De Castelló a Sevilla.

Jo vaig nàixer l'1 de gener de 1932 a casa dels meus pares, on només vivien ells. No vos estranye el que dic, que llavors hi havia moltes cases on vivien dos, tres o quatre famílies juntes. No hi havia diners per a comprar una casa, i llavors, quan es casaven, els fills es quedaven a viure amb els seus pares, a vegades dos o més germans en el mateix cas, i la casa acabava dividint-se en diverses al mateix temps on cada família s'apanyava com podia i es compartia el que no hi havia més remei que compartir.

Paret mitjanera entre la Fonda
i la Venta, enderrocada fa anys.

Pitjor ho tenien ací en el poble els que vivien en casetes de camp perquè no podien ni viure així en el poble, sense aigua ni lavabos ni res i et podria assenyalar algunes que encara existixen en les que et sorprendries si et diguera quanta gent vivia al mateix temps. 

No t'ho creuries. Si almenys eren familiars, menys problema, però en molts casos no ho eren, i inclús a vegades eren rellogats o grups de gent que treballaven per a l'amo de la casa. Havia de tot. Si es portaven be entre ells, tira cap avant. Sinó, acabaven a garrotades, i que no fora més..

La majoria de vegades, en el poble, es casava un germà i vivia amb els seus pares, després la germana i el mateix. Ja eren tres famílies, però si es portaven tots bé, no passa res. Pitjor era quan per un motiu o un altre, a vegades per l'herència, s'acabava partint la casa en dos o en tres. Normalment s'acabava en desastre, i conec diversos casos on els néts dels primers propietaris han acabat comprant parts als seus cosins per a acabar tenint un sol la casa original partida en diverses per eixa raó. Segur que tu coneixes també alguna. 

Hi ha hagut casos de tots els colorets, inclús ridículs, en els que qui ha comprat una casa per a derrocar-la i fer-la nova, ha hagut d'acabar comprant la del costat perquè les habitacions s'entrecreuaven entre les dos cases tant baix com dalt i no hi havia forma de tirar una casa sense que caiguera l'altra, i llavors s'ha assabentat que originàriament eren només una que es va partir. Encara queden més de quatre per ací.

La casa de la Barca, partida en 3

Com hui no passa res d'això i cadascú té sa casa encara que siga arrendada, ens sona rar. Pensa que Castelló, des dels anys 50, s'ha fet molt més del doble de gran que era, però continua tenint els mateixos habitants pam dalt o baix, i hui quasi ningú viu en el camp com no siga en un bon xalet, no en porqueries de casetes com llavors.

A més, el normal era que una casa tinguera una sola escriptura, i si al començar a reformar i partir no s'havia reflectit en ella, després venien problemes en l'herència, i a vegades, alguns han acabat molt malament. Jo conec un que va acabar a escopetades entre cunyats. No era el normal, però tampoc era molt estrany. Una altra cosa eren els arreglaments i millores en les herències quan hi havia prou béns a repartir entre diversos fills. Et vaig a contar un cas molt pròxim: el de la família de la meua dona.

Els seus pares van haver d'emigrar a Sevilla per a treballar en una gran finca d'arrossars com a encarregats i masovers. Es van emportar a dos fills i dos filles, i la meua dona es va quedar amb una tia viuda ací en el poble per a cuidar-la i que no estiguera sola. Amb els anys, el meu sogre es va fer allí amb terres i dos cases. Amb l'herència, va repartir les terres igual entre els quatre i als fills els va millorar amb una casa a cada un amb l'excusa que ells van treballar més que les filles per a fer el patrimoni. Llavors, encara que les dones treballaven allí en el camp i en la casa, no se les valorava molt. 

El poble dels anys 50

Ells se van anar a convertir un mas, que criava bous i res més, en terrenys d'arrossars, que llavors era bon negoci. Com el meu sogre entenia molt d'arròs, els va anar molt bé i van fer patrimoni. Se'ls anomenava colons, i al final, tota la família de la meua dona es van quedar allí, són ara els sevillans, i ella ací a soles. 

Abans anar i vindre era una aventura de dies. Ara, vas al matí i tornes a la vesprada, com un rellamp. Quan es va casar la meua última neboda, bo, de la meua dona, ens en vam anar divendres a la vesprada, vam estar el dissabte de boda, i el diumenge a mitjan matí per a casa. Pareix com quan abans anàvem a la fira de Xàtiva a peu. 

Los Palacios y Villafranca actualment

És a Los Palacios y Villafranca (dos pobles veïns que s'uniren en un), uns 25 quilòmetres més cap enllà de Sevilla cap a Jerez, als maresmes, a quatre passes de El Rocío i de Doñana, però amb el riu Guadalquivir per el mig. Ara es un poble preciós, i ja li peguen a totes les verdures com ací a demés del arròs. Fan uns melons d'Alger de categoria, t'ho dic jo. Allò es una meravella de lloc i molt bona gent. Es palpen els diners per aquell rogle. Ara, fa calor de collons.

A altres els va pegar per França o Suïssa, però els que se'n van anar cap a Sevilla des de tota la Ribera s'han fet quasi rics o sense el quasi, transformant aquelles terres que només servien per a criar un poc de bestiar amb banyes o cavalleries, que a més no era per a menjar. 

La gent d'allí no tenien ni idea d'una altra cosa, i els d'ací van descobrir com es plantava l'ou de Colom, amb terres verges i aigua per a ofegar sardines. L'arròs es criava com si l'unflaren amb manxa. 

3 de febrer del 2012

Els meus sogres i cunyats se les veien negres per a menjar a Castelló, i ara són quasi quasi senyorets andalusos. No et cregues, no sols anaven pobres. El famós Puchades, el futbolista, que era de Sueca, va invertir el que va guanyar en terres de la zona per a fer arrossars i es va fer multimilionari, i hi ha més gent, molta. Si te'n vas cap a la Ribera Baixa, són moltes les famílies que van fer el mateix en tots els pobles. En totes les marjals del Guadalquivir hi ha més valencians que sevillans, però de lluny. Hi ha pobles que es parla més valencià que una altra cosa.

Segant a Sevilla als anys 50

Tornem al que estàvem. Quan jo vaig conèixer la meua dona, que festejàrem 7 anys, ella vivia a casa dels seus tios, amb la germana de sa mare. No, van ser més, perquè eren 7 anys quan me'n vaig anar a la mili, i ens vam casar quan vaig tornar del servici. Quan ens vam casar en ma casa no quedava lloc per a mi, que ja vivien en ella els meus pares, dos germans i una germana amb els seus consorts i ja hi havia un parell de nebots pel món, així que va vindre el primer problema. 

La tia va plantejar de seguida que visquérem allí amb ella, però a mi no em pareixia bé perquè tenia com a nebots als quatre germans de la meua dona i dos més, i no era qüestió d'arreglar una casa que després fóra per a altres. Però la tia ens va agafar l'endemà als dos i ens va portar a la notaria. Allí, va posar la casa a nom de la meua dona i va dir, "problema solucionat".

A més, amb la casa de garantia, vaig poder traure un préstec de 30.000 pessetes a pagar en deu anys, amb el que vaig obrar en la casa i em vaig casar d'amo i senyor. El vam anar pagant a poc a poc. La tia va viure amb nosaltres, però cal reconèixer que no era una vella problemàtica. Era molt bona persona. A més, la meua dona quasi que s'havia criat sempre amb ella i es volien com a mare i filla. 

Com ella no va tindre fills, la meua dona sempre estava en sa casa, fins que va acabar fent-li una habitació per a ella, així que va ser normal que quan tots se'n van anar a Sevilla, ella es quedara amb la seua tia. Ella la cuidava, però no com una criadeta, sinó com una filla, que era com la tractava la seua tia, que l'adorava. Es volien molt les dos.

Camí de El Rocío 2012

Després, com ella va cuidar de la seua tia sempre fins que es va morir, la tia li ho va deixar tot a ella. No sols la casa, sinó una caseta de camp i unes poques terres que tenia, tot per a ella que la va cuidar. Els altres nebots no van tindre res, ni ho van reclamar, com ella tampoc va tindre res d'això dels seus pares de Sevilla, en el que no va participar, i ningú va posar cap problema a res amb les herències. 

Això no ho va inventar la família de la meua dona. Era prou normal que les famílies "prestaren" un fill o filla als parents fadrins perquè no estigueren sols (i els alleugeriren les seues pròpies càrregues de fills) i al final estos acabaven heretant als que havien cuidat. D'eixos et puc explicar muntons.

La seua tia feia de mare, així que la petició de mà li la vaig fer a ella, que això llavors era molt important. Jo he tingut sempre dos sogres, sa mare i la seua tia, dos per falta d'una. Llavors, quan festejaves havies de demanar l'entrada a casa de la nóvia, i això era passar una vergonya molt gran, i jo la vaig passar dos vegades. 

Primer vaig anar a casa de la seua tia, "Bones, que ací estic jo, que sóc Antonio i vull ser el nóvio de la seua neboda". Ací ens coneixem tots, que Castelló és xicotet. "Jo vull que la meua neboda es case amb un xic que siga bon xic i treballador". Jo li vaig dir: "Bon xic i treballador sóc jo, que tot el que és treballador és perquè és bon xic, perquè el que és roín no és treballador."

Maresmes a
Los Palacios yVillafranca.

I no es va acabar ací, perquè em va tocar anar a Sevilla a demanar-la a sa mare, amb com sóc de vergonyós jo. "Tú et portaràs bé amb ella i tot això, veritat?" i jo, "Sí". I cap a Castelló una altra vegada. 

A tot això, crec que anem a pams i comencem la casa a mitja alçària. Perquè de jove no hem parlat gens i jo recorde fins a l'escoleta de cagons. Quan vulgues, parlem d'això. Perquè a l'escola jo vaig començar a anar amb la guerra acabada, i abans, a l'escoleta.

Bo, per tant, comencem amb això...

Llegir més...

Ferramentes de segar.

Corbelles

La corbella és una ferramenta que s'empra per a segar herba o collites com el blat, arròs ... i que consistix en una fulla corba de ferro acerat, dentada per la part còncava. Un dels extrems acaba en punta i l'altre en una espiga enclavada en un mànec de fusta. L'ús comporta un cert perill quan se subjecta l'herba i la corbella talla per davall dels dits, per a això s'utilitzaven didals de pell per a no ferir-se'ls. 

Quan la mà esquerra s'ompli d'herba es deixa en el sòl i forma el que s'anomena un falcat. Després, els falcats (6 u 8) s'ajunten formant una gavella o una garba que es lliga amb un vencill de la mateixa herba. 

Sovint la corbella topava amb les pedres i es trencava alguna dent,  pel que perdia efectivitat, llavors calia anar a casa del ferrer per a dentar-la amb un martell i un tallaferro especial. Recorde de xiquet i adolescent haver vist centenars de vegades el procés darrere de ma casa, en el taller dels germans Grau. 

Enclusa

Era un treball que solia fer Federico, el major d'ells. Primer, adreçava cuidadosament la punta d'espiga i treia el ferro del mànec. Després, venia el treball de passar per la farga per a destempler el ferro i poder treballar-lo, i si feia falta, el retocava un poc en l'enclusa abans de passar-lo un poc per la pedra d'esmolar amb aigua. Després, sobre el seu suport especial, venia el treball que per a mi era tot un art, el de fer, u per un i colpejant cuidadosament perquè totes fossen iguals, les dents amb el martell i el tallaferro. 

Finalment, tornada a la farga per a calfar el tall i refredar-lo de colp en aigua per a temperar de nou l'acer. Acabava posant de nou el mànec si este estava bé o col·locant un altre nou si feia falta, i tornava a doblegar cuidadosament l'espiga per a fixar ambdós. 

Era un dels centenars de diferents treballs dedicats a les eines agrícoles de tota mena del seu ofici de mestre ferrer, un gran artesà que va exercir amb el seu germà Pepe, i que moltes vegades era, més que un ofici, un art. No tardarem molt en parlar de l'ofici de ferrer i la seva gran importància.

El corbeller era un dispositiu al varal del carro, en la quadra o en el cobert per a col·locar una o més corbellas. Els hòmens, habitualment la portaven enganxada a la corretja o en la faixa. És una ferramenta que vaig arribar a dominar prou bé de jovenet, perquè en ma casa criàvem conills, i tots els dies requeia en les meues mans, durant anys, el proporcionar-los l'herba tendra segada pel horts del terme. Hui s'empren massa productes químics i no es podria fer sense matar-los d'enverinament

Corbellot

El corbellot de desbarbar és una variant de la corbella de fulla molt més llarga. Després de segar l'arròs es lligaven les gavelles amb un vencill o lligam fet de la mateixa palla. El treball de 'desbarbar' consistia a separar les espigues de la tija o palla. La persona que utilitzava el corbellot col·locava la gavella entre les cames i amb força i traça la seccionava per complet. Era una feina molt dura, que se solia fer entre tots rellevant-sovint, excepte quan en la quadrilla havia algú de complexió molt forta que estiguera disposat a descarregar als altres del demolidor treball. 

Encara podeu conèixer a través dels més ancians les proeses d'alguns d'ells. A mi m'han explicat moltes vegades les d'Eduardo Ferrús, que després va ser tractorista a la Cooperativa i gran amic de casa, i que serrava les garbes d'un sol tall (solen ser necessaris almenys dos) i era capaç de no fer res més en tota la jornada que serrar. Mai he conegut a ningú més fort ni més alegre que Eduardo, que ja fa anys que ens va deixar, gran persona a més de persona gran.

Després les espigues eren transportades a l'era, treball conegut com 'garbejar', per a batre o trillar. Naturalment l'arròs servia per al consum humà i la palla s'utilitzava per a les barraques del planter de tomacar, alimentar al bestiar, recer de les hortalisses durant l'hivern, llit dels animals, per a embalar, etc. Quan acabava la temporada, es greixava bé la fulla per a evitar que s'oxidara, i s'embolicava cuidadosament amb una espècie d'embena de cotó que la preservava durant els mesos en què no era necessària.

Dalla

La dalla és una ferramenta per a segar herba de farratge, cereals... formada per una fulla de ferro acabada en punta amb tall per una vora, més llarga i menys corbada que la corbella, i fixada per un extrem a un mànec de ferro i fusta molt llarg. És molt pràctica si se sap utilitzar amb els braços en posició horitzontal i moviment en semicercle, paregut al colp de manró del joc de pilota valenciana. 

D'altra banda, el bon dallaire ha de tindre molta cura del tall, l'ha d'esmolar, o llussiar, amb una pedra d'esmolar i ha de picar amb un martell especial sobre una xicoteta enclusa. Picar la dalla tenia com a finalitat corregir les rebaves del tall produïdes per les pedres perquè la dalla segava a rinxo terra. 

L'última vegada que la vaig vore usar va ser fa ja molts anys, segant farratge per a les seues vaques i cavalleries al Tio Manetes, espòs de la meua tia Luisa, cosina de ma mare, hui ja molt anciana i malalta. 

Temps era temps...

Llegir més...

Figues de pala.

Els últims anys una malaltia assola els palerals del país. Pocs s'han lliurat de la plaga de cotxinilles del Perú (Dactylopius coccus) que extrauen la saba de la palera (Opuntia ficus indica) i la invadixen amb una espècie de teranyina o cotó. Les pales o fulles, a poc a poc, es marcixen i moren. 

Alguns pensen que com no ha sigut una espècie nativa de la zona, sinó importada, encara que fa centenars d'anys, la seua desaparició només posa les coses en el seu lloc. Potser sí, però si es perden per sempre, perdrem un poc més que una planta forastera, que ja ni es recorda quan ha deixat de ser-ho, atés que ha enriquit els nostres paisatges i la nostra cultura des de fa segles. 

Són tan familiars les paleres entre nosaltres que els europeus septentrionals les associen als clixés de les cultures mediterrànies i especialment a les islàmiques. Van ser pintades pels romàntics huitcentistes que viatjaven per terres de València buscant reminiscències orientals.

Asalvatjada en la serra, la palera del poble era cultivada en marges i talussos per a evitar solsides i a la vegada proporcionar aliment estacional als humans i a les bèsties. Nomenats són encara els densìssims palerals, autèntiques tanques que rodegen d'aigua en conserva i punxes les cases i les masies. Són una de les més delicioses fruites de l'estiu. 

En el mateix lloc on apareixen les espines, prèviament trobem unes xicotetes fulles de curta vida que s'assequen i cauen amb relativa rapidesa. 

Les flors del figuera de pala també naixen sobre les pales, sobretot en les seues vores, i són les que formaran el fruit. Com totes les flors dels cactus, són especialment belles i efímeres.

Recorde fa anys el mercat, on almenys dos vegades a la setmana es podien comprar per a ser paladejades les figues per aquells que no volgueren prendre's el treball de collir-les per si mateixos.  Hi havia un home, no recorde ara el seu nom, que tots els anys collia i pelava les figues dels contorns pa vendre-les com la delícia que són a tot el poble dient: "Figues de pala, ací se les pele! "

Per bé que el seu consum ha decaigut des dels anys de 1950 fins ara, a l'arribar l'estiu sempre hi ha hagut gent aficionada a fer figues paleres. En esta estació tan propensa a les diarrees, els seus poders astringents són apreciats. Estos eren els passos que seguia el recol·lector:

El principal obstacle de les paleres són les rostes i després el brancatge extraordinàriament compacte que dificulta l'accés al fruits. Per a eixir victoriosos en esta empresa s'han de fer, per tant, les coses amb cervell de llaurador. La primera cosa que caldrà fer és buscar una bona i llarga canya madura. En un espessit canyar, es tria i talla una. Una vegada pelada, amb una navaixa li practica dos talls en el cap de, més o menys, un pam de llarg i aconseguix així quatre tallades que faran de dits. 

A continuació li embotix una pedreta dins del buit de la canya, i que expandirà els dits fins a tindre l'amplària d'una figa; li fa una lligassa i ja té l'instrument acabat, el tradicional cóp. Endinsa la canya en el paleral, enganxa la figa, el roda, la dessoca i al cabàs.

Al ser collides les figues, hem d'arrancar-les les punxes, el que també té el seu secret. Si el que vols és disfrutar-les acabades de collir, agafa la falç i talla un grapat de rametes d'arbustos per a confeccionar una granereta. Aboca les figues en el sòl i les agranes, mesclant-les amb la pols del bancal. Amb quatre agranades les espines desapareixen majoritàriament. Si són per a vendre-les, interessa que el seu aspecte siga lluent i atractiu, i per tant, no es realitza l'agranat, sinó que es mantenen en cabassos fins a la seua venda.

Fira d'agost de Xàtiva.

Ja en el mercat, el nostre home té la seua modesta parada formada per un xicotet banc en què s'assenta, el cabàs de les figues a un costat, i enfront de si un poal gran d'aigua, a què va bolcant les figues del cabàs a poc a poc quan van desapareixent les que té a remulla, perquè l'aigua ablanix les pues fins a fer-les inofensives. 

Les seues ferramentes: una simple però esmolada navaixa. Quan algú li demana unes figues, tradicionalment venudes a dotzenes, pren una a una les figues del cabàs amb la seua mà nua, i amb l'altra talla d'una llesca cada un dels dos extrems del fruit. 

Després fa un tall longitudinal en la pell i la desplega arrancant-la del cor del fruit. L'envàs tradicional de venda: el caputxo de paper d'estrassa. Cada poc de temps, es buida el poal d'aigua amb les rostes que continga dels fruits tractats, es buida en l'albelló, i es torna a omplir de la font del mercat, reiniciant el procés. El sistema és el mateix que podeu veure en la foto, de la fira d'agost de Xàtiva.

El sabor és deliciós, una de les millors fruites per al paladar. Té centenars de xicotetes llavors, les vinces, que fan molest el seu consum a la gent que les retira de la boca. Són perfectament consumibles i innòcues. En algunes zones de la costa s'estan collint hui per a fer amb les seues delicioses carns cremes de gelat, després de triturar-les i colar-les, fent les delícies de la clientela de gelateries de categoria i restaurants destacats.

La seua reproducció és molt fàcil. Qualsevol tros de pala (fulla) que plantem (o tirem sobre qualsevol sòl fèrtil) arrelarà i brollarà formant una nova planta. Quan tallem un tros a una pala per qualsevol raó, serà pel tall per on brolle una nova (o diverses) pales. Només requerix ple sol i una terra porosa i ben drenada.

Hi ha nombroses varietats de palera, nopal, chumbera, tuna, alquitira, chumbón, choya, penco, tasajillo, etc, o com vulgueu anomenar-la. 

Però hi ha una destacada, que en alguns països es cultiva per això, la varietat 'Burbank's Spineless', molt moderna (i de la que jo he tingut dos exemplars, que vaig acabar havent d'arrancar per invasors en zona no desitjada), i és apreciada per una sola raó: La seua planta no té espines, excepte alguna molt xicoteta en alguns brots, encara que el fruit és idèntic als altres i amb les seues minúscules punxes-pels tan molestes i punxegudes com la resta.

Hi ha una molt important aplicació de la figuera de pala, i que també, com moltes altres, s'ha perdut en la nostra comarca, i és la medicinal. A banda de l'efecte astringent que hem anomenat, té un moltíssim més important: és el seu potent efecte antidiabètic. I este efecte no és dels fruits, sinó de les pròpies fulles, les pales. 

El seu consum és molt senzill. Es tallen, es preparen soles arrancant les rostes, i a partir d'ací es poden liquar i ser begudes o tallar i ser consumides en ensalada o ser cuinades de mil maneres, i a més tenen un sabor agradable semblant la de les bajoquetes. Si no t'agrada la seua textura bavosa, que soles te crua, després de tallar-la la cous en aigua amb sal durant 5 minuts. 

També està deliciosa torrada en planxa o en graella. Es un menjar molt apreciat a Àsia i a tot Amèrica, i ací ens hem oblidat d'ella, inclosos els anys de tanta gana durant la postguerra, que sols aprofitàvem els fruits.

És reductor del colesterol i ajuda a previndre l'osteoporosi, controla la gana i reduïx l'acumulació de greixos, sent molt ric en fibres i afavorix la diüresi. Recordem a més que, com tots els cactus, són les fonts naturals d'aigua dolça i potable de les zones desèrtiques o molt àrides. A més, són un excel·lent farratge per al bestiar. 

I com més avança la nostra societat, més s'oblida la nostra pròpia cultura i menys importància i valor es dóna al que ens oferix gratuïtament la nostra naturalesa. Com sempre, el més car es el millor i la Mare de Déu de més lluny, fa més miracles.

Temps era temps...

Llegir més...

Molinaes i anguiles.

Suc d'anguiles.

Ingredients: Anguiles, alls, pebre roig, ametles, jolivert, vitet, aigua, oli i sal, i si de cas, creïlles.

Preparació: En una cassola de fang se sofrig l'all tallat en làmines. 

Afig el pebre roig i per a evitar que es creme tira-li voltes parell de voltes i rega-ho amb aigua, però sense excés que no s'ofegue.

Al moment, mentre l'aigua està gelada, incorpora les anguiles netes i tallades en trossos d'uns cinc o sis centímetres, també les creïlles tallades a daus si vas a usar-les. 

Si t'agrada espessir el caldo, és millor que trenques les creïlles que les talles, perquè solten més fècula.

Picar en el morter de fang les ametles, el jolivert i un all. Afig-ho al guisat. Agregarem el vitet, segons vos agrade més o menys coent.

Deixar coure, fins que l'anguila quede blana, quan la carn comença a penes a separar-se de l'espina. Fes que resulte un suc curt i melós. 

All i pebre.

Ja tenim la fórmula més o menys magistral del famós "suc d'anguiles". (Suc ve de sucar, com els valencians anomenem a mullar pa, no de suc). Si disposem de suficient quantitat d'anguiles com per a prescindir de les creïlles, li direm d'una forma més ressonant, "all i pebre".

Deixarem per als gurmets les eternes discussions de si en la picada han de ser ametles o pinyons, o si ha de portar o no un poc de pa fregit en la picada si no usem creïlles per a espessir el caldo.

Resulta prou artificiós per rar l'oferir una menjar que lligue de prop amb l'Albaida, i més quan el plat que presentem es considera un tòpic de la gastronomia valenciana. És més, existixen en les terres del delta de l'Ebre guisats que recorden el "all i pebre", salsa mestra amb què se solen condimentar les anguiles. 

L'explicació, la troben alguns, en l'aportació que a la gastronomia tarragonina van fer els jornalers valencians, molts d'ells castelloners, que seguint el rastre de l'arròs pujaven cap al nord per a participar en la plantada i sega del gra. La mateixa salsa es pot fer amb moltíssims altres peixos i resultar igual de saborosa, però per a mi, com que en l'anguila pareix una altra cosa.

Si bé esta suposició pot resultar encertada, cal assenyalar que la causa primera d'eixa semblança culinària respon, i amb raó, en l'enquadrament geogràfic que convertix en veïns tots els pobles del litoral mediterrani pròxim, perquè no hi ha cap barrera aïllant i d'altra banda, aporta els ingredients d'una cuina que, si no bessona, és innegablement germana.

La presència constant de zones inundades al llarg de tota la banda costanera abastia d'anguiles, antany més que ara, les cuines de la contornada. En el poble eren les sèquies omplint arrossars, i inclús el propi Albaida, que temps arrere presentava una dinàmica molt diferent, els llocs on es pesca, o pescava millor dit, l'anguila. 

Este esvarós peix és conegut també pel singular cicle vital que desenrotlla i que li fa viatjar fins a uns cinc mil quilòmetres, des del mar dels Sargassos, on naix, fins als aiguamolls costaners, prèvia metamorfosi de la larva en angula. Serà en l'aigua dolça, on es desenrotllarà fins a la maduresa sexual, moment en què tornarà una altra vegada a l'Atlàntic per a completar el cicle biològic tornant al seu bressol.

És per això que en moltíssimes ocasions, les angules que entren del mar han sigut capturades en nanses en els mesos de novembre i desembre. Resultant unes vegades com a excusa per a pescar, i les menys, com a aliment, ja que l'angula tradicionalment no ha tingut en estes terres la consideració de menjada. Per ací som més de quantitat que de floritures culinàries. S'ha fet més cas dels exemplars d'un certa grandària. 

És cert que amb relativa freqüència s'han peixcat exemplars tan grans com el puny i que han arribat a pesar els dos quilos. Correspondrien estos a femelles que al quedar aïllades en algun toll, han sigut privades de l'eixida cap al mar i per tant, de la capacitat reproductora, el que es traduïx en un augment considerable de grandària com si estigueren finalitzant el seu viatge atlàntic. 

Nanses de vìmet.

Però el més habitual són les tendres anguiles mitjanes, al voltant de 40 o 50 cm. Per a pescar l'anguila s'empra la nansa i el mornell (que no es més que una nansa especialitzada), els quals caldrà situar en un lloc "de pas" perquè les peces entren en l'engany, i també la "molinà", potser més en desús, encara que molt més esportiva. 

Esta última correspon a una tècnica simple en què s'utilitzen uns efectes del tot senzills. Per a preparar la "molinà" cal proveir-se primer de llambrígols, cucs que es troben en els llocs humits, i sabut és per tots que en les proximitats del va riure sempre s'han trobat ben grossos. 

Amb un fil d'empalomar, es passen longitudinalment els cucs, al bèstia, ajudats per una agulla, fins a formar un rastre d'uns metres. Una vegada inserits els cucs, es van formant diverses anelles amb el cordell i finalment es despulla en un punt per a compondre una espècie de ramell. Este, unit per un altre fil a la punta de qualsevol canya resultarà l'arma adequada per a agarrar l'esvarós peix. La "molinà" es peixca de nit, ja que les anguiles tenen hàbits nocturns, i la plomada es para quasi al fons de la sèquia o braç del riu. 

Mornell gran (mornella).

Al notar la mos, el que s'aprecia amb les vibracions de la canya, es trau el fil de l'aigua, i l'anguila, que no solta mos per ser molt voraç, es deixa caure sobre un paraigües obert del revés o en qualsevol altre receptacle emprat per a l'ocasió. 

Les peces capturades es porten a casa per a deixar-les en un viver domèstic, que podia ser des d'un bidó fins una pila plena d'aigua. Esta pràctica habitual respon probablement a un mètode de conservació ideal: permet que els animals romanguen a casa vius a l'abast de la cuina i abastix de peix fresc segons la demanda i el moment. 

Mornell.

Però també cal pensar en una espècie de porga dels peixos, igual que es fa amb els caragols. Així, amb un dejuni prolongat i successius i necessaris canvis d'aigua, s'espera que l'animal quede límpid de qualsevol impuresa que haja pogut menjar. Potser perquè estos peixos s'alimenten pràcticament de tot, es creu convenient la seua escrupolosa neteja.

En l'actualitat les anguiles que es venen són quasi totes de piscifactoria i pareixen fotocopiades, i això, desgraciadament, no deixa de ser una garantia per al consum. Donada la intensa contaminació dels nostres rius, segur que quan les anguiles són "naturals" porten la seua dosi residual acumulada en el greix de la pell. El que no mata, engreixa, com sempre. 

Com Fotocòpies d'anguila.

Però també com sempre hi ha gustos per a tots. L'última vegada que vaig tindre oportunitat de fer els honors a l'excel·lent peix, va ser el passat any, gràcies a les hores que el meu amic Fili es passava pescant en aigües pròximes a Senyera, i als dos bells exemplars que em va regalar com a fruit d'això. Jo mai he sigut pescador, però presumisc de cuiner acceptable de plats casolans de la terra.

Una curiositat que el plat d'anguiles compartix amb altres menjades un tant sectàries, és la recomanació popular del seu consum tan sols els mesos que porten "erra", evitant-se per tant la resta de l'any. La justificació es pot buscar en la coincidència dels mesos sense "erra", de pertànyer als de més basca; maig, juny, juliol i agost, i sent l'anguila un peix gras i al mateix temps condimentat amb coent, pot resultar un poc indigest amanit amb la calor.

L'anguila en allipebre és la forma més habitual de presentar-se a la taula, i açò fa que se sobre entenga que són anguiles quan es parla d'esta salsa. En els nostres pobles, no obstant això, s'ha usat amb qualsevol peix gras. Parent d'este guisat és "l'espardenya" o espardenyada, on està també present l'anguila però mesclada amb carn de pollastre. Este plat té poc renom ací, encara que per la costa de la Ribera se sol guisar. 

Però, així mateix, ens recorden altres fórmules com era el costum d'afegir algun trosset d'anguila al "arròs caldós" o a la graella. L'anguila a la graella amb allioli tampoc és plat de despreciar, i hi ha mil i una formes més de paladejar-les. Per cert s'heu adonat de tots els idiotes integrals que anomenen "alioli" a la deliciosa salsa?

Tradicionalment es reconeix l'allipebre com un plat guisat per hòmens, i per a menjar en companyia (Si apareixen nous comensals a mig guisat, s'afig vitet, pa i vi, i assumpte resolt). 

Peixcant a l'Albufera.

Si bé resulta un plat senzill, diverses disquisicions culinàries li han proveït de certs enigmes que escapen, afortunadament, de la taula, quan esta està parada. Pareix, respecte d'això, que resulta una pràctica herètica per a alguns allò d'afegir creïlles al guisat, o un malson l'origen del mateix terme d'allipebre. 

Però el foguer diari poc entén d'ortodòxia i la creïlla és benvinguda si completa discretament el recapte. Per fortuna, les endevinalles queden resoltes davant del plat, perquè de l'allipebre suca, inclús, qui no aprecia l'anguila.

Temps era temps...

Llegir més...

Viatges

I de nou, em torna a atacar la nostàlgia. En este particular viatge a l'ahir, faig parada i fonda per a contar-vos sobre aquelles anades i vingudes d'abans. I pose, per a il·lustrar-vos la cosa, esta foto treta de Sant Google de l'Internet. Estampa amb vetustos i pesats vehicles de llavors amb el seu morro, finestretes, baca i barra paraxocs i en la que em veig agafat de la mà dels meus pares, i pareix ahir quan venia de Xàtiva o d'Alzira amb algun dels autocars de Los Juanes.

  

El Trenet parat en Torrent

Que jo recorde, en açò de viatjar vaig començar a costes del Trenet, i després del susdit autobús. Després, vindria això de baixar i pujar, pel meu propi peu, la costera fins a Santa Anna. Ja xicotet, fent atzars pel camp, complint amb els encàrrecs i acudint a l'escola. Escapadetes per a arreplegar espàrrecs o a agafar pardalets i a pegar una volta amb el meu patinet i bicicleta, amb les meues sabatilles de goma o aigua o unes simples espardenyes. Totes les vesprades, després de l'escola i durant les temporades de magatzem de taronges, en bici a berenar a casa de la iaia en La Pobla. 

Mosquito 38 c.c.

Una vegada jovenet, estirar carro de dos vares, de prestat, clar, o carretó; arrossegar fustes i soques per a les fogueres i a l'hivern per a l'estufa de casa, o a la cooperativa a omplir sacs d'espigons, d'acostar el muscle anant i venint al bancal a fer orons als tarongers o cavallons per a regar mon pare. Anys de viatge diària d'anada i tornada a Carlet durant els anys d'institut. Després, seria el torn del ciclomotor, viatges en mula mecànica a la Font Amarga. I així fins a arribar a la meua mecanització anant de paquet en Vespa, un Mosquito, la meua Mobilette i després el meu primer 600...

Premi de la tómbola 1959

Amb els seus més i els seus menys, com tot en la vida. Érem el Carpanta del TBO o el Chaplin amb els seus farcells i ben lleugers d'equipatge com diria Machado. Açò d'anar per a ací i cap enllà i els seus trejemanejes era una cosa que estava lluny del pensar actual. Ningú viatjava si no era per obligació o per una necessitat extrema perquè com em repetia la Tia Milieta: per a tal viatge, no feien falta alforges. 

D'esta traça, ens tiràvem a l'esquena o carregàvem amb taleca o garba, cistella de vimen, sarró o cabassos i Au!, a la marxeta. Per camins que es feien al caminar, plens de rebles i bona pols, on deixàvem empremta. Sense faltar, com estava manat, el saquet del berenar que amb pa i vi es feia bo el camí i en el cotxe de Sant Ferran, el d'una estoneta a peu i un altra caminant.

I en estes, que com a companys de viatge, teníem als millors, els que mai fallaven i ni es retardaven o calaven: les cavalleries. Amb elles vam aconseguir els més inusitats indrets per sendes a què van donar nom: caminet de cavalleries al so de cascavells i repicament de ferradures. Al mateix temps que no paràvem amb altres corregudes diverses: Viatges a per aigua amb la botija o el cànter i a portar-los el menjar de calent al camp, viatges al llavador de dones amb el farcell al cap i aquells a la botiga i a la plaça. Els viatges a la coberta i els molts debades…

Leyland Comet

El progrés ens espentava a pujar-nos en tartanes transitant per estretes carreteres plenes de clots i sense ratlla, i interminables revoltes sense cap baranes, ni cunetes. A albirar arbrets de més de 20 metres, sempre plàtans, a cada costat respiràvem alleujats sabent que el sol calfava menys. 

Muntàvem dinamos i portaequipatges en les bicis, alçàvem els nostres efectes en baques que anaven fins als límits i aguantàvem estoicament els vaivens i maniobres de fornits conductors donant-li a l'arrancada, de maneta o pedal, lluitant amb el dur volant o tirats en la cuneta contemplant com arreglava punxades i peces. "Fins que no arribes estaré en un ay i a Sant Cristòfol li posaré una ciri”. I li portaves el record típic o enviaves la postaleta. Recorde als 17 un viatguet amb tren de 12 hores de València a Saragossa, amb el anomenat "borreguer" merescudament.

I allà que anàvem i veníem. Hi havia servei de línia amb Bicorp amb el bus fent equilibris al passar per la Canal. 

A la capital, en el nostre sense igual Trenet, a qui feien transbord uns, i altres arribaven a Carcaxent i transbordaven al del Nord. A València començaven els autobusos de la Saltuv a sortejar els tramvies, troleibusos i ferrocarrils de via estreta a Godella i la Malva-rosa. 

Tramvia a la Malvarrosa 1967

Per a altres llunyans indrets calia acudir a la Renfe amb els seus trens de seients de fusta, borreguers batejats, de tracatrá interminable amb maletes de cartó i paquets multiformes. Els seus retards no importaven; tampoc, l'anar cent i la mare.

El tirar cap enllà baix si no era per a la faena temporera d'anar-se a la verema, era de vegades molt especials que requerien enfundar-se la millor muda, boina, jaqueta de pana i vinga, al Paco Martinez Sòria, el dels pollastres, ja saben. Amb aquelles pintes de seguida ens titlaven d'ignorants, el que vènia a afermar-nos en allò de la ciutat no és per a mi amb tant va i vinga i llumenetes, el xiulet de l'urbà dels collons, el no parar i l'estafa de l'estampeta.

  

Renault 4-4

Filera d'imatges en exclusiu Nodo em vénen al cap, aquells bojos en els seus vells trastos…! Els primers utilitaris: el 4-4, el 4L, el 600, el Gordini; els ja cotxes: R8 i R12, el 850 i 124, el Simca 1000. Els ja cotxassos: 1430, Citroen Tauró i descapotables de pel·lícula. 

Les furgonetes DKW i 2 CV, els taxis 1500 i els camions Pegaso, Ebro i Leyland. El Land Rover i els pel·liculers rars com el sidecar, motocarros i els risibles Ou (BMW Isetta), Gogomobil, Biscuter... 

Angel Nieto guanyava, després Tormo, i ens entrava la geneta de tindre moto, fóra Derbi, Bultaco, Montesa, Vespa o Lambretta. Circulaven trastos amb motors de dos temps, tracció posterior, fumarada i pedorretes… Tot un Museu del Record rodador!

BMW Isetta i Grant

Temps de veure vindre trencant, amb tota ostentació, la natural tranquil·litat regnant i ja ens veies amb l'Isbert i Lolita Sevilla cantant el seu famós “Americans” donant la benvinguda al Míster Marshall de torn. 

Els estirats estiuejants o els familiars que apareixien amb l'última novetat pagadeta a lletres (galimaties que no entenia per molt que rebuscara en les meues llibretes). Tractants, circs i quincallers, esmolador, repartidor i viatjants que feien equilibris amb els seus carromatos, verdaderes obres d'enginyeria, per aquells tortuosos carrers. Ens portaven noves, com el Bolson del Senyor dels Anells, però, quedava tot tan lluny!...

    

Factoria de Kover Capilla, al carrer
Sagunt, en 1953.

Just és relatar els recels al foraster. Tant com el parlar-los de les antològiques fites en les rutes viatgeres que des de sempre vam aconseguir els de pegat a l'Albaida, i les millors colles, fóra en la sega o plantada de l'arròs, verema, taronja o les que fossen, per altres terres.    

I ens feien somiar a tindre la meua primera motocicleta amb què guanyar llorers i circuits per a tindre un d'aquells flamants cotxassos en el que muntar a tot el veïnat, que de veritat arribaren els ianquis i els seus invents, el fer-me major per a anar-me, també jo, a treballar fora. 

On el vegeu, rodà tota Espanya.
El Gogomobil de la tia Pepica.

En l'espera, devorava llibres de viatges i aventures mentres m'havia d'acontentar amb carreres de caragols, formigues i carraques, anar de paquet encara que fóra en la Vespino o Mobilette d'algun company. Un simple anar a Alzira o Xàtiva era el no va més, però allà que ens escapàvem, que sempre ens quedava, com a Bogart, poder fer dit. Això sí que va ser un gran invent!

Època d'haver d'apanyarse-les, així que tot quisqui entenia de mecànica i esventrava peces, feia els seus martingales i afegia les seues ideetes. De compartir,  pel que res més veure't, et paraven i invitaven a pujar,  al que portaren. 

El California des de la cabina.

De paciència, que fins a les aglomeracions eren beneïdes amb cants i acudits que feien més suportables les penúries. De fer un alto en el camí, passar el bocata i el vínet a l'acompanyant, d'anar xino xano, al “Xiula, xiula, que com no t'apartes tu…!" 

Però sense pausa, conste, que el temps era l'única riquesa (mesuraven la terra per dies de llaurar i no per fanecades) I clar que també havien els seus accidents, així vam perdre a Nino Bravo i a Cecilia!

   

En el rànquing dels meus viatges de llavors guarde: L'anar a agafar lloc en el Califòrnia ja agonitzant o anar a posar la cadireta per a les "varietés" en la plaça de l'ajuntament, anar a la capi a comprar el trage de la Comunió i a les Falles, a casa de la meua tia. 

Quan vaig veure el mar per primera vegada, molt xicotet i en motocarro o vaig descobrir amb moto el pantà i la comarca. 

Quan amb molts dels meus millors amics ajudàvem com a monitors a muntar durant anys el campament a Bicorp amb el nostre entranyable Joan Olibert, el vicari. 

Quan vaig punxar durant anys en la disco nascuda d'eixe bell Califòrnia. Reviure la febra del dissabte nit en les discos de tota la contornejada i acudir a les seues festes. Pelar la tita amb les novietes foranes. 

Azor en Manises.

La mili amb les seues tornades i permisos, on vaig conèixer i provar els primers avions (el primer, un Azor, i vaig sobreviure). Les d'estudiant i les acampades. 

Els viatges en la meua furgoneta portant unes quantes orquestres formades sempre pels mateixos músics (t'en recordes, Pep?). En cada poble una festa nova. Després, conéixer les ciutats de les províncies limítrofes portant càrrega de qualsevol tipus. 

La Ebro musical.

El meu adéu de treballador viatger per moltes ciutats durant massa anys, de vegades altres païssos, sempre pensant a tornar encara que només fóra unes poques hores o alguns dies, sempre massa foraster per el meu gust… 

I d'aquelles parves, estos fruits. Dels ignorants poregosos per el que fóra a estos que, buscant-nos la vida, ens vam fer hòmens de bé, i hui, els castelloners estan repartits per tot arreu del món, perquè han aconseguit alts nivells de mereixement en les seues diverses ocupacions. El que prova que, de viatgers, tenim una estona llarga.

Ara, en els viatges que faig, ben pocs, busque i compartisc aquelles il·lusions del xiquet i la seua gent que en tot açò van treballar i van porfidiejar. Dic això de Benjamí Disraeli: “Com tots els grans viatgers, jo he vist més coses de què recorde, i recorde més coses de què he vist". 

Tot passa i tot queda i cada u ha de tirar avant...

Llegir més...