Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dimarts, 15 de març de 2011

El Mestre d'Aixa

El mestre d'aixa. Gravat antic.

Segons el diccionari, un "mestre d'aixa" és un fuster especialitzat a fabricar o reparar peces de qualsevol tipus d'embarcació. No obstant això, en les comarques valencianes, el nom és el que designa el mestre constructor de carruatges de qualsevol tipus.

Potser se dega al fet que ambdós treballs no són tan distints, i empraven, com a ferramenta fonamental, la mateixa, l'aixa, que és un instrument per a desbastar la fusta amb un mànec curt i fulla d'acer temperat, esmolada i tallant. També hi havia amb dos talls, un horitzontal i un altre vertical al costat contrari, un usat com a destral i l'altre com a aixa. Inclús alguns substituïen la destral per un cap de martell.

Aixa antiga.
No sols construïen carros, sinó que, si calia completar treball, es fabricaven i reparaven eines agrícoles, com aladres, xarugues, acaballonadores, etc.. El "mestre d'aixa" havia de ser un bon fuster, però també un bon ferrer, ja que havia d'ajuntar en el seu ofici les tècniques d'ambdós especialitats, bàsiques per a la construcció dels carruatges.


Carro d'escala
El carro era el vehicle indispensable en la societat rural, i la seua construcció requeria una gran mestria. Eren indispensables sobretot a partir de la segona mitat del segle XIX i la primera del segle XX, quan la millora dels camins i l'augment de la capacitat econòmica del llaurador propietari van provocar una àmplia expansió de la seua utilització no sols en els pobles, sinó en el naixent comerç que facilitava la millora en el transport que incrementava la rapidesa, quantitat i qualitat del maneig de grans quantitats de mercaderies. 

Parts d'un carro d'escala (1)
Entre les diverses parts del carro, les mes complexes i de mes difícil construcció eren, sens dubte, les rodes, protegides per un cércol de ferro o "cércol", a què s'acoblaven cada un dels "camóns" o "corbes" que formaven el perìmetre, i els "radis" que convergien en el "cub", element complex format per diverses peces que unien les rodes a un sòlid eix de ferro destinat a suportar tot el pes del vehicle i la seua càrrega.

Parts d'un carro d'escala (2)
El tipus de carro mes usat, amb diferència, en tota València era el "carro d'escala" anomenat així per la forma de la seua estructura, formada per dos barres longitudinals, "barres", i les travesseres, "escales", que li donaven esta aparença bàsica. Sobre les rodes es fixava esta armadura consistent en una caixa per a la càrrega amb una o dos "posts" en el seu sòl i els laterals o "varals". Si la càrrega era mes llarga, es podien afegir davant i darrere de la caixa unes peces addicionals o "teleres". Si era necessari, es podia carregar per davall de l'eix fins quasi el sòl afegint una plataforma anomenada "soto" que penjava amb cadenes regulables de l'estructura en escala, a la que s'accedia apartant el sòl del carro, el que multiplicava la seua capacitat.

Parts del cub de la roda.
L'animal de tir s'enganxava entre les barres amb nombrosos elements de guarnició de què anirem parlant. Anirem tractant a poc a poc les parts tant del carro com dels guarniments de l'animal, però de moment, vos faig avanç d'unes imatges amb els noms de les principals per a anar fent boca.

Les fustes mes emprades per a fabricar carros eren les d'alzina, ullastre (olivera borda) i anouer, encara que no eren les úniques. Existix també el verb "aixar", que significa fer recular a l'animal. Les haques reculen amb facilitat, però és molt difícil aconseguir que ho facen els ases.

Aixa amb martell modèrna.
En el taller del "mestre d'aixa" s'empraven infinitat de ferramentes, i sobretot, destacava una farga de carbó amb una manxa d'aire, de la que treien amb unes descomunals tenalles grans peces, que eren rítmicament colpejades amb el mall sobre l'enclusa per a donar-los la forma necessària segons el seu mecanisme. Dos colps mes suaus, seguits d'un altre molt fort, eficaç i contundent, després de precisar qual era el lloc mes convenient per a donar-lo. Finalment, amb les mateixes tenalles, el submergia en una gran pila d'aigua per a temperar-lo. De sobte, tot el carrer s'omplia d'un núvol blanquinós i una olor característica i intensa.

Altres vegades, era el soroll de la serra amb diversos tons segons el tipus de fusta o el grossor de la taula. 

Carro d'escala restaurat.

Els carros no eren construccions en sèrie ni seguien normes fixes en la seua construcció i grandàries. Eren construïts segons les necessitats i indicacions de qui els encarregava, encara que pam dalt, pam baix, les necessitats dels llauradors eren molt semblants. Els d'escala solien tindre una longitud màxima d'uns 320 centímetres, una amplària d'al voltant de 142 i un diàmetre de roda de 140. La seua càrrega màxima que solien transportar arrossegat per un sol animal era d'entre 16 i 20 quintars.

El client visitava el taller i tancava amb el mestre un tracte respecte als diners que costaria el carro, les seues dimensions i capacitat, i a vegades demanava particularitats fora del normal, com a rodes mes altes, que tinguera 20 radis en compte dels 18 habituals, o 16 per a alleugerir-lo, etc...

Abeurant a la font.

En el procés de fabricació, totes les peces es produïen per separat i després s'engegaven en conjunt. Moltes peces era necessari tindre-les fabricades per endavant, com les rodes, la fusta de les quals requerix un assecat d'al voltant d'una any abans de poder acoblar-la.

En el taller del "mestre d'aixa" no sols es fabricaven carros de llaurador. També feien altres vehicles semblants, com carros de mà, carros de viatge, tartanes, cabriolets, galeres, i altres.

Carro d'escala amb soto restaurat.
Entrem en un dels temes mes amplis i atractius de la nostra història de poble rural. Poc a poc seguirem amb ell. A Castelló hi havien varis, i bons, mestres d'aixa. Parlarem d'ells.

Temps era temps...

3 comentaris:

Alba Ruiz ha dit:

Hola, podria agafar la fotografia del carro per al meu diccionari ilustrat? Sóc una alumne de 1er de batxillerat i estic fent el meu Treball de Recerca. Si em dius el teu nom podré agafar la foto amb més comoditat i hi figurarà el teu nom al peu de la fotografia.

Alba Ruiz ha dit:

Hola, podria agafar la fotografia del carro per al meu diccionari ilustrat? Sóc una alumne de 1er de batxillerat i estic fent el meu Treball de Recerca. Si em dius el teu nom podré agafar la foto amb més comoditat i hi figurarà el teu nom al peu de la fotografia.

El grill de la memòria. ha dit:

Hola Alba.

Del meu blog pots usar la imatge que vulgues sense cap problema. Si vols usar algun dels tèxtos, soles m'agradaria que digueres el orige.

Salut.

Publica un comentari a l'entrada