Punt de calça

Són molts els oficis que en el transcurs del temps han anat modificant i modernitzant la seua forma de treball, a causa dels grans avanços i invents que la societat ha anat aportant. Com a conseqüència d'estos progressos hi ha oficis que s'han arribat a perdre o, si més no, la seua utilitat ha anat descendint per la seua poca eficàcia.

La vida d'alguns d'ells ha sigut molt efímera, inclús d'uns pocs anys. La seua necessitat va tardar tan poc a aparéixer com a quedar obsoleta pels posteriors avanços. Un d'ells, va ser el del plegat de punts de calça.

Després de la segona guerra mundial, van aparéixer en el mercat de les calces femenines sense costures fabricades a base de niló, fibra que després de la primera gran guerra va substituir en la mateixa funció a la seda oriental per la seua carestia i escassetat, però fetes amb el sistema clàssic amb costura. El niló es va destinar durant la segona guerra mundial a la construcció de paracaigudes, i a la seua terminació va tornar al mercat de consum. 

La nova tècnica de fabricació sense costura va revolucionar el mercat de la moda femenina i les va convertir en un preat objecte de desig. El seu preu no era excessiu, però sí prou elevat. Al mateix temps, qualsevol calça podia patir el xicotet desperfecte de trencar accidentalment un punt, amb el que es provocava una carrera en la calça i la llançava a perdre, amb la consegüent desil·lusió i perjuí per a la seua propietària.

Així va nàixer la tasca de "plegar punts de calça", ofici dut a terme sempre per dones. Abans no es podia disposar de tantes calces com les que solen tindre ara, per això, quan se'ls feia una carrera a la calça, la portaven a arreglar.

Hui en dia este treball, desconegut per moltes persones, encara persistix en algunes llars destinades a la reparació de calces molt cares i de molt alta qualitat, encara que ja no estiga considert com un ofici, perquè ha anat minvant cada vegada més i només el realitzen escasses dones que encara posseïxen l'aptitud per coneixements adquirits fa molts anys. 

La puixança real del mateix va durar entre els anys de 1950 a 1980. Després, les noves tècniques de fabricació i materials han anat portant a l'actualitat, amb els seus múltiples tipus de calces i els seus variats usos, inclús terapèutics, que existixen, i els seus preus a l'abast de qualsevol economia femenina.

En Castelló hi ha dones que en la seua joventut es van dedicar a plegar punts de calça. Una d'elles era amiga de ma mare, Amparín, al voltant de la qual està centrat este escrit. Amparín va començar a plegar punts de calça quan tenia vint-i-cinc anys (1962). Ho havia aprés d'una amiga que li va proposar treballar amb ella i que portava fent-ho des de 1957. A la seua amiga li havia ensenyat una tia de Barcelona que tenia una botiga de roba, on també plegaven punts de calça.

Durant el temps que Amparín es va dedicar a este ofici, crec que era l'única dona del poble que ho realitzava. Però en altres pobles d'al voltant esta tasca també es feia. 


En aquella època comprar unes calces costava entre 20 i 25 pessetes. La majoria de dones podien disposar només d'unes i les intentaven aprofitar al màxim, per això, en compte de comprar unes noves quan se'ls feia una carrera els eixia més a compte fer-les arreglar.

Amparín s'encarregava d'arreglar les calces de moltes dones del poble, fent-los pagar aproximadament una pesseta per pam, segons els fils que havia de carrera. El tipus de calces que s'utilitzaven eren les de seda, de niló i de escuma, però ella només arreglava de niló i de escuma.

Als trenta-cinc anys, Amparín va deixar de realitzar este ofici al servei de les dones del poble, perquè la seua demanda anava descendint. Hui en dia el més fàcil i còmode, per a la majoria de dones quan se'ls fa alguna carrera, és comprar unes calces noves. 

No obstant això, ella no va deixar mai de plegar  per al seu propi ús i el de les seues amigues més pròximes fins que totes elles van deixar d'usar-les, jubilant màquina i efectes amb la seua propietària. Va realitzar durant anys molts i diferents treballs per a poder guanyar-se el sou sense eixir de sa casa, tots ells per a empreses que repartien i arreplegaven la producció a domicili, però això són altres històries.

La màquina que s'utilitzava per a plegar punts de calça estava constituïda d'una làmpada que permetia treballar amb bona llum. La màquina té un motor que mou una xicoteta bomba pneumàtica. 

La bomba envia i recupera aire al conjunt de l'agulla, que entra i ix en mans de la costurera per a realitzar el treball. Hi ha un regulador de velocitat en el pedal i un regulador de l'amplitud del moviment de l'agulla en el capçal del motor. La màquina treballa a 125 Volts.

La reparació seguia este procés:

- Primer s'examina la calça per a determinar el lloc on s'ha produït la carrera per a subjectar els punts del forat inicial.

- Es pren el fil de calça (que de vegades era extret d'altres calces velles).

- Es col·loca la calça a reparar sobre la boca d'un accessori amb forma de pot de vora metàl·lica gruixuda i molt suau, de manera que el forat quede en el centre i, per mitjà de l'agulla preparada, subjecta els punts al voltant del forat, passant el fil entre les malles. Es deixa el fil atrapat en la calça amb l'agulla per a evitar noves corregudes de punts i per a subjectar les carreres quan ja estigueren remuntades.

- El repassat s'efectua sempre partint dels finals de les carreres i avançant en direcció cap al forat que s'havia subjectat inicialment.

- Es situa l'extrem de la carrera sobre el pot i s'introduïx l'agulla remalladora una o dos malles darrere de la del final de la carrera. Amb l'agulla inclinada un poc cap arrere és suficient el moviment de pujar-la i baixar-la per a efectuar el repassat.

- Ja arribat al forat inicial i sense soltar el punt, se subjecta amb el fil que s'ha deixat prèviament, prenent el fil per l'extrem i introduint-lo per la malla, subjectant-la. L'agulla queda lliure i pot de nou tancar les altres carreres.

- Quan estan totes remuntades, amb l'agulla de cosir que havia deixat penjoll, es feia un xicotet sargit per a assegurar definitivament el tancat.

Mai va ser un ofici de què ningú es poguera fer ric, i tampoc ha arribat a ser ancestral. Era fruit d'una curta època, un breu espai temporal d'economia pobra en què una necessitat va crear una funció.


No ha sigut ni el primer ni l'últim dels treballs que naixen i moren en breu temps arrossegats per les circumstàncies. Em pareix que val com un bon exemple de com s'han succeït de ràpid els canvis en la segona mitat del segle passat.

Temps era temps...