Infantesa

Jo vaig nàixer en la Pobla, en la Pobla Llarga, i vaig viure allí perquè... tot el temps de la guerra, que jo tindria, perquè huit o nou anys, i allí vam patir molt. Ma mare tenia set fills, i vivíem en una caseta molt xicoteta en el poble, en el Teular, en el més alt quasi. 

Com allí no podíem ni viure ens en vam anar a viure a una caseta en el camp prop del terme de Castelló. Llavors allí anàvem descalços i mal vestits, perquè no teníem roba per a vestir-nos, i ma mare va patir molt. Després van agafar mon pare, que ja era molt major, i se se'l van portar a la guerra, i es va quedar ma mare amb set fills i sense mon pare. Tots xicotets. 

Ma mare havia d'anar a on estaven les trinxeres, no recorde on, si per Carcaixent o per Algemesí, dia sí, dia no, a portar-li alguna cosa de menjar a mon pare, i Sap vosté el que menjàvem? Arròs amb bledes, oli no hi havia i es picava un poquet de cacauet i jolivert, i això era l'oli que gastàvem per a menjar, amb el que ma mare feia el menjar. Ma mare tenia un perol de ferro penjat en la ximenera, omplia el perol, i tots a menjar arròs.

Al matí no hi havia res per a esmorzar, arròs. Que al migdia no hi havia res per a menjar, arròs, llavors era en quasi totes les menjades arròs. Arròs perquè en els termes de la contornada hi havia molt d'arròs, que ara no queda perquè quasi tot ho han fet tarongers, i podíem anar a espigolar arròs. Espigolàvem arròs per a tres o quatre mesos, tres o quatre mesos. I patíem molt.

Un dia ens va dir ma mare: "Aneu fins a l'encreuament de l'estació", que és un encreuament de quatre camins que està en el centre del poble, "Aneu a veure si passa un carro i vos dóna alguna cosa". Com anàvem, mal vestits i descalços, ens n'anem els meus germans i jo a... on passava gent, a veure si algú passava amb un carro carregat de quelcom i ens donava un poc. Va passar un carro ple de caixes de sabates. 

Estava allí la policia. La Guàrdia Civil, i li diu al del carro que parara per a veure el que portava. Llavors, portava sabates de totes les maneres, espardenyes de totes les maneres, li'l van descarregar tot i li van dir: "Ara ja et pots anar, que mira que els xiquets d'ací van tots mal vestits i mal calçats". Bo, nosaltres una alegria fins allà, se'n va el carro i agafa la Guàrdia Civil, en el cotxe que portaven, agafen totes les caixes de sabates i espardenyes, i a nosaltres no ens van donar ni un sol parell. 

Llavors anàvem descalços, no podíem anar a escola. Jo no he anat mai a l'escola. Els meus germans igual. Els xiquets no treballaven, ací no hi hi havia treball. Des de molt xicotets ajudàvem a ma mare, en el sentit que a un "Ara veus al camp a veure si trobes alguna taronja per a després de menjar", o per a menjar o per a esmorzar, perquè ací no hi havia res. 


Anàvem a espigolar, perquè potser un home recol·lectava cacauets, un camp de cacauets, per tant anàvem a espigolar cacauets, per a poder fer ma mare un poc de picada amb un poc de jolivert, i ja li donava un poc de gust a l'arròs, perquè oli no hi havia. 

Ma mare agafava dos o tres xiquets, amb dos bosses cada u, i per dins dels camps, a tota la contornada, per dins dels camps, perquè la Guàrdia Civil no ens agafara, i ens n'anàvem a Carcaixent, o a Alzira, i allí canviàvem el poc arròs per altres coses de menjar, i ens tornàvem a casa.

I nosaltres, des de ben xicotets, amb un atifell gran que es deia morter, i una maça gran de fusta que mon pare va fer, per a poder picar l'arròs, picàvem arròs, i amb una manfareta que deien, que vosté això no ho haurà conegut, un garbell xicotet, féiem així, bufàvem la palleta de l'arròs, i es quedava l'arròs blanc. I eixe mon mare l'anava guardant per als dies que havíem de dinar-ho. 


Quan vaig ser més majoreta i es va acabar la guerra, encara hi havia menys que menjar i menys treball per als hòmens. Mon pare ja estava a casa, i el meu germà major, que ara ja ha mort, perquè... El meu germà i mon pare cavaven hort, o a rascar, o al que fóra, guanyaven un poquet, i se n'anaven a treballar amb un moniato bullit, per a tot el dia. Vosté fassa compte de com estaríem, estàvem com a espaguetis.

Érem set germans, quatre xics i tres xiques. Llavors hem patit, però moltíssim, moltíssim. Quan vaig tindre deu anys, ma mare va i diu:" Ací cal agafar una solució, perquè així no podem viure". A una germana major que jo, i a una menor que jo, ma mare les va posar en amo a Alzira, i a mi, com allí no va trobar lloc per a mi, em va posar ací, en Castelló. I així vaig estar fins que em vaig casar. 


Tot el que guanyava s'ho portava ma mare a final de mes, perquè els meus germans més xicotets pogueren menjar. Així que jo em case amb quatre llençols, quatre llençols, dos llençols de baix i dos de dalt, dos tovalles, una tauleta, una cassoleta que em va donar la meua sogra, ma mare em va donar una cullera, i la meua sogra em va donar una altra, i així ens vam casar.

Mon pare ja li vaig dir que se'n va anar a la guerra, a la guerra del sac, la quinta del sac, que eren les persones, els hòmens més vells, però després no va anar a la presó. El meu germà major el van tancar després de la guerra, però no per res roín, per no voler entrar a missa, perquè com ja era majoret, i veia, que les persones riques tenien per a menjar, i als pobres no ens donaven res, i ma mare tenia 7 fills, i ningú s'apiadava, perquè un dia li van dir a mon pare: "Salvoret, un sac de farina tens si fas el que nosaltres et manem". Era abans d'anar-se'n a la guerra, i mon pare va dir: " Si és una cosa per a bé, bé, però si és una cosa per a mal, els meus fills patiran fam, però jo per a mal no". Es veu que a mon pare no, no li va agradar el que li degueren dir, perquè no ho sé, mon pare es va quedar sense el sac de farina, però va haver-hi un altre que va fer el que li van manar, però després el van matar.

Mon pare va estar fora... entre un any, o any i mig, o quasi dos. Però mon pare era ja molt major, mon pare no s'els anys que haguera de tindre, però mon pare era major, per això deien la quinta del sac. Perquè eren les persones que anaven a la guerra més majors, les més majors. 


Abans de la guerra així com les terres ara les treballen amb maquinetes, que ells van dalt i tallen l'herba, abans no. Abans havien unes ferramentes, que es deien llegó, que eren per a arrancar l'herba, i una cosa més pesada, així (assenyala amb les mans)..., amb el mànec més llarg, que era per a cavar més fondo. Abans anaven davall els tarongers, a arrancar l'herba amb el llegó, perquè abans no polvoritzaven, ala, i l'herba ha mort, abans no. 

Abans l'herba havia de ser amb el llegó, per això havien, en quasi totes les casa havien bous. Mon pare tenia bous, per a un senyor de Manuel, que, que ja fa anys que ha mort. Va ser molt bona persona. Li donava un jònec a mon pare, mon pare el criava, i quan era gran, el venien, i li donava la mitat a mon pare. Els meus germans segàven herba, perquè no hi hi havia treball, nosaltres anàvem per davall dels tarongers a arreplegar taronges seques, les que queien dels arbres i s'assecaven, i això era pinso per als animals, i , i en total, no li conte ni la mitat del que hem passat, ni la mitat.

Ma mare estava a casa, tenia set fills. Ma mare era una persona que en el llavador on llavaven les dones, que estava al final del carrer on vivíem, i per una panera, per llavar ma mare una panera de roba, li donaven una bullida de moniatos. Ma mare estava tot el matí llavant en el llavador, perquè li donaren una bullida de moniatos. 


Encara no havia arribat a casa, ja havia esbaldit els moniatos, ja els estava bullint, i abans d'estar bullits del tot, ja ens estava entregant els moniatos, calents, ben calents, menjant-nos els moniatos. Això és molt pesat, això hui, hui jo... Ahir mateix, vaig arreplegar de terra un entrepà, ací a la porta, i tenia unes tallades de pernil, untat en tomaca, que jo dic, açò, açò és un crim. Jo vaig entrar, el vaig agafar, perquè hui el meu fill té gossos, i per als gossos... Però em va donar consciència, jo dic, si açò ho haguera tingut quan, quan jo era xiqueta, (sospira) però mira... hui gràcies a Déu...

I vosté dirà I en eixa època tan dura, amb el mal que ho passaven, ma mare i mon pare van tindre set fills? Perquè mire, li diré, ara, ara els hòmens pareix que siguen, com si foren mig marietes, és veritat... siga perquè hi ha tanta cosa, siga perquè sempre tinga a mà una xicona, potser li diu: " em gite amb tu", i es gita amb tu, però llavors les coses eren més rectes. Abans jo em recorde que la dona que anava amb un home, i sabien que estava, que anava amb un home i li feia l'amor, que diem ara, a eixa, ja no la miraven ni l'admetien en cap part. 

Llavors no teníem ràdio, no teníem televisió, no teníem unes cartes, no teníem parxís, per a jugar. Llavors no hi havia absolutament res. Clar, no hi havia llum, no teníem llum elèctrica, ens gitàvem a boqueta nit, per tant què havíem de fer, nosaltres dormir, i mon pare i ma mare, fer l'amor, i ara, i vinga xiquets.

Abans que ma mare em posara en amo, ja havia treballat un poc en una casa de la Pobla per a una mestra, encara que fóra tan joveneta, poc més de huit anys. Totes les vesprades, en acabant de dinar, o de no dinar, que això anava a dies, m'anava a casa de la mestreta, i li feia la faena a la meua manera, perquè fixe's si era joveneta, el que jo sabia. Per tant me n'anava i li feia l'escuradeta, li fregava a la meua manera, i quan me'n anava, em donava un tros de pa, amb una llonganisseta, o qualsevol coseta dins, per a sopar, i jo encara m'ho partia amb els meus germanets. Un trosset. Un trosset per a cada u.

Després va ser quan vaig entrar en amo...