Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dijous, 9 de desembre de 2010

Nostàlgia


Crec que ja he dit alguna vegada que per a mi, qualsevol temps passat, jo era mes jove. Castelló és un d'aquests pobles que imprimeix caràcter als que hem nascut en ell, i que a més acaben impregnant a aquells que han arribat des d'altres llocs i porten temps residint, i a més sempre ha mantingut subtils però marcades diferències entre els diferents barris que el formen, mes que res per les diferències entre els oficis i el dia a dia dels seus habitants, quan parlem dels barris perifèrics, o entre el seu poder econòmic, quan parlem d'aquests o del Carrer Major, residència de les famílies mes adinerades.

Hi ha una cosa en la qual mai no hi va haver diferència: cada veïnat era una gran família, amb totes les coses bones i dolentes que porta aquest tracte. El meu barri, en el que em van parir i amb el qual mai no he perdut contacte malgrat haver-lo abandonat com a resident des de molt jovenet, és el de "El Calvari", i concretament el carrer de Cervantes.

Mai recorde la porta de ma casa tancada amb clau, ni la de cap altra del veïnat. El meu pare m'explicava que, sent molt xicotet, la seva mare va passar prop d'un any malalta al llit, amb la clau de la porta posada al pany per l'exterior, el meu avi treballant per poder mantenir tant la casa com la despesa provocada per la malaltia, ell a l'escola, en la del senyor Esteban Sánchis. En tot aquest temps no va faltar una sola vegada la veïna que acompanyés al metge durant les seves visites, ni les que van mantenir la casa neta i en condicions per fora i per dins, ni les que es van preocupar de la roba i del menjar del meu avi i del seu, tant de comprar-lo com de fer-lo, i de totes les cures necessàries per a la meva àvia mentre estava sola.

Era suficient un mínim crit perquè el carrer s'omplís tot seguit de veïns per veure què passava i ajudar en tot el possible. Era un veïnat pobre, en el qual a ningú no li faltava de res que tingués qualsevol altre veí.

Totes les vesprades de temps agradable, la plaça de l'Ermita quedava mig plena pel grup format per totes les veïnes que podien acudir a ajuntar-se per fer les seves tasques juntes, cosir, brodar, qualsevol cosa en grup. Era sempre un grup enorme però variable, en el qual es parlava del diví (poc) i de l'humà (gairebé tot), i en el qual s'acabava pelant viva la no assistent, com sempre passa en els grups. Recorde a la meva àvia quan es retirava boqueta nit. Recollia la seva cistella, que posava sota el braç, agafava la seva cadireta de bova i s'acomiadava amb un "Bo senyores, el que diran de mi seran vostès", i marxava a casa seguida del jurament de les altres que mai no es ficaven amb cap d'elles.

Els homes compartien sempre en el que podien tot el treball a les seves menudes collites, es buscaven feina uns als altres, compartien el seu escàs temps lliure, es deixaven el seu temps en les tasques després de les collites (recorde algunes vetllades fent "la despellorfá de la dacsa").

Els carrers i la plaça eren el vell oest, o el camp de batalla, o el camp de futbol, o la selva perduda, o una mica de tot això al mateix temps, segons el joc que en aquell moment portés entre mans tota la bandada de mocosos que les envaíem al final de la vesprada quan sortíem de l'escola. També els camps dels voltants formaven part del territori de la nostra propietat absoluta en la fantasia infantil.

Us estranya que senta nostálgia? Cada un supose que la sentirà del seu barri. Enyore les antigues i pobres festes de Santa Bàrbera, estendard del barri i els seus veïns, el forn de "Patxeco", el comerç de Camilo, la botiga de María "La Bellesa", la taverna del "Tio Xuso", el vell Hospital al costat de l'Ermita, el pou de la plaça amb la seua pica, el vell llavador a la sortida del poble, també desaparegut amb el "desenvolupament" del barri.

I sobretot enyore tots els veïns, un per un. Temps era temps.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada