Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 2 de febrer de 2012

Bona nit, cresol.

Llàntia de test fenícia.

Fa poc més de cent anys, tindre llum elèctrica a casa era un luxe, a l'abast de molt poques famílies. El camí per a arribar a hui ha estat llarg. Els sistemes d'enllumenat han anat variant, el més antic les torxes, després, les llànties d'oli, els ciris,  llums de gas o carbur, quinqués de petroli, les llanternes i finalment l'electricitat.


Però anem dits i no a pams. Les llànties són un recipient on es posava oli i una metxa (que solia ser de cotó o si no n'hi ha d'una altra fibra vegetal) que amerava d'oli, una vegada amerat es deixava una fi de metxa fora del recipient i s'encenia. 

Cresol de ferro.
Les llànties més primitives són de pedra o fang, després van arribar les metàl·liques (tipus Llàntia d'Aladí) amb una o unes quantes eixides d'enllumenat, encara que les més conegudes són de planxa de ferro, anomenades cresol, el recipient d'oli de les quals tenia com un bec per a acollir la metxa i el costat contrari un placa allargada per a penjar-la en la paret. Es van usar innumerables tipus d'olis vegetals i inclús animals, com el de balena, i posteriorment minerals derivats del petroli.

En l'enllumenat públic, es van usar primer les teieres, un simple engraellat de ferro en què es cremaven tees per a donar llum al carrer. S'usava la tea, per ser una fusta resinosa, que crema amb molta facilitat, i donava una flama de gran duració. 

Teiera de penjar domèstica.
Les teieres solien situar-se en els cantons i elevades del sòl per a enllumenar el màxim de carrer. Existien, per descomptat, models xicotets per a ús domèstic, tant amb un peu com amb un ansa per a penjar. 

L'ús de les teieres de carrer, com passaria després amb els seus successors primers, en forma de llànties d'oli, no eren responsabilitat del Consell Municipal, excepte en els pocs edificis públics existents o en grans solemnitats i pocs festejos. Eren usades sobretot per establiments públics (posades i fondes, tavernes, etc, com a forma d'atraure a la clientela i garantir la seguretat en els seus accessos.


Fanals de carruatge.
Els caminants noctàmbuls s'enllumenaven pel seu propi compte a base primer de torxes, després fanals amb ciris de cera, i posteriorment d'oli i querosé. Els carruatges, van usar els mateixos sistemes amb fanals adaptats a ells. El mateix va succeir molt després amb els trens de vapor i inclús els primers automòbils.

En Castelló es va establir el primer enllumenat públic ja en el segle XIX. Sabem que en 1850 ja hi havia 29 fanals d'oli en els llocs més importants del poble, i que s'encenien els 19 dies del mes amb menys lluna. S'atorgava el servici per contracta en subhasta al millor postor cada any, i amb unes condicions determinades prèviament:

Espavilant el fanal.
1r- Ha d'encendre les 29 fanals les 19 nits sense lluna del mes des de les primeres oracions fins a les 12 de la nit entre abril i setembre i fins a les 11 la resta de l'any, i espavilant els fanals almenys 1 vegada al dia a l'estiu i dos a l'hivern.

2n- El consum d'oli, metxes, vidres i tubs serà per compte de l'adjudicatari.

3r- Els fanals trencats han d'estar reparats dins del tercer dia obligatòriament.

Els altres dies del mes no s'encenien les fanals fossen quals fossen les condicions meteorològiques

Fanal públic d'oli.
A poc a poc, s'anaven incrementant els carrers enllumenats de la població. El dia 6 de març de 1886 es van posar fanals en la plaça de l'ermita. 

El servici d'enllumenat públic de Castelló va decidir l'Ajuntament portar-lo per administració en 1883, encarregant del mateix als serenos,  al que van fer nous uniformes i distintius, però el resultat pareix que va funcionar prou mal.

En 1895, es publiquen les condicions per a prestar el servici per mitjà d'enllumenat elèctric, i es va adjudicar al senyor Francisco Caballero, d'Albaida, per 2000 pessetes anuals. 

La instal·lació que es va efectuar va ser molt dèbil i de pèssima qualitat, provocant molts incidents, avaries i inclús algun incendi de la instal·lació. Després de tant de fracàs, en 1899 l'ajuntament va encarregar fer una instal·lació nova en condicions i per administració, amb el que van acabar els perills anteriors.

Fanal de ciri.
Va ser ja en 1959 quan es va començar a muntar la nova instal·lació d'enllumenat de llums fluorescents, i que no va acabar fins a 10 anys després, recaient el gasto en els veïns del poble prorratejat segons els metres lineals de façana, i comprenent ja completament tot el casc de la població, i que a poc a poc ha arribat als nivells i tipus d'enllumenat que hui gaudim.

Els ciris van ser durant molts segles el principal mitjà per a enllumenar les llars. Primer s'usava uns ciris a base de sèu de greix animal, que cremava molt malament, feia molt de fum, així com una olor molt desagradable. 

Al cap dels anys es va començar a fer ciris amb cera verge d'abella, que cremen molt millor que els de sèu, no fan fum ni olor, però no obstant això el seu ús, al ser un producte car, es veia i es veu restringit a les classes més adinerades. 

Canelobres d'argent.
En el segle XVII es troba una alternativa, l'espermaceti, un producte econòmic, que s'aconseguia del crani de les balenes, i que no provoca el mal olor del sèu. Amb tot, l'avanç més important per a la indústria de les ciris arriba amb la parafina, a mitjan segle XIX, resultat de processar residus derivats de la destil·lació del petroli. Els cerers que encara hui queden en actiu continuen valorant per la seua qualitat, la cera d'abella.

Palmatòria de llautó.
La funció domèstica del's ciris en l'actualitat és la decorativa. Un ciri sobre una taula dóna un toc d'elegància i d'intimitat. Un element complementari a les ciris és la palmatòria, que eren els utensilis on es col·locaven les ciris. Hi havia de ferro esmaltat, de llautó, de ceràmica, inclús de vidre. 

Quan la palmatòria tenia més d'un braç se'ls denominava canelobre, i solien estar en el menjador, per la senzilla raó que era la part de la casa on es reunia la família i es feia necessari tindre més llum.

En l'actualitat el ciri també queda com a element litúrgic, perquè sempre se li va atorgar un simbolisme religiós, un ritual d'origen ancestral, com és el cremar, destruir o sacrificar alguna cosa en honor a una divinitat o força superior. 

Bíblia i ciri.
En el baptisme catòlic, el ritu inclou aigua beneïda, que llava el pecat, oli i un ciri (la llum de la fe). 

Hi ha també que recordar que el judaisme té dos símbols fonamentals, un l'estrela de David, un altre el canelobre de set braços, conegut amb el nom de la Menorá, en memòria de què hi havia en l'entrada de l'antic temple de Jerusalem, vetlant l'Arca de l'Aliança, on havia guardats els deu manaments, i simbòlicament, cada un d'estos set braços amb els seus set ciris, correspon a cada un dels set dies de la creació.

Llàntia de carbur
o carburer
La llàntia de carbur té el seu origen en 1836 quan el químic anglés H. Davy va obtindre un gas molt inflamable, conegut com a gas acetilé, produït quan el carbur càlcic entra en contacte amb l'aigua. La població va accedir al carbur per a il·luminar estances o per a eixir a l'exterior. Els anomenats carburers van ser els precursors de les llanternes. 

Els carburers consistien en dos depòsits un sobre l'altre, units per una rosca, i en el de sobre s'emmagatzema aigua i el de a baix es posava uns trossos de carbur. 

A l'obrir una xicoteta aixeta començava un goteig rítmic d'aigua, que al contactar amb el tros de carbur desprenia el gas inflamable que sortia per una boca de ceràmica amb un foradet menut que feia de cremador. Este gas també té aplicacions industrial, mesclat amb oxigen s'utilitzava per a soldar el ferro o altres metalls. 

Carburer de bicicleta.
Hui sobreviu el carburer gràcies a què va ser el seu primer ús industrial: la mineria, on curiosament ja no s'usa per ser una flama i poder provocar explosions de gas grisú d'origen natural. El seu ús actual ha sigut el de llum per a l'espeleologia, d'una banda, perquè les quantitats de carbur necessàries per a llargs períodes de treball són baixes i fàcils de transportar, el mateix que les quantitats d'aigua. 

Però hi ha un motiu que fa que hui inclús, en plena era de les bateries de gran càrrega i llums de baix consum, siguen insubstituïbles, i és la seguretat de l'usuari en espais reduïts, assegurant que la ventilació dels mateixos siga suficient. 

Quinqué de querosè.
Es diu, i és cert, que el carburer i el seu usuari respiren el mateix i en les mateixes condicions: l'acetilé crema en unes condicions de mescla d'oxigen idèntiques a què necessita una persona per a respirar, amb el que podem detectar a través de la qualitat de la seua flama si hi ha o no suficient oxigen en qualsevol espai per a garantir la supervivència. 

D'altra banda, el residu de la combustió d'acetilé és el mateix que el de la nostra respiració, anhídrid carbònic i vapor d'aigua, per la qual cosa ni és tòxic ni ol a res, el que és d'agrair en espais tancats. A més, la llum és molt potent i blanca,  pel que és ideal. 

Un altre sistema de fer llum ja per la mateixa època era el quinqué de petroli. El seu tub de llum es muntava sobre una base consistent en un depòsit de vidre o llanda, com a peu, on es posava el petroli de cremar o querosè. A diferència de les llànties d'oli, on el cremador era redó, ací la metxa és una tira plana, regulable amb una roda, per a variar la intensitat de la flama, i amb ximenera superior de vidre extraïble per a la seua neteja.

Llàntia de petroli.
La llum elèctrica va tardar molts anys a imposar-se en les llars despreses del seu naixement per diverses raons. Primer, el seu preu. Instal·lar-la era car, i el seu consum elevat per a les dèbils economies dels llauradors. D'altra banda, només es disposava de servei unes hores al dia i amb freqüents fallades, per la qual cosa era necessari tindre servei alternatiu amb els mitjans clàssics. 

Els anys van portar que anara millorant i que es començaren a tindre en les cases altres coses que la van anar fent atractiva i finalment imprescindible, gràcies a tots eixos consums nous què hui anomenem electrodomèstics.

Fanal de tren.
Durant tot este temps, va continuar convivint amb els altres sistemes anteriors. Per a l'ús d'enllumenat personal van ser desplaçats per les llanternes elèctriques alimentades per piles o bateries, però d'això fa molt pocs anys. 


Si observeu el que portem comentat, vos adonareu que, des que va començar la història de la humanitat, tota l'evolució dels sistemes d'enllumenat posteriors als del simple foc de llenya o de oli, s'ha realitzat en poc més de segle i mig. 

Per cert, un altre dia en parlarem. Sabria algun dels més jóvens dir quantes companyies elèctriques operaven en el subministrament de Castelló? Hi havia alguna central de producció elèctrica d'algun tipus en el nostre poble? La resposta a ambdós preguntes és: diverses. 

Temps era temps.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada