Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimecres, 22 de febrer de 2012

En amo.

Jo vaig nàixer en 1929... no sé els anys que va durar la guerra, només sé que tindria perquè 7 u 8 anyets, no tindria més, i la guerra va durar 3 anys. Perquè als 10 anys ma mare em va posar ací en amo. I a les meues 2 germanes a Alzira.

Això significava per a una xiqueta... doncs llavar, perquè abans no hi havia llavadores, llavar, fregar agenollada amb un drap. No era com els d'ara que els escorres i es queden només humits i retorçuts. Fregàvem amb draps de sac, que era ert i dur, i agenollada. I eren cases, com totes les cases de llaurador de Castelló, on entraven els carros, com esta casa meua, que abans era d'un senyor molt ric, tenia carro, i tenia enmig de la casa perquè el carro no esvarara, i tenia a quadros el camí pel qual caminava l'animalet cap al corral. Perquè llavors això ho tenies de fer amb els dits, havies de posar el drap entre les ratlletes, perquè no s'ompliren de merda. Fregar amb salfumant el carrer, blanquejar, pintar de calç, que quan acabaves tenies tots els dits foradats, que no teníem guants. En els genolls teníem durícia de fregar agenollades... Ara...

Estàvem així tot el dia, i dormia, dormia. Sí, sí, dormia... Quan es complia cada mes, ma mare venia, cobrava la paga que em donaven a mi, per exemple, 5 o 6 duros, el màxim que vaig arribar a guanyar eren 12 duros, que eren 60 pessetes (0,36€). Jo, perquè a ma mare això... l'omplia molt, perquè els xicotets que estaven a casa, perquè menjaven, i podien anar a escola els més grandets, que els meus germans majors sí que saben a muntó de llegir, escriure, i tot, però de la meua edat cap avall, cap de tots vam poder anar a escola, perquè després em van posar a mi en amo, que les ames hagueren pogut dir: "perquè au, que tu que no saps llegir ni escriure, de vespradeta anar a un indret o un altre". No. Em tenien al matí per a preparar-los el desdejuni, al migdia, fer-los el dinar, perquè t'ensenyaven, i jo, com ma mare, també a casa féiem alguna cosa de menjar, per tant sempre sabíem un poc. 

Al migdia fer el dinar. Després escurar, després fregar la cuina, llavar, i a mitjan vesprada ja estaves preparant el bullit per a sopar, preparaves la taula... Et posaven el davantal blanc i tot, no es pense vosté que, que anàvem de qualsevol manera... En tot el dia no parava fins a la nit, tota l'estona. Perquè abans llavàvem a mà. I vosté sap en una casa si són 5 o 6 persones per exemple, hi ha 5 0 6 llençols... Hi ha davantals, hi ha pantalons... Planxàvem amb una planxa de carbó, no es pense vosté. Que hi havia vegades que a la primera planxada, si no et donaves aire... si era una camisa blanca, prepara't... I emmidonat... Que abans féiem midó, i ens quedaven uns colls de camisa, ací tan endreçats. Es posaven la corbata o el llacet i feien: "Hi ha, la teua criada sí que és bona, sí, No sé quants..." Hi havia vegades que renyien per les criades. Jo, així com moltes persones no trobaven casa, jo tenia cases per a parar un tren. Quan eixies el diumenge, que a les nou ja havies d'estar a casa, perquè les amigues et deien: "Xica, m'han dit que si vols anar a tal lloc, et pagaran un duro més." i jo els Deia: "Jo no, que jo estic be on estic. No vull canviar".

Va ser dur eixir de casa de ma mare. Vaig passar més d'un mes, ja li dic... En el segon pis, en una habitació junt amb la cambra, tota la resta de la casa, perquè era grandíssima, i estava plena d'arròs. L'habitació que jo em gitava no, jo tancava la porta i allí no tenia, però ratolins, hi havia per tots els costats. Perquè hi havia arròs, i els animalets anaven. Jo vaig passar més d'un més plorant... Em vaig quedar com un fideu, i això que tenia què menjar i ma mare quan venia em Deia: "Xiqueta, que no menges..." i jo li Deia "Si mare, però vull anar-me'n a casa". I  "Si a casa no tens menjar, a casa no podràs menjar", " Em dóna el mateix, encara que siga arròs bullit, jo vull anar-me'n a ma casa". Ma mare Deia: "No, tu aguanta, que veuràs com després..." i quan ja vaig estar un poc més assossegada... ma mare deia: "Tu veus, veus com ara estàs bé. Ara..." I ma mare em comprava doncs tot el que podia. Calces a l'hivern no podíem portar, perquè no podíem comprar-nos-les. De les que tenien les senyoretes que potser tenien el taló un poc esgarrat, ma mare, agafava i d'una altra ella posava, feia taloneres i ens reparava les calces, per als diumenges, l'estoneta que eixies, perquè no eixies. Hem patit molt....

Em donaven bé de menjar. Jo treia tot el menjar a la taula. Perquè el menjar també, també els rics l'estiraven, però jo treia tot el menjar a la taula. Les safates les treia a la taula, però ells no furgaven ni palpaven. Ells agafaven el que havien d'agafar i ja com jo el feia. Per exemple, si era carn, una tallada per a cada u, i la meua tallada estava en la safata. Si era peix, un peix per a cada u, un llucet cada u, i ells no tocaven el peix que era per a menjar jo. I unes poques creïlles, perquè abans era més d'unes creïlles fregides, o un trosset de cansalada, o una botifarra, o un blanquet, coses d'eixes. A mi em deixaven sense palpar-ho, em deixaven el meu. Jo encara hi havia vegades que, si sabia que ma mare havia de vindre, en una punteta de pa, ho guardava, i quan venia ma mare, li ho donava perquè s'ho menjaren. I l'oli que sobrava de fregir el peix, el posava en una botelleta xicoteta i quan veia ma mare li deia: "Vinga mare, un poquet d'oli del peix". Han patit molt... molt...

La relació amb els amos era bona. Em tractaven com una criada, però em respectaven. Per exemple, venia una visita i feia: "Mira, ací et presente la meua criada". Ara diuen la "Xica de la llar" o la "Assistenta". Abans deien: " mira, ma criadeta. Però és molt rebona. Estic molt contenta amb ella.". I això m'omplia, i encara feia les coses més a gust! Però et tractaven com criada. No podies anar a cap lloc amb elles. Si estaven malament, havies d'anar a acompanyar-les amb el davantal blanc, perquè elles havien d'anar. Sí, sí, amb el davantal blanc on anessen, perquè on anares saberen que tu eres la criada, i elles eren les ames.

Les que tenien xiques en amo eren les riques del poble, que hui són com jo. Hui, jo compre, cobre la meua paga, que és de 700 euros i un poquet, jo sóc hui milionària. Perquè com he patit tant... He patit tant, que m'arregle les coses d'una manera, que hi ha gent que diu que no arriba a mitat de mes. Jo arribe al final i em sobra... No em sobra massa, i em sobra perquè vull, perquè jo ara mateix faig bullit i el caldo no el tire. Amb una cebeta, un pot de tonyina i una tomaqueta, em faig un plat d'arròs. Ara, hi ha qui tira el caldo. Si sobra bullit el tiren. Jo me'l guarde per a sopar. Cada un en este món, té un pensar.

Quan arribaven dates assenyalades, com a nadal o pasqua, anava a casa dels meus pares un dia. L'últim dia de nadal, quan elles ja estaven servides de tot, anàvem, quan ja estava tota la faena feta. Els llits fets, el menjar a punt, el sopar preparat per a sopar, i això que veníem prompte, perquè els meus germans, abans cotxes, perquè que no havien. Per tant hi havia pocs cotxes d'ací cap enllà i d'allà cap ací, però els meus germans la bicicleta, i a mitjan vesprada jo faig: " Acompanyeu-me, que he de fer el sopar". I ma mare deia: "Fins a la nit, no sopen. Tu estaràs ací fins a boqueta nit, que Salvoret anirà a acompanyar-te". I a boqueta nit, el meu germà en la bicicleta, venia i m'acompanyava. Una vegada a l'any.

No, jo sí que els veia, perquè venien a veure'm. I algun diumenge, jo li deia: "Senyoreta, ara quan acabe la faena em deixarà anar a veure els meus germans?". Perquè tots no podien vindre al mateix temps. 

En ma casa no hi havia més que una bicicleta, i bon esforç que ens va costar comprar-la. Mon pare anava fins a Carcaixent a collir taronja, i anaven ell i el meu germà. El meu germà portava a mon pare. O mon pare portava al meu germà. I si es trencava la bicicleta, anaven a peu. "Pepiqueta, no tindràs huit duros ací, per a comprar per a una roda de la bicicleta, per a poder anar a collir". Jo li deia: " Senyoreta, per què no em deixa huit duros fins que cobre. És que passa..." Mon pare anava i s'arreglava la bicicleta per a poder anar a treballar. Perquè si era dins del terme de Castelló, doncs a peu anaven, perquè tots anaven a peu. Però, mon pare, si havia d'anar fora, havia de gastar la bicicleta. Les seues cames no donaven per a molt.

La meua família tenia detalls amb mi, i m'han demostrat que em volen molt. Érem 7 germans, i entre tots mai hem tingut una paraula de més entre tots. En el treball, gens anormal, però he estat en amo tota una vida. Des dels 10 anys fins als 22. Tota una vida, fins que vaig conéixer a què ha sigut el meu marit i ens vam casar. 

Però això, és una altra història...

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada