Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dilluns, 5 de desembre de 2011

Batejant al nadó.

Per bateig no només entenem el relatiu a administrar el sagrament cristià del baptisme, sinó també tota la festa que se celebra al voltant d'este acte litúrgic. Hui comença a haver-hi inclús els anomenats "batejos civils". ¿? Pareix una perfecta contradicció bateig - civil. Però això és una altra història en què no hem d'entrar.

El que coneixem com a bateig és un ritu eclesiàstic que consistix a vessar aigua sobre el cap del batejat invocant la Santíssima Trinitat. És una forma de complir la voluntat divina "Aneu, per tant, i feu deixebles a totes les gents, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, ensenyant-los a guardar tot el que jo vos he manat" (Mateu 28, 19-20)

Els costums a Castelló, com en tot, eren variables com en totes les comarques i poblacions, per molt que es basaren en tradicions més o menys comuns amb la de la contornada. Abans de tindre lloc el part del nadó, ja s'esforçaven per endevinar el sexe del futur bebé, i hi havia mil maneres de donar el veredicte. Quan era segon part, es tenia sobretot en compte la fase lunar en què es produiria:

- Lluna creixent, part diferent.
- Lluna minvant, part semblant.

I amb tot això, les prenyades es dirigien al seu patró, Sant Ramon Nonat, dient:

Gloriós Sant Ramon Nonat
de les parteres advocat
feu que açò que porte dins
isca tan dolç com ha entrat.

Ja vam comentar que fins fa poc el part es realitzava a casa, normalment assistit per la comare i les iaies. I era bona senyal "nàixer amb camiseta", rodejat el bebé d'un vel membranós, que després guardaven ben dessecat. Es considerava un talismà protector, o inclús portar gravat en la llengua la creu de Caravaca, o el Cor de Jesús, o la roda de Santa Caterina. El mateix que vindre al món en el dia de Nadal o de Divendres Sant. Llavors el bebé "naixia en gràcia", és a dir, amb poders per a curar o de vidència.

Res més obrir els ulls el xiquet de bolquers, el vestien amb la bolcada de nàixer que ja tenien preparada en una panera i els pares comunicaven de seguida als familiars i amics la grata notícia: "Ja té vosté un nou criat (o criada) a qui manar, el bategem el dia ...".

Encara no estava la mare refeta del part, quan preparaven al xiquet de bolquers per a rebre el sagrat baptisme, per a no exposar-lo a una mort prematura sense haver-li llevat de damunt el pecat original. 

El vestien amb la millor bolcada, totalment blanca, i formada per bolquer, caroteta i capeta, i regalada per la sogra. Anys després, a partir dels 50 del passat segle, ja van començar a usar-se bolquers blaus per a xiquets i roses si eren femelles. La cerimònia se solia fer a primeres hores de la vesprada.

Lògicament, este costum respon a alt índex de mortalitat infantil de l'època, que majoritàriament es produïa en les primeres hores o dies després del part. A mesura que se va anar reduint este índex, se va anar relaxant el costum fins ja desaparéixer a partir dels anys 60.

Una vegada guarnits, la portadora junt amb els padrins, familiars i amics es dirigien tots ufans cap a l'església. Generalment, els padrins eren triats entre els iaios paterns i materns en els primers fills, i si tenien més, ja entraven en el joc altres familiars o amics. Sobretot pesava, a l'hora de posar els ulls en un triat, que gaudira de bones qualitats morals i tinguera una bona posició econòmica. No oblidem que, en cas de defunció dels pares, era als padrins als que corresponia cuidar de la bona criança i educació dels fillols.

Quant al nom dels descendents, se solia tindre en compte a l'hora de triar l'orde següent:

- Els paterns quant al primer mascle o femella.
- Els materns en el següent que vinguera fóra del sexe que fóra.
- Els d'altres familiars pròxims en cas de vindre més descendència.
- Com a últim recurs, el sant del dia o el del patró del poble.

A més, fins fa molt pocs anys, excepte en el cas de la noblesa, s'utilitzaven un sol nom, sempre triat dins dels canònicament admesos pel santoral cristià. En algun cas molt rar, i per motius familiars, podien posar-se dos. Fa molt pocs anys que han aparegut els noms compostos o inclús múltiples.

Fins que es va promulgar per Felip V el "decret de Nova Planta", tots els nascuts en terres de l'antic regne de València, nobles i plebeus, eren batejats amb noms valencians i en la nostra llengua, i va ser llavors quan va començar la castellanització forçosa dels noms de pila i la prohibició d'escriure en la nostra llengua vernacla, i no va ser fàcil d'implantar.

En 1716, el Consell de Castella enviava una carta als Corregidors dient-los: “Pondrá el mayor cuidado en la introducción de la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...” o esta otra, "mando que, desde ahora en adelante, se extiendan los motes en idioma castellano, con expresiones y formalidades prevenidas en las visitas antecedentes, con apercibimiento de que por cada mote que hallase escrito en valenciano, será multado, el cura o teniente que lo hubiera escrito, en una libra..."

Només a partir dels anys 70 del passat segle hem recuperat el dret de poder inscriure amb completa llibertat als nostres xiquets nounats amb el nom que ens done la gana i en qualsevol llengua de l'estat.

El ritual pròpiament dit es va mantindre sempre, excepte entre els anys del període entre 1931 i 1939 que se va anar relaxant en els temps de la II República, en els que unes famílies batejaven als seus fills i altres no. Durant la guerra, de 1936 a 1939, en la zona republicana van desaparéixer els batejos. 

Una vegada acabada la guerra, tots van haver de passar per l'església de forma forçosa per a regularitzar la situació, i la majoria per a canviar de nom a un del santoral cristià.

Quan acabava el ritu baptismal, a la porta de l'església esperava una caterva de gent. Era l'últim obstacle a salvar per a tornar a casa. Allí esperava un festeig a base de xocolate, bescuit i més d'una beguda espirituosa per a fer un berenar familiar. Però calia calmar primer l'algaravia impacient de xicalla que els rodejava de forma desordenada. Si l'infant era de família acabalada, corejaven allò de "padrí ric, tira pessetes i confits "

Llavors s'organitzava la granissada de dolços i un poc de diners, en forma de gallets, xavos, quinzets, i en els anys posteriors inclús pessetes i algun duro (més aïna pocs). Per a incitar els padrins a ser més generosos, entre crits i queixes per les espentes i xafades, s'acabava cantant allò de "padrí pollós". El que es desitjava era arreplegar més dolços, caramels, confits i un poc de diners menuts.

Padrí pollóss, s'ha mort un gos
amb les cames tortes i el cul punxós.
Tireu confits, que són polits
tireu castanyes i també avellanes
tireu confitura o és morirà la criatura.

Eren un pocs bords els jovenets en els batejos. A principis dels anys seixanta, se va anar canviant el costum i es va passar a celebrar els batejos a última hora del matí, substituint el berenar per un dinar familiar que se celebrava en un principi a casa, quasi sempre una gran paella, i finalment un dinar en algun establiment, sempre per a familiars pròxims i amics.

Temps era temps...



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada