Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 15 de gener de 2012

Porrats i Castelló.

Encara que no estiguem en este cas tractant un tema relatiu a Castelló, he decidit publicar este article pel fet que, per primera vegada que jo sàpia, s'ha muntat un xicotet porrat aprofitant que el pròxim 17 de gener és Sant Antoni del Porquet, i que a arrel d'eixe fet he tingut una cordial xarrada amb diversos amics sobre el tema d'allò més o menys típic del porrat en la nostra terra, i pareix que ha agradat la iniciativa, encara que s'ha fet poca publicitat.

Porrat a la ermita de
Sant Vicent al 1915
Un porrat és una fireta tradicional valenciana molt arrelada, que se celebra baix l'advocació d'un sant, una ermita o santuari on se'l venera. L'element més característic d'esta festa consistix en el mercat a l'aire lliure on es posen a la venda productes tradicionals, dolços i fruits secs. L'origen d'este costum popular s'atribuïx a la veneració de la societat agrícola als sants, per a aconseguir bones collites i fertilitat dels seus animals. No es gens cert això.

La festa dels porrats es una celebració exclusiva del poble valencià, podríem dir que es tracta de fires populars celebrades en dies senyalats, en les que es fa un xicotet mercat fonamentalment d'aliments, com dolços i fruits secs o torrats, que hui son considerats com a llepolies. La paraula “porrat” que la definix, es pròpia i exclusiva de València. Els porrats s'estenen per tot el territori valencià, representant un element d'unió i cohesió, ho vegem en que es celebren de nord a sur, tant a Vinaròs com a Oriola. 

Es innegable que el pas del temps modifica les costums populars, desvirtuant-les i fent que es difumine o es perda el seu significat inicial. Ja hem comentat això relacionat amb altres temes. Eixe proces es produïx de vegades de forma natural, per l'evolució de la consciència social o religiosa del poble, o com a conseqüència de la incorporació d'avanços tecnològics. En unes altres ocasions els que posen en perill, inclús la pròpia pervivència de certes costums populars, son els interessos de les classes religiosa i/o política dominants.

Per a entendre el significat dels porrats, resulta imprescindible situar-los en l'època de l'any que els ha caracteritzat històricament: El final i el principi de l'any. Tenim un primer porrat el 13 de desembre dedicat a santa Lllucia, i un últim del dia 9 de febrer, dedicat a santa Apol·lònia. La cita mes antiga que he trobat i que fa referencia als porrats es la dels “Consells a un casat” del xativí Andreu Martí Pineda, nascut a finals del XV, en la qual es diu que les “plomes de llibertat” dels porrats lleven del cap tot bon desig. 

Porrat per Sant Antoni
Si estudiem el significat del dia de santa Lllucia, o dia en què es donava el toc d'eixida dels porrats, les dites populars ens informen que coincidia en el solstici d'hivern, sent que es diu que “Per Santa Lllucia minva la nit i creix lo dia”, o “a Santa Lllucia un pas de puça…”, fent referencia al dia en què s'invertix la tendència de la duració dia-nit, escomensant a allargar-se el dia, i per tant, acurtant-se la nit. 

L'evidencia que hui en dia, el 13 de desembre o dia de santa Lllucia no es correspon en la data del solstici d'hivern, que te lloc entre el 21 i el 22 de desembre, s'explica pel desfas progressiu del calendari julià que data del 45 a. C. i que fon reformat l'any 1582 pel calendari gregorià, reforma en la qual participà el matemàtic i astrònom valencià Jerónim Muñoz. 

En relació a l'últim dia de porrats que es el 9 de febrer, la rao de ser-ho es troba que, a partir del 10 “empiezan los días en que en algún año pueden ver impedidas las celebraciones de los Santos por la Cuaresma, el Triduo Sacro o la Octava de Pascua”, segons ens diu Monseñor Ferrer Grenesche (p 18 de “Los santos del nuevo Misal hispano-mozárabe”, -1995). L'ultim dia de possible festa abans de la Quaresma, es variable, sent que esta depen de l'inici de la Pasqua, la qual comença el primer diumenge que seguix a la primera lluna plena de primavera. 

La data era important en una societat fortament condicionada pel calendari cristià. La Quaresma, era un període de quaranta dies (sense contar els diumenges) de preparació per a la Pasqua, en els quals estava manat el dejuni i l'abstinència, lo qual no permetia massa festa durant eixe temps. Per aixó, anteriorment al començament de la Quaresma, el poble es donava una panxada de festa, representada per les Carnestoltes. 

Es interessant saber que el solstici d'hivern ha segut celebrat per totes les cultures antigues, per a les quals representava el “Renaiximent” del sol o de la llum. Els porrats s'inicien en el solstici d'hivern i per tant coincidixen en la celebració d'un fet astrològic celebrat per totes les civilitzacions de l'antiguitat. La celebració que ens es mes pròxima culturalment son els “Saturnalia” o Saturnals romanes. 

Definint i resumint somerament el significat de les Saturnals, podríem dir que eren unes festes romanes en les que es celebrava el solstici d'hivern i l'inici d'un nou cicle agricola, que estaven dedicades al deu Saturn, Deu de l'agricultura que havia regnat en una època dorada sense esclavitud ni propietat. En estes festes, els “senyors” convidaven als seus subordinats, estant-los permés dirigir-se a ells amb total llibertat. 

Festejant cap al porrat
Eren unes festes de fer-se regals, de llibertat, de fusió, transgresió i inclús d'inversió social, caracteritzades per bones borratxeres i desenfré sexual. Per a l'intercanvi de regals, es muntaven fires o mercats específics. Existia un “rei de les saturnals”, de qui parlarem. Es tractava d'unes festes tan populars que continuaren celebrant-se en època cristiana. En els calendaris de Filocalo (336 d. C) i de Polemio Silvio (448 d. C) es nomena la festa, que progressivament anà perdent el nom pagà de Saturnals, conservant exclusivament el de “Feriae servorum”, pel qual també eren conegudes.

Comprovarém les sorprenents coincidències entre els porrats i les saturnals, orige indubtable dels porrats. El recel històric de l'esglesia cap als porrats demostra el seu orige pagà no eclesiàstic, per molt que es trobe amagat darrere d'un santoral cristià. 

En els “Saturnalia” es muntaven uns mercats específics orige de productes per a fer regals. I es evident que els porrats son fires o mercats específics que es celebraven en llocs que es trobaven a les afores de les poblacions, encara que pel seu creiximent molts d'eixos llocs han segut integrats en elles. Per a aplegar a ells, era necessari fer un camí, anant en “romeria” lo que implicava un viatge de contacte entre la gent, que hui es història a la majoria d'ells.

Els porrats antics, eren els dels 12 (Santa LLlucia), 18 (l'Esperança) i 28 (Sants Innocents) en desembre. El 4 de gener, (El Xiquet Perdut), el 6 (Reis), el 17, Sant Antoni, el 20, Sant Sebastiá, 22 Sant Vicent, 29 Sant Valero. En febrer, el 2 la Purificació, el 3 Sant Blai, el 5, Santa Àgata i el 9 Santa Apol·lònia.

La consolidació de les celebracions corresponents a les festes canòniques de Nadal feu que anaren perdent força els porrats d'eixe temps de l'any. Primer es debilitaren els porrats de finals d'any i en acabant els de principi de l'any.

Porrat de Sant Antoni al
carrer del barranc de Beniopa.
Els porrats moderns, el 12 de desembre es celebren porrats dedicats a Santa Lllucia (Denia i València), a Sant Antoni del porquet el dia 17 de gener (Alacant, Almoines, Benissa, Beniopa, Benirredrà, Bocairent, Borriol, Castello, Callosa d'en Sarrià, Castelló de Rugat, Elig, Fanzara, Muro, Oliva, Pego, València, Xixona), a Sant Sebastià el dia 20 de gener (Xixona), el 22 de giner, dedicats a Sant Vicent Martir o de la Roda (Guadassuar i Sueca), a Sant Valero es dedica el dia 29 de gener (barri de Russafa de la ciutat de València), a la Purificacio-Candelera el dia 2 de febrer (Manuel i Alacant), el 3 de febrer dedicats a Sant Blai (Albal, Pedreguer, Potries, Ràfol de Salem i Torrent), a santa Agueda el dia 5 de febrer (Catral i de Benicassim), el dia 9 de febrer en honor de Santa Apol·lònia (Marxalenes i el Raval de Sant Josep a Gandia). 

Fora de temps, i tots ells d'origen en els darrers 2 sègles, Sant Macià es celebra els dies 27 i 28 de febrer (Ròtova), el 17 de maig hi ha porrat dedicat a Sant Pasqual Bailon (Elig), el 5 de juny, el porrat de Santa Quiteria (Almassora), de Sant Llorenç el 10 d'agost (Tavernes), i el 21 Sant Jogim (La Vilavella), el 16 de setembre dedicat als sants de la pedra, Abdón i Senent (Alqueria de la Comtessa), a finals de setembre-principi d'octubre, Sant Miquel (Altea), i el diumenge següent al 25 d'octubre, a Sant Crespí (Elig).

Hi havia molts mes porrats. El Primer divendres de març, des de Castelló, Llosa de Ranes i tots els pobles de la Vall, se celebrava una romeria a l'ermita de Santa Anna, on se muntava porrat, per a demanar a la santa bones collites a l'inici de la primavera. El dia 24 de juny,se celebrava també el porrat de Sant Joanet.

Paradeta de porrat als cinquanta.
En els porrats, es costum fer regals als xiquets, així com el regal del novio a la novia, consistent en “fer el mocador”, omplint-lo dels productes que es venen. La “mocadorada” del dia de sant Donis no es mes que la transposició d'una costum popular a una festa institucionalitzada. Es interessant saber que els regals de les Saturnals, acabaren ajuntant-se en els regals d'any nou, o “Strenae”, respecte de les quals no cal pensar massa per a identificar-les en les nostres “estrenes” de Nadal.

Podriem pensar que les festes dels porrats, que en principi pareixen “governades” pel santoral cristià, entren directament en contradicció en el caràcter pagà de les Saturnals romanes. Però res mes lluny de la realitat. El calendari bilingüe o hispà-mossarap de l'any 961, dedicat a Al Haquem II, es celebraven 6 dies de festa dels 9 dedicats als porrats antics. Podriem preguntar-nos si el cristians valencians que vivien baix el poder musulmà, ja celebraven els porrats, dedicant-los al santoral cristià. 

La resposta podria ser afirmativa per varies raons. Totes les advocacions a les que es dediquen els porrats mes antics documentats, llevat del porrat dedicat al “Xiquet Perdut”, corresponen a advocacions establides anteriorment a la invasió musulmana. Podria pensar-se en una importació de les advocacions per part dels conqueridors de Jaume I. Però resulta, que dos d'eixes advocacions, el dia 18 de giner dedicat a la Mare de Deu de l'Esperança i el dia 30 de gener dedicat a Sant Valero, eren específics de la litúrgia mossàrab, trobant-se absents tant del “Liber consuetudinum Vicensis Ecclesie” o llibre de costums de l'església de Vic, (1190 i 1228), com de les “festes que devien celebrar-se” o “Quae festa debeant celebrari”, confirmades pel Concili de Tarragona de l'any 1239. 

Processó del Crist a Potríes.
Si parlem de l'Esperança, hem de saber, que es la festa de la Mare de Deu dedicada al misteri de l'Encarnació, celebrada el 18 de desembre en la litúrgia mossàrab, sent nomenada “Festa decembris”, “Annunciationis” o “festum apparitionis Marie”, denominació esta ultima que apareix en el calendari mossàrab bilingüe de l'any 961 dedicat a al-Haquem II. No hem d'oblidar que Jesucrit es nomenat en el Corà com “Isa ibn Maryam” o Jesus fill de Maria. La Mare de Deu es venerada en l'islam i es l'única dona que apareix en el Corà (sura XIX), tant en el relat de l'Anunciació, com en el de la Nativitat.

El caràcter de festes de llibertat, de fusió i inclús d'inversió social propi de les Saturnals, també el trobem en els porrats. La component sexual dels porrats, també es posada de manifest. L'evident caràcter pagà dels porrats feia que l'esglesia intentara que els seus representants s'apartaren d'ells, cosa que no sempre aconseguien, aplegant a prohibir als frares franciscans que isquéren del convent els dies de porrat, llevat d'en casos excepcionals, amenaçant-los inclús en pena d'excomunió. 

En el capítol dels franciscans, celebrat en el Convent de Requena el dia 26 de juliol de 1637 i en l'any següent: “Que los Frayles moradores en los Conventos de València no concurriesen nunca á los Purrates, pena de ser desterrados de la Ciudad…bien que respecto a los Purrates, algunos Frayles que miraban esta ley por mera bagatela, solian freqüentarlos sin reparo, particularmente los de los Conventos inmediatos a València, como el de Jesús, la Corona, S. Diego de Alfara, y aún los de Sancti Spiritus, y algún confesor de monjas. Más como lo supo el Padre Provincial, hizo circular por todos ellos una carta con fecha de 16 de diciembre de 1638, en la que por virtud de santa obediencia y con pena de excomunión les volvió a intimar el mismo precepto, prohibiendo absolutamente a los guardianes el dar licencia á nadie en tales días para salir de casa, á excepción de los que hubiesen de ir a predicar, confesar, auxiliar ó a las limosnas ordinarias”. 

No obstant, l'heterodòxia valenciana, conseqüència de ser un poble en una cultura producte de la convivència i interrelació en unes altres cultures, que es donà en moltes èpoques “sots senyoria de moros”, i en els primers temps posteriors a la reconquesta, duia que per a alguns religiosos, la cultura valenciana i les seues manifestacions festives i lúdiques, estigueren per damunt de les consignes oficials de la jerarquia eclesial. 

Porrat de Sant Antoni a meitat
del segle XIX
Darrere dels porrats, es troba una idea de “redistribució” de la riquea, materialitzada en intervencions puntuals del poder (polític o religiós), en l'alimentació d'un poble que vivia en una economia de subsistència. 

Es tractava d'ocasions extraordinàries que el poble havia d'aprofitar per a fartar i beure abundantment, i intentant mantindre relacions sexuals. Els excessos no eren la naturalesa de la festa, sinó la conseqüència que la panxa es convertia en l'ùnic instrument per a acumular eixos aliments. 

Altra característica dels porrats, heretada dels “Saturnalia” romans, consistia que els poderosos, els “senyors”, tenien l'obligació de repartir i convidar al poble en les “Feriae servorum”. Esta podria ser la rao per la qual els valencians de l'època al·legaren l'observança d'usos i costums. Com el poble valencià sap de l'antiguitat dels nostres porrats, el modisme comparatiu que conté la dita de “ser mes vell que el porrat de Manuel”, es una prova mes. 

Els valencians del s XIII, exigien al poder que en una determinada època de l'any, aportaren una part proporcional o “pro rata” dels imposts que previament els havien arreplegat, per a organitzar festes relacionades en menjar i beure. I sabem que en l'època de les Saturnals, els poderosos organitzaven festes i convidaven als seus subordinats, pagant-ho en una part dels beneficis obtinguts del seu treball. ¿No estarem davant de l'orige de la “pro rata” que passant per “porrata” ens ha conduit al “porrat”?.

En els porrats actuals, i en els d'un passat no massa llunyà, predominen de forma majoritària els fruits secs o torrats i els dolços. Entre els primers podem trobar-nos en: torrat (cigró), cacaus, pipes, arme-les, avellanes, faves torrades, prunes o figues seques, orellons, castanyes pilongues, datils, panses… Molt típic era també el margalló. Entre els dolços trobem torrons, peladilles, arme-les ronyoses, carabassa al forn, arnadí, fruites confitades, codonyat, panfígol, mel… 

No era estrany poder pendre's distintes aigües de llima, civada o orxata. En lo que hem vist, sera difícil dubtar que la presencia d'estos aliments, esta relacionada en lo que ens conta Ovidi de “Fastos”, pel qual coneguem que els romans, per a desitjar bon auguri, regalaven dolços el dia de cap d'any, citant en concret figues seques, datils i mel. La rao es troba que l'època de celebració natural dels porrats, coincidix en el moment de l'any de fred mes extrem, en el qual escassegen els aliments, sent l'ocassió de fer us dels fruits secs. 

Torrat
Es difícil discutir que el producte “estrela” del mercat dels porrats es el torrat, menjar que mai falta en un porrat i que mes ha cridat l'atenció dels no valencians. La relació religiosa dels jueus en els cigróns torrats, la trobem, que fon un dels aliments que Berzellai li dugué al rei David en la seua fugida. (Llibre II dels Reis). 

Però la tradició no era a soles pròpia dels jueus. Si per a ells formava part dels menjars, per als romans era propi de gent baixa o gent del poble. Ho sabem perquè “Horacio para denotar la gente baxa del pueblo, usa la expresión: el que compra garbanzos fritos (ó tostados) y nueces y cuya costumbre aun en el dia está muy puesta en práctica entre nuestro vulgo” (“Epístola a los Pisones” traduida per Tomás de Iriarte. -1777). 

No podem dubtar del caràcter popular del torrat, que donà lloc a l'ofici del torrater o torratera. L'inseparabilitat del porrat la vegem en les “Dèzimes valencianes” d'Ortí, qui escrigué per a l'altar de Sant Vicent Ferrer del carrer del Mar de l'any 1731 que “Ací hi ha qui ven melons / i, pareixent un porrat, / una dona ven torrat…”.

Si alguna cosa queda molt clara és que els valencians som un verdader cresol que a fos totes les diferents cultures que han passat per la nostra terra, i una de les seues actuals manifestacions són els porrats. Benvinguda siga qualsevol recuperació de la nostra ancestral cultura popular. Benvingut siga el nou porrat a Castelló. 

Per cert, si algú creu que el motiu que la nostra fira de Castelló se celebre el 13 de desembre, Santa Lucía, té alguna cosa a veure amb un porrat, s'equivoca. El privilegi de Felip III de 1604 que concedix a Castelló el dit privilegi, junt amb el de mercat els dimarts de cada setmana, ho fa per al segon diumenge de desembre, i després de passar per diverses dates, no és fins a 1892 quan es trasllada als dies del 13 al 15 de desembre, i fins hui només s'ha mantingut ja fixa la data del dia 13. Tampoc, com molts creuen, té res a veure amb l'arribada de l'aigua de l'Escalona, que es va començar a construir a finals de novembre de 1605 i es va acabar el 8 de maig de 1611.

Temps era temps...



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada