Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 8 de gener de 2012

Ja fa temps

Despús-ahir va ser dia de reunió familiar entorn de la taula dels meus pares, junt amb les meues germanes i nebots, entre l'algaravia dels més xicotets amb els seus nous joguets acabats d'estrenar gràcies a la màgia dels seus majestats orientals ajudades per les butxaques adultes. 

Van vindre llavors els records familiars, els comentaris de temps ja rancis, les enyorances notòries i perdonables, la xarrada que no hauria de ser normal entre generacions que massa vegades conviuen sense conéixer-se per no compartir records, costums, i que rares vegades porten a millorar eixe coneixement.

En este anar i vindre per les coses d'antany, recordant les imatges de la meua infància, ací en el meu poble, acudixen a la meua memòria els sons de llavors i entre ells, aquelles frases lapidàries que repetidament emmudien els ímpetus d'aquells juvenils anys o les penúries  del dia a dia.  “Tota la vida s'ha fet així… Com tota la vida… Com es va a fer? Per tant, com sempre…” 

Manies i estils, hui tan xocants, que marcarien els nostres primers passos i que eren una altra forma de vida. Eren coses… d'abans, que formen part de la nostra particular història Vénen amb mi a rememorar-les?

I començaré amb una d'aquelles fotos antològiques; de dones en un d'aquells llavadors públics com el que teníem en l'Ermita. Després d'anys d'esforços vindria el llavador de post de fusta sobre la ferrada, després de granit sobre el bassi que encara veureu en les cases. Contant xafarderies, xerrant trellats o cantussejant cobles. 

Allà que anaven amb la safa al cap o les veies pujar i baixar traginant la cistella amb la massa setmanal cap al forn o venint del camp portant qualsevol cosa d'esta guisa com ara veiem per la tele a les africanes. 

Totes amb aquelles indumentàries de colors foscos i davantal multiusos sempre aqueferades perquè havien deixat l'eterna olla bullint en aquella cuina de llenya o pegat al foc d'on traurien les brases per a la planxa o acostarien l'altra.

Els hòmens en les seues faenes a l'hort, estall, sega, creïlla o moniato, taronja o arròs. Viatge a la verema (llavors érem nosaltres els emigrants); adormir el ras o en el paller, matalafs de llana i pallorfa. Els viatges eren interminables  per carreteres tercermundistes i plenes de  revoltes, bancs de fusta en els trens que mai arribaven, transbords i paquets en la baca. 

Anar a la capital en el Trenet era  una aventura entre tant de tramvia o  troleibús amb cobrador, cotxes de tracció posterior i motos amb sidecar. 

Tràfec i trànsit de què ens réiem amb Paco Martínez Sòria, el dels pollastres en rest, amb les seues màximes: “La ciutat no és per a mi” i aquella de Miguel Ligero de “Xiula, xiula que com no t'apartes tu…” que li dia al tren anant en ruc per mig de la via.
         
El foraster espantava i la veritat és que no es parava; no hi havia pressa però tampoc pausa en aquell món on les hores les posava el sol però que les marcava el  rellotge del campanar o els seus tocs de campana fóra a arravatament o difunts. 

El el nostre era el trontoll de carros i cavalleries per aquells  carrers de terra plenes de xicalla i cases sempre obertes. 

Benvinguda era l'aparició del carter amb el seu uniforme i gran cartera; la de l'alguatzil tirant bans amb aquell otòfon antològic o la pinzellada nocturna del sereno amb el seu fanalet que cridava: “Les dooootzee en punt i el serééééé". 

Tant, que arribant el Nadal, els uns i els altres veníem a cobrar les estrenes al veïnat. Tots ens coneixíem i atenció amb el que es feia perquè el què diran era llei; amb tot, davant de les adversitats bé que acudien com en Fuenteovejuna. 

Es respirava una tranquil·litat només trencada amb els tocs a foc i bans, la cançoneta de l'esmolador o els sons dels viatjants que intentaven trencar la monotonia portant novetats a un món on cada u se les arreglava fóra amb cordell, vencill o maroma o anant a l'entés que t'ho apanyava  a canvi de, a falta de diners, bescanvi i pagaments en espècie.

Tocava apedaçar, de tirar res, entre pegats, heretar o apanyar-se amb el que es tenia. La roba per tant, passava d'un a un altre i molt en comptades ocasions et tocava alguna cosa nova. Si tenies eixa sort, anaves de “estrenes” i el terme va vindre a donar nom a qualsevol paga o regal que et donaven. 

No hi havia dutxes en aquells vàters de forat però cada diumenge, tocava xafarranxo de neteja abans d'acudir, en dejú clar, a missa. 

La higiene consistia a llavar-se en gibrell o llavador i canviar-se la muda; damunt de la pelfa, el tergal, pana o llana i calar-se la boina, gorra, mocador o barret de torn. Indumentàries típiques que poc canviaven i relatar-les  mereix capítol a banda.

L'estampa  la configurava tota la família reunida enfront de la llar escoltant en la ràdio els butlletins informatius, radionovel·les i discos dedicats. 

Temps de compartir llit i tots dinar de la paella, beure a canella, o a gallet d'aquella bóta amb vi dels poals, de traure de la gerra o del que tocava en l'estació de l'any, comprar fideus o galletes al pes, arreplegar cupons i tornar el casc, fiant-te les botigues si no t'arribaven les pessetes, quinzets o xavos. Anís, mistela, conyac de vegades i pastetes fetes a casa per a les celebracions.

Fabricar-se el propi sabó i treballar l'espart o el vimen. Veure com a luxes els plats de duralex o porcellana. Donar encàrrecs i fer manats i anar a repartir la llet o portar la bombona de gas blau. De vida sense ostentacions, guardar per a demà o si venien mal donades, només trencada amb l'arribada d'algun de fora (per a ells els millors talls i llocs) i no diguem  de com celebràvem l'arribada d'un circ, titellaire o viatjant.

Vam ser xiquets que vam aprendre que la lletra amb sang entra i que calia treballar ja des de xicotetets encara que fóra segar pels conills o fer cavallons i orons als tarongers, que les baralles s'arreglaven a pedrades i no passava res, que els bonys es curaven amb el duro lligat, les galteres i queixals amb el mocador d'orella a orella, la panxa amb els purgants i les favades amb ricí. 

Si queies malalt de veritat es recorria als remeis casolans, cataplasmes, curanderos, mesures amb mocador i en últim recurs, al metge. Xiquets que s'entretenien amb qualsevol cosa (a falta de pa...) tot el dia en el carrer i sense les pors d'ara. Vam començar a veure la tele en blanc i negre, només a certes hores i anant a casa de la veïna. 

Jugar al futbolí, màquines Pin Ball i de discos eren un luxe. Arribaven les festes del poble i era el no va més. Devoràvem tebeos i fotonovel·les o acudíem la biblioteca. 

Vam tindre la sort d'anar a escola i així fugir de l'analfabetisme regnant i més tard ens van fer hòmens de profit en la mili ¿?, o almenys apreníem allí a beure molt i fumar massa.

Anàvem a la terrassa d'estiu, al Califòrnia o al galliner del cine Rex entre talls i censura. Féiem autostop i fugines però ens obligaven a respectar la digestió i que primer eren els majors o te les veies amb la sabatilla justiciera, de mossos muntàvem festes i festes antològiques amb fotos en blanc i negre i d'un color hui descolorit.

Una llista de coses que tu, si eres una peça de museu com jo, continuaràs, segur. Eren altres temps que val la pena recordar sense que este mirar arrere supose posar-los falta, perquè com diu Robert Fripp: “Quan transcorre el temps cada cosa té el seu moment. Noves coses succeïxen mentres les coses anteriors envellixen”. 

Són el most i la base que li han donat al vi de la nostra vida millor criança i valor, no creus?

Temps era temps...


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada