La Mona de Pasqua.

Deia la tradició que la Mona de Pasqua la regala el padrí al seu fillol el Diumenge de Resurrecció, després de missa. Fa ja molt de temps que no es practica. A Castelló, com en tota la Ribera, es consumix tot l'any. No sols en Pasqua, com es fa en altres llocs de tota València. A més, li han anat variant la forma, inclús el contingut, i en alguns llocs s'elabora a la catalana, amb dolços, xocolates, tortells, i qualsevol classe de pastisseria, i li segueixen anomenant Mona.

La Mona simbolitza el final de les abstinències i patiments de la Quaresma i la Setmana Santa, i l'ou, el naixement de la vida, però com quasi tots els dolços típics i ancestrals valencians, els seus orígens es perden en els temps àrabs que van forjar la nostra gastronomia, quant simbolitzaven el fi de l'hivern i el naixement de la primavera. 

El curiós és que l'abús dels ous durant la Pasqua, companys inseparables de la nostra Mona, té el seu inici en la ignorància dels propis cristians, que durant segles, per molt que els propis Papes digueren el contrari, creien que no podien consumir-los (els lactis tampoc i estaven en el mateix cas) durant els períodes d'abstinència, per la qual cosa es guardaven, i en Pasqua s'usaven tots i es regalaven a amics i veïns. Imagineu la quantitat d'ous reservats en tant de temps eixint tots de colp a les taules.

El seu hui curiós nom res té a veure amb els nostres cosins animals, sinó que ve de l'àrab "munna", que significa provisió de boca o obsequi, i era un regal que els moriscos feien als seus senyors com a present. També es diu que el seu origen podia estar en el "monus" romà, pasta de pa amb ou dur, que estos es regalaven a la primavera. Siga quin siga, no és res estrany que siga la nostra comarca on s'han consevat en tota la seua essència i en tots els pobles l'elaborem igual. 

L'estil d'elaboració, hui conegut com "pacremat" a l'estil d'Alberic, potser per ser els del nostre poble veí els que mes fama comercial han aconseguit, és seguit per tots i cada un dels forns dels nostres pobles, que sempre competixen entre si a veure quines agraden més, i que mantenen la seua essència ancestral, la seua senzillesa d'ingredients i els seus atractius aspectes, aromes i sabors. Farina, sucre, ou, oli, llet i sal, molt de treball de pastat, i un llarg repòs abans de coure. Quasi res.

Se la coneix en altres comarques inclús per altres noms, panou, tonya, pa cremat, hornazo, ....

A fer mones.

Per a fer-la mes atractiva als xiquets, a vegades es fan algunes amb formes d'animals, de fardatxo, de serp, de mono, o inclús de trena, nuc o tortell. O se'ls afig un ou com a adorn que courà junt amb la massa, o ambdós coses al mateix temps. Però eixos són la immensa minoria. La forma reina és la tradicional: Un panellet volcà de deliciosa bromera.

Com tots els dolços, la seua elaboració original és casolana, i després cuita en el forn de llenya. A veure si vos atreviu, que hui amb els forns de les nostres cases es fan divinament, i done fe que amb molt bon resultat. Recordeu sempre que en les receptes tradicionals cada cuiner té la seua recepta, cap és inamovible, i totes són veritat i funcionen.

Ingredients:

- 1/2 Quilo de farina.

- 1 Clara d'ou.

- 2 Ous mitjans (La clara l'agafarem d'un d'ells).

- 125 Grams de sucre.

- 125 Centímetres cúbics d'oli d'oliva.

- 125 Centímetres cúbics de llet.

- 40 Grams de rent natural.

- La ratlladura de pell d'una llima.

- Neules o paper greixat.

- Sucre glas (triturat molt fi).

- Sal.

Preparació:

Dissolem el rent en l'oli tebi (l'ideal es que, si mullem el dit en ell, no el notem ni calent ni fred), i mesclem en un bol en què prèviament hàgem batut els ous  i afegit el sucre.

Quan tinguem el conjunt bé mesclat, anirem afegint la farina fent un polsim sense deixar de remoure, i quan tinguem la massa, la treballarem (molt, com més, millor) amb les mans fins que tinga una textura elàstica i consistent, moment en què la cobrirem amb un drap de cotó humit i la deixarem fermentar entre una i dos hores.

Transcorregut este temps, dividirem la massa en xicotets fragments a què donarem forma de bola, i anirem col·locant sobre neules o paper greixat. Les pintarem per damunt amb un poquet d'oli perquè dauren millor, alçarem la clara a punt de neu dura, i decorarem per damunt les boles formant com una muntanyeta, un bon caramull, sobre cada una.

Sobre una llanda prèviament greixada amb mantega, les anirem col·locant i les enfornarem a uns 180 graus fins que estiguen cuites (com una mitja hora segons forn) i ben daurades. Al traure-les del forn, les empolvorarem generosament per damunt amb sucre glas.

Coca Escudellá.

Però no és només la Mona la que marca la Pasqua. Hi ha un altre dolç casolà que simbolitza la nostra comarca, la Coca de Carabassa, o "Coca Escudellá", la coca de primavera de la Ribera, que tant és uns rics postres com esmorzar o berenar.

Ingredients:

- 250 Grams de polpa de carabassa torrada al forn. 

- 250 Grams de farina 

- 200 Grams de sucre 

- 200 Grams d'oli d'oliva

- 2 Sobrets de cada color de "llimonada de paperet" (La de fer aigua de litines)

- Ratlladura d'una llima 

- 2 Ous 

- Canella i sucre (per a decorar-les) 

- Neules (per a la base) 

- Una mica de sal

Preparació:

Mesclar i pastar la polpa de carabassa amb el sucre i les ratlladures de llima. Mesclar la resta d'ingredients en un bol gran i pastar-los fins a aconseguir una mescla homogènia.

Afegir-li la massa de la carabassa, i pastar bé fins a tindre una massa de nou molt homogènia.

Aboquem porcions de massa sobre cada neula o la repartim amb un cullerot (escudellar en valencià, d'ací el nom) i escampem un poc de sucre per damunt.

Enfornem a 170-180 graus durant entre 12 i 15 minuts, fins que dauren un poquet.

No he dit res de la coca d'anous amb panses, ni de ... Que rica i variada és la col·lecció de dolços de la nostra comarca, ben assentats en l'arrel de Castelló. I no hem parlat de totes les formes de sortejar les abstinències quaresmals, que ja estava el personal prou fotut sense elles. Ja anirem repassant, que són moltes al llarg dels anys.

Temps era temps....