Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 20 de febrer de 2011

La Comare

Mare no hi ha mes que una i sempre li deurem la pell, però tan veritat com això és el que només alçar per primera vegada el cap, trobem al seu costat a algú més, i per ara no és un comercial d'una empresa de telefonia mòbil, però tot es caminarà. En Castelló, fins fa uns trenta anys, era la comare.

Junt amb ella, a vegades alguna veïna o amiga, i rares vegades el pare. Jo no sé qui estava en el meu cas, perquè pel que s'ha vist anava un poc despistat, però com les meues germanes, tinc el certificat de producte artesanal, nascut a casa, i que des del primer moment vam començar a crear gasto, perquè va caldre pagar a la farmàcia i a la comare.

Segons m'han contat, el meu pipó, proporcionat per la meua iaia paterna (el meu iaio ja havia mort), era un tros de llonganissa seca, o a vegades una garrofa de les què solia guardar en la pallissa. Vist al cap dels anys té per a mi un especial encant.

A la meua germana major i a mi, ens va assistir (m'han contat) la mateixa comare. A la xicoteta, la seua filla, que a més va heretar l'ofici. No recorde els seus noms, però si recorde que ambdós han tingut fama de ser molt bones en el seu ofici. Ambdós eren ja comares titulades, infermeres especialistes que exercien en el poble, i són centenars els veïns de Castelló que van portar al món, centenars les dones a qui van ajudar. No van ser elles soles. No eren les úniques.

Les farmàcies del poble tenien sempre una farmaciola preparada amb tots els medicaments i auxiliars que podien ser necessaris per al part, i quan arribava el moment, el futur pare o un familiar pròxim acudien a arreplegar-la per a portar-la a casa, a disposició de la comare. A l'acabar, es tornava, i la farmàcia cobrava el que s'haguera usat.

Comare en 1850
L'ajuda femenina durant el part, primer, i de la comare després, és una cosa compartida en totes les cultures del nostre món, i ha evolucionat des del mes rudimentari i supersticiós, des de les falses creences, fins a la sofisticació i la manipulació que permet l'actual tecnologia. Lògicament, la partera desitja tindre al seu costat a algú que sàpia per experiència que és el mes adequat en cada moment. També és cert, que en algunes cultures, el part és una cosa íntima de la dona, que a l'arribar el moment es retira dels seus parents i fa front, sola, a tots els problemes que poden precipitar-se per moments.

En el món rural, les dones embarassades continuaven complint amb les seues obligacions fins a l'últim moment, el que a vegades suposava parir en el camp o en el carro, sense temps per a arribar al poble.

Una cosina meua, que hui viu en Alaquàs, era coneguda de xicoteta com "la xiqueta del pont", perquè va nàixer davall el pont del camí vell de La Pobla sobre la que seria la via a Carcaixent, hui desaparegut, assistida sa mare pel seu marit, en ple mes de gener, i amb els obrers que ho estaven construint ajudant a base de fer unes quantes fogates al seu voltant perquè poguera suportar el fred. Es dirigien amb bicicleta a l'Hospital de Castelló, en la plaça de l'Ermita, a on al final van arribar amb la xiqueta embolicada en una tovalla en el cotxe de l'enginyer de l'obra que va arribar de visita per casualitat quan la xiqueta ja estava en el món, afortunadament molt bé.

La Plaça de l'Ermita i la seua
font. Darrere, a l'esquerra, el
Hospital, i a la dreta, lErmita.
En la nostra actual cultura, les condicions al voltant del part són molt diferents de les del passat. Com en la resta de mamífers, les femelles de la nostra espècie, totes les dones, saben parir des del moment que vénen al món. És la cultura en què viuen la que determina la forma en què hauran de fer-ho, i ha anat canviant en cada moment al llarg de la història.

Fins que a poc a poc van desaparéixer les comares dels nostres pobles, en totes parts es va poder nàixer en la llar paterna. Com ja vaig dir, fins fa poc mes de trenta anys es va poder ser "Made in Castelló" completament. Després va vindre l'haver-hi d'anar a hospitals, com l'antic d'Alzira, o després al de Xàtiva, o a algun privat que triaven els que podien pagar-lo creient que seria millor, el que no sempre ocorria. 

Fins que les lleis van canviar, durant anys cap castelloner era nascut en Castelló, excepte alguns, el pare del's quals, va enganyar el funcionari del registre amb l'ajuda del metge que va assistir el part. Tots eren de Xàtiva, d'Alzira o de València.

En l'antiguitat, l'ofici de comare era transmés de mares a filles o aprés d'altres comares experimentades, de les que aprenien els seus coneixements empírics, dones com elles sempre. L'ofici estava vetat als hòmens. Era un procés sagrat i motiu de celebració, i es confiava en el destí, perquè no poques vegades les coses no anaven bé. Durant segles, el nivell sanitari, social i econòmic portava que les dones pariren en males condicions i la majoria ajudades només per altres dones de la seua família. 

Les primeres escoles de comares van aparéixer a finals del segle XVIII, i no va ser fins als últims anys del XIX quan se'ls va començar a exigir la titulació d'infermeria, i a pesar dels avanços del seu ofici i de la medicina, després de superar el seu període de pràctiques, les que eren habilitades havien de provar a més que dominaven l'administració del baptisme, per si de cas, ja que no eren pocs els xiquets que naixien en pèssimes condicions (ni de mares que morien en el part).

Una de les condicions per a ser admesa en la matrícula de comare, era ser casada o viuda. Les casades havien de presentar a més el permís dels seus marits per a seguir els estudis, i tant unes com altres havien de presentar un certificat del seu capellà, de bona vida i costums.

Una simple cadira
Durant la postguerra, la professió va anar evolucionant a poc a poc, i es va aconseguir a poc a poc reduir les morts postpart, aplicant els coneixements sanitaris adquirits en les escoles d'infermeria. En Castelló, en 1949, es va fundar, annex a l'ermita, el Centre Maternal d'Higiene, en el que coneixem com l'Hospital, anteriorment anomenat, en el local que fóra anteriorment Hospital Municipal de la vila des de 1892, quan es va traslladar allí (per a ampliar-lo i a més poder ampliar el quarter de la Guàrdia Civil que estava al seu costat) des del seu molt antic emplaçament junt amb la Capella de la Sang, i que va ser fundat el 21 d'agost de 1467, com a Hospital de Sant Jaume.

Que no es tan simple
Quan es va establir l'assistència al part en hospitals, moltes dones es negaven a anar, perquè consideraven que els hospitals eren per a persones malaltes, i les que encara tenien comares que sempre van treballar així, van seguir durant anys gaudint del privilegi de parir els seus fills en sa casa, fins que a poc a poc se van anar jubilant les comares.

El part era entés com a procés natural, i no es cridava la comare fins que el procés estava avançat, i parien com volien i en la postura que mes còmoda els resultava. En moltes cases fins tenien una cadira paridora, que se solia usar.

Temps era Temps...






1 comentaris:

Fernando Martí Lecue ha dit:

M'ha encantat l'entrada, a la qual he arribat per casualitat buscant una imatge d'una marraixa, per cert... (???) Com a mare de tres fills xicotets, m'ha paregut molt interessant. Enhorabona.

Publica un comentari a l'entrada