Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

dilluns, 24 de setembre de 2012

Herències i Joventut


És prou fàcil d'explicar. D'eixes terres, en alguns casos encara les tenen fills que han repartit l'herència, en altres casos, néts, però cap d'ells va al camp. Tots van estudiar, hi ha metges, advocats, i de tot, i molts se'n van anar a viure a València, i ací no vénen gens o quasi res, tenen encarregats i coses d'eixes. Molts d'ells, com els seus fills són també metges, arquitectes, advocats, farmacèutics, o de tot, i no volen saber res de la terra, han acabat venent-la tota o tota la que han pogut, perquè a més que no la volen, hui la terra ja no és negoci.

Tot el que hem parlat que abans, amb 20 fanecades un ja era patró, era podríem dir ric en aquell temps o almenys podia menjar molt millor que els altres, hui m'atrevisc a dir-te que amb 100 fanecades no ho podries ni somiar. Hui, u cull taronges i es porta, podem dir, la mitat de les taronges a casa com a sou. 

Perquè hui no valen diners, i això que els sous deixen ara molt que desitjar del que han sigut uns anys arrere. Abans, amb el que valia una arrova, ens pagaven tot el dia de sou i sobrava diners, i agafàvem fins a 60 arroves a vegades si era una bona plantonada. Hui la mitat del valor del que agafes te'l emportes a casa o potser més, mira si la diferència és menuda.

És el que tenen a més les herències. Repartixen la hisenda segons com en cada família, uns s'emporten més terres, altres més cases, i a més depenia de com eren els camps, que valia molt més un bancal de tarongers que de terra blanca per a collites, i eixes més que si eren arrossars. 

Les cases de camp valien menys que les de poble, i uns fills es beneficiaven més que altres, com sempre passa. Però el resultat pitjor és que la hisenda es va repartint de generació en generació i perdent valor a més. 

Hui ja hi ha moltíssims fills de rics que són professionals de les seues carreres com qualsevol altre quasi, perquè el que els queda de terres i la resta de herència a penes val res.

Nosaltres érem cinc germans, i no vam tindre eixe problema. L'herència era tan xicoteta que no valia la pena repartir-la. Totes les terres van caure dins del que hui és el nostre frustrat polígon, així que ens les van comprar quan encara vivia mon pare, i quan este va faltar, el poc que hi havia ens els vam repartir entre els germans. 

Quant va passar això tots feia molts anys que teníem la nostra pròpia casa. Veuràs, la terra de mon pare, que a penes eren cinc fanecades, les va comprar quan el propietari de què ell era parcer es va fartar i va voler vendre-la. Va reunir els parcers i els va dir que si la volien comprar ells, estaven els primers de la llista i a molt millors preus de què valien llavors les terres. Es va portar molt bé aquell home. 

Com mon pare no tenia gaires diners per a quedar-se-les totes les deu fanecades de què era parcer (ni cap d'elles), les va comprar i després va vendre la mitat. Les va comprar a 1000 pessetes la fanecada i no tenia un duro, perquè només guanyava el més just per a donar-nos de menjar a tots els de casa. 

Com no tenia els diners, un amic li va dir que com la terra eixa podia valdre quasi 5000 pessetes la fanecada, si volia ell posava els diners i després es repartien les 10 fanecades entre els dos. Es va quedar les cinc per a ell i de les altres cinc li va fer al seu amic com una espècie de traspàs de poders, i així va ser propietari de cinc fanecades gratis i a l'altre li van eixir les seues per la mitat del que valien o menys. 

Bo, deixem això de les terres i tornem al que anàvem. Ja et vaig dir que sent jo molt xicotet mon pare es va anar a la guerra. No sé quina edat tindria llavors mon pare, però els anomenaven la Quinta del Sac. 

Saps per què els deien la Quinta del Sac?. Perquè pràcticament no anaven a la guerra, els van fer anar a la guerra però en compte d'agafar un fusell, se van anar a cavar trinxeres i fer refugis, i se n'anaven a la guerra i en compte de bolics portaven les coses seues en un sac al coll. 

Per això van ser la Quinta del Sac. Ho he sentit això moltes vegades, i anaven al front en un camió a cavar trinxeres. És curiós, però fa pocs anys vaig anar amb el meu fill de visita per aquella zona, i encara estan quasi totes les trinxeres, refugis, búnquers, i ara van turistes i excursionistes a veure'ls com una relíquia.

Van anar a la zona de la serra d'Espadà i jo també vaig anar una vegada al front. Va eixir un dia un camió ple de dones que totes tenien l'home fent trinxeres en la serra d'Espadà. 

Em recorde com si fóra ara. Estàvem a casa de la iaia, i vaig escoltar que a les dos o les tres del matí havia d'eixir un camió que era dels que abastien els hòmens en eixa zona i moltes van anar a veure els seus hòmens, després de no sé quins arreglaments amb el conductor. 

Jo me'n vaig anar amb ma mare, perquè quan va intentar eixir de casa jo estava despert esperant-la junt amb la porta, i com ens van dir que no hi hi havia perill en la zona, va preferir emportar-me que muntara un bon rebombori si intentava deixar-me.

Ens van deixar arribar només fins a Casinos, perquè allí ens va parar la policia militar, i dormirem en una pallissa tots, catorze o quinze dones i jo l'únic xiquet. L'endemà, vam anar a Alcublas que era on ens van dir que estaven els hòmens.

Allò va ser un festorro i crec que al tornar ja hi havia algun xiquet en procés en el camió. 

Mare de Déu, com em recorde, i si em preguntes el que vaig sopar anit, no t'ho diria, però em recorde de tot això i era un mocós.

Jo sóc el segon dels germans, perquè resulta que mon pare es va casar amb dos germanes. No poses eixa cara d'espant. Mon pare es va casar amb una dona, i va nàixer la meua germana major. Quan la xiqueta tenia quatre anys, la seua esposa va morir. Poc després es va casar amb la seua germana, que era ma mare. Sí que tots els cinc germans tenim els mateixos cognoms, però la meua germana és d'una altra mare. 

Quan tot això, ja vivien en l'hort. Ma mare es va fer càrrec de la xiqueta, que sempre ha sigut la seua filla i la nostra germana per a tots els efectes, per al bo i per al pitjor, i per a la pobra herència de mon pare, que era per descomptat el seu.

No és que s'estilara casar amb la germana si moria la dona, d'això res. Però en la família de ma mare eren huit germanes i un germà, i ma mare va ser la que es va fer càrrec d'ajudar a sa germana i cuidar de la seua neboda mentre va estar malalta, que van ser crec que quasi dos anys, i volia la xiqueta amb bogeria, així que era la seua tia però ja feia de mare des de prou de temps. 

Així que al final es van casar ella i mon pare. Després va resultar que només altres dos germanes es van casar, així que les cinc restants es van quedar fadrines. Unes es van posar a servir, altres cosien i més coses, i totes vivien en la casa dels meus iaios. Però ja et dic que d'ells se poques coses, perquè Algemesí quedava lluny per als mitjans de llavors, i la comunicació era escassa. A més, als xiquets tot això ens interessava poc o menys.

Abans això de servir en la casa dels rics era normal, perquè mig poble treballava per a ells en la casa o en el camp. Hui ja no queda quasi res d'això. Abans no hi havia els treballs i les empreses d'ara, i la gent es llogava cada dia per al què podia o treballava fix per a un amo. Cada un buscava el que més li apanyava. 

Jo per exemple, preferia anar sempre per al mateix que anar buscant coses cada dia. Si sempre anaves per al mateix, tu el coneixies millor a ell i ell et coneixia millor a tu, i estaves més tranquil. Primer anava cada vegada per a u, però després vaig tindre ocasió de poder quedar-me sempre per a la mateixa família i ho vaig fer. No em va anar malament. Fins que em vaig casar, sempre per a ells.

Quan em vaig casar ens en vam anar uns anys la dona i jo a França, tots els anys per a una bona família, amb la que començàvem amb la fruita i després passàvem a la verema, i després treballava un temps en la cava de la família, amb el que la temporada era llarga i guanyàvem molts diners. 

Després, vam començar a anar-nos-en ja a l'abril per a treballar en el camp, i allí agafàvem maduixes, tomaques, creïlles, el que haguera segons temporada. 

Ja veus, ens vam casar l'any 61, i hem estat fent la mateixa marxa més de vint anys, i amb el que hem anat guanyant, hui jo em considere el més ric i feliç dels hòmens.

Et vaig a contar com vaig conèixer la meua dona i com festejarem. 

Però bo, deixem eixa història per a la pròxima xarrada.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada