Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dissabte, 14 de maig de 2011

La Barca d'Alcosser.

Castelló des de el camí de la barca.

Fins a l'època en què es van construir els actuals ponts, tot el trànsit entre el nord i el sud del riu Xúquer en la nostra àrea local es va fer per la Barca d'Alcosser, aigües baix de la desembocadura del riu Albaida.

Es pot dir que el camí que porta de la barca d'Alcosser al nucli urbà de Castelló, passant pel Molí Nou i el Segon Pont, i al que entra pel barri de l'Ermita, va ser durant segles una autèntica autopista per on passava el trànsit propi dels temps passats, va fer de Castelló un enclavament geogràfic privilegiat i va permetre el manteniment d'un gran hostal de carretera. 

Restes del Hostal.
Els últims vestigis d'ell encara estretixen la confluència del carrer Major i el de la Lira Castellonera, fet pràcticametn tot ell, fins al carrer de la Sèquia en els terrenys que ocupava, junt a la fonda de la familia Peris i front a la Capella de la Sang.

La complexitat del terreny pels continus canvis de llit del riu Xúquer després del seu desencaixonament dels terrenys muntanyosos i la desembocadura del seu afluent Albaida, amb una gran zona de tancats meandres i grans deposicions d'al·luvió durant les contínues riuades, van impedir durant segles la construcció d'un pont en la zona. (Enllaç a la foto en alta definició a 10.153 x 4.014 pixel i a la seua explicació en pdf)

Va haver-hi moltes més barques en el Xúquer, però era esta la que estava situada en la ruta de l'antiga "Via Augusta", extensió de la Via Domitia a Espanya, que va del Col de Panissars, (Pirineus), no lluny de l'actual Col Du Perthus, fins a La Jonquera, Girona, Barcelona, Tarragona, València, Còrdova, Carmona, Sevilla (Hispallis) fins a Cadis (Gades).) i el seu recorregut des de València fins a Almansa. 

Eixia de València (i pel que després seria Catarroja, Silla, Almussafes, Algemesí), creuava el Xúquer per un pont a Sucro (Alzira?), i per on seria Carcaixent, La Pobla Llarga, Manuel, passava a prop de Xàtiva, Canals i els pobles de la futura Costera de Ranes i seguint la vall del riu Canyoles, prenia el camí del port d'Almansa. L'alternativa era creuar el Xúquer per Alcosser, pedania d'Alberic, i anar per Castelló cap a Manuel reprenent la ruta.

El Xúquer ha sigut l'arquitecte i constructor de la comarca de la Ribera. Marca l'eix al llarg del qual s'articulen simètricament els ambients riparis, els successius nínxols ecològics, les arquitectures bàsiques del paisatge i fins a les morfologies del territori. Però a més el riu dels riberencs és un producte de la història humana que ha anat unint les formes de viure i habitar una zona d'inundació. No gratuïtament els propis riberencs han anat modelant el Xúquer aprofitant-lo per a realitzar diverses activitats productives en la ribera fluvial.

Calafatejant una de les barques.
Les barques són un testimoni del passat encara pròxim del riu, i pertanyen a la llarga memòria del riu. L'aigua i el riu, unit a la seua població, l'economia, el paisatge i el patrimoni cultural són l'element comú d'esta zona. I un dels referents d'este patrimoni i paisatge singular són precisament les barques, desaparegudes en la seua totalitat hui en dia, i quasi oblidades. Les barques ens documenten sobre el dia a dia dels diferents passos fluvials per uns paratges ara abandonats, sobre la diversitat d'un riu d'aigües abundants abans de les obres de regulació i expansió dels nous regadius, i sobre les generacions i sagues de barquers i de mestres fusters i calafatadors.

Les barques planes i amples, humils, transportadores de veïns, viatgers o càrregues ens parlen d'un Xúquer viu i pròxim, brillant i profitós. La barca va ser, per als riberencs, un vehicle d'unió i de comunicació.

La seua història és també una història de personatges: barquers, calafatadors, transeünts i veïns de les diferents localitats de la Ribera. Des de la mateixa conquista cristiana del segle XIII, els rius i les barques de pas van ser considerades regalies, i per tant formaven part del Reial Patrimoni. En alguns casos estes es van mantindre en mans de la Corona, en altres els privilegis van ser atorgats a senyors particulars, com és el cas de la majoria de barques del Xúquer. Al costat d'estes barques d'ús públic i complement de la xarxa de camins, es documenten també barques privades, entre les quals destaquen les que formaven part de l'utillatge dels molins i les denominades "sorreres", algunes d'elles encara en actiu.

Ens conten els historiadors que el gual que ocupava la barca va ser probablement el que va utilitzar Jaume I amb les seues tropes per a arribar a la Xàtiva andalussí. La referència més antiga que es coneix sobre elles és una franquícia concedida a l'abat de Valldigna per a poder utilitzar les seues barques de Segayren, Albalat i Riola. De l'any 1388 data un primer llistat de barques del Xúquer. Poc després la documentació notarial arreplega una subhasta dels peatges d'Alzira i de la barca d'Alcosser. El control dels passos del riu entre Alzira i Cullera no va estar exempt de problemes, així trobem un primer procés entre Corbera i Huc de Mur per diverses barques en 1432. Els litigis sobre els drets de barques van continuar a través de la història. Es coneixen també exemples de barques per a ús particular que daten de l'any 1416 i 1460.

Pràcticament fins al segle XX només havien ponts a Alzira i Cullera. La dificultat per a posar ponts resistents a les inundacions es va suplir, per tant, amb les barques de pas, que en l'Edat Mitjana eren 4 entre Alzira i Cullera (Albalat, Segayren, Riola i Fortaleny) i 2 entre Cofrentes i Alzira (Sumacàrcer i Alcosser). Front als rius de les característiques del Xúquer, l'única alternativa la donaven els ponts de fusta o de barques, o les barques pròpiament dites, utilitzades en el riu fins al segle XX. 

Pont del Rei vist des de la mota.
En 1796 va començar el que va ser el primer i últim intent seriós de construir un verdader pont en la zona, el Pont del Rei. 

Per diferents raons, l'obra s'abandonà i va reprendre dos vegades fins que en 1801 van cessar definitivament sense acabar-lo. Molt va haver de veure els continus pleits que va interposar el concessionari de les barques que temia que la gent travessara el riu pel nou pont, eliminant la seua segura font d'ingressos. 

Pont del Rei en restauració.
Les convulsions polítiques de 1801 en la comarca van ser importants. Motins contra les milícies provincials a València, Castelló de la Plana, Segorbe, Alzira i Xàtiva, sèries de males collites i forta pujada de preus, van provocar al setembre la negativa a pagar els drets senyorials. Va haver-hi motins populars a Alcàntera, Beneixida, Càrcer, Senyera, l'Alcudia de Crespins, Carlet, Antella, i els més greus d'Alberic, on els segadors d'arròs van prendre la vila tot el mes en nom de Pep el de l'Horta, i es van picar els escuts senyorials de la casa de la Batlia i de la Fonda, van destituir l'alcalde i van derrocar la forca de la muntanyeta de Santa Bárbara. El capitost de la revolta va ser Marià Alapont, barquer d'Alcosser.

Bateria napoleònica de Gavarda.
Després va vindre la guerra contra els francesos de Napoleó entre 1808 i 1812 en la que va ser un punt de gran importància estratègica, com demostra la bateria de canons que es va emplaçar en la que hui és coneguda com "serra de la bateria", sobre la qual s'ha construït el nou poble de Gavarda després de la pantanada de 1982, i que domina tota la zona de les barques i el pont des de la seua escassa altura. Mes tard les guerres carlines, que feren necessari fortificar Alberic en 1839. 

Vista des de la bateria napoleònica.
En 1840 abdicaria la reina Maria Cristina que havia donat l'orde de refer el projecte i iniciar de nou l'obra del pont sobre el Xúquer, i en 1841 assumiria la regència el general Espartero i el vell projecte del pont es perdria definitivament sense ser reiniciat, entre les convulsions polítiques i socials del final del segle XIX. Ja a principis del segle XX es van construir sis ponts metàl·lics des de Gavarda a Cullera (el d'Alzira, el de Cullera, el de Gavarda -1917- i els d'Albalat de la Ribera, Riola-Sueca i Sueca-Corbera). Hui podem visitar-lo com mut testimoni dels canvis de la comarca. 

En el tram comprés entre Alberic i Tous hi ha 4 barques documentades:

Pont de Gavarda, de 1917.
-La d'Alcosser: alqueria entre Gavarda i Alberic, despoblada en el segle XIX, és la més antiga i apareix documentada des del segle XIII. Era denominada Barca del Rei, i va dependre en el segle XVII del Duc de l'Infantatat. 

Al construir-se la carretera l'any 1786, Carles III va recuperar la regalia instal·lant una nova barca entre Alcàntera-Beneixida i Gavarda-Alberic, la nova Barca del Rei,  separada uns 400 metres de la primera d'Alcosser. 

Vist des de la entrada del pont.
A finals del segle XIX esta barca va ser sustiuïda per un estret pont de fusta, fins que en 1917 es va construir el pont de Gavarda. 

-La de Sumacàrcer: va ser col·locada en el riu per privilegi de l'any 1431, va deixar de prestar els seus servicis al voltant de 1960 al construir-se una passarel·la de peatge, com la pròpia barca, que es va mantindre en eixes condicions fins a la pantanada de 1982.

Barca de Tous.
-La de Tous: encara que amb usos medievals, va començar a tindre presència continuada des de l'any 1617, i es va mantindre en el Xúquer fins als anys 70 del segle XX, quan el poble de Tous va canviar d'emplaçament per la inundació a l'omplir-se la nova presa.

-La d'Antella i Cotes: coneguda per "la barqueta" va començar a exercir com a vehicle de pas entre les dos poblacions l'any 1684, encara que només a partir de 1756 va tindre privilegi reial. 

Barca de Antella i Cotes.
La barca més jove ha sigut la que més ha durat, encara el 20 d'octubre de 1982, dia de la "pantanada" de Tous feia el servici per al que va ser construïda.

Les reparacions de les barques i la construcció de les noves naus anava a càrrec dels mestres fusters i calafatadors. Les seues dimensions no eren les mateixes, solien tindre més de 10 metres d'eslora i més de 4 de mànega. Per a la seua construcció s'utilitzava sobretot fusta de pi roig, eren calafatades amb la màxima atenció per dins i fora, amb quitrà i estopa. Cada any, l'administració gastava considerables sumes de diners en la reparació i manteniment de les barques, el seu equip i els molls.

La gola, es veuen la vella i la
nova desembocadura.
Els treballs diaris del barquer consistien a buidar d'aigua de la bodega quant si hi havia produït alguna filtració, soltar les cadenes de l'amarrament, girar el rem i estirar el cable per a acostar bé la barca i facilitar el còmode accés de les persones i els animals que esperaven; i després, arrancava amb esforç el moviment de la barca cap a l'altre costat, que per efecte del corrent continuava sola a l'esvarar sobre el cable amb ajuda del torn.

Rellotge a la casa de la Barca.
Un riu travessat per veïns i viatgers, fins fa molt pocs anys, amb les últimes barques i aquells vells barquers, ocasionals transeünts mentres altres utilitzaven els moderns ponts de ferro.

En Castelló tenim pocs vestigis ja del que va ser la barca. Ens queda el camí, que continua sent el "camí de la Barca", i la casa que habitaven els barquers i les seues famílies, "la casa de la Barca" en el mateix camí, amb el seu emblemàtic rellotge de sol, i que després de la desaparició de la barca va ser propietat de la família Martí i hui està en prou bon estat, però repartida entre diversos propietaris. 

La casa de la Barca hui.
Alcosser era un xicotet lloc pertanyent a Alberic, i la barca era una concessió propietat del Duc de l'Infantat, baró d'Aberic, membre de l'alta noblesa castellana i Gran d'Espanya. El xicotet poblament va ser abandonat després que l'arrasara la riuada del 4 d'octubre de 1779 i va desaparéixer definitivament en la de 1864. Hui no queda cap vestigi dell lloc exacte on es trobava.

L'últim barquer d'Alcosser va ser Pepe Talens. Potser vos sone. El seu fill va arribar a ser un autèntic triomfador en el món de la música, i molt volgut en el nostre poble, i fa anys que Castelló li té merescudament dedicat un carrer important en la mateixa carretera que el creua, el de Josep Talens, "El Barqueret". 

Barca  d'Alcosser 1903 amb Talens.
Gràcies a un benvolgut amic, vos puc deixar una magnífica foto de 1903, on podeu veure la barca d'Alcosser amb Talens manejant-la. Si voleu tindre-la en molt alta resolució per a poder imprimir una còpia, podeu baixar-la en el següent enllaç en alta resolució 3423 x 2193 pixel .

Temps era temps...




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada