Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 14 de juliol de 2011

On anirem a parar?...

Anit mentres preníem el fresc al carrer en acabant de sopar mon pare i jo, (cosa rara per la meua part, perquè pareix que tinc tendències de monge de clausura, i no isc llevat que l'ambient ho facilite al màxim, i preferisc el meu aire condicionat per insà que em diguen que és), la conversació va anar caient a poc a poc cap a les diferències de costums entre generacions, els seus tòpics, i el que cada generació opina sobre les seues antecessores i sobre les seues successores.

Em parlava mon pare sobre una frase que sempre li repetia el seu, i que després ell em repetia a mi: " On anirem a parar ?". Era el comentari típic quan sorgia algun canvi en els costums establits "de sempre" i que a ell li pareixia exagerat i "perniciós per a la moral establida". 

Ball al any 1953 a la
Terraza Vallejo de València
Mon pare em parlava del que el seu opinava d'eixos balls que organitzava la Societat Musical amb grups excel·lents de músics de la localitat o a vegades forasters en els anys 50, l'orquestra "Rall", la "Serenade", i molts altres excel·lents grups que m'anomenava i no recorde.

Per al meu iaio eren focus de maledicències i possibles orígens de perversió per la permissió de proximitat entre els dos sexes. Per a mon pare, la cosa mes innocent i controlada del món, i un dels seus pocs mitjans de diversió i relació entre xics i xiques. Jo opine que havien de ser una màquina encotillada d'autorepressió que en la meua generació hagueren sigut inadmissibles, i en l'actual, simplement inimaginables. El mateix opinava dels cines de la localitat i del teatre.

Jo reia imaginant la cara que haguera posat el meu iaio, que va morir en 1954, si vera qualsevol piscina pública actual amb hòmens i dones junts i els vestits de bany que s'utilitzen, o si simplement es fera una volta pels carrers de Castelló. 

Macroconcert
Van passar en un moment donat un grup de xics i xiques, i jo els vaig mirar com pense que els haguera mirat ell. El mes probable és que haguera imaginat estar fora del planeta Terra, veient xics amb cabells pintats, engomats i amb talles estranys, samarretes de tenis grandasses i platejades, pantalons semicurts i baixos, plens de butxaques, anells de plata, polseres, tatuatges i pins per totes les bandes i muntons de clauers.

Elles amb el melic a l'aire, ensenyant les braguetes, amb els tirants dels sostenidors a la vista, transparències, arracades enormes i vestides de negre, amb clauers i anells de plata en les mans, els cabells erts i un xicotet aparell en les orelles, escoltant música, cantussejant i ballant. No parlem que eren prop de l'una del matí d'un dia entre setmana i els grups estaven formats per adolescents entre 12 i 16 anys, ambdós sexes en grup.

Platja 1940
Si a més haguera vist per la tele un concert de la sensual Shaquira, s'haguera quedat idiotitzat del tot. Li estranyaria sens dubte veure l'enorme gentada per veure i escoltar els cantants i grups de moda, eixos ritmes trepidants, els altaveus gegantins i el fum i canvis de llums de l'escenari. La seua ment seria incapaç d'entendre-ho i assumir-ho.

Platja 1950
I si vera els supermercats locals tan enormes que tenim, portes que s'obrin només acostant-te a elles, els productes amb caducitat, conservants, additius i edulcorants? A ell que no li agradaven ni les mandonguilles ni les croquetes perquè deia que es camuflaven els aliments i preferia les coses clares, deia de l'embotit que "Carn en calça, que la menge el que la pose", i no els menjava llevat que haguera participat en la matança en què es van fer, a pesar que ell i la meua iaia van sobreviure durant mes d'un any en la postguerra a base de fer i vendre botifarres, per falta de jornal en el camp al ser un "rociner roig".

Platja 1960
Vaig continuar pensant en ell i en com serien les seues reaccions davant de l'actualitat. Dic ell, però llavors era general este comportament. Mai es parlava que una xica tenia el període, i encara que ho passara molt malament sempre es deia que li feia mal el cap o estava un poc refredada. I no diguem qual seria la seua reacció si escoltara tantes persones traient els seus "draps bruts” per la tele, o la publicitat cridanera i colorista de compreses, tampons o preservatius...

Platja 2011
Com era amant de les tradicions, haguera vist raríssim que el Papa viatjara tant i parlara de temes d'avortament, homosexualitat, pederàstia i relacions matrimonials. I no diguem si vera que la seua néta, als 50 anys, usa biquini en la platja o vera tanta quantitat de femelles de totes les edats nadant i prenent el sol en "topless" en qualsevol platja o piscina. Eixiria corrent de l'esglai a velocitat de rècord mundial.

Parella de vells.

El súmmum per a ell, i de nou tornaria a morir-se, seria veure la de parelles de persones, inclús moltes jubilades, que s'unixen sense casar-se, les parelles del mateix sexe, els comentaris de les senyores parlant dels flirts que han aconseguit i dient que “eixe tio està com un tren”...

I la sèrie d'electrodomèstics que tenim, aire condicionat en les cases i cotxes, conduir les dones, llavadores i llavaplats, la televisió, vídeos, DVD etc. ah! Internet, les xarxes socials i el blog haurien sigut un altre súmmum de la seua sorpresa, ell que els llegia la premsa als seus amics quan es reunien en el casino de l'Obrera, perquè era l'únic que sabia llegir en condicions de tota la quadrilla. Res vull dir dels telèfons mòbils i la quantitat de gent que per el carrer sembla tindre mal d'orella i parla sola com els folls.

On anirem a parar?
La veritat és que veient els canvis tan vertiginosos i el rumb que la humanitat va prenent, acabaré jo també dient el que ell deia: " On anirem a parar ?".

Jo tinc molt clar que qualsevol temps passat va ser diferent, i per a qualsevol generació la millor època va ser la seua. Però també tinc clar que la raó d'això és que en eixe moment eren ells els jóvens que sentien la necessitat anar evolucionant els vells costums cap a les que a ells els pareixien millors. 


Al mateix temps, els jóvens sempre han sigut els motors de la renovació i el canvi, i mai per a mal. Socialment, l'evolució d'eixos costums i la ruptura d'eixes tradicions ancestrals, continuament, han sigut el motor de l'evolució del món. Sempre per a bé i per a mal, segons el criteri que cada un aplique sobre cada assumpte.

Qualsevol temps passat, jo era més jove.

Temps era temps.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada