Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dissabte, 11 de desembre de 2010

El granerer.

Un cop passat el tràngol de la canícula i les primeres tempestes de l'agost, els castelloners d'aquells temps (tan recents al calendari i tan llunyans pels usos i costums actuals) es dedicaven, de ple, a preparar les festes majors.

Emblanquinadors, matalafers, sastres, modistes, obrers i una rècula de professionals de tota mena (sobre els quals, potser, també escriurem quan arribe el moment) havien de deixar les cases, i el mobiliari domèstic dels conciutadans, més netes que una patena, mentre els més humils s'aviaven per compte propi encara que, al capdavall, totes les veïnes acabaven per trobar-s'al carrer granera en mà.

Per continuar, haurem d'explicar als joves de què parlem quan ens referim a les graneres tradicionals, uns objectes de culte als actuals museus etnològics. Segons l'Alcover-Moll (Diccionari Català-Valencià-Balear), una granera és un utensili compost d'un feix de branques primes o de palmes, subjecte a l'extrem d'un mànec de fusta o de canya, i que serveix per a arreplegar i llevar de terra o d'altre lloc la pols, pedruscall i altra brutícia. També hi havia graneres de bruc ("brezo" en castellà) que solien usar-se per agranar l'era, el corral, l'estable i aquelles àrees, en definitiva, de brutícia a l'engròs. I, per suposat, les graneres més fines o de mill ("mijo"), és a dir, d'aquest arbust riberenc que ha donat nom al nostre riu i poble veï en valencià, Millars (però també en castellà, Mijares).

El granerer, o fabricant de graneres, anava ambulant pels pobles corrent més que un xavo rovellat i ningùn d'ells se feia d'or. Era un ofici que donava poc per a menjar, per la qual cosa es realitzava com una activitat complementària quasi sempre. Anava de carrer en carrer amb una sària, o bossa d'espart, a l'esquena, guarnida de pell de conill perquè no se l'escorxés, ple de palmes de margalló preparades amb les seues eines.

L'ofici de granerer, com quasi tots, es transmetia de pares a fills al si d'una mateixa família. Eren els mateixos granerers els que es proveïen de les matèries primeres, ja que anaven a tallar les palmes, o el mill, als terrenys erms, així com les canyes per al pal, transportant-les fins les seues cases on les emmagatzemaven. D'ací anaven proveint-se del material necessari per a realitzar el seu treball.

Eren molt famosos els granerers de Torrent, que recollien les seves palmes en El Palmar (us sona la raó del nom?) i a la Devesa, on abundava el margalló, creuant l'Albufera des del port de Catarroja. Tallaven les palmes, els treien les punxes amb el falçó i les estenien i les assecaven perquè no agafessen floridura i després les carregaven en carros per portar-les al poble. Cada un tenia la seva cambra en la qual podia emmagatzemar les palmes durant tot l'any i anar fabricant graneres.

En sa casa fabricaven amb la palma les graneres que després eixien a vendre, i els pinzells del mateix material. Els pinzells que s'elaboraven antany servien, en molts casos, per pintar les parets de les cases amb calç viva. No es podien utilitzar les mans perquè te les cremaves. Amb les palmes que es rebutjaven de les graneres es fabricaven després aquestes brotxes.

Quan el granerer arribava al poble, per vendre les seues graneres o apanyar les fetes malbé, solia passejar-se pels carrers cridant allò de «El granereeeeeer! Dones, empalme graneres!» o, imitant una mica el pregoner, fent sorolls amb una trompeta per cridar l'atenció del veïnat. Però, de vegades, quan alguna dóna tenia alguna granera per fer, solia ocórrer a l'inrevés, es a dir, era la dóna qui treia la granera de casa i, ara, era ella la que cridava el granerer, el qual, al bellmig del carrer, la desfeia, la tornava a muntar amb palma nova ben lligada amb cordell d'espart que tensava amb l'ajuda dels peus, i, quan creia que estava ben rematada, li lliurava l'encàrrec a la mateixa porta de ca la clienta.

Amb una habilitat i rapidesa que deixava bocabadades a les criatures que amb curiositat l'observaven obrint uns ulls com a llanternes, i sense fer pols ni remolí, refeia les graneres gastades que les dones li treien per canviar-les el ramàs deixant-les noves de trinca. Si a més li compraven alguna de les que ja duia fetes, podia augmentar el minso jornalet que es treia dia a dia. Els oficis ambulants eren per gent amb autèntica vocació de servei. S'ajudava amb unes alenes amb les què acoltellava les palmes, i un falçonet per retallar-los el final perquè quedessen uniformes i amb forma de campana.

L'introducció de nous materials, com ara el plàstic, que abaratien els costos, l'asfaltat dels carrers que eliminava la pols secular i la pàtina de brutícia dels carrers del poble, la popularització dels nous electrodomèstics (com ara els aspiradors), o l'extraordinari invent del motxo (que alliberà, definitivament i sense acritud (perquè era així!), els genolls femenins) que s'aplicà sobre els nous sòls ceràmics (Made in Vila-real) que, juntament amb els canvis i la modernitat que comportaren els seixanta i els setanta, sobretot amb l'arribada dels Ajuntaments democràtics el 1979, han fet que la granera comence a ser una peça d'estudi per part dels antropòlegs, dels sociòlegs i, fins i tot, dels arqueòlegs.

De segur que, preguntant els més menuts de cada casa, us explicarán millor què es una agranadora mecànica, que no una granera de palma com la que exhibien (tampoc fa tants anys!) els agranadors municipals.

Els darrers granerers van anar deixant l'ofici en arribar la dècada dels vuitanta, la del canvi (de la pols pel brillantor?) i ja no queda un ni per a llavor desde fa massa anys.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada