Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dilluns, 25 de juliol de 2011

La capella de la Sang.

Quan va ser construïda? Ningú ho ha pogut documentar fins al dia de hui. Primer va ser coneguda com "capella de Sant Narcis", després com "capella de la Sang", i en el segle XIX, de la "Divina Aurora". Sabem, com a primera referència històrica, que va ser un dels edificis de Castelló que va patir greus destrosses en el terratrémol que va assolar la vall de Montesa en 1748, i que és el culpable de la destrucció i abandó del convent-castell de l'orde de Montesa en eixa localitat, en el que va matar a 9 monjos-cavaller, i que va afectar totes les poblacions en molts quilòmetres al seu voltant. 

La capella de la Sang hui.
Per expedients de l'arxiu municipal de Xàtiva, sabem que l'ermita de la Sang va quedar tan destrossada que va haver de ser apuntalada, l'ermita de Santa Bárbara va quedar totalment en ruïnes oberta pels seus quatre costats i va quedar també quasi destruït el convent monestir de Sant Vicent Ferrer, de l'orde de Predicadors, a qui a més se li va afonar la part alta del campanar. Va afectar a més a 11 cases que es van haver d'apuntalar i dos van quedar destruïdes en la seua totalitat. Segons l'arxiu, els danys es van taxar en 16.000 sous.

Arran d'això, sabem que va ser reconstruïda, acabant les obres en 1790, pels mossos del poble, que la van posar davall l'advocació de la Divina Aurora. Una xicoteta capella un un sol altar, sense rendes ni almoines. Se sap que cap institució municipal, civil ni eclesiàstica, va intervindre en els treballs ni en el seu finançament, el que va propiciar la llarga duració dels treballs, al no haver-hi confraria ni cap institució a càrrec seu, i per això no tenia cap renda ni almoina que la recolzara. 

Quan ja estava quasi acabada, va haver-hi una intervenció municipal sol·licitant permís a les autoritats reials de València per a celebrar en el poble unes corregudes de vaquetes i jònecs, amb el fet de recaptar els diners necessaris per a acabar-la d'una forma digna, el que es va aconseguir el 4 d'agost d'eixe any per a 6 dies de festa amb vaquetes.

La intervenció municipal no va ser altruista. Va vindre motivada perquè en una visita poc abans de l'arquebisbe de València, este va negar el dret al culte diví en la capella "pel seu estat indecent". Va haver-hi una funció que no va deixar de prestar des de temps immemorials, i que ni tan sols es va interrompre durant eixe període de reconstrucció a partir de 1748, que va ser la de servir la seua cripta com a lloc de soterrament dels cadàvers no reclamats o indigents, fóra o no la seua mort violenta.

El entorn actual i el carrer de la Sang
Per què diem açò? Pareix que en el mateix origen de la capella es troba en el temps junt al de l'edifici que estava junt amb ella, si la mirem de front, a la seua esquerra, que era l'anomenat Hospital de la Sang, lloc que, a banda de les funcions d'hospital, que res tenen a veure amb les que hui coneixem amb el mateix nom, sinó com a lloc d'acollida i refugi provisional d'indigents de pas, exercia també la de depòsit de cadàvers dels difunts per accident o mort violenta en el terme municipal. De molts de ells tenim referències i dades en l'arxiu municipal de Castelló, hui molt ben catalogat i excel·lent referència.

Pareix que des de l'inici, la capella era el lloc de soterrament dels desheretats. No es gens estrany, si pensem que el cementeri del poble era el que es hui el pati de la casa parroquial, ben a prop, darrere de l'església, després de que, quant se va fer la capella, era el que després va ser la pròpia plaça al tombar les parets quant se va fer darrere. Al convent de Sant Vicent, actual plaça de l'ajuntament, hi havia un altre cementeri.

En el regnat de Carlos III, en 1787 i per decret reial, se prohibeixen els enterraments municipals cementeris parroquials i de esglésies, convents i capelles, i se mana la construcció d'un nou cementeri municipal fora del casc urbà, com a mesura higiènica. El de Castelló comença a funcionar cap al 1790, però els trasllats de les restes dels altres cementeris no s'acabava fins al voltant de 1840, per molts motius. 

El primer de ells, que els enterraments "en terra nova" començaren de seguida, però no cap obra, que al 1816 se va ordenar al consell municipal que les començara, quant els material portats per a fer-ho ja havien estat usats per els veïns per a arreglar cases per tot arreu del poble. Se va inaugurar al 1834 sense acabar, degut a una epidèmia de còlera, i no finalitzaren les obres fins a 1842.

Al costat del mateix hospital, a la seua esquerra també, va estar el quarter de la guàrdia municipal, que finalment va acabar sent la primera caserna de la Guàrdia Civil del poble. Si acabem que en la mateixa plaça, enfront d'ells, es trobava l'Ajuntament i al final d'ella, l'Església, tenia tota la lògica del món.

En un principi, allà pel segle XVI, va ser inicialment la Casa General Local de la Confraria de Sant Narciso, del que pareix li va vindre el seu primer nom, però es desconeixen dates d'inici i final. Després, a principis del segle XVII, va ser la capella de la Confraria de la Puríssima Sang, que pareix que va substituir a l'anterior. A partir del segle XVIII, ningú es va fer càrrec d'ella, i va passar a exercir les funcions que hem comentat de depòsit provisional de cadàvers morts a mà armada, ofegats o víctimes d'accidents o mort en dubtoses circumstàncies, a més de lloc de soterrament dels no reclamats. 

L'hospital nou, junt a l'ermita de
Santa Bàrbara.
En 1892 es va traslladar l'Hospital junt amb l'ermita de Santa Bàrbara, per a donar més espai a la caserna de la Guàrdia Civil, massa xicoteta i sense condicions cap, i es va usar el seu terreny deixant-la adjunta ja a la capella de la Sang.

La capella és molt xicoteta. Només té 63 m2. Una disposició, poc coneguda, referent a les ermites o capelles, és la comunicació de l'Arquebisbat del dia 24 de maig de 1812, en la qual diu: "que les Esglésies dels exconvents oberts amb aprovació del Govern de José Bonaparte queden en la mateixa classe que les ermites, i en el cas d'haver-hi religiosos, estos, subjectes a la disciplina de l'Arquebisbat". Va ser una bona excusa. 

La capella, que mai va ser, com vam dir, propietat de ningú i que es va fer i es va reconstruir amb donatius en diners i en treball dels mossos del poble, es va inscriure com a propietat de l'Església Parroquial de la Mare de Déu de l'Assumpció, "por allarse en posesión quieta i pacífica de la misma desde tiempo inmemorial", amb la connivència de les autoritats de l'època, que res van fer per a impedir-ho. En cap registre de la propietat de cap part consta inscrita a nom de l'església anteriorment a això.

La capella i la casa de En
Pascual Andrés, entre ella
i el carrer de la Sang.
La capella la va vendre el rector En Antoni Esteve, facultat per l'Exempt senyor Vicari General de l'Arquebisbat de València, el 2 de desembre de 1970, amb un informe previ del Consell Diocesà d'Administració, a En Pascual Andrés Guardiola, veí limítrof per la seua dreta, entre la capella i el carrer de la Sang, per 225.000 pessetes. Posteriorment, per a la seua preservació, i ja dins del període del primer ajuntament democràtic, va ser inclosa dins del catàleg municipal d'edificis d'interés històric.

Durant el període de la Segona República, es va convertir en Biblioteca Municipal. En la postguerra, va passar a ser el centre d'Acció Catòlica. Va deixar de ser utilitzada realment ja a finals dels 60. Jo la recorde a penes de xiquet, amb els seus bonics armaris biblioteca envidrats en les seues parets laterals, i que llavors feia molts anys que ja no contenien llibres, i unes taules amb bancs en el mig de l'edifici, i crec que ja era propietat del senyor Andrés (excel·lent persona, afig, de la que conserve molt agradables records d'infància en eixos anys).

Encara ens queda, afortunadament, la seua memòria històrica, el seu edifici, i el nom que perdura en el seu carrer pròxim de "la Sang" en el seu honor. 

Temps era temps...



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada