Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 1 de desembre de 2011

Festes de xiquet

Anem entrant en l'últim mes de l'any, i no se com presentar els meus propis records festius. Un altre relat que em permetrà el retrobament amb la meua infància i els seus records. 

Unes especials "memòries de poblet", els seus camps i carrers en un  particular "Cuéntame" castelloner entre les fotos de llavors que segur tots guardem, en blanc i negre, arrugades i trencades, però de colors ben vius en els nostres cors.

Passe la del fava, munta i calla (xurro va), quins jocs aquells!, i apareix una d'una revetla dels 70, que ja em connecta amb aquells ritmes i amb aquelles festes, servisca com a al·legat per a tots aquells que ara de l'oci volen fer ciència i amb l'ímpetu s'obliden que per moltes disfresses que es posen als seus avorriments el que han de fer és mirar en els seus endins. I per que no es calfeu el cap, vos dic que cap foto de huí es de Castelló, per no embolicar a ningù.

Moltes coses tinc per a comptar amb el títol fester. Per a millor aclarir-me, seguiré l'anual orde ja que la majoria eren ritus que anaven i venien amb les estacions. Igual em bote coses, però haureu d'entendre l'inevitable desorde que el baül dels records té després d'anys de pols i oblit en un racó dels nostres porxes pensant només en el present.

Començaré amb el 17 de gener: Sant Antoni del Porquet i les seues fogueres. En aquells temps, jóvens i xicalla del carrer buscàvem qualsevol llenya, siga amb carretó, bicicleta o a coll, per a anar-les apilant i porfidiejar per a tindre la més gran del poble. 

Queia la nit i acudíem a la festa seguint l'ancestral orde: primer, encenien la de l'Ajuntament i de les seues primeres flames, agafàvem tions amb què  baixem corrent per a encendre la nostra. Allà acudia tot el carrer en una multitudinària “eixida a la fresca” que s'amenitzava torrant creïlles, cansalada o el que tercerejara i acompanyaments que cada un portava: allioli, vitets, olives, cacauets i tramussos, vi, etc. I la festa que s'allargava amb pastes, anís o mistela, al caliu d'aquelles brases.

Al matí següent, matinava per a acudir a la benedicció dels animals. La meua lloca índia, el porc, la cabra, la conilla, el gos o el gat. A la vesprada, les carreres i cucanyes. Encara recorde mon pare orgullós d'aquell mul trotador i els múltiples jocs entre els que el pal ensabonat, carreres de sacs, la paella amb moneda i sobretot, les olles, que després vaig descobrir eren internacionals i que els mexicans anomenaven pinyata. Tots els premis consistien en paperets que es canviaven per un pollastre o conill amb què es preparaven paelles on llavors celebrar els triomfs personals amb tot el veïnat.

Eren temps de fred i ximenera. Anar a l'escola al so de la cançó del Colacao i les radionovel·les, jugar al futbol o botar a la corda o a barallar-nos fent harca amb altres bandes.

Va arribar la tele i acudíem a veure a casa d'un veí, les pipes, les roses o la gasosa. Vam aprendre amb Flecha Rota, Bonanza, Rin Tin Tin, el Virginiano…. Amb sort i si t'havien donat alguna estrena, aquelles monedes que sabien a glòria, acudíem al cine. 

Posaven el Nodo i amb ell sabíem d'un món que pareixia tan llunyà. En el seu galliner encara sent ressonar el trotar dels nostres peus en la fusta quan apareixia la cavalleria o els xiulits davant d'aquells besos o escots de la pantalla.

La Candelera en què acudíem a l'església on ens donaven aquells ciris xicotets que col·leccionàvem. Però el millor de la festa venia després dels resos i novenes i a l'eixida on les cistelles de pastes i el xocolate, ens esperaven en la plaça. Encara em llepe d'aquells dolços artesans!

Quan arribava un circ o teatre de “varietés”, porfidiejàvem per aconseguir passes o colar-nos fins que l'alguatzil ens caçava. 

En Setmana Santa tot parava i fins estava prohibit treball i alegria, només se sentia música sacra. Penitents fent guàrdia, molta església i resos fins que per fi, el diumenge de Resurrecció. S'iniciava així, la Pasqua amb la seua mona. Amb sort coneixíem alguna xica.

Amb la primavera el mal temps feia de les seues; si la tempestat s'enganxava calia començar a córrer a refugiar-nos en alguna barraca de què hi havia pertot arreu. Dies passats per aigua en què les faenes canviaven. Tocava netejar les quadres, algun pedaç i assentar-se junt amb el foc. Allí veig una altra vegada a mon pare embolicat amb l'espart, cosint i apanyant els apers. Estàvem tots, jugàvem a cartes i de vegades ma mare feia roses…tota una festa!. Els carrers, llavors de terra, pareixien rius que a pesar de fang i canaleres, només amb ajuda de botes d'aigua i la pana que tot ho aguantava, sortejava fins a arribar a l'escola.

“Hi haurà saó”… però jo només pensava que eixirien els espàrrecs o el caragol; caragols que, poal en rest, eixíem com a bojos a buscar i que malveníem per quatre xavos que de pressa gastaríem en tebeos, sobres sorpresa, regalíssia… o entrar, per fi, al cine i no quedar-nos en la porta, embadalits amb la cartellera, com tantes altres vegades.

Corria la veu del festeig d'algun bateig i a l'eixida de l'església acudíem, prestos a arreplegar els caramels o xavos i gallets (poques de dos quinzets) que ens llançaven, mentres cantàvem allò de “padrí pollós” formant un seguici molt peculiar que acabava davant de la porta del nounat, intentant pescar alguna cosa del convit que emportar-nos a la boca.

Les comunions marcaven un alt i un després. Catecisme amb els seus vals i premis o la bescollada per saber-se o no la lletra. Per a alguns va suposar la primera vegada que vam anar a la capital on inevitablement calia comprar el trage i preparatius, fóra de gris o de mariner i elles de rigorós blanc, en la Casa de les Comunions. 

El festeig consistia en desfilada des de l'Ermita a l'Esglèsia, missa solemne en l'altar major, grans cistelles repletes de pastes amb xocolate, paella i fotos en blanc i negre; són majoria en les poques que guardem d'aquells temps. Donava pas a cada diumenge haver de llavar-se en el gibrell o llavador para en dejú, clar, anar a missa sota pena de falta.

Arribaven els majos i la festa dels Quintos. De lluny sentíem les seues desfilades i càntics de ronda demanant diners pel poble; eren cosa de majors però envejàvem les festes que es portaven. Gràcia em fa, encara, el rebombori que es muntava en l'Ajuntament amb el sorteig. Allò sí que era una loteria i amb majúscules!

Els xiquets seguíem tot el dia en el carrer, entre jocs i baralles, amb arcs i fletxes, canuts i pedres. Inventàvem artefactes amb què ens llançàvem a l'Angel Nieto pels carrers o jugàvem al futbol en qualsevol lloc imitant a Gento i Kubala. Antològiques baralles que se n'anaven com si res, fins que, a veus, ens cridaven per a tornar a casa. 

El berenar era a base de tulicrem, oli i sal, sardina o codonyat. Altres, per a fer mil encàrrecs: anar a la botiga, portar aigua de la font de l'Ermita en aquelles botiges ancestrals. Moments de a soles llegir tebeos, i xapes, trompa, taconet, estar en l'Acadèmia o Biblioteca o córrer a esperar l'autobús o el trenet il·lusionat per a tornar a repetir-se la mateixa història: “Què m'has portat, pare?”… ”Un menja i calla”.

Sant Joan anunciava, amb les seues batalles d'aigua, que l'estiu arribava. Amb ell, els amics emigrats que tornaven com a estiuejants i omplien les cases buides i fins a les nostres alcoves; així que ens tocava estrényer-nos amb els llits. Menció especial a la ràdio que em va gravar en el cap sons dels 60, quan no se li anava l'onda. Sintonitzàvem “Cada canción un recuerdo” i “Discos dedicados”, fins que van aparéixer els primers magnetòfons i cassets, que de vegades sonaven el més semblant a una brega de gats.

Però el el nostre, era acudir al riu en la Gola, o a les séquies, especialment al "clot dels haques" on porfidiejàvem per a veure qui es tirava de cap i des de més alt. Encara xafe amb aquelles sabatilles de plàstic històriques, i encara em llepe d'aquella fruita i melons acabats d'agafar. Entranyable va ser, sens dubte, el Califòrnia, aquell cine d'estiu amb cadires que se't clavaven i caps que et tapaven la pantalla. 

Calor i buscar l'ombra o la botija per a remeiar-ho. De sobte, les campanes anunciaven que s'havia declarat un incendi; presses, anades i vingudes i als hòmens  que s'emportaven en camions durant dies. La meua ment infantil revivia temps de guerra que em contaven entre cels que s'ennuvolaven i les cendres que volaven.

Les Festes del Poble eren, i són, capítol a banda. Començaven llavors amb els Jocs Florals, amb la presentació de les festeres i la xarrada del mantenidor, i a la que eixíem a rebre vestits de estrenes. Nits de “varietés” amb platea de pagament que la majoria evitava amb cadires que portava de sa casa; cucanyes; castell de focs i religió a tot drap, amb missa major i processó recorrent tot el poble cada dia; concurs de pesca, coloms i pilota, passacarrers, cordá i gran revetla. 

Encara no s'havien inventat els Moros i Cristians a Castelló. Acabats els festejos, havia desbandada de gent. Després del buit, tornàvem a la rutina i al col·le. Fora, començava a refrescar i les nits s'allargaven, així que estiràvem el jersei que les nostres pròpies mares ens teixien i de les mudes de pelfa.

En Tots Sants, obligat era visitar el cementeri portant rams i corones fetes de les “flors de morts” que havíem cultivat en l'hort. A més de les casetes, un sòl infestat de creus, i sempre tornava a preguntar per aquells noms i pels nostres avantpassats. La vespra, netol, draps i escala al mateix lloc.

Per Santa Lucía, la Fira, que llavors començava a portar ja atraccions mecàniques, a banda dels barracons, les tómboles, les parades de dolços, fruites seques, torrons, i encara hi havia un poc de fira d'animals, les últimes restes. 

I a la fira no vages si no portes diners, que vorás moltes coses, i no compraras res... Com a molt, quan passejaves amb els pares, te tocava alguna cosa.

El Nadal era amb simbomba i carraca eixir a demanar les estrenes. Torró i anous en una Nit de Nadal especial junt amb els teus per a somiar amb uns Reis, que al final venien a deixar-me el mateix, com a quasi tots.

Van passar els anys i vam créixer; arrere, quedarien els nostres jocs de criatures. Tocava barallar mosses en les discoteques que naixien i acudir a festes d'altres pobles… Seran, una altra història ¡

Temps era temps...



2 comentaris:

un castelloner que passava... ha dit:

Genial com sempre!
Però ara que estem al Desembre i es temps de fira i de Santa Barbara estaria molt bé que ens apropares al orige de les dues festes i de la manera que es vivien els Castelloners,ja que segons tinc entés son les dues festes mes antigues de Castelló,no?
gràcies!

El grill de la memòria. ha dit:

Clar que si, però tens que tindre en conte que les meues possibilitats de investigació son limitades, i vaig poc a poc localitzant temes i dades i fent treballs sobre elles, i son moltes les linies que porte a la vegada i poc el temps. Faré un esforç i posaré alguna cosa.

Publica un comentari a l'entrada