Veus i sorolls

Si en l'escrit de fa uns dies "Ja fa temps", vaig parlar de les meues imatges d'infància i joventut, vos presente hui un resum dedicat al que se sentia llavors, a aquelles veus antològiques, àudio del meu record, que encara que com a bon vinil, ja un poc trencat, falle, alguns guardem com un tresor. 

A més d'un destaparà les orelles sordes de tant d'aldarull i rebomboris actuals. Tenen un moment per a vindre, amb mi, a tornar a escoltar-los? 

I ja connectats a la ràdio, els retransmet: “Música en las ondas… aquí radio Andorra… diario hablado de las dos y media… una radionovela de Guillermo Sautier Casaseca… este disco va dedicado a… con todos ustedes…  música y más aplausos… el consultorio de la Srta. Francis… cada canción un recuerdo...” Amb els seus talls  publicitaris corresponents, faltaria més: “Yo soy aquel negrito…Colacao… está como nunca…Fundador… Kina Santa Catalina... A mi plin, yo duermo en Pikolin...”. 

Després, vindria l'acudir al bar, o a casa de la veïna per a embadocar-nos amb aquella tele en blanc i negre amb la seua carta d'ajust i primers programes i anuncis antològics on aquelles ratlles, neu o sorolls, buscant la postura de l'antena, i que en el millor es tallava, ens marcarien l'existència.

I que em diuen de les festes i discoteca? Sospirem amb aquelles cançons memorables, foren les clàssiques espanyoles o les ye-yes angleses. Taral·larejàvem, igual, els acords hippys com els de protesta o guau guau com anomenàvem a les estrangeres (el que no estava mal per a no saber d'idiomes) en lletres que deixe per a les reposicions i per que cada u faça el seu recopilatori. Curiós és comprovar com una vegada i una altra les versionen els solistes i grups moderns i es continuen tocant en les revetles.

Canviant de ritmes i de fonoteca, donaré la carraca, sense pretendre donar-los la palissa. I parlant de la carraca, venia a ser un instrument musical amb què eixíem a demanar estrenes junts amb altres històrics com: la simbomba, pandereta, tambor, xilòfon, flauta i harmònica, als que buscàvem solfa sense mestre de banda que ens ajudara. Encara els veig, o als seus restes, per casa i els seus laments em saben a passades notes desafinades. 

Tampoc m'oblide d'aquells altres que fabricàvem amb juncs, fusta o canyes, tan peribles que ni rastre dels pobres queda. I entre tots, els que més goig donaven eren, sens dubte, aquells altres prestats o heretats com la banya, esquellots i campanetes i que tréiem en assenyalades celebracions. Amb molta atenció i solemnitat, conste, tenint en compte la història familiar que hi havia darrere de cada un, que això sí que era sagrat.

I en açò que torne a ser aquell xiquet de poble, pregoner de la vida, que botava pel camp i baixava corrent les voreres. Allà estic amb la meua colla tirant l'escampilla o patejant el pot, llançant el cèrcol o xutant la pilota, portant pardals a casa que molt piu piu i pa mullat però poc acampaven, botant la corda o cantussejant allò de “xurro va”, xocant espases de fusta o ficat en mil baralles mes culpables que innocents. 

I em sent caminar mullat de potes a cap després d'eixir xiulant de l'escola, xapotejant en els molts (tots buscats) tolls i esquivant traïdorenques canaleres, embotit en aquelles botes d'aigua i sabates heretades, sempre grans, que cruixien i cruixien.

A tot açò, algú cridava: “Tia Concha! …Passa, xica….estic en el terrat… Ara baixe…”.  Allò era tot un rosari de crides que tenia el seu  llenguatge propi quan no es reduïa a alguna cosa gutural i artístics xiulits amb els que fins a, de veritat, amb els animals t'entenies.

Maneres que hui potser s'han perdut però que era el que hi havia. Sense oblidar les d'anomenar-nos pel malnom i el parlar de vosté a qualsevol estrany, el portanoves i les alcavoteries de comare, les fórmules com a la pau de Déu, no som ningú, jo sense novetat gràcies a Déu… sense faltar, clar, abruptes i malediccions. 

Tot un diccionari de paraules velles i formes, ara en desús, tan nostres i que falta fa de no perdre-les. Per la meua part no serà i en just homenatge vaig ací posant-les a vegades. Espere que s'aclarisquen i em puguen entendre els més jóvens (Xfa, tios)

I entre el Xúquer, l'Albaida i Santa Anna cridant a les tempestats, l'aigua de la vida de tot el poble corria pels seus llits, en abundància i sense parar perquè les seues aixetes mai es tancaven, per rius i séquies tal com estava manat. En estes, que una dona perxejava l'estora en el balcó mentres que l'aire alçava la bugada de l'estenedor. 

Donava portades alguna finestra i grinyolava algun golfo, la dringadissa de la cortina i el colp sec de la picaporta i el garrot de la porta, el tremolament del pis i els molls dels llits. 

L'espurneig del foc i la flama del cresol, carbur o ciris, el soroll de perols i llandes en la cuina i el refregar la roba en el gibrell o en les lloses del llavador.

Eren els solistes de tota una orquestra on la música de fons venia de les xitxarres i grills, granotes i mussols, el kikirikí de galls i els brams o renills de les cavalleries, el rellotge de l'església donant les hores i per damunt, els sons de les campanes. 

Toc de missa i allà que s'acudia per a embrancar-se amb els resos, galimaties en llatí i cor que ressonaven entre aquelles voltes, toc a foc i tot crist corrent a la plaça. Toc a mort i a donar el condol que tocava. Volteig general anunciant festes i visites solemnes i acudir tots mudats al festeig.

Al compàs monòton de jornades sentint el ferro de les cavalleries, en retafiles de gent que anaven i venien al camp, l'esquellot del mardà anunciant el ramat de Ramón, ja pròxim, l'eco d'algun tractor i la xarrameca de les comares assentades a la fresca, anant i venint als llavadors públics, al forn o a l'horta. 

Com a figures musicals estaven la caterva d'animals que amb nosaltres convivien i que donaven ritme en aquelles cases: crits de porcs i conills, cabres i ovelles belant, mugit de vaques, gats maulant, cloqueig de gallines, piular d'oronetes i falcies, i brunzit de mosques i taves.

Notes de pau i monotonia en els carrers, només trencada quan l'otòfon anunciava ban, (d'orde del senyor alcalde…bla bla) els do de pit del volgut carter (Pepica… carta del teu xic…). 

El dolç to de la flauta de l'esmolador, la trompeta i cabra d'algun tirititer, cercaviles anunciadores, venedor ambulant o tractant de torn (Es compren draps… al ric gelat… oli passat… el quincaller). 

Allò era un terratrémol i de seguida es formava el rogle per a veure què portaven o la mar de les vegades, alcavotejar el que s'oferia. 

Si era el cequier o el arrendador, a estirar barcella en just pagament i mut i a la gàbia, si era foraster, veure què se li oferia i igual se li tirava amb caixes destemperades. 

Passava el dia i en la tranquil·litat de la nit el càntic del sereno era de bressol i el de la rondalla, com no, d'alegria i festa.

Era una vida d'esforços, amb faenes i oficis que venien a posar salsa i to a la cosa. Com el repicament del ferrer o l'esquilador amb les seues tisores, el rodar dels rulons en l'era, estirar pic i pala, donar-li al garrot i estirar palanca o corriola, el desgranar dacsa i picar arròs, picar i treballar l'espart, fer llenya i fer pedaços diversos… al temps, botava de la gola d'algun una sentida cobleta.

Conste, que no tot van ser cants i que també vam haver de bregar amb grans silencis, com el de no poder parlar de política i mutis, que no es diga, perquè les parleries i el què diran al punt ens acoquinaven. El rigorós silenci en dols, i Setmana Santa, i una llarga llista que em deixaré per allò de ser positiu amb el record però que respecte.

Per descomptat que també van patir les nostres orelles el trànsit entre l'atronador soroll de les mules mecàniques, tractors, trilladores i màquines de desfer dacsa, el donar a la maneta o palanca d'arrancada, i vore com es calaven, el trucatge de la Derbi i els derrapatges de la Vespa, espentar pel carrer el Dos Cavalls per a veure si arrancava i el timbre de la bici. La frenada del Pegaso i prémer-se ni se sap quants en el 600. 

El trontoll al viatjar en aquells trens de fusta, busos i tramvies, amb molt de fum, per carreteres i vies tercermundistes. Els mil i un carros de cavalleries, l'anar al pas, trot o galop o quan no, en el cotxe de Sant Ferran… Seguisc?

Tota una retafila de veus, producte de les vivències que regalaven les meues orelles llavors. Alguna se m'haurà quedat en el tinter, però no per això em facen orelles sordes de les ací citades. 

No obliden que el hui no és més que el record de l'ahir, i el demà, el somni de hui, com diu l'anònim. Almenys, que els servisca per a animar-los a viure deixant-se de romanços de vells caducs.

Temps era temps...