aportar eficàcia, descans i rapidesa als que treballaven la terra, però també va marcar l'inici d'una mort anunciada: el decliv d'un grup de gremis estretament vinculats al món llaurador (tractants, carreters, ferrers, albarders, esquiladors ...) I l'argument en pro de la nova bèstia mecànica era tan contundent com definitiu, "un tractor, si no treballa, no menja".

Jaume és un dels pocs tractants retirats que encara ho poden explicar. Ell va trobar en tot l'àmbit de la Ribera un camp immens on desplegar una activitat apresa i depurada ací amb la intuïció d'un negociant que sempre va considerar la paraula donada i donar la má com el compromís més potent per damunt de qualsevol paper (però el llaurador preferia, almenys, una paga i senyal per a dormir més tranquil). I així ho va aplicar durant els mes de trenta anys que va combinar l'exercici dels llauradors amb la seua autèntica passió: ser tractant d'animals.

De les anotacions que este home feia de cada una de les seues operacions comercials, es desprén que més de 1.500 equins van passar pel seu estable. La clau d'esta activitat frenètica que li va fer ser conegut i apreciat per quasi tots els pobles i masies de les comarques pròximes era diversificar l'oferta. A més de tractant acostumat a la compravenda, oferia un servici addicional: la formació professional de l'animal. Ací sí que perillava la vida de l'artista i ací és on el Jaume va desplegar tot el virtuosisme d'un expert domador.

El treball consistia a reclutar bestiar jove en estat salvatge en les fires del Pirineu (Graus, Salàs, Barbastre, Pont de Suert, Organyà) i una vegada ací, domar-los personalment, és a dir, ensinistrar-los per a llaurar, girar a la sénia, treballar en l'era, estirar el carro, etc...

A força de tècnica, paciència i persuasió més contundent si l'ocasió ho requeria, els animals començaven aprenent l'argot bàsic de circulació. "De seguida es detectava quan una bèstia era de llei. La posició de les orelles mantenint una asimetria relaxada, l'expressió confiada de l'ull. Quan li veies la part blanca per algun costat és que ja anava aterrit, o simplement el moviment de la cua eren pistes infal·libles per a endevinar la noblesa de l'exemplar que compraves i les seues intencions."

Remeses d'animals de 3 i 4 anys amb l'estampa imponent d'uns exemplars criats en els pastos d'alta muntanya arribaven periòdicament a l'estable de Jaume amb més d'una baralla nocturna entre tant d'animal silvestre fins que no havien aprés les "normes bàsiques de comportament" del món civilitzat on haurien de donar servei. Un futur incert segons el tipus d'amo que els adquirira. Després vindria la castració obligada per a aplacar els instints agressius.

Transport d'algeps.

"Calia fer treballar més la vista que la força", assegura Jaume fent memòria. "Estem parlant de bèsties jóvens amb una gran potència sense educar i, per tant, espantadisses. Un paper en el sòl, un toll d'aigua o el xiulit del tren podien provocar reaccions imprevisibles com fugir desbocats o soltar una col·lecció de coces per totes les bandes. Si açò passava quan anaven enganxats a un carro carregat i amb l'amo dalt, el perill es multiplicava ".

Arribat este punt, el Jaume, té un record emocionat pel ja desaparegut Toni amb qui havia compartit mil i una peripècia en esta comesa. Aprofitaven el transport de carretades d'algeps des de la pedrera del port de Cárcer fins a la Pobla per a acostumar estes bèsties en fase de pràctiques abans d'obtindre el vistiplau per a ser venudes, amb total garantia, al llaurador de torn.

"Mai regatejar carícies als animals per a premiar als seus progressos, perquè m'han agradat i sentir-se mimats els tranquil·litzava; després d'un esforç, un passe de mà per la cara, pel pit i el llom acompanyat d'unes paraules amables, i tornada a començar!" els posava com a nous. Però també era convenient aplicar la duresa d'un crit sec o una fuetada oportuna quan calia corregir un mal hàbit. Si et veien espantat o desconcertat, o no castigaves a temps una malifeta, mal. Educar un animal de 400 quilos no era cap broma i requeria nervi i estratègia. Amb la simple renyada sense més no se n'anava enlloc, més aïna els escarmentava: no calia ser un tiarro enfurit, (ho diu amb ironia, en clara al·lusió a la seua fràgil aparença física), però sí prou astut per a marcar-los els seus límits i fer-te respectar. De fet, açò formava part del negoci perquè si el mul no anava a l'hora, el llaurador et tornava i adéu venda. "

Parlem d'uns anys en què la bèstia de treball era el puntal econòmic d'una casa de llaurador. El seu cost, que en els anys seixanta podria oscil·lar entre les 15.000 i les 20.000 ptes., suposaven per a un llaurador de nivell mitjà els ingressos de dos collites. "La majoria dels tractants només volien vendre al comptat però jo vaig guanyar molts clients oferint-los la possibilitat de pagar la bèstia de poc en poc, hi havia que necessitaven un o dos anys, eren temps difícils ....".

Fins a l'extenuació.

Per a donar idea de la importància d'este bestiar en la vida quotidiana en el camp, mencionarem l'anècdota d'algú que després d'una epidèmia que va causar moltes baixes entre la població a finals del segle XIX, comentava amb un cert descans: "Gràcies a Déu que l'epidèmia només ens ha atacat les persones, que si arriba a matar les bèsties, ens arruïna ..." De fet, la mort d'un animal de treball era un desfeta econòmica per a una casa i, com ocorre ara amb els vehicles, la bèstia també s'utilitzava com un signe extern d'ostentació. Qui més podia, tenia un cavall, i els més humils s'havien de conformar amb un burro o una somera. 

De fet, segons assegura al nostre protagonista, cada espècie té una psicologia ben definida. "El cavall és la noblesa en estat pur, dóna tota la força que li demanes fins a quedar extenuat. En canvi, els híbrids (matxos i mules) administren la seua potència, són més resistents perquè dosifiquen la seua força i això els feia plenament eficaços per a les labors del camp. Burros i someres anaven a les mans de persones majors, dones o agricultors amb horts o poca terra".

L'altre vessant del tractant era el tracte: l'habilitat dialèctica per a saber vendre o comprar la mercaderia. "Quan anava a alguna masia on hi havia un animal per a vendre, l'element clau era l'ama, la dona del llaurador. Si d'entrada veies que ella acollia el tracte o l'oferta de preu amb bona cara, segur que el tracte ja estava fet. Ara bé, si et trobaves alguna d'esquerpa que es girava d'esquena, per més convençut que tingueres el marit, ja podies cantar missa que l'acord se n'anava a l'aigua ...". Segons ell, el poders fàctics atribuïts secularment a l'element femení també intervenien decisivament a l'hora de fer inclinar la balança del llaurador indecís.

Traure planter.

Finalment, el mateix treball i el profund coneixement d'este món. Sempre ha dit que qualsevol bèstia que haja passat per les seues mans la reconeixeria entre mil. 

Havia portat el nostre tractant a fer de menescal improvisat a hores intempestives, de veterinari autodidacta sanador de bonys, dolors en les potes, ferides provocades pels adorns, enfits i dolors de ventre.

Heus ací un resum de les patologies i remeis més habituals:

-Pels colps de sang (tensió), un tall en l'orella.

-Pel mal de ventre, una frega de vinagre en els renyons, tapat amb una manta i dejuni de 24 hores sense menjar ni beure. Passejar-lo sobre terreny bla fins que arribara a orinar.

-Per a les genives inflamades, fer-li rosegar un manoll de drap amerat amb sal i vinagre en l'extrem d'un pal (com si fóra una chupa-chup) i, si el cas era greu, una punció en la tercera arruga de la geniva amb la punta d'una banya de cabra perquè sagnara. L'animal tornava a menjar a l'instant.

-Per a curar els fongs dels cascos, sulfat de coure.

-Per a soldar els clavills dels cascos, oli de ginebre.

-Per a fer assecar els tumors dels cascos, aiguarràs.

"Blau de metilé", "Rojo Mata", "Escarotina Díaz" i alguna pomada antibiòtica completaven l'elemental farmaciola capaç de fer miracles i revifar algunes bèsties avorrides amb la conseqüent alarma familiar que això provocava. Era el que hui en dia hem batejat amb el nom de servei postventa. I esta disposició es feia extensiva a l'hora d'anar a ferrar. "Demà ferrer. Hauries de vindre, Jaume, que no m'atrevisc portar-li la pota" li deien els mateixos clients quan es trobaven amb alguna bèstia repelosa que no es deixava calçar ... "

El matxo, el carro i el gos.

Però tot arriba un moment que s'acaba i els últims anys de la seua activitat es va centrar en una sola direcció. Tot el món s'anava desfent de l'animal per a comprar-se un tractor o una mula mecànica i així va anar desapareixent la presència equina en les cases de llaurador i, amb ells, la palla, l'olor de l'alfals, les garrofes i el fem. Fora mosques i pudor. 

Tots van anar camí del martell (l'escorxador), els carros a les fogueres i les rodes es van salvar com a element decoratiu de xalets i jardins.

Però l'esperit negociant del tractant que ens ocupa va seguir intacte i, a falta de cavalls per a complementar la seua professió oficial de llaurador, es va embarcar en el món del vending fins a la seua jubilació. Un món d'automatismes desconegut que el va obligar a reciclar-se cap a una altra domadura molt diferent: els secrets de la mecànica. Però per a qui ha provat més d'un puntelló en el pit amb ferradura inclosa, este repte no passava de ser una baralla més.

En nom de tots els agricultors que han tingut en ell un confident i un xicotet gran home disposat a ajudar-los en aquells anys durs que home i bèstia compartien mitja vida, ací queda un homenatge al seu esperit incansable i generós. Sense por d'equivocar-nos, qualsevol persona humana estaria saludable de tindre un amic com este ...

Temps era temps...