Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 10 d’abril de 2011

El Gesmil

El gesmiler del corral era tan alt com mon pare a la meua vista de xiquet, i s'imposava a tot el jardinet, s'agarrava als fils d'alam que hi havia posat el pare, i fins i tot colonitzava el territori de moltes altres plantes, que estaven ben tristes. Era l'imperialisme del gesmiler. Quan floria, el seu olor inundava tot el pati.

El gesmiler.
El que mes m'agradava era arrancar-li les flors i xuclar-les, mantenir-les a la boca i assaborir-les.

Ma mare i la meua iaia agafaven a muntó de capolls i els cosien fent un matollet amb fil i agulla, i després se les enganxaven al pit o al pel, i anaven tot el dia fent olor a gesmil. I a més collien les floretes de matinada amb la flor tancada. Tenia la seua explicació. 

La flor al llarg del dia anava obrint-se i anava desprenent eixa suau flaire que encisava qualsevol. Fins a boqueta nit, els capolls s'anaven obrint poc a poc i l'olor es multiplicava. El ramellet enganxat a la roba era típic, igual en la de faena com en roba de mudar, la dels diumenges, la de passejar i festejar. El gesmil mai faltava.

I elles, mares, iaies o ties ens contaven convençudes que la planta del gesmil als patis espantava les molestes mosques. I ens ho deien convençudes perquè era cert.

Quan el collien, posaven un plateret ple de flors a la taula de la cuina, al mig de casa, i era molt agradable sentir aquell flaire mentre dinavem o sopavem. La collita del gesmiler llançava la seua fragància per tot arreu.

La flor del gesmiler
Sovint hem escoltat l’expressió, “tan blanca com el gesmil” que comporta accepcions positives, se li diu a una xica guapa i de faccions fines. També s’usa per a dir que la roba ha quedat molt neta i blanca.

La coneguda història de la “delicà” de Gandia també ens fa pensar que el gesmiler dóna una flor lleugera, suau, bonica... delicada, com la jove a la que li va caure damunt al eixir de la Seu i per eixe motiu va morir i es va fer famosa, i és que en realitat el que li caigué al cap a la pobra xica va ser un pètal de flor d'acant (molt semblant al gesmil) de pedra, que formava part d'un capitell de columna i que pesava prop de 400 quilos. A més, es tracta del que ara anomenaríem una llegenda urbana, una cosa que mai va succeir.

De festa i en gesmil.
Les xiques joves utilitzaven la flor per fer un senyal a algun enamorat. El codi secret que amagava era diferent segons qui. Eixe llenguatge personal tenia la seua importància en aquells temps quan simplement, poder parlar un xic amb una xica, estava tan complicat. És difícil d’entendre per a les mentalitats actuals, però així era. Eren altres temps, tan diferents com poc llunyans!. 

Tots els dies, a boqueta nit, al acabar la faena diaria, els homes s'arreglaven, i en espardenyes netes, camisa llavà i pantaló de mig ample, els fadrins anaven a festejar, a vorer a la novia, qu'els esperava en la porta de casa, igualment en roba més lluidora que la de tot el día, i la bronxa de gesmil  al monyo.

Els capolls collits.
Quan érem menuts, gesmilers se'n veien emparrats per tot arreu. Quasi totes les case en teníen. Hi havia a més en els balcons testos i testos plens i florits, amb el verd i blanc contrastant i rivalitzant per ocupar el seu espai en tota la planta. Les mares i iaies tenien cura de la planta, regant-la i mimant-la.

Diuen del gesmil que sempre s'ha plantat molt per estes tèrres riberenques, uns diuen que per la seua bellesa, altres que per que és allò que sempre hem conegut i uns altres perquè diuen que als corrals de les cases tapava la pudor que, sense remei, feien els animals de la casa (Tot atenent que per animals sols parlem de habitants de la quadra). Doncs si, el gesmiler és un multiusos, pot tapar-te les vergonyes pudoríferes de la casa tot i donant-li a més una bona estampa.

El gesmil, gessamí o llessamí es la flor del gesmiler (Jasminum) que és un gènero d'arbusts de la família Oleaceae, que conta en unes 200 espècies del vell continent. La seua implantació es dòna a Europa, Àsia, Àfrica i archipèlecs del Pacífic, sempre llimitades a regions en climes càlits.

Gesmiler i cel.
L'espècie Jasminum officinale, la que coneguem a Castelló, és autòctona a les regions mediterrànees i les seues varietats es cultiven i s'utilisen en perfumeria i jardineria.

El gesmil és una planta perenne i pot aplegar fins a 4 metros de llongitut, de flors blanques acampanades i molt fragants. També pot adquirir formes arbustives i de matorral. Les seues fulles són ovalades a vegades en la punta molt allargada i de color vert molt intens.

La bellea de les seues flors fa que siga molt utilisada en jardineria, i el seu perfum és utilisat per a fer colònies. Les flors poden ser solitàries o organisades en rams, de color blanc, groc e inclús encara que menys freqüent, rosa o roig. Les que són de colors tenen una forma semblant a una estrela, en pétals més o menys arredonits i en un número que varia de 4 a 9.

Capolls de gesmil.
La plantació s'efectua durant la primavera. La seua multiplicació es realisa per mig d'esqueixos llenyosos en abril, subllenyosos en agost, i per acodament en juny. Per Sant Josep es el moment de fer la poda. La floració es registra en diferents époques de l'any, però el mes habitual en la nostra comarca és que seguisca a partir d'agost fins novembre. En cada corral, en cada terrassa del poble. 

Són moltes les tradicions i propietats associades a esta meravellosa flor. A més del seu flagrant aroma, de tots conegut, el gesmil en infusió s'utilitzava per a curar les afeccions oculars. 

I el gesmil al cap.
L'oli de gesmil és boníssim per a millorar cicatrius i per a hidratar pells sensibles. Un grapat de gesmils són el millor repelent de mosquits que es coneix, i per si fóra poc, la seua aroma és indispensable per a la fabricació de perfums.

Simbolitza metafòricament la bellesa i el poder que envolta lo senzill, la grandesa que emmagatzemen les xicotetes coses. No puc recordar a la meua iaia sense portar un ramellet de gesmils cosit en el pit. Quan s'arreglava ella o ma mare, sempre formava part del tocat del seu cabell. 

Per això és la meua flor favorita, i per això considerava imprescindible retre homenatge a la seua presència en la nostra cultura.

La bronja de gesmil.
Esta tradició era originaria de Babilònia, ciutat que era coneguda pels seus jardins penjats. A les nostres terres l’introduïren els àrabs, per axó foren les seues dones les primeres en utilitzar-la con ornament personal. Les morisques foren les inventores de la bronja, un conjunt de flors en forma de borla que es posava als cabells. 

Caldria conservar esta tradició de les nostres iaies, i a l’estiu passejar amb una bonica bronja de gesmil al pit.

Temps era temps...




0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada