Les imatges de les seccions "Castelló vist des de..." i "Llocs i Paratges de Castelló" son propietat de Celvisió, i petanyen a la seua pàgina www.celvisio.com, i queda prohibida la reproducció per qualsevol mitjà per a fins comercials. Només s'admet per a ús privat o educacional no lucratius citant la seua font de procedència. Si necessites una millor resolució d'imatge, demana-la a info@celvisio.com

diumenge, 20 de maig del 2012

Conxeta

Va nàixer la vespra de Sant Josep de 1932 en el carrer del Teular, en La Pobla Llarga, en una família en què va ser la major de tres germanes. Son pare, Eduardo, jornaler de l'agricultura i exlegionari condecorat durant la guerra del Marroc. Sa mare, Conxa, treballadora en magatzem de taronges. La guerra civil va marcar la seua infància, i pràcticament no va conéixer el que era una escola. En les condicions d'una dura postguerra, Conxeta va tindre primer que col·laborar en el cuidat de la seua primera germana, Pepica, perquè els seus pares pogueren aconseguir el manteniment de la família, res estrany en l'època, i uns anys després, també de Reme, el bebé de la família. 

Son pare ja estava malalt d'asma i cada vegada podia ajudar menys en l'economia domèstica. Va morir en 1948 després d'una llarga i penosa malaltia. Durant els primers anys de la postguerra va saber el que eren les verdaderes penúries. Moltes vegades encara recordava el que era gitar-se després de sopar un simple codony bullit, o una taronja, o un simple bullit amb creïlles o moniatos espigolats i algunes herbes arreplegues pels camps.

14 anys
Quan en 1946 la va conèixer el què va ser el seu primer nóvio i després marit, tot just 14 anys, ja era treballadora de la taronja com sa mare, i havia aconseguit la categoria d'encaixadora i talladora de paper quan les altres xiques de la seua edat eren poc més que aprenentes. Va créixer i es va fer dona massa de pressa. Era el signe dels temps. 

Vicent va quedar enamorat d'aquella xiqueta el primer dia que la va veure durant la fira de La Pobla. Era la criatura més bonica que havia vist en la seua vida, i no va parar fins que uns dies després ella va accedir a ser la seua nóvia. 

Les dos famílies es van acostar molt amb el seu festeig, que ambdós havien acceptat amb sincer goig, i també va ser molt dur quan un any després de son pare, en 1949, va morir el pare de Vicent.

A poc a poc, les coses van anar millorant dins de la pobresa familiar i en 1954 es va casar amb Vicent, ambdós de negre respectant els llargs dols de l'època. El viatge de bodes, una setmana a Xeraco i una altra a València. La boda va significar també un poc de desarrelament, per traslladar-se a viure a Castelló, al barri de l'Ermita, a la casa familiar del seu espòs. 

La situació s'atenuava per a ella en part perquè la seua millor amiga, Consuelito, s'havia casat poc abans amb un amic del seu espòs, també dit Vicent, i també de Castelló, encara que el contacte no fóra massa fort perquè este vivia en el carrer de la Ceba, a l'altre extrem del poble, però el contacte entre ambdós era diari per la seua amistat i la dels seus marits. D'altra banda, la seua germana menuda, Reme, vivia amb ells. Allí es va criar, i col·laborava durant la seua infància i adolescència amb els treballs que podia fer, i de sa casa va eixir per a casar-se prou anys després. 

Les relacions amb la seua sogra no van ser fàcils al principi, perquè Micaleta era una dona molt forta que no va conéixer una vida fàcil i volia el seu fill amb tota la seua força de viuda de gran caràcter. No obstant això, Conxeta era una dona de tracte dolç que desconeixia el que eren els zels i rancors, i no va necessitar molts mesos per a convertir-se en la millor amiga de sa mare política. 


19 anys
Durant eixos primers anys va treballar junt amb el seu nou espòs en qualsevol classe de treballs de jornalera en el camp, incloent la collida de taronges, i després va començar a trobar treball en els magatzems del poble, on ràpidament va trobar el seu espai d'encaixadora de qualitat i talladora de paper.

L'economia familiar va millorar al començar Vicent a treballar pel seu compte amb un motocarro que va adquirir i dedicar-se a transport per als llauradors i xicotets treballs de compra - venda de taronja de segona per a la naixent indústria local dels sucs, que molts anys després donaria origen a l'actual indústria conservera local.

En 1956 va tindre el seu primer fill, que per un part massa llarg i mal assistit, en l'hospital local del Castelló, junt amb l'Ermita, a pocs metres de sa casa, va nàixer mort. No va ser un bon començament, i va resultar molt dur de superar. Per circumstàncies diverses, van decidir ella i Vicent dedicar-se a un nou ofici: verdurers. Van muntar una parada en el mercat municipal, i les coses van començar a funcionar prou bé. 

En això estaven quan en ple estiu, en el mes de juliol de 1958, i esta vegada en sa casa, va nàixer el seu segon fill, i esta vegada les coses van anar correctament. Es va dir Vicent, com son pare i iaio, i el va criar en el propi mercat, mentres atenia a les seues clientes. El seu espòs abastia la parada i continuava fent transport per als llauradors amb el motocarro. 

A principi del mes de gener de 1961, van canviar la seua residència al nou barri de Califòrnia, dos cases més enllà d'on poc abans s'havia traslladat també a viure la seua amiga Consuelito. L'alegria de la seua nova proximitat va augmentar quan el dia 8 del mateix mes va nàixer el seu segon bebé. Esta vegada va ser una xiqueta, a qui va dir com ella, però a la que tots van conéixer pel seu principi de nom, Inmaculada. Va nàixer també a casa i sense problemes. El mercat va ser també el seu bressol.

Les coses van seguir el seu curs fins al nadal de 1962. Eixe va ser l'any de la terrible gelada que pràcticament va afonar l'economia de Castelló, i durant ella havia mort Micaleta. La caiguda de l'agricultura local va provocar que escassejaren els jornals i tot començara a anar malament,  pel que van decidir telefonar la seua germana Reme, novençana i emigrada a París, preguntant si allí hi hi havia treball. La resposta va ser immediata i afirmativa. Vicent es volia anar sol a guanyar el pa per a la seua família, però Conxeta ho tenia clar. "On va la corda, va el poal". 

El xicotet Vicent va quedar a cura de la seua iaia materna, que s'havia casat en segones noces amb Pasqualet, que havia sigut molts anys abans el seu primer nóvio, i que el seu caràcter va fer que fóra prompte un segon pare per a les seues filles. La xicoteta Inmaculada va quedar amb la seua tia Pepica i la seua amiga Carmen, la seua padrina, que residien en València, i a finals de gener de 1963, van partir a l'exili en busca de treball.

Les coses van anar bé a París, i quan van tornar en el seu primer viatge durant l'estiu, es van emportar al xicotet Vicent, que podia estar amb ells i començar en el pròxim parvulari pre escolar quasi veí a la seua residència. Això ho faria un poc menys dur per a ella, encara que no poguera disfrutar de la seua xicoteta. Durant l'any les coses van anar molt bé, facilitat pel seu treball, els seus nous i bons amics i veïns, tots emigrants com ells, i la proximitat de la seua germana. No obstant això, a principis del següent estiu, Conxeta va emmalaltir de pneumònia, provocada perquè el clima parisenc no li assentava gens bé al seu cos, i quan es va recuperar, Vicent i ella van decidir tornar a Castelló amb el seu xiquet.

L'economia local començava a millorar, i després de la seua convalescència, Conxeta va començar a treballar de nou en el magatzem durant tota la temporada, primer amb la taronja i després amb la fruita d'estiu, i Vicent va trobar, de la mà del seu amic Rafael, treball com a agent d'assegurances per a la companyia "El Ocaso", en la seua sucursal de Carcaixent, i entre ambdós batien quasi tota la comarca de la Ribera. Açò va durar fins a finals de 1967, quan per problemes de criteri amb el seu cap, Vicent va abandonar el treball. 

En 1968 va morir Pasqualet i de nou va ser un colp per a Conxeta. Durant uns mesos, Vicent es va dedicar a treballar en diferents tasques agrícoles, fins que a principis de 1969 van decidir reprendre els seus treballs de venda de verdures en el mercat, i per a això, Vicent va comprar una furgoneta per a abastir-la, tal com feia amb el vell motocarro, i va començar a fer també transport per als llauradors.

Eixe mateix any, i quan ja no ho esperaven, en el mes de març els va arribar la seua segona filla, a qui van dir Neus. Va ser el nou joguet de la casa i de nou es va criar en el mercat com els seus germans. No obstant això, a finals dels anys 70, els supermercats van anar a poc a poc desplaçant al mercat municipal, i l'augment de vehicles particulars de qualsevol tipus, va ser fent minvar la necessitat del transport per a llauradors i van aparéixer noves necessitats de treball. Es van veure obligats a abandonar el mercat i a variar el sistema del transport. Vicent va construir una granja en què es va dedicar a criar conills, complementant-ho amb els treballs de la seua furgoneta.

Conxeta va començar a treballar en el pròxim magatzem d'Antonio González, acabat de muntar, i conegut amb el seu malnom d'esportista pilotari de "Massianet". Les coses van funcionar bé, i amb ella treballava Consuelito i moltes de les seues amigues i veïnes, entre elles les tres germanes d'Antonio, i l'ambient de treball s'assemblava molt al d'una gran família. 

Van ser anys de dur treball, com el de totes les dones de la taronja, amb moltes hores de magatzem i una família que cuidar, sense temps, però compensada amb una economia en millora i una vida familiar estable i feliç, uns fills creixent i en l'escola, i que van seguir fins que en 1976 va morir Conxa, sa mare. Les circumstàncies van anar canviant i millorant a poc a poc, fins que amb 63 anys, en 1995, es va jubilar seguint entre els mateixos amics, el mateix veïnat, les mateixes amigues i companyes.

78 anys
Durant la seua vida havia treballat molt i la seua salut ja no era la millor. Ella va seguir incombustible al capdavant de sa casa, amb el seu etern somriure en la boca, amb el seu caràcter conciliador, amb els seus braços sempre oberts, i disfrutant del que durant tants anys havia sembrat, el seu afecte i treball, i sense mai dedicar un sol minut a ella mateixa. 

El seu temps era sempre per a Vicent i els seus fills, la seua vocació, i per a tots aquells que la requerien per qualsevol raó. L'haver venut en el mercat i tants anys de magatzem van fer que fóra molt coneguda, i la seua forma de ser va fer que fóra molt volguda. Va acumular tres néts i dos nétes, els va disfrutar al màxim, els va donar tot el seu amor, i va ser plenament corresposta.

Durant els últims anys la seua salut va començar a ressentir-se i este any, en el que va complir els 80 de la seua vida, va acabar per portar-la a un ingrés de 27 dies en l'hospital. Ja era coneguda en quasi totes les plantes del Lluís Alcanyís pels seus diversos i freqüents ingressos dels últims anys, i les infermeres la coneixien com una pacient tranquil·la i agraïda. Si li preguntaves, ella sempre estava be, i mai li feia falta res.

Dimecres passat, a primera hora de la matinada, el seu cos malalt ja no va resistir més, i rodejada de la seua família, el seu cor es va detindre. Una gran dona, una gran treballadora, una gran persona, una gran mare, es va anar, però va deixar el seu imperible llegat i el seu record: El seu amor. 

Et vull, Conxeta. T'estime, mare.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada